Arxiu d'etiquetes: Televisió

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat

Feu zàping!

El protocol mana presentar- se un cop arribes a casa d’algú. Sóc en Joan Foguet, periodista (no sé fer res més) i ac- tualment cap de continguts de La Xarxa de Comunicació Local. M’han convidat a casa vostra, a aquest setmanari, a dir la meva i a conversar amb vostès. Molt content. Un cop fet el formalisme i tots entesos, tinc ganes de demanar-los-hi a tots vostès una cosa: feu zàping! Sí, ja sé que ho feu. Hi ha programes extraterrestres i hi ha informatius que parlen de llocs estranys i indòmits. Feu zàping, expremeu el comandament i arribeu on heu d’arribar: a la televisió local.

A veure, em direu interessat per- què només parlo del meu negoci. Sí, bé, una mica sí. Però és que ens han premiat. Un premi Zapping. Sí, sí, els Telespectadors Associats de Catalunya (TAC) ens varen premiar la setmana passada com a millor programa de televisió local pel programa ‘País Kilòmetre Zero’. El recordeu? I tant. Aquest estiu l’heu vist des de Sant Carlos, Tortosa o Amposta. Ah, i si no hi éreu allà físicament segur que teniu a mà Canal Terres de l’Ebre o Canal TE, com preferiu.

Per cert, entre els premiats hi va haver Masterchef, El Objetivo, Helena García Melero i la crema i nata de la televisió catalana i espanyola. Tot molt internacional, però sobretot tot molt seriós. Perquè qui tria qui guanya són els espectadors. Bàsicament els practicants del zàping. I la televisió és la cosa més democràtica que hi ha. Mira si és democràtica que ha fet d’un professor universitari melenut un possible primer ministre espanyol.

Feu zàping. Hi havia un anunci de la tele de fa anys que deia: “Busque, compare y si encuentra algo mejor: ¡cómprelo!”. Doncs això. Però sigueu crítics, ¿eh? Ja sé que fa molta mandra canviar un cop has vist la telenovela o el programa matinal de senyores que parlen de coses que se suposa que interessen a les senyores (com si les senyores fossin unes fleumes sense criteri). Però feu l’esforç: feu zàping.

I arribareu on voleu arribar. Això és com l’amor: quan menys t’ho esperes, patapam! I això passa el mateix amb la tele. A La Xarxa i a les teles locals, francament, poc ens pensàvem que ens donarien cap premi. Però, ai las, ens el varen donar. Bé, us el van donar a tots vosaltres. Sí, perquè sí feu zàping, si aneu a buscar el que voleu segur (seguríssim) que sou consumidors de televisió local. Dit així sembla una malaltia, i no ho és, però sí que és un símptoma: un símptoma de curiositat i un símptoma d’estima pel propi país que sou/som les persones que cada dia hi vivim, fem un tallat i anem a treballar perquè volem millorar aquesta nostra societat catalana. Feu zàping, feu-me cas.

Què és La Xarxa?

La Xarxa. Potser darrerament heu llegit o sentit aquest nom més sovint. Aquest estiu hem donat la campanada amb el programa País km 0 que passen totes les televisions locals del país a partir de les sis de la tarda. Però us explicaré ben bé què és o la idea que jo (cap de continguts de la Xarxa) tinc d’aquesta casa. La Xarxa és això que se’n diu ara estructura d’Estat. Comencem forts, però és així. Oficialment, la Xarxa és una plataforma multimèdia de suport a l’audiovisual local (televisions i ràdios) que té com a objectius donar resposta a les necessitats del sector i contribuir a la seua dinamització. I això fem amb 47 televisions i 160 ràdios.

Col·laborem amb tota aquella entitat local que necessite els nostres serveis per facilitar que des de qualsevol indret puga haver informació de qualitat. Bé, això pot semblar fullaraca burocràtica, però és així. Aquí, a l’Ebre, en teniu bons exemples. Hi ha algun ampostí que no sàpiga qui és Manel Ramon, director de Ràdio Amposta?. Hi ha algú que no pose el Canal Terres de l’Ebre per informar-se del que passa a l’antiga vegueria de Tortosa?. Això parlant d’audiovisual, que és al que es dedica la Xarxa, però hi ha quelcom que és pal de paller per a tots: els mitjans de proximitat. I per no parlar d’aquest setmanari que teniu ara a les mans, exemple de moltes i bones coses.

Els mitjans de proximitat formen identitat i permeten unió, la unió real de les societats. El periodisme té moltes funcions. La clàssica és mossegar el poder, però una altra, sovint oblidada i cardinal, és la d’explicar qui som, què fem i així poder endevinar què serem. Des de la Xarxa, humilment, fem la nostra faena, que no és més que ajudar i facilitar la tasca dels enor- mes professionals de les ràdios i televisions locals. Fem-nos un favor: mirem-nos una mica més el melic (ja m’enteneu) per saber què tenim al cap.

(Publicat al Setmanari L’EBRE, divendres 22 d’agost del 2014)