La seriositat de l’humor

Deia l’actor, guionista i director Mel Brooks que “l’humor és tan sols una altra defensa contra l’univers”. Perquè l’univers, francament, porta una temporadeta que no para d’atacar-nos. Portem la vida que portem, pandèmia i precarietat, i cada cop costa més riure i encara més riure’s d’un mateix. Ara que és època de mercato mediàtic, qui fitxen, qui marxa, qui renova… Llegeixo que  TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes després de l’obertura per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “d’un període d’informació prèvia d’expedient sancionador al constatar un incompliment d’emplaçament de producte en diversos capítols de l’espai”.

Per si de cas, fora. Es tracta d’un programa que va fer la mili a Internet i on Peyu i Jair Domínguez ofereixen un petit show surrealista i absurd que fa riure perquè, com deia, fa que ens riguem de nosaltres mateixos, quelcom necessari i ara diria que obligatori.

Seguint amb les cites recordo que el poeta T.S. Eliot digué allò de què “l’humor és una altra manera seriosa de dir les coses”. I per això és important que hi hagi espai per l’esparracada i la crítica. A molta gent no els hi agrada el que fan Peyu i Jair Domínguez, que tenen un espai nocturn a Catalunya Ràdio: El búnquer.

Estrenat el setembre passat, aquest projecte d’humor amb el segell Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, seguirà un any més a la graella de Catalunya Ràdio segons ha informat la mateixa emissora pública. Com que el càlcul de l’audiència és la ciència menys científica que hi ha, mirem alguna dada com que a YouTube, ja suma 1.800.000 reproduccions, en directe i a la carta a catradio.cat des de la seva estrena.

Perquè si anem a l’EGM, trobem que aquest programa que ha rebut fa poc el Premi RAC al “Millor programa de Ràdio de 2021”, on Peyu va oferir un discurs d’agraïment que es va fer viral, però sembla que ha perdut la meitat de la seva audiència, passant de 70.000 oients el setembre del 2020 a 38.000 a l’onada de l’EGM del primer trimestre del 2021. I què? Ja no és tan bon programa? Segur que no és el Saturday Night Live, ni Jair Domínguez és Jimmy Fallon, i segur que no ho vol ser.

Des d’alguns mitjans contraris no només a l’independentisme sinó al catalanisme o a la mateixa existència de mitjans públics catalans i en català lamenten que el cost d’aquest programa per la CCMA arribi a gairebé 140.000 euros, produït per El Corral de l’Humor, empresa a través de la qual factura els seus treballs l’humorista osonenc Peyu. És poc o és molt? Per què la sospita? Si no fos un programa d’humor, que sempre té més marge per la crítica, hi hauria tanta vigilància? Si el CAC ha trobat que hi ha un emplaçament publicitari se’ls ha de sancionar. És clar que sí, ara bé com a tothom. L’humor té pocs límits. Perquè el bon gust és sui generis, per això tenim lleis, per això hi ha deontologia ben entesa. El límit sempre el poses tu mateix i ha de ser el d’acceptar el que no t’agrada, sobretot quan se’n foten de tu.

L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat social. Molta part de la nostra ciutadania s’ha informat mitjançant Xavier Sardà o Andreu Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia –també sempre criticat– molta gent no sabria dir ni el nom de dos consellers del Govern de la Generalitat. El famosíssim còmic i presentador de televisió Milton Berle va deixar gravat allò que “riure és com anar-se’n de vacances a l’instant”. Necessitem riure. Però fem-ho bé, és una cosa molt seriosa.

Article publicat a Media.cat

Vox a ‘First Dates’

Sóc un omnívor televisiu. Tot m’ho menjo, tot m’ho gasto. No ho dic per justificar-me sinó per avisar-vos que la meva dieta com a espectador va del Big Mac a la tòfona i del Donette Nevado fins a la coca de Llavaneres. Miro de tot, en qualsevol format, de qualsevol manera, a qualsevol hora, de qualsevol gènere i idioma que us pugueu imaginar. Però mai he estat prou home/dona per ser crític de televisió. Però sí que tinc la meva opinió, sempre canviant, sobre què cal fer o no cal fer als mitjans de comunicació. I començo a veure alguna cosa estranyota.

Sóc usuari esporàdic de diversos programes d’encefalograma pla com és el cas de ‘First Dates’. La versió espanyola que presenta Carlos Sobera és senzilla i simple i acull una sèrie d’individus que busquen parella amb un menú de 10 euros. Un format que porta centenars de capítols i que sembla no cansar els espectadors (a Catalunya té més audiència que a Espanya). Em va frapar un capítol determinat en què Marta i Vicente es van conèixer al famós restaurant-plató-aparcament i van començar a parlar. Dues persones altament tatuades –en escreix, pel meu gust carca i xaró. Van anar fent-se preguntetes. Miradetes. Que si la roba, que si li miro el pentinat. Ens fem una mica els simpàtics. Fins aquí cap novetat.

Segueixo escarxofat al sofà pensant en qualsevol altra cosa, amb la tele en segon pla. Però esclata la bomba: a tots dos els agrada “molt la política”. Ostres, això és una notícia. Mai a la vida havia conegut la tàctica de parlar de l’estat de la nació per lligar. De fet, m’incorporo al sofà, obro els ulls nivell Doctor Slump, i em disposo a seguir escoltant aquest relat digne de Tolstoi. Estan tots dos excitadíssims. Perquè han trobat una ànima bessona. Pels tatuatges? No. Per les aficions estranyes i/o estúpides? No, ni tan sols perquè ambdós són aficionats al rock. No. Tots dos són de Vox.

“Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista”, confessa la Marta, separada amb dos fills. No li agrada. Tornem-hi. Tots dos parlen de política durant el sopar, de fet, es pregunten l’un a l’altre si els agrada el tema, si són de dretes o d’esquerres. I coincideixen. El Cupido més estrany. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix que li agrada el tema: “M’agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.

I que bé tot, oi? Obvio la part en què defensa Franco. Considero que tothom pot pensar i dir el que cregui. Absolutament. I més en un programa de televisió fet per una entitat privada, i que hi ha llibertat del tot. Ara bé, ens adonem que estem blanquejant l’ultradreta? Els programes d’humor ara tenen un problema amb l’aparició dels ultres masclistes. Qualsevol conyeta centra automàticament el PP més dur des d’Aznar i Fraga i Ciutadans, que estan en un màxim nivell de centralisme i d’anticatalanisme. Estem normalitzant els fatxes, només és això. Però si permetem que juguin al nostre joc haurem de jugar fort, al límit del reglament, i no permetent que guanyin cap partit. No ens deixem provocar, aquest no és el nostre partit.

Article publicat a Mediacat

8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat

L’alcalde és solter, fot-li!

Fa uns dies que vaig llegir una cosa ben estranya que li ha passat a un alcalde del nostre país. Es tracta de la confessió que va fer en Josep Maria Tost, batlle de Riudecanyes. Va tuitar: “Fent d’alcalde veus de tot… però fins ara no havia rebut un correu amb aquesta proposta: “somos un programa de TV en el que estamos buscando ALCALDES SOLTEROS de pequeños pueblos, municipios o pedanías con ganas de encontrar el amor y promocionar su tierra en televisión.” Patapam! Hi ha una productora de televisió que va buscant alcaldes que estiguin solters. I com ho saben? L’alcalde de Prats de Lluçanès, Isaac Peraire, va admetre que havia rebut la mateixa petició. Hi ha un registre de regidors sense parella? Hi ha Tinder municipalista? Veiem sexies els nostres regidors i regidores?

Sempre he sentit a parlar d’allò de l’eròtica del poder, però vaja m’imaginava una altra cosa. Hem tingut grangers buscant muller, programes de primeres cites, mercadeig de nois musculats i noies tatuades i gent nua en una illa deserta jugant al ‘estudies o treballes’. Això és la televisió avui en dia? Cert tipus de televisió. Sort de Netflix, TV3 i de Penedès Televisió o Canal Blau.

En tot cas, l’alcalde qui és? És important que estigui solter? Els mediterranis no ens posem gaire en aquestes coses. No hi ha grans escàndols sexuals com passa en el món anglosaxó ni tampoc com a França, on quasi s’espera que el president tingui alguna història. No, malgrat ser de fer safareig i de criticar de manera salvatge no relacionem la vida privada de ningú amb la capacitat o el resultat d’un alcalde o president. No ens importa amb qui se’n va al llit ningú. Que sí, que hi ha rumors quan l’alcalde va allí o allà. O si l’alcaldessa estava sopant amb no sé qui. Però en essència no ens importa. Si roba o ens traeix, a per ell! Però si s’ha separat o és solter, a qui l’importa? La nostra cultura política en aquest sentit no és hipòcrita. Ho ha estat molt de temps amb la corrupció, que era sobretot una manera de fer que venia del franquisme i del caciquisme.

El batlle o batllesa són els que manen, i a casa seva doncs fan el que poden, com tothom. Que facin.
Article publicat al setmanari 3 de 8

3d8 180622

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat