Vida (intel·ligent) lluny de Barcelona

Som els nostres pitjors enemics; els catalans, vull dir. Sempre trobem on ensopegar. Que tenim a tocar un país nou?. Doncs ens entretenim en si el volem més taronja o més groguet. Que volem sortir de la crisi?. Doncs busquem com complicar-nos la vida amb impostos i permisos. Però vivim en un país increïble, tot sovint malgrat nosaltres.
I una altra cosa és la cultura catalana, la que ens fa catalans, la que ens explica i la que ens interroga. Fa poc, el Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) va atorgar un dels deu Premis Nacionals de Cultura al grup de les Terres de l’Ebre Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Artur Gaya va destacar que “els premis sempre són una satisfacció i una alegria molt gran perquè són una empenta al fet de treballar per la cultura”. I en això, Quico el Célio té molta raó. Ara bé, sempre hi ha un però: “A ningú dels guardonats crec que siga cap cosa descobrir-li que no és gens fàcil treballar per la cultura i tampoc ho és en un lloc com les Terres de l’Ebre, allunyat dels llocs on es prenen les decisions importants i, per tant, aquests premis t’ajuden a tirar endavant”. Doncs que visquen aquests premis ansiolítics i motivadors!.
Doncs sí, entre el riu Sénia i Riba-roja, entre Arnes i l’Ampolla hi ha un territori ric. Malgrat que molts no el coneguen, aquest territori és més que ric, és esplèndid!. Però la ignorància ja se sap que és atrevida i no sempre sap valorar. Hi ha gent creativa a les Terres de l’Ebre, professionals de renom i paisatges de portada. I les Terres de l’Ebre són part fonamental de la cultura nacional (i quan dic nacional vull dir catalana, esclar). Però no estic d’acord amb Artur Gaya (i que Déu em perdone) en que el fet d’estar lluny de Barcelona -o lloc on es “prenen decisions importants”- ho faça tot tan difícil.
Seguim. “Cal el coratge de matar els propis/ fills amb un coltell. Salvar de mil imatges una imatge”. Aquests són versos de Gerard Vergés, el poeta sensual, un doctor en farmàcia que ens va regalar una poesia europea i reposada en un moment en què tothom tenia pressa. Sí, lluny de Barcelona. Andreu Carranza ha estat guardonat amb el premi Josep Pla 2015 ja fa uns mesos, sí, però continua sent un senyor premi. També lluny de Barcelona.
Dada a tindre en compte: el Gremi de Llibreters ha donat a conèixer les dades finals del dia de Sant Jordi. La venda de llibres en català repunta fins al 54%. El català interessa i en català també, si us plau. Parlant de Sant Jordi, a la llista dels més venuts en categoria de no ficció, al número tres apareix No ens calia estudiar tant (Sembra), de Marta Rojals. Sí, també lluny de Barcelona.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre
Anuncis

Què és La Xarxa?

La Xarxa. Potser darrerament heu llegit o sentit aquest nom més sovint. Aquest estiu hem donat la campanada amb el programa País km 0 que passen totes les televisions locals del país a partir de les sis de la tarda. Però us explicaré ben bé què és o la idea que jo (cap de continguts de la Xarxa) tinc d’aquesta casa. La Xarxa és això que se’n diu ara estructura d’Estat. Comencem forts, però és així. Oficialment, la Xarxa és una plataforma multimèdia de suport a l’audiovisual local (televisions i ràdios) que té com a objectius donar resposta a les necessitats del sector i contribuir a la seua dinamització. I això fem amb 47 televisions i 160 ràdios.

Col·laborem amb tota aquella entitat local que necessite els nostres serveis per facilitar que des de qualsevol indret puga haver informació de qualitat. Bé, això pot semblar fullaraca burocràtica, però és així. Aquí, a l’Ebre, en teniu bons exemples. Hi ha algun ampostí que no sàpiga qui és Manel Ramon, director de Ràdio Amposta?. Hi ha algú que no pose el Canal Terres de l’Ebre per informar-se del que passa a l’antiga vegueria de Tortosa?. Això parlant d’audiovisual, que és al que es dedica la Xarxa, però hi ha quelcom que és pal de paller per a tots: els mitjans de proximitat. I per no parlar d’aquest setmanari que teniu ara a les mans, exemple de moltes i bones coses.

Els mitjans de proximitat formen identitat i permeten unió, la unió real de les societats. El periodisme té moltes funcions. La clàssica és mossegar el poder, però una altra, sovint oblidada i cardinal, és la d’explicar qui som, què fem i així poder endevinar què serem. Des de la Xarxa, humilment, fem la nostra faena, que no és més que ajudar i facilitar la tasca dels enor- mes professionals de les ràdios i televisions locals. Fem-nos un favor: mirem-nos una mica més el melic (ja m’enteneu) per saber què tenim al cap.

(Publicat al Setmanari L’EBRE, divendres 22 d’agost del 2014)