Una mica més de 17A

Aquests dies el tema és EL tema. Just acabem de commemorar els fatídics atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost. Fets miserables que van tenir protagonistes a Barcelona i Cambrils sí, però també a Alcanar, a Ripoll, a Subirats. En definitiva tot un país corprès i enrabiat. Perquè a ningú li agrada que li facin veure que és vulnerable.

És com aquella sensació de quan et roben. Aquella impotència i saber que ja no estàs segur. Però vostès ja han llegit i escoltat centenars de declaracions i informacions sobre el 17A. Els espanyols idiotes -llegeixin bé- que acusen als catalans d’haver inventat una teoria conspiratòria a l’estil 11M, segons diuen, són la única punta que em pot fer treure ràbia aquests dies. Mirin, jo sóc barceloní, capitalí de l’Eixample i per mi les Rambles són un pulmó enquistat pel turisme a la meva, a la nostra ciutat. Un atemptat sempre és un cop per tothom, passi a Niça, Londres o Boston. Té a veure amb la indefensió, però sobretot amb no voler viure amb por.

I és per això que no volia escriure de 17A, ni de com el vaig viure, però per respecte ho haig de fer, una mica més. Per motius professionals vaig parlar amb companys de Ripoll aquell jorn lamentable. Em vaig adonar que aquell era un dia de responsabilitat i de prudència. Un moment per aixecar el focus i no per despotricar. Va ser un dia duríssim però que vaig tocar la maduresa d’una societat, la nostra, que té en la solidaritat la seva base com a tal. I això permet creure que les diferències entre catalans són mínimes i que el respecte que tenim al veí és molt important. No em va sorprendre i sí que em va omplir d’orgull enmig de la barbàrie i el desconcert.

I jo avui només volia subratllar que més de la meitat dels morts per calor que portem aquest estiu a Catalunya tenien menys de 65 anys. Que els tòpics no valen avui en dia ni per morir-se. És quan vivim que en creem de nous, i toca viure.

Article publicat al setmanari Ripollès

 

Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.