Ara, els trens

Que bé van els trens! Adif és una passada i no hi ha res millor que tenir un pas a nivell al teu poble. Aquesta és la nova campanya del govern espanyol. Els nois de Rajoy, després de la famosa pluja de milions, ara venen amb contes dels bons. El ministre de Foment, Iñigo De la Serna, planxat i pentinat com pocs, ha passat per Catalunya tot cofoi per presentar el projecte d’integració del ferrocarril a L’Hospitalet de Llobregat, on “aviat” s’iniciarà l’estudi informatiu. Diu que es compleix així amb el compromís de Rajoy de realitzar aquesta integració, la de Montcada i Reixac i Sant Feliu de Llobregat en el marc del Pla Rodalies.

Senyor ministre, això és com quan dic que començo el règim dilluns que ve. No s’ho creu ningú. I pels mateixos motius. Ho he anunciat tantes vegades que tinc poquíssima credibilitat i un abdomen curvilini. Recapitulem: L’any 2001 se signava el primer protocol pel soterrament ferroviari de L’Hospitalet. I ara, 17 anys després, cal tornar a tramitar un nou projecte? En efecte, el ministre del 155 anuncia dos anys més de tramitar papers. Ja estem vacunats. Amics, només us podeu creure les licitacions, quan posem els pempins.

Sobre el soterrament de Montcada i Reixac fins al 2020 hem de fer més papers. I de la mateixa qüestió a la capital del Baix Llobregat fins a 2019 fent més papers. I això de L’Hospitalet només vol dir fer més papers. Prou. I ja que està per L’Hospitalet prengui l’R3 i pugi fins Ribes de Freser, i en parlem.

Article publicat al setmanari el Ripollés

Anuncis

De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre