Idiotes i infeliços

Quan no estem contents sembla que esperem estar tristos i no pas esperançats a perllongar el nostre somriure. Mirem de reüll, escoltem fort i respirem fins al final. Ens angoixa tenir angoixa. La pressió al pit, aquella desgana, aquella son, aquella ganyota quan entres a la feina. Al tren et refugies al mòbil, al cotxe piques al volant i si vas caminant claves la mirada en un punt de fuga més metafòric que real. I tot perquè estàs acollonit. Una de les coses més absurdes de la vida, tot just després de les criatures que ploren perquè no s’adormen. Bona ximpleria. Vivim amb la por de no estar bé. I això de fet és el que ens pot trasbalsar. Som autoimmunes.

Juguem contra nosaltres. Estem amb allò de saber si estem a l’altura a la feina, de ser prou bo al llit, del què diran al poble o fins i tot la colla de suposats amics. Diuen que si no molesta no és periodisme. Jo diria que si algú parla malament de tu no és el teu amic. Tot plegat és molt més senzill. Però alerta, no és el mateix senzill que simple. Recordo Tolstoi. La simplicitat de la vida d’Ivan Ilitx. Aquell funcionari acomodat del tribunal suprem rus que fa “una vida honesta sancionada per la societat” i que, al llit de mort, sumit en una angoixa i un terror que no l’abandonen, pensa: “Potser no he viscut com hauria hagut de viure”. I d’aquí plora la criatura, ja el 1886. I des de l’inici dels temps. I continua sent absurd perquè tot plegat és senzill.

És igual com s’hi arriba però hem de tenir l’horitzó prou emboirat per saber que la vida és complicada i injusta, però a la vegada cal saber que sempre (després de respirar ben profundament) es fa via tirant endavant. Polzada a polzada. I si és amb un somriure, doncs millor. Però no hi ha dreceres. Perdoneu una altra referència literària. Aquest cop més contemporània. A Pastoral americana (edicions La Magrana), el cínic i directe Jerry Lenov la deixa anar en profunditat: “Les filosofies personals tenen una vida útil de dues setmanes”. Bona frase. Per la galeta al clatell de tots els filosofets i també per a tots aquells que busquen la felicitat a Google. Tot canvia. La improvisació només es pot fer si estàs preparat, molt preparat.

Ben bé som infeliços perquè som idiotes. Que sí, que la dopamina i la fluoxetina, que va bé fer-se infusions de no sé quina nou i també beure aigua de bon matí, però sobretot les ganes de mirar als costats quan has de mirar endavant. I vaja, tothom pot dir ximpleries, el que no es pot fer és dir-les amb èmfasi. És que jo estic malament, doncs mira que jo. I l’altre et dirà que pateix molt, que la feina, que l’home, que el cotxe fa soroll. Tots tenim els nostres problemes, i per nosaltres són immensos. Apel·lo a la responsabilitat: de cap manera passar de tot, el que cal és ser valent. I aquí el problema és la mandra, ja t’he caçat.

Article publicat a El 9 Magazín

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Rafael Catalá, t’estic veient

Un dels jugadors més famosos i premiats de la història del beisbol fou Lawrence “Yogi” Berri, catcher dels New York Yankees, un xerraire impenitent, rei del trash-talking. Era un tipus d’aquells genials perquè quan de tant garlar sovint s’equivocava i deixava anar sentències d’aquelles que avui estarien escrites en una tassa de tè.

És seva aquesta: “Puc observar molt quan miro”. Aquest “maloprisme” (cerqueu la paraulota) pot ser una tonteria, o bé una d’aquelles obvietats que ens va bé recordar per posar-nos a lloc. Mirem, i observem va. Com diu un savi gironí nascut a Figueres, té una certa coherència que els mateixos que es ventaven d’haver destrossat el sistema sanitari català siguin els que ens estiguin acusant de rebel·lió o, en el seu defecte, de malversació de fons o del que sigui. Deuen ser les coses del bloc borbònic. I hem d’estar atents.

El termòmetre d’Espanya, del govern del regne, és Rafael Catalá. Diputat per Cuenca que ara fa de ministre de Justícia. Fa uns dies li va etzibar al diputat Carles Campuzano que tenia molta sort de poder anar lliurement amb el llacet groc que tantíssim l’ofèn perque no hi ha presos polítics. Nervis. I ara ja va a pels presos polítics, que sí existeixen, i que estan a les presons d’Alcalá-Meco, d’Estremera i de Soto del Real. En aquest cas, el passat dimarts al Tribunal Suprem, el conseller de Territori, Josep Rull, va elevar el to davant del jutge Pablo Llarena. És el que toca. Rull li va posar el dit a l’ull denunciant que Llarena que ha perdut el prestigi, que està seguint el full de ruta del ministre de Justícia i que no actua amb la divisió de poders que sí que ha demostrat Alemanya. Pim, pam. Llarena aquests dies ha estat notificant als polítics independentistes empresonats el seu processament per rebel·lió. Suposo que no devia entendre res. De fet, ara persegueix a Montoro el pobre Llarena.

Ens volen agenollats. Per tant no és d’estranyar que el nostre ministre de Justícia preferit respongués al conseller Rull que “ofenent un jutge dient que actua al dictat d’una tercera persona no li donarà rèdit en el seu procés judicial”. Gràcies per la preocupació senyor Catalá. I és que per al ministre de Justícia dels ulls petits aquestes declaracions són “impròpies” d’un sistema on hi ha llibertat i assegura que a l’Estat hi ha “justícia independent i ningú li diu a un jutge què ha de fer”. Esclar, esclar. Per si de cas, i sobre la suposada violència a Catalunya l’1 d’octubre i altres diades assenyalades, el ministre ja ha deixat la bomba: “Si el debat és si hi ha hagut o no violència suficient, el Tribunal Suprem diu que hi ha més de 100 episodis de violència”. I si no ja els hi posarem, li ha faltat dir. Nervis dels bons.

Catalá és el termòmetre, i està bullint. El govern espanyol es veu assetjat per la seva inacció. Per haver esperat que els catalans ens devoréssim entre nosaltres, que per altra banda era una previsió plausible. A mesura que passa el temps s’adonen que perden i de que, amb paciència, guanyarem. Un castellà digne, més digne que Catalá, va deixar escrit: “confia en el temps, que acostuma a donar dolces sortides a moltes dificultats amargues”. Hi confiem.

Article publicat a Nació Digital

Llarena embogeix

Això ja sembla una cançó de La Trinca. Surrealisme. Cos a terra, que venen els nostres! Ara, el jutge Pablo Llarena requereix al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que l’informi al més aviat possible sobre en què es basa per afirmar que no es va gastar ni un euro en l’organització del referèndum. El magistrat del Tribunal Suprem diu que les afirmacions de Montoro contradiuen les proves que figuren en el sumari.

Com s’atreveix Montoro a dir que l’1-O no es va finançar amb diners de la Generalitat? S’ha begut l’enteniment? Però tranquils, que SuperLlarena ja s’ha embolicat amb la capa i perseguirà ara al ministre més antipàtic (amb Catalá, Méndez de Vigo, SSS, Cospedal,…) del govern de M. Rajoy. Si ara algú torna de viatge i li dius que el jutge madelman, Pablo Llarena, va per Montoro segurament no entendria res, i se’n tornaria a anar de viatge.

La investigació sobre el delicte de malversació està sota secret de sumari, en una peça separada. Llarena ja va ordenar a la Guàrdia Civil que investigués i Hisenda ja va enviar diversos informes, fa 15 dies, que avalen la versió de Montoro. A veure nois, la Generalitat té els comptes intervinguts ja des de l’estiu, molt abans de l’aplicació del 155 i de la famosa consulta. És més, els proveïdors de diversos materials van declarar com a testimonis que mai van arribar a cobrar res perquè ni tan sols sabien a qui havien de facturar. O serà que Montoro ens va pagar el referèndum?

Article publicat al Ripollès