‘Ferdinand’

Hi ha un moment en la vida de tot home en què només va al cinema per veure pel·lícules infantils. Fa temps que em passa. I no tinc cap queixa. La moralina adreçada als nens és la sociologia del futur. Avui les nenes no són princeses, i en el cas que el film tingui personatges així sempre són dones independents i amb marcat individualisme. La solidaritat, la superació i la competitivitat són valors comuns en aquestes produccions. Després d’aquesta anàlisi digna de Truffaut, ja puc confessar que he vist, acompanyat de parella i de fills, la peli Ferdinand. És la plasmació en HD d’un conte molt popular als EUA on un bou predestinat al toreig es manifesta contra la violència i no vol fer curses de braus.

La pel·lícula repeteix l’argument. Un petit vedellet és criat per lluitar a l’albero, però ell és més aviat contemplatiu, més d’olorar floretes i segurament amant del biodièsel i del vi biodinàmic, i del tofu. El pobre Ferdinand, a més, rep bullying a l’acadèmia toril i l’obli- guen a donar cops de banya. El vedell aprofita un foradet i escapa. No hi ha ningú d’Antena 3 ni de Telecinco per seguir la fuga. I amb aquesta discreció Ferdinand troba el paradís en una finca on es dediquen a plantar i vendre flors. L’adopten. L’estimen. Com el PP amb Enric Millo, vaja. Però el karma és dur i tot torna. Ja ho deia Nietzsche. Ferdinand és capturat per accident i torna a ser a la plantilla dels braus que han d’anar a la plaça. De fet, supera un càsting de toros i el seu talent natural per perseguir draps rojos només pot fer que convertir-se en el protagonista de la plaça de Madrid.

No explicaré el final. Però sí que diré que la pel·li està ambientada a Espanya, amb matrícules de cotxe espanyoles, banderes espanyoles (constitucionals) i amb aquell caràcter tan espanyol que fa que tothom toqui la guitarra com Tomatito. És la Marca España del “relaxing cup of café con leche”. Aquella propaganda de l’espanyolitat diversa, que fluctua entre el flamenco i la Plaza de las Ventas. L’única novetat és que no apareixen barrets mexicans. Però vaja, és l’Espanya dels toros. Espanya conti- nua venent caspa. Però són francs. És el que hi ha. És el que volen ser. Dret a decidir, és clar. Som diferents. No passa res. Quan es va acabar la pel·lícula, els meus fills estaven contrariats. No entenien que es fes mal a un animal. Els vaig dir que a Catalunya aquesta tradició fa anys que està prohibida. Em van estrènyer la mà que portaven agafada cadascú i van respirar tranquils. Ser català té aquestes cosetes.

Article publicat a EL 9 VOR 171206

Anuncis