TV3 no representa els catalans

Si pica és que cura. I sembla que a l’espanyolisme recalcitrant se li estan cauteritzant les ferides de no tenir discurs i de veure com la raó sempre els passa per esquerra i dreta. Enmig de màsters i llicenciatures fictícies, d’invencions d’ERO milionaris i de l’embat franquista d’algun jutge instructor, el més important que passa a Espanya és la deriva de TV3.

Hi ha qui diu que la Catalunya autonòmica se sustenta en la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra i Televisió de Catalunya (i Catalunya Ràdio també, esclar). I tot plegat avui està sota l’espasa de Dàmocles del 155. A la CCMA se li aplica la tàctica de tortura de l’ofegament econòmic, que fa temps que s’havia generalitzat als pressupostos catalans. Però és que a més, quines idees, TV3 va entrevistar el president Carles Puigdemont a Berlín. El tripartit del 155 es va posar ferm. Però va haver de ser el més llest de la classe, Albert Rivera, qui aixequés el dit i lamentés com es llencen diners públics i com és possible que es parli i es doni veu a un fugitiu.

Això entra dintre del guió habitual i bé, poca sorpresa. Segurament PP i socialistes hi estan d’acord i podrien haver donat més o menys suport a l’embornada del ‘naranjito’. Però Rivera, que és molt torero, es planta a ‘porta gayola’ i avisa (ells no amenacen) que si TV3 continua fent les seves cosetes demanarà que s’apliqui el 155 i que la tele la controli el ‘Senado’.

Rivera, que literalment s’apunta a un bombardeig, ha trobat en Puigdemont i TV3 una bona cortina de fum per tapar (aquesta setmana) el ‘pollastre’ que té a Madrid, on no es vol carregar la farsant presidenta Cifuentes. I ben salpebrat, perquè té diversos membres del seu partit que també són d’inventiva i diuen tenir títols que ni hi són ni se’ls hi espera.

Però la part més fascinant de l’argument espanyolista és que TV3 no representa als catalans. M’encanta. Si jo em considerés espanyol, què hauria de fer amb Televisió Espanyola? Per cert, RTVE manté el seu pressupost per 2018, que va augmentar substancialment fa tres exercicis. TV3 va superar el 30 per cent d’audiència amb l’entrevista a Puigdemont, segueix sent líder i tots els indicadors demostren que és una televisió de qualitat (sobretot a nivell informatiu) i que, agradi o no agradi, la fan els seus treballadors i directius amb vocació de servei públic. Si vol una tele que li agradi vagi-se’n a El Corte Inglés i compri-se’n una, senyor Rivera.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat