La seriositat de l’humor

Deia l’actor, guionista i director Mel Brooks que “l’humor és tan sols una altra defensa contra l’univers”. Perquè l’univers, francament, porta una temporadeta que no para d’atacar-nos. Portem la vida que portem, pandèmia i precarietat, i cada cop costa més riure i encara més riure’s d’un mateix. Ara que és època de mercato mediàtic, qui fitxen, qui marxa, qui renova… Llegeixo que  TV-3 ha retirat de la seva graella d’estiu la reposició del programa Bricoheroes després de l’obertura per part del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) “d’un període d’informació prèvia d’expedient sancionador al constatar un incompliment d’emplaçament de producte en diversos capítols de l’espai”.

Per si de cas, fora. Es tracta d’un programa que va fer la mili a Internet i on Peyu i Jair Domínguez ofereixen un petit show surrealista i absurd que fa riure perquè, com deia, fa que ens riguem de nosaltres mateixos, quelcom necessari i ara diria que obligatori.

Seguint amb les cites recordo que el poeta T.S. Eliot digué allò de què “l’humor és una altra manera seriosa de dir les coses”. I per això és important que hi hagi espai per l’esparracada i la crítica. A molta gent no els hi agrada el que fan Peyu i Jair Domínguez, que tenen un espai nocturn a Catalunya Ràdio: El búnquer.

Estrenat el setembre passat, aquest projecte d’humor amb el segell Peyu, Jair Domínguez i Neus Rossell, seguirà un any més a la graella de Catalunya Ràdio segons ha informat la mateixa emissora pública. Com que el càlcul de l’audiència és la ciència menys científica que hi ha, mirem alguna dada com que a YouTube, ja suma 1.800.000 reproduccions, en directe i a la carta a catradio.cat des de la seva estrena.

Perquè si anem a l’EGM, trobem que aquest programa que ha rebut fa poc el Premi RAC al “Millor programa de Ràdio de 2021”, on Peyu va oferir un discurs d’agraïment que es va fer viral, però sembla que ha perdut la meitat de la seva audiència, passant de 70.000 oients el setembre del 2020 a 38.000 a l’onada de l’EGM del primer trimestre del 2021. I què? Ja no és tan bon programa? Segur que no és el Saturday Night Live, ni Jair Domínguez és Jimmy Fallon, i segur que no ho vol ser.

Des d’alguns mitjans contraris no només a l’independentisme sinó al catalanisme o a la mateixa existència de mitjans públics catalans i en català lamenten que el cost d’aquest programa per la CCMA arribi a gairebé 140.000 euros, produït per El Corral de l’Humor, empresa a través de la qual factura els seus treballs l’humorista osonenc Peyu. És poc o és molt? Per què la sospita? Si no fos un programa d’humor, que sempre té més marge per la crítica, hi hauria tanta vigilància? Si el CAC ha trobat que hi ha un emplaçament publicitari se’ls ha de sancionar. És clar que sí, ara bé com a tothom. L’humor té pocs límits. Perquè el bon gust és sui generis, per això tenim lleis, per això hi ha deontologia ben entesa. El límit sempre el poses tu mateix i ha de ser el d’acceptar el que no t’agrada, sobretot quan se’n foten de tu.

L’humor és un gènere fràgil. I a la vegada té molta responsabilitat social. Molta part de la nostra ciutadania s’ha informat mitjançant Xavier Sardà o Andreu Buenafuente. I avui en dia si no fos pel Polònia –també sempre criticat– molta gent no sabria dir ni el nom de dos consellers del Govern de la Generalitat. El famosíssim còmic i presentador de televisió Milton Berle va deixar gravat allò que “riure és com anar-se’n de vacances a l’instant”. Necessitem riure. Però fem-ho bé, és una cosa molt seriosa.

Article publicat a Media.cat

Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Cor català

En l’univers de les estructures d’Estat que ha de bastir la Catalunya lliure que molts volem i votem, cal tenir clar el món audiovisual. La cultura i la llengua catalanes s’han de protegir, però sobretot cal fomentar-ne l’ús. L’èxit de Televisió de Catalunya és ser una referència per a tothom i deixar en l’imaginari col·lectiu una sensació de prestigi, també entre els catalans castellanoparlants.

I a banda de les prerrogatives i necessitats tècniques, l’èxit de TV3 es va basar en uns informatius potents i sense complexos, i també en encertar la ficció estrangera i ser capaç de produir-ne de pròpia. Si a tot això hi sumes l’epifania del Club Super 3, es fabrica un còctel de nassos.

A la tele (als mitjans en general) es diu que tot està inventat. És com això de la política, la nova i la vella, quan només hi ha de bona i de dolenta. Amb la tele igual. Mari Pau Huguet o Joan Salvat són referents televisius de casa nostra, i ja fa dies, per la feina ben feta.

És per això que reclamo recuperar la informació del cor, rosa que se’n diu, però ben blanca i sense escarafalls. Per què? És el contingut més consumit a Catalunya, en una cadena espanyola sobretot. No podem renunciar a una part significativa del nostre país. La independència o la Catalunya un sol poble, com vulgueu, es farà també amb l’audiència de ‘Sálvame’ o no anirem enlloc.

Parlant de toreros i folklòriques, salvarem Catalunya? No, i tampoc és la intenció però sí que hem de ser oberts de mires per poder mirar més enllà. Si voleu, el cor català és una metàfora. Però crec que és contingut interessant i perquè cal ser valent per ser frívol una estona i després tornar a ser on ens toca.

Article publicat al setmanari Ripollès

La importància del cor

Tenim un país on cada cop s’escolta més la ràdio en català (segons l’EGM hi ha conciutadans que no fan res més en tot el dia), una televisió que aguanta líder i una premsa que es troba més al mòbil que al quiosc. Però i els continguts? Sóc dels que crec que ha de primar la informació i la investigació, sobretot quan més proper sigui el mitjà. Però sé que no es construeix res sense l’entreteniment.

I ara ve la pregunta: què és l’entreteniment? Doncs tot aquell contingut que tracta sobre la vida humana des d’una mirada més centrada en l’actualitat de les persones que no pas en les persones de l’actualitat. I l’entreteniment és també tot allò que passa quan no fas notícies. I de tot això hi ha un gènere sempre injuriat: el cor. La informació rosa, les xafarderies, el safareig. És una cosa menor. Un gran error. Per començar només cal veure les audiències (també a Catalunya) d’aquest tipus de programes, sobretot en teles espanyoles.

A Catalunya queden pocs reductes d’aquesta informació, que l’audiència demanda, i si no la troba, de manera sobirana exerceix el dret a decidir i es tira als braços de Jorge Javier Vázquez i els seus. Els programes de sobretaula de TV3 eren una escola de com tractar aquesta informació amb elegància i alegria, de Mari Pau Huguet a Albert Om, passant per Júlia Otero o Jordi González a les nits. I a 8tv teníem la versió gamberra però blanca d’Alfonso Arús i “Arucitys”. No hi és ni una cosa ni l’altra. En queden reductes. A la ràdio, si trobeu algun programa petit, i a les televisions locals al magazín matinal “Ben Trobats”, un petit oasi on es recupera aquell esperit tan català de seny i rauxa, i a més centrat en el que en diuen cor català. Perquè serem molt nostrats, però també tenim les nostres coses.

Amb la informació del cor, com amb tantes d’altres coses, ens hem passat de frenada. La trobàvem antiga i en comptes d’actualitzar-la i fer-li una mirada actual hem decidit carregar-nos-la. Com els concursos. L’entreteniment ajuda a crear una cosmovisió d’una manera molt més profunda que els informatius, allò pel que alguns polítics malden. Han fet més “Bola de drac”, “Tres pics i repicó” o “La Columna” per la configuració nacional de Catalunya que no pas un cap d’informatius d’aquí o d’allà. De nou la urgència passa per sobre del que és important, i ara són dos factors que coincideixen. Hem de tenir pressa per fer el que importa. I sí, també és la informació del cor, i com tot, ben feta.

Article publicat a Mèdia.cat