La importància del cor

Tenim un país on cada cop s’escolta més la ràdio en català (segons l’EGM hi ha conciutadans que no fan res més en tot el dia), una televisió que aguanta líder i una premsa que es troba més al mòbil que al quiosc. Però i els continguts? Sóc dels que crec que ha de primar la informació i la investigació, sobretot quan més proper sigui el mitjà. Però sé que no es construeix res sense l’entreteniment.

I ara ve la pregunta: què és l’entreteniment? Doncs tot aquell contingut que tracta sobre la vida humana des d’una mirada més centrada en l’actualitat de les persones que no pas en les persones de l’actualitat. I l’entreteniment és també tot allò que passa quan no fas notícies. I de tot això hi ha un gènere sempre injuriat: el cor. La informació rosa, les xafarderies, el safareig. És una cosa menor. Un gran error. Per començar només cal veure les audiències (també a Catalunya) d’aquest tipus de programes, sobretot en teles espanyoles.

A Catalunya queden pocs reductes d’aquesta informació, que l’audiència demanda, i si no la troba, de manera sobirana exerceix el dret a decidir i es tira als braços de Jorge Javier Vázquez i els seus. Els programes de sobretaula de TV3 eren una escola de com tractar aquesta informació amb elegància i alegria, de Mari Pau Huguet a Albert Om, passant per Júlia Otero o Jordi González a les nits. I a 8tv teníem la versió gamberra però blanca d’Alfonso Arús i “Arucitys”. No hi és ni una cosa ni l’altra. En queden reductes. A la ràdio, si trobeu algun programa petit, i a les televisions locals al magazín matinal “Ben Trobats”, un petit oasi on es recupera aquell esperit tan català de seny i rauxa, i a més centrat en el que en diuen cor català. Perquè serem molt nostrats, però també tenim les nostres coses.

Amb la informació del cor, com amb tantes d’altres coses, ens hem passat de frenada. La trobàvem antiga i en comptes d’actualitzar-la i fer-li una mirada actual hem decidit carregar-nos-la. Com els concursos. L’entreteniment ajuda a crear una cosmovisió d’una manera molt més profunda que els informatius, allò pel que alguns polítics malden. Han fet més “Bola de drac”, “Tres pics i repicó” o “La Columna” per la configuració nacional de Catalunya que no pas un cap d’informatius d’aquí o d’allà. De nou la urgència passa per sobre del que és important, i ara són dos factors que coincideixen. Hem de tenir pressa per fer el que importa. I sí, també és la informació del cor, i com tot, ben feta.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

L’alcalde és solter, fot-li!

Fa uns dies que vaig llegir una cosa ben estranya que li ha passat a un alcalde del nostre país. Es tracta de la confessió que va fer en Josep Maria Tost, batlle de Riudecanyes. Va tuitar: “Fent d’alcalde veus de tot… però fins ara no havia rebut un correu amb aquesta proposta: “somos un programa de TV en el que estamos buscando ALCALDES SOLTEROS de pequeños pueblos, municipios o pedanías con ganas de encontrar el amor y promocionar su tierra en televisión.” Patapam! Hi ha una productora de televisió que va buscant alcaldes que estiguin solters. I com ho saben? L’alcalde de Prats de Lluçanès, Isaac Peraire, va admetre que havia rebut la mateixa petició. Hi ha un registre de regidors sense parella? Hi ha Tinder municipalista? Veiem sexies els nostres regidors i regidores?

Sempre he sentit a parlar d’allò de l’eròtica del poder, però vaja m’imaginava una altra cosa. Hem tingut grangers buscant muller, programes de primeres cites, mercadeig de nois musculats i noies tatuades i gent nua en una illa deserta jugant al ‘estudies o treballes’. Això és la televisió avui en dia? Cert tipus de televisió. Sort de Netflix, TV3 i de Penedès Televisió o Canal Blau.

En tot cas, l’alcalde qui és? És important que estigui solter? Els mediterranis no ens posem gaire en aquestes coses. No hi ha grans escàndols sexuals com passa en el món anglosaxó ni tampoc com a França, on quasi s’espera que el president tingui alguna història. No, malgrat ser de fer safareig i de criticar de manera salvatge no relacionem la vida privada de ningú amb la capacitat o el resultat d’un alcalde o president. No ens importa amb qui se’n va al llit ningú. Que sí, que hi ha rumors quan l’alcalde va allí o allà. O si l’alcaldessa estava sopant amb no sé qui. Però en essència no ens importa. Si roba o ens traeix, a per ell! Però si s’ha separat o és solter, a qui l’importa? La nostra cultura política en aquest sentit no és hipòcrita. Ho ha estat molt de temps amb la corrupció, que era sobretot una manera de fer que venia del franquisme i del caciquisme.

El batlle o batllesa són els que manen, i a casa seva doncs fan el que poden, com tothom. Que facin.
Article publicat al setmanari 3 de 8

3d8 180622

TV3 no representa els catalans

Si pica és que cura. I sembla que a l’espanyolisme recalcitrant se li estan cauteritzant les ferides de no tenir discurs i de veure com la raó sempre els passa per esquerra i dreta. Enmig de màsters i llicenciatures fictícies, d’invencions d’ERO milionaris i de l’embat franquista d’algun jutge instructor, el més important que passa a Espanya és la deriva de TV3.

Hi ha qui diu que la Catalunya autonòmica se sustenta en la immersió lingüística, els Mossos d’Esquadra i Televisió de Catalunya (i Catalunya Ràdio també, esclar). I tot plegat avui està sota l’espasa de Dàmocles del 155. A la CCMA se li aplica la tàctica de tortura de l’ofegament econòmic, que fa temps que s’havia generalitzat als pressupostos catalans. Però és que a més, quines idees, TV3 va entrevistar el president Carles Puigdemont a Berlín. El tripartit del 155 es va posar ferm. Però va haver de ser el més llest de la classe, Albert Rivera, qui aixequés el dit i lamentés com es llencen diners públics i com és possible que es parli i es doni veu a un fugitiu.

Això entra dintre del guió habitual i bé, poca sorpresa. Segurament PP i socialistes hi estan d’acord i podrien haver donat més o menys suport a l’embornada del ‘naranjito’. Però Rivera, que és molt torero, es planta a ‘porta gayola’ i avisa (ells no amenacen) que si TV3 continua fent les seves cosetes demanarà que s’apliqui el 155 i que la tele la controli el ‘Senado’.

Rivera, que literalment s’apunta a un bombardeig, ha trobat en Puigdemont i TV3 una bona cortina de fum per tapar (aquesta setmana) el ‘pollastre’ que té a Madrid, on no es vol carregar la farsant presidenta Cifuentes. I ben salpebrat, perquè té diversos membres del seu partit que també són d’inventiva i diuen tenir títols que ni hi són ni se’ls hi espera.

Però la part més fascinant de l’argument espanyolista és que TV3 no representa als catalans. M’encanta. Si jo em considerés espanyol, què hauria de fer amb Televisió Espanyola? Per cert, RTVE manté el seu pressupost per 2018, que va augmentar substancialment fa tres exercicis. TV3 va superar el 30 per cent d’audiència amb l’entrevista a Puigdemont, segueix sent líder i tots els indicadors demostren que és una televisió de qualitat (sobretot a nivell informatiu) i que, agradi o no agradi, la fan els seus treballadors i directius amb vocació de servei públic. Si vol una tele que li agradi vagi-se’n a El Corte Inglés i compri-se’n una, senyor Rivera.

Article publicat a Mèdia.cat

Stop Doraemon

Per mi l’èxit de Televisió de Catalunya ha estat la seva capil·laritat. La seva capacitat d’arribar a tots els perfils sociolingüístics del país. El motiu: la qualitat. L’interès dels seus continguts. I havia una línia estratègica que triomfava: la dels productes infantils i juvenils. Súper 3 és un èxit històric. Encara avui la Festa dels Súpers acull centenars de milers de persones. Només els pares que hi hem anat podem entendre la duresa de l’esdeveniment. Però avui els nens del meu entorn no volen mirar els dibuixos del canal infantil públic català. Per què? Doraemon.

Doraemon és un gat. I dóna nom a una sèrie de ‘manga’ i ‘anime’ de Fujiko F. Fujio sobre un felí còsmic i blau que ve del futur per ajudar el tal·lós Nobita Nobi a evitar que el seu món s’enfonsi dia sí i dia també. El personatge d’ulleres em recorda molt a Frank Spencer, l’antiheroi de “Hi ha que neixen estrellats”. Doncs molt bé. Una sèrie de dibuixos animats que s’ha convertit en icònica. Per què? Doncs perquè no hi ha gaire cosa més. La graella infantil no ha estat menys que la de TV3, farcida de produccions francòfones que aporten poques coses, sobretot a l’estiu. El problema amb Doraemon a més és que és una producció de 1973 que es va reeditar el 1979 i que va ressorgir pel fenomen ‘vintage’ el 2005. És antic. I envelleix l’antena.

No hi ha comportament més democràtic que el del comandament a distància ni públic més exigent ni desmemoriat que l’infantil. La fidelitat a l’antena és la que és. I més avui en dia on qualsevol operador de cable aporta com a mínim 5 cadenes de producció infantil americana que ofereix productes més que interessants. Sí, els que fa vint o vint-i-cinc anys tenia Televisió de Catalunya.

Som on som i cada dia és un Vietnam per als mitjans de comunicació catalans. Però en la diferència entre tàctica i estratègia, entre important i urgent, cal poder marcar una línia que segueixi un horitzó: volem que els catalans joves tinguin un espai comú. Cal pensar-hi. Perquè sense avui, tampoc en dibuixos animats, no hi haurà un endemà.

Article publicat a Media.cat