La victòria croata

Sé que no tot es redueix al futbol. Però gairebé. Si em permeten la broma. Fa uns dies es va acabar el campionat mundial de futbol, que va guanyar França amb un joc miserable i roí. Però on hi ha hagut una bogeria és a Croàcia. El segon lloc més celebrat de la Història. Fou l’equip que millor futbol va fer aquestes darreres setmanes (i també Bèlgica, sí) i al darrer moment va xocar contra França i la seva armada nuclear. Però Perisic, Modric, Mandzukic, Srnic, Vida, Subasic, són noms que quedaran en la memòria de qui ens agrada el futbol, però sobretot en lletres d’or de la història croata.

Des de Catalunya, la croada progre critica els croats perquè són nacionalistes. De fet, els hi diuen nazis, i recorden els ústaixes. Bé, la història de Croàcia de les darreres dècades és, com a mínim, complicada. El desenvolupament polític, social i econòmic els ha permès entrar a la Unió Europea. I sí, són nacionalistes. Jo també ho sóc. I independentista, a ells no els hi cal. Creuen en el seu país, i volen recuperar-lo després del totalitarisme comunista i, després, d’una sagnant i vergonyosa guerra civil. Us sona? S’entén?

La victòria de Croàcia ha estat el sentiment d’unió que es viu ara. No que siguin millor que el veí, sinó que ells poden somiar i treballar plegats. Sí! Si us poseu al 24 Sata, el diari més llegit d’aquest altre país mediterrani, només veureu que paraules estranyes i banderes i samarretes a quadrets. Però parlen de política social, de pressupostos, debaten lleis. Un país normal. A París, capital dels guanyadors, han canviat el nom de les estacions de metro, per entendre’ns. Croàcia no és Catalunya, no tenim res a veure. Però sí que està bé saber que podem estar bé.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180525

Un 1 de maig diferent

La celebració de l’1 de maig com a dia del treballador/a és ineludible. El mercat laboral, la dignitat del lloc de feina i la capacitat per gestionar els somnis dels individus en el seu dia a dia són elements que no són cap broma. Però com diuen els de Catalans Lliures el que es fa en diades com aquesta és “reivindicar el sistema rígid, vertical i hipertrofiat de l’etapa franquista” quan per contra “els agents socials i partits del nostre país podrien redirigir el focus a un model amb fantàstics resultats en termes d’ocupació, benestar i estabilitat laboral: la flexiseguretat escandinava”. M’hi sumo.

Els països del nord d’Europa presenten costos d’acomiadament reduïts i convenis descentralitzats, però a la vegada compten amb prestacions d’atur generoses i mecanismes que faciliten la constant formació per tal que el treballador pugui retornar al mercat laboral en el menor temps possible. No és qüestió de lleis, o no només. Tots podem estar d’acord en el fet que cal un nou mercat de treball amb lleis clares, simples i equitatives.

I una cosa que trobo molt a faltar, parlant de països nòrdics. A Dinamarca és obligatòria la baixa per paternitat. I és de sis mesos, pare i mare, no delegable. Així, a més de fer de tenir un fill una experiència més calmada també permet que laboralment no hi hagi diferència entre home i dona, i que a més hi hagi tot una bossa de treballadors que tenen accés a un tipus de contractes temporals. Són feines de veritat, i això compta.

Article publicat al setmanari el Ripollès

Doctrina Parot, improvisació i mans al cap

Complicat, complicat, complicat. Parlar de la fi de la doctrina Parot és quelcom complicat i encara més si es tracta de l’alliberament d’una terrorista. Em va passar ahir en el debat de Badalona Televisió, Olla de Grills, però crec que potser per escrit jo mateix m’ho explicaré millor. Avui el polèmic i exagerat articulista Arcadi Espada publica un article que podria signar jo mateix (amb matisos esclar) perquè el gran debat torna a planar sobre nosaltres: llei i justícia són la mateixa cosa? No pretenc fer un tractat de filosofia del Dret però tots podem entendre la feblesa de la frontera entre una cosa i l’altra. I això costa molt d’entendre. No vull fugir d’estudi, però posaré alguns tuits de les darreres hores que trobo significatius de com s’ho prèn la ciutadania tot plegat.

Exemples diversos. Reaccions de tots colors. Però vaja, i sense voler fugir d’estudi, considero que cal fer una reflexió a nivell legislatiu espanyol. Els dos grans partits espanyols no han entès que cal alguna cosa més. No es pot caminar només amb la política antiterrorista de base d’acció policial d’una banda i amb la llei de partits de l’altra. Tots sabien que Estrasburg diria alguna cosa així (15 jutges a favor i 2 en contra, fins i tot el magistrat espanyol a favor de la sentència) sobre un requeriment de 2006. No s’ha pogut fer res? Si saps que la Constitució no et permet la doctrina Parot com a subterfugi gens subtil per a la cadena perpètua canvia les lleis, millora-les. A mi la doctrina Parot no m’ha agradat mai per això, perquè és hipòcrita i perquè fa trampa.

Ara la pilota la tenen els jutges, que obeiran. Europa ha parlat però cal veure què passa amb la sobirania penal dels estats membres. Això sí, el govern del PP seguirà amb la seva política antiterrorista, sembla que no volen aparéixer com a tous, quan el que interessa ara més que mai és ser àgils i flexibles.

No seré jo qui defensi els terroristes, però hi ha una lectura més política (en clau basca) que cal tenir en compte dos anys després de que ETA hagui aturat la seva acció criminal i covarda. Això pot ajudar a que de retruc s’acostin posicions en el procés de pau? Tant de bo. Però en essència la qüestió és que delinqüents amb dotzenes de morts surten al carrer. Cru i sense matisos, però és així. Altra cosa és si creiem en la reinserció o no. Jo hi crec, però entenc que en afers com el que ens ocupa el penediment hauria de ser alguna cosa a tenir en compte. Sé que té més a veure amb la moral que amb la legalitat, però vaja ja he avista de que la frontera entre ambdós mons és vaporosa.

Però la doctrina Parot no només afectava a presos d’ETA si no a d’altres criminals autors de terribles infàmies, com el cas de l’assassí d’Alcàsser. Tot plegat no podria haver-se previst? Em molesta aquesta actitud general de la culpa és d’Europa i ara tots corrent amb les mans al cap.