Duran i Lleida, el nou Albert Rivera

Ve de zero i ve amb gana. Es tracta d’un polític català que vol fer carrera a Espanya. Algú que ha vist un forat en el camí del mig. Algú que creu que les fórmules que hi ha ara mateix a Catalunya i a Espanya no són representatives d’una gran majoria que, silent, encara no li ha donat la raó. Parlo d’Albert Rivera? No pas, em refereixo a Josep Antoni Duran i Lleida.

Albert Rivera és ja un polític consolidat, amb un projecte volgudament ambigu i espanyolista. No hi ha incògnites darrere seu, hi ha foscor però també lluentons per aquells que s’hi vulguin enlluernar. El magnífic líder i timoner de Ciudadanos ha convertit una idea de després de sopar d’un grup d’intel·lectuals ressentits en un partit de moda. Ell va venent el peix, a veure qui li compra.

Tornem-hi. Duran i Lleida, que ha fet quasi tots els papers de l’auca, vol ser Albert Rivera. I li segueix l’estela. De fet ahir es va reunir amb el president del govern del regne d’Espanya, senyor Mariano Rajoy, qui diu que el va escoltar “atentament”. Duran, que fa temps que ha abandonat la fantasia de ser ministre d’Exteriors d’Espanya, es va trobar amb Rajoy just després de Pedro Sánchez, del mateix Rivera, de Pablo Iglesias, i després fins i tot d’Alberto Garzón (que es veu que és el líder d’allò que es diu Izquierda Unida). Sembla que Rajoy es reuneix amb qualsevol. Això a Aznar no li passava.

En Duran no va aconseguir que en Ramon Espadaler i el sector oficialista d’Unió Democràtica entrés al Parlament. Diuen que va tenir mala sort, que tenen 100.000 catalans van donar suport a les seves tesis. Cert, i no es pot menystenir. Ara bé, ell sí que considera que gran part dels 1.600.000 votants de Junts pel Sí no volien la independència sinó que es negociés un nou encaix a Espanya i si fes falta doncs una consulta depèn de com. Ai, quin futuròleg. No sé si més Rappel o Mag Fèlix, però en tot cas poc encertat.

Duran té un gran problema: ara juga al purisme quan ha sigut el gran camaleó. Ara no s’hi val. No. No pots reivindicar la quintaessencia quan has estat el gran supervivent, sobretot perquè no t’has mullat. No ho critico, ho constato. Venir ara a fer l’estadista quan has estat el millor malabarista de l’immobilisme grinyola, i no pas poc. Jugar a fer de Rivera quan de Rivera ja n’hi ha un fa una mica de coseta. I diria una mica més, fa una mica de vergonyeta. I ara, per si no hi havia prou eleccions espanyoles amb Duran de candidat, i amb Rivera.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

La “convergentització”

Convergència i Unió (CiU) ha estat un artefacte polític esplèndid que ha funcionat durant dècades, amb mala salut de ferro. Així, Catalunya ha arribat al màxim d’autogovern i d’horitzó nacional (també gràcies a molta més gent òbviament). Poc discutible. Però a CiU feia anys que la cosa no anava bé, que ja no sortien tant i que al final ja no es parlaven, ja no tenien ganes de fer coses junts. CiU ja no existeix. Una separació amistosa diuen. Per a alguns el problema del procés era CiU i en Duran, ara ja no hi són. Suposo que ja no hi ha problema.

Crisi a la coalició que dóna suport al Govern vol dir canvis al Govern. Fet i debatut: marxen els consellers d’Unió (casualment oficialistes) i el president Mas configura un Govern convergent, a excepció de Ferran Mascarell. Comença la “convergentització”. I comença sense caretes i hauria de seguir sense excuses. Paraules del president: “El nou Govern està altament cohesionat en el seu últim objectiu nacional: que el poble de Catalunya es pugui pronunciar de manera definitiva sobre la constitució d’un Estat per a Catalunya”. CDC vol la consulta, el Govern és convergent ergo el Govern farà la consulta. O no? Jo crec que sí.

No us fieu de la premsa. Són els que deien/dèiem que no hi hauria 9-N perquè no hi hauria acord per la pregunta. Que CDC no trencaria amb Unió. Que Mas pactaria amb Rajoy. Que no hi hauria 27-S. Diuen, diuen, diuen. La realitat desmenteix sempre als periodistes. I som al cap del carrer a punt d’iniciar la campanya de les nostres vides i seguim despistats.

Munté, Ciuraneta, Borràs i Jané. Els cognoms de les noves cares del Govern. I aquestes cares diuen que actuaran com un sol home, a les ordres de Mas per assolir la consulta. No hi ha excuses. I Mas ja ha donat una ordre: Convergència ha de fer una pas enrere com a partit, però la seva gent ha de seguir empenyent i donant-ho tot. Això és el que va dir Mas a Molins de Rei. Cap segrest ni cap extorsió. El president ja sap que Esquerra farà la seva. I l’anomenada societat civil doncs farà el que cregui. Però ell no es quedarà mà sobre mà. De moment, la “convergentització” és fer de convergent, i si de cas que el mèrit se l’endugui un altre. Mas demana al partit que no faci de partit. Dur. Però els convergents faran el que toca. A tots ens cal una mica disciplina militar ara que l’hora greu s’acosta.

Aquests dies en una tertúlia radiofònica (cadascú té els seus vicis) he sentit que “la política l’han de fer els polítics” i que el president Mas no pot anar encolomant a la gent la seva responsabilitat. Més d’un milió i mig de persones vàrem sortir al carrer per dir que volíem votar. I això és fer política. Esquerra Republicana i la seva aliança volen fer política. La “convergentització” de Mas vol fer política. I tot plegat perquè la ciutadania fa política, no perquè els polítics facin de polítics. Perquè això dels tertulians de les ràdios dóna per molt, però nosaltres millor ens dediquem al país de veritat.

Article publicat a Nació Digital

Ara ERC sembla que no #tenimpressa

Avui llegia la notícia. Esquerra respon a Duran per les seves afirmacions d’ahir. El cap de files d’ERC a Madrid, Alfred Bosch, deia: “No busquem declaracions d’independència unilaterals”. Que la prudència no ens faci traïdors, oi? Ara sembla que no #tenimpressa. Ara tot vol el seu temps. Doncs benvinguts. Avui ja ho he dit a Twitter i he tingut una animada conversa amb la coneguda professora de Teoria Econòmica de la Facultat d’Economia de la Universitat de Barcelona, Elisenda Paluzie.

— Joan Foguet Tram 34 (@joanfoguet) October 17, 2013

I és que quan manca memòria va bé l’hemeroteca. I recordo que Oriol Junqueras, president d’ERC, pressionava amb la DUI si el Govern de Convergència i Unió no complia els seus compromisos, que sí ha complert per cert. Doncs ara estem al cap del carrer. És el moment de la gestió dels nervis, i això encara portarà uns mesos. Ni la independència es guanya el dia de la consulta ni la consulta es guanya el dia que es posa data. Cal sumar, construir, pensar, endegar… fer política. I això vol dir no mirar enquestes i no pensar en tàctiques. Esclar que tenim pressa, però també hem de saber arribar a port sense estabellar-nos. La missió s’ho val.

Recoder víctima de Mas, i de Recoder

Sovint els periodistes (i les persones mal pensades en general) som proclius a l’exageració i a abonar teories de la conxorxa. Durant força temps, més del que molts volen recordar, en Lluís Recoder ostentava el càrrec institucional més important de Convergència i Unió: alcalde de Sant Cugat del Vallès. Eren els anys del plom tripartit per a la federació nacionalista. Unió va posar tots els trumfos d’en Duran al cistell del Congrés dels Diputats mentre que CDC es va dedicar a l’arena municipal primer per reconstruir-se i a la nacional després gràcies al tarannà patidor d’Artur Mas. I mentrestant, per molts, Recoder podria ser el recanvi homologat de Mas, però el president al final aconseguí arribar a la seva Ítaca particular.

Qui avui és president va guanyar dos cops les eleccions sense poder governar, això forma caràcter. Sí, això diu el tòpic, però a més en el cas de Mas el va obligar a ser líder del partit, a conèixer la seva gent, a fer-se respectar, a manar en definitiva. El 2003 era el candidat prefabricat a cops de geni de David Madí. El 2010 fou el líder indiscutible i contrastat de CiU i a més apareixia com un pare protector enmig de la crisi. Això és el màrqueting, que ens ha venut Mas com el president inevitable. Potser sí, però això tapa les habilitats de política interna que té el president de la Generalitat.  

Les biografies de Jordi Pujol expliquen com l’expresident no va deixar que ningú li fes mai ombra i que va decapitar tot aquell que despuntava (Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals,…) i se’l considera un polític hàbil i maquiavèlic. Doncs en Mas potser és millor que en Pujol i “sin que se note el cuidado”. El cent vint-i-novè president va composar un primer gabinet on desactivava les opcions successòries del sempre viu Felip Puig, embolcallava de poder les ambicions de Quico Homs, mantenia entretingut al partit l’Oriol Pujol i finalment oferia a Lluís Recoder una conselleria en la que no podria inaugurar res de res. Jugada mestra.  

A més, Recoder ha jugat fort. No valoraré la vàlua política de l’exconseller de Territori, no és el tema d’ara.  Però va jugar fort i va perdre, i ara deixa la política i es dedicarà a assessorar KPMG. Mas, en aquest nou gabinet, ha preferit envoltar-se del seu nucli més fidel, donant més honors a Homs i situant-se a prop en Germà Gordó. L’aposta Recoder, que fa uns anys semblava que passava per uns matisos moderats i socialdemòcrates, ha perdut recolzament per molt que alguns mitjans s’entestin en negar-ho, perquè només volen posar en Mas a la picota. I potser perquè l’aposta de Recoder al final s’ha basat en Lluís Recoder. I ara és temps d’apostes més fermes, veurem.

 

(Publicat a Nació Digital)

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.

Rajoy, Duran, Colau i la demagògia

Primer de tot: aquest article no acusa a Mariano Rajoy, Josep Antoni Duran i Lleida i a Ada Colau de ser demagogs ni de practicar la demagògia, en cap cas. Un altre tema seria si se’ls pot imputar per aquest càrrec. Portem uns dies, setmanes i mesos força convulsos on les onades de notícies no ens deixen tenir perspectiva perquè estem contaminats. Busquem al diccionari el mot demagògia: “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Contaminats estem.

Parlar d’emotivitat i de Rajoy pot resultar un oxímoron. Però el cas és que el president del Govern espanyol i del Partit Popular ha decidit que per esvair qualsevol dubte sobre la corrupció que plana sobre seu i sobre el seu partit havia de publicar la seva declaració de renda. Quin exercici de la transparència! Mireu “españolitos”: Rajoy diu que està net. Endavant. Com es podia llegir aquests dies per les xarxes socials: “El Dioni nunca robó un furgón. En su declaración de la renta no aparece”.

 

Ara anem amb Duran. Amb prou feines fa dues setmanes que s’ha tancat amb deshonor el cas Pallerols. Doncs en comptes d’amagar-se, què fa en Duran? Atacar al seu soci convergent i “recomana” a Oriol Pujol que estant imputat pel cas ITV el millor que pot fer és dimitir. No està gens malament. Sobretot tenint en compte que aquest cap de setmana ha hagut de fer una col·lecta al consell nacional del partit per recollir fons per a la indemnització que ha de pagar pel cas Pallerols. És més, Duran ens premia: avança el congrés del partit per recuperar la credibilitat.

I ara ve la part complicada: tocar un tòtem. Entenc les simpaties que desperta la portaveu de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Ada Colau. Fa una molt bona feina, necessària malauradament, i ha aconseguit posar en l’agenda el drama dels desnonaments. La setmana passada prengué notorietat en titllar de “criminal” el secretari general de l’Associació de la Banca, Javier Rodríguez Pellitero, durant la intervenció que feia davant la comissió d’economia del Congrés. Es referia al suïcidis de persones que són desnonades. Un xic maniqueu.

Colau va aprofitar per “alertar” que si s’esgoten les vies per aconseguir la dació en pagament, els ciutadans “assenyalaran al carrer” els diputats que no donin suport a la ILP. Ui, sembla un xantatge light (pressumpte, en tot cas senyor jutge). Tot el que digué Ada Colau, tot, és el que molts ciutadans podem pensar amb l’estómac. Aplaudiments arreu. Té raó? Potser sí. Espanya passa de les ILP, bé, excepte de la de fer dels toros “fiesta nacional”. Però entenc que la pressió democràtica té altres mecanismes i que potser ens apropem massa al sentit primigeni del mot demagògia. Per cert, pel que fa a la ILP sobre els desnonaments, Unió demana que CiU voti a favor d’aquesta iniciativa, “perquè sigui possible aquest debat”. Oportunisme? En un altre article.

(Publicat a Nació Digital)