Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)

Anuncis

No Mariano, no «party»

El Partit Popular està tocat. De mort? No se sap mai. El darrer capítol de la novel·la “Bárcenas, el tesorero listillo” ens porta a veure com el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, donava suport moral a l’extresorer del PP en els darrers mesos i anys. Potser són molt amics, o potser Rajoy tem que Bárcenas estiri de la manta i se li refredin els peus. Doncs ja ha començat i el president del Govern del Regne d’Espanya s’ha posat a la picota. Durant tot aquest temps de Bárcenas per amunt i per avall el líder del PP no ha dit res, excepte allò “todo es falso, salvo alguna cosa…”. Silencis que assenyalen i que poden fer saltar pels aires el PP tal com el coneixem.

Rajoy va guanyar a la tercera i per majoria absoluta. Ara, les clavegueres obturades que el van ajudar a arribar al poder fan massa pudor. Si fem política comparada, veurem que un cas com el de Bárcenas-Rajoy provocaria una dimissió fulgurant del president i convocatòria d’eleccions amb urgència. I aquí? Poca cosa. La gent està emprenyada. Al descrèdit general (i injust per tant) de la política només li faltava això.

Valorar enquestes sempre té un punt esotèric, però de vegades permet veure algunes tendències. Si parlem del mercat espanyol, ens adonarem que el desastre és molt a prop. Segons el darrer baròmetre del CIS el 32,4% dels espanyols considera que la situació política és dolenta, mentre que un 48,3% considera que és molt dolenta. La immensa majoria opina que l’any que ve tot seguirà igual.

Tot fa albirar un panorama de fallida política que podria comportar una caiguda del Govern espanyol. Per l’independentisme català la caiguda de Rajoy ara mateix seria una pedra a la sabata. Rajoy no ha escoltat cap dels requeriments democràtics que ha fet Catalunya, manté l’asfixia financera i boicoteja l’acció exterior de la Generalitat, no ens l’hauríem de treure de sobre? Però, qui vindria després?

Seguint amb les enquestes veiem que el PP tornaria a guanyar unes eleccions a Espanya i que el PSOE (el que creu que Catalunya és un “volcà en erupció”) s’enfonsa una mica més. Però l’accent seria la pujada d’Izquierda Unida fins a xifres rellevants i el posicionament d’UPyD com a tercera força del Congrés. L’accent que aquestes tropes de xoc posarien a la política espanyola seria horrorós i agressiu.

Si el PP amb majoria absoluta és dur i foteta fa por imaginar com seria un govern del PP en minoria recolzat en el “millanastrayisme” d’UPyD. O pitjor encara seria, en l’àmbit d’opinió pública, que hi hagués un pacte d’estat entre PP, PSOE i UPyD (ja veuríem què farien els postcomunistes) perquè el seu afany recentralitzador no tindria rèplica. Perquè el poder espanyol tot unit és complicat de torejar i perquè la comunitat internacional podria decidir que el fet que no ens deixin votar és un “afer domèstic” de primera divisió. Nois, tenim pressa.

(Publicat a Nació Digital)