La bufetada que està venint

Aquest agost que deixem enrere és el mes més de vacances que recordo des que no vaig a l’escola. Hi havia molta necessitat de poder recuperar el confort d’abans de la pandèmia, i així estan les xarxes socials plenes d’unicorns. Hi ha urgència per tenir un món endreçat i previsible, un món on després del ‘bon dia’ ja sapiguem a què atenir-nos. Hi haurà neguit ben aviat quan de nou ensopeguem amb una realitat que ens recorda dia rere dia que vivim perduts en la indolència i angoixats per la manca d’expectatives. Fastiguejats.

La decadència d’una societat és difícil de diagnosticar en temps real, ja vindran sociòlegs i historiadors a anomenar aquest petit espai de temps, però si som capaços d’entendre aquest ensopiment general com alguna cosa més que un estat d’ànim ja és fàcil adonar-se que estem tocant fons com a grup. Com a individus també, ningú se n’escapa. A més, aquest estiu a causa de les situacions viscudes als Jocs Olímpics amb els casos de Naomi Osaka i Simone Biles que van admetre situacions d’angoixa i de malestar mental sembla que ens hem donat permís per parlar de tota la salut i allò de “estar bé estar malament”. Estem trencats quan fins ara creiem que érem molt flexibles. I ara vindran tots els idiotes que fa anys deien que estaven estressats i ara diran que estan angoixats, quan mai han patit res d’això com qui ho pateix de debò, que sovint és de manera silent i avergonyida.

En tot aquest magma trobem que la política catalana està en un estat zombi, que la política espanyola només vol fer que pintar un mica en el quadre dantesc d’Afganistan, i que la política europea i mundial no té cap resposta als canvis de paradigmes econòmic, cultural i social que estem patint (disminució de llibertats, caiguda de la competència i creació de megacorporacions, poc interès per la cultura…). Una gran època per estar viu! Com deia algú que en sap, haver nascut al segle XX a Europa Occidental et dóna molt pocs motius per queixar-te, i estem fent poc més que sobreviure.

I és en aquesta opulència que l’estupidesa hi té el millor caldo de cultiu. Per una banda, perquè amb l’amabilitat i l’autoengany es perd la crítica i la confrontació. Els talibans no estan només a l’Afganistan, ja m’entenen. El bonisme en què vivim ens porta a no permetre que es xiuli l’alcaldessa de Barcelona en un pregó, a què a la televisió pública catalana es critiqui l’accent d’una periodista (que parla català, idiotes) o que tornem amb el ‘Volem Acollir’ buit de sentit però ple d’autosatisfacció per tal d’obrir la porta a deu (10!) persones afganeses. I estem molt satisfets, que bé ser català i anar publicant fotos de somni a les xarxes socials. Feien falta les vacances, per desconnectar diuen. N’estem segurs? És com allò que fan els nens petits que quan s’amaguen es tapen els ulls, si ells no veuen ningú els veu.about:blank

La bufetada que ens ve és tremenda. No serà la maleïda pandèmia (que ha vingut per quedar-se, ja parlem de sisena onada i lo que te rondaré morena), no serà la crisi econòmica, no serà l’imminent atzucac de la política catalana i espanyola, no: serà la desídia. La nostra és una societat deprimida que no vol anar a teràpia. Anem donant puntades endavant als problemes reals que tenim, que van des de la pràctica impossibilitat d’accedir a preus d’habitatge assumibles pel nivell de vida a què ningú respon un bon dia en una botiga. Perquè el nostre problema és que no tenim problemes, i així la bufetada que està venint ho tindrà ben senzill per doblegar-nos com els putxinel·lis en què ens hem convertit.

Article publicat a Nació Digital

Postureig

La definició diu: Actitud de mostrar un comportament o uns gustos determinats, generalment a les xarxes socials, amb la intenció de fer-se veure. I jo li dic tonteria i immaduresa. Passa a totes les edats i a totes les condicions. Encara recordo quan el meu pare em feia anar a la botiga de fotografia a revelar els carrets. I em preguntaven allò de “com ho vols? ‘Brillo’ o ‘mate’?” Sempre responia ‘brillo’, perquè semblava que hauria de quedar millor.

Doncs amb això de les fotos fetes a un mateix, amb aquella cara de lluç, i aquell braç que es veu, i la papada i tot malament, hem arribat a un punt vergonyant d’auto-pornografia. Cal posar tants cops la nostra cara a les xarxes socials? Heu vist les ganyotes que fem? Jo no surto gaire bé a les fotos, ni als vídeos, i al natural tampoc sóc cap gran cosa, però és que a més tinc cura de la meva imatge. Perquè un cop al ciberespai això ja no és teu, és d’internet, i fa una mica de por.

El postureig ha arribat a tal nivell que hi ha qui va a les presons espanyoles a visitar els nostres presos polítics i es fa fotos. Una cosa així: “ei, estic davant d’Alcalá-Meco i tot va super bé, visca”. Ostres, no ho acabo de veure. Vull dir que al final no sé de què va la foto. I no parlo només de les de les presons. M’estàs explicant què fas o em vols explicar una altra cosa? El postureig ha esdevingut propaganda personal, i com a tal té poc interès. Feu-vos fotos, i tant, però que siguin per dir alguna cosa.

Article al setmanari Ripollès