Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

La importància de crear un ‘-isme’

Copio de manera brutal la noticia express, l’obituari, amb punt analític, que ha publicat The Economist en relació a la mort de Margaret Thatcher. Òbviament no és imparcial (ni pretèn ser-ho) i és una publicació britànica de caire conservador. Del que més destacaria de l’article és com és d’important o destacable és ser capaç de crear un -isme.

Margaret Thatcher. The lady who changed the world

ONLY a handful of peace-time politicians can claim to have changed the world. Margaret Thatcher, who died this morning, was one. She transformed not just her own Conservative Party, but the whole of British politics. Her enthusiasm for privatisation launched a global revolution and her willingness to stand up to tyranny helped to bring an end to the Soviet Union. Winston Churchill won a war, but he never created an “ism”.

The essence of Thatcherism was to oppose the status quo and bet on freedom—odd, since as a prim control freak, she was in some ways the embodiment of conservatism. She thought nations could become great only if individuals were set free. Her struggles had a theme: the right of individuals to run their own lives, as free as possible from the micromanagement of the state.

In Britain her battles with the left—especially the miners—gave her a reputation as a blue-rinse Boadicea. But she was just as willing to clobber her own side, sidelining old-fashioned Tory “wets” and unleashing her creed on conservative strongholds, notably the “big bang” in the City of London. Many of her pithiest putdowns were directed towards her own side: “U turn if you want to”, she told the Conservatives as unemployment passed 2m, “The lady’s not for turning.”

Paradoxes abound. Mrs Thatcher was a true Blue Tory who marginalised the Tory Party for a generation. The Tories ceased to be a national party, retreating to the south and the suburbs and all but dying off in Scotland, Wales and the northern cities. Tony Blair profited more from the Thatcher revolution than John Major, her successor: with the trade unions emasculated and the left discredited, he was able to remodel his party and sell it triumphantly to Middle England. His huge majority in 1997 ushered in 13 years of New Labour rule.

Yet her achievements cannot be gainsaid. She reversed what her mentor, Keith Joseph, liked to call “the ratchet effect”, whereby the state was rewarded for its failures with yet more power. With the brief exception of the emergency measures taken in the wake of the financial crisis of 2007-08, there have been no moves to renationalise industries or to resume a policy of picking winners. Thanks to her, the centre of gravity of British politics moved dramatically to the right. The New Labourites of the 1990s concluded that they could rescue the Labour Party from ruin only by adopting the central tenets of Thatcherism. “The presumption should be that economic activity is best left to the private sector,” declared Mr Blair. Neither he nor his successors would dream of reverting to the days of nationalisation and unfettered union power.

On the world stage, too, Mrs Thatcher continues to cast a long shadow. Her combination of ideological certainty and global prominence ensured that Britain played a role in the collapse of the Soviet Union that was disproportionate to its weight in the world. Mrs Thatcher was the first British politician since Winston Churchill to be taken seriously by the leaders of all the major powers. She was a heroine to opposition politicians in eastern Europe. Her willingness to stand shoulder to shoulder with “dear Ronnie” to block Soviet expansionism helped to promote new thinking in the Kremlin. But her insistence that Mikhail Gorbachev was a man with whom the West could do business also helped to end the cold war.

The post-communist countries embraced her revolution heartily: by 1996 Russia had privatised some 18,000 industrial enterprises. India dismantled the licence Raj—a legacy of British Fabianism—and unleashed a cavalcade of successful companies. Across Latin America governments embraced market liberalisation. Whether they managed well or badly, all of them looked to the British example.

But today, the pendulum is swinging dangerously away from the principles Mrs Thatcher espoused. In most of the rich world, the state’s share of the economy has grown sharply in recent years. Regulations—excessive, as well as necessary—are tying up the private sector. Businessmen are under scrutiny as they have not been for 30 years. Demonstrators protest against the very existence of the banking industry. And with the rise of China, state control, not economic liberalism, is being hailed as a model for emerging countries.

For a world in desperate need of growth, this is the wrong direction to head in. Europe will never thrive until it frees up its markets. America will throttle its recovery unless it avoids over-regulation. China will not sustain its success unless it starts to liberalise. This is a crucial time to hang on to Margaret Thatcher’s central perception—that for countries to flourish, people need to push back against the advance of the state. What the world needs now is more Thatcherism, not less.

PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

(Publicat a Nació Digital)