Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

Imaginant Duran

Una mica exprés. Però la veritat és que ho he llegit i m’he quedat una mica parat: Duran renyant Rajoy per no fer els deures amb Catalunya i que això por portar a una DUI. En Josep Antoni Duran i Lleida té una capacitat innata per a prendre l’iniciativa, per a estar al lloc adequat perquè el focus li doni llum. Darrerament ha estat força protagonista del debat sobiranista al nostre país tot defensant el que ell anomena tercera via o demostrant que la seva relació amb el president Mas no passa pel seu millor moment.

Però avui ha deixat a molts a contrapeu. Al Congreso de los Diputados li ha eztibat al president Mariano Rajoy: “Si no és capaç de donar una resposta d’estat a Catalunya, es trobarà una declaració unilateral d’independència”. És més, ha volgut subratllar alguna cosa més: “El problema al qual faig referència, requereix política en majúscules. Em fa la sensació que vostè és dels que creu que el temps ho soluciona tot i en aquest cas no és així. Com més temps passa, més s’encongeix l’espai per trobar una solució”, ha dit  Duran. I amb això què ha volgut dir? En David Miró del diari ARA ha escrit que és una altra manera de posar pals a les rodes del procés. Jo no ho veig tan clar. Per context i precedents és el més senzill de creure. Però de vegades potser cal imaginar.

Porto hores donant-li voltes i més enllà de posar pals a les rodes no entenc què ha fet avui en Duran al #congreso.

— Oriol Duran (@Odtor) October 16, 2013

Sí, estic estupefacte, però i si en Duran és el nostre agent doble? El president del comité de govern d’Unió Democràtica ha demanat a Rajoy si té una agenda política per a Catalunya apuntant que ens trobem davant d’un conflicte polític amb un gran suport social i que requereix una resposta política. I si en Duran està realment apretant a Rajoy per portar-lo a un carreró sense sortida, a nivell polític, des de el que es podria anomenar moderació? I si és allò de que “els que volem seguir sent espanyols ja no tenim arguments”? Ja sé d’on venim i a on volem anar, però somiar és gratis.

Chacón suma, Catalunya creix

Avui era un jorn gloriós per als catalans i per la nostra política. Avui el PSC tenia pensat votar diferent del PSOE al Congreso de los Diputados en una proposta de resolució que defensa el dret a decidir dels catalans. De fet són tres textos, un de CiU i un d’ICV als que dóna suport el PSC, i un altre d’ERC al que no donen suport. Però a l’albada ja s’estenia l’interrogant: què pensa de tot això Carme Chacón, cap de cartell del PSC? Doncs la resposta clara: es desmarca i votarà en contra. Aquesta catalana d’Esplugues de Llobregat diu que no pensa participar en “la ruptura de Catalunya amb Espanya” i que el seu objectiu és “treballar per l’entesa”. I ha insistit que “per coherència” amb el programa amb què es va presentar a les llistes “no donarà suport” a cap de les tres resolucions en discussió. Olé! La que va treure més vots que ningú a Catalunya en unes eleccions espanyoles amb allò del talante de Zapatero ara es presenta com a xarop contra el rupturisme. Chacón juga un altre partit, el del lideratge del PSOE que per poc va estar a punt d’assolir juntament amb l’ex secretari d’organització del PSC, José Zaragoza, ara famós per la seva (pressumpta) relació amb els detectius de Método 3. Aquesta maniobra d’avui a Chacón li suma prestigi a Espanya, i més enfront d’un Rubalcaba gris i enrocat.

La veritat és que a Chacón se li pot dir de tot però no que és incoherent. Ella està en contra del dret a decidir i també creu que l’Estatut va anar un pèl més enllà i que el catalanisme és bàsicament un lobby victimista ben organitzat com deia en aquest famós article signat juntament amb l’expresident espanyol Felipe González. Era de preveure doncs que Chacón no vulgués votar a favor d’això, sorprèn però l’actitud dels socialistes. Pere Navarro explica a qui el vol escoltar que els textos presentats per CiU i ICV no són els mateixos que al Parlament i que s’acosten molt al que desitja el PSC.

El PSC ha cremat les naus o no? Si ens basem només en el que ha passat avui sembla que sí. I més si llegim bé el que diu el coordinador del PSC al Congreso, el reusenc Francesc Vallès. Dirigents del PSOE com l’inmortal Alfonso Guerra o de postmoderns com Tomás Gómez o Guillermo Fernández Vara ja avisen de que això no pot seguir tal com està i que ja és hora de partir peres. Bé, ara Navarro i els seus ja tenen el seu moment èpic per iniciar un relat nou que porti el PSC a tornar a néixer. I és més a donar més cos a la reivindicació nacional catalana.

Potser al final tot sigui com diu el bo d’en Maiol Roger en aquest seu tuit:

I Felipe González digué a Chacón: “Abans de liderar el PSOE, hauràs de negar a Catalunya tres vegades”. Mateu 3/24

— Maiol Roger (@maiolroger) 26 de febrer de 2013