I si la immersió (també) era mentida?

Fa temps que sospito que la República ens ha fet perdre la nació, o gairebé. La república catalana no l’hem vist i la consciència nacional està vidriosa, més víctima de la hipermetropia que de la miopia, comencem a no veure-hi de prop. Malgrat que la velocitat de la política catalana és supersònica a l’hora de trobar i sobrepassar conflictes creats per ella mateixa cal parar atenció en l’acord interruptus sobre política lingüística de fa uns dies.

No fa ni dues setmanes ensopegàvem amb un acord entre ERC, Junts, PSC i comuns per pactar un nou marc normatiu que “blindés el català a l’escola”. El motiu d’aquesta germanor era la sentència del TSJC per la que s’obliga al fet que un 25% de les classes es facin en castellà. En el seu moment el conseller Cambray va subratllar que la Generalitat no podia fer res per contravenir aquest mandat. En temps de descompte es va registrar una iniciativa per modificar la llei de política lingüística –que va néixer amb gran consens– amb l’objectiu de fer compatibles la llengua catalana i castellana sense percentatges. I després d’una polèmica de Twitter provocada per qui no veia clar aquesta mesura Junts se’n va desdir. Olé.

El problema no és la manca de densitat dels acords a Catalunya, ni tan sols que un grup parlamentari s’ho repensi hores després de sumar-s’hi, o que si un altre fa trampa. El que corprèn és que amb tot estem veient que de nou a Catalunya el rei va nu. I en aquest cas la immersió lingüística -que sempre diem que és un model d’èxit avalat pel Consell d’Europa- està en crisi. Perquè ara, dècades després, i també gràcies a una tensió dramàtica amb el col·lectiu de mestres i professors, ens adonem que la panacea de la immersió no és tal, que en el fons tant de bo es pogués aplicar la sentència del TSJC i que les classes fossin un 75% en català. Ja que aquest sil·logisme seria fàcil de fer. Per què el president Aragonès -i totes les forces catalanistes- no han sortit a la càrrega amb aquest argument? Reclamant que tres quartes parts de les hores lectives siguin en català per llei? Doncs perquè la immersió és un unicorn intocable. I som el país dels símbols que sovint en comptes d’inspirar-nos són tan sols una nosa pesadíssima.

Un recent estudi del Síndic de Greuges sobre els usos lingüístics a les escoles de tot el país subratlla que si s’apliqués la sentència del TSJC “s’agreujarien les disfuncions” del sistema educatiu i el castellà tindria en realitat una presència a l’aula del 35%, perquè ara ja hi ha un fort component bilingüe a les classes que els tribunals no estan tenint en compte i caldria afegir-hi, a més, una matèria més íntegrament en castellà. I la immersió? Doncs l’unicorn va nu. Ens hem volgut creure que tenim un país que no existeix. Un món en què tothom declama Víctor Català o Gabriel Ferrater al pati en comptes de recitar cançons de reggaeton i brometes del Rubius. I el més greu és el que hem trigat a despertar del son dels justos. Molts han preferit creure que a les escoles catalanes tot era com una comèdia costumista de TV-3, com si els professors sortissin de les Teresines i els alumnes fossin els de l’extinta família del Super 3. De nou, els símbols i l’immobilisme feliç.

Soc fill de la immersió lingüística, que vaig mamar en escola concertada i en escola pública. Als que venim de la dècada del “Naranjito” no només ens va recuperar amb oficialitat i vigor la llengua del país, se’ns va posar en comunicació directa amb una altra part del país que pensava, sentia i estimava en una altra llengua. Un sol poble, sí. La immersió llavors va acoblar dues realitats sociolingüístiques que no només van aprendre a conviure, van sumar-se sense trepitjar-se. I segurament això ha estat un èxit per dues generacions. Però la Catalunya multilingüística d’avui -més de 300 llengües parlen els alumnes catalans- té molts i diversos reptes que cal repensar. I no em refereixo a les actuals queixes laborals dels docents ni a les teoritzacions dogmàtiques d’alguns filòsofs de pa sucat amb oli.

El problema del català no és el castellà, o no només. Òbviament, el castellà és una llengua potentíssima, amb tot l’aparell de l’Estat darrere, amb un ecosistema mediàtic sensacional i amb una cultura universal que fa que sigui un dels grans idiomes del món. I jo vull que a l’escola catalana s’aprengui tot d’aquesta llengua i cultura, no només perquè més de la meitat dels ciutadans ho tingui com a materna, és que suma. I això no hauria de fer tremolar el català, ni els catalanoparlants. Cal continuar promovent la llengua i la cultura catalanes, mereixen i necessiten protecció, però també intel·ligència i amb voluntat de seducció i una mica de filldeputisme. Tenim un nou Pacte Nacional per la Llengua. Tant de bo sigui un nou impuls. Tanmateix, crec que fa temps que hem perdut de vista que la lluita per la llengua no està a les aules, està al pati, a les tauletes i xarxes socials. Perquè el nostre melic avorreix molt.

Article publicat a Nació Digital

Desinformats però crítics

Lluny queda ja l’octubre de 2017. Per molts motius. Perquè la tensió amb l’Estat espanyol ha baixat i rebaixat. Perquè els catalans no estem pendents de les manifestacions independentistes que sorgien com bolets. I sobretot perquè catalanes i catalans sembla que no confiem en la nostra classe política. El percentatge de votació en les darreres eleccions catalanes de febrer d’enguany, un 52%, demostra sense escarafalls que la ciutadania no està gaire per la feina. La manifestació de la Diada, més enllà de les xifres i del context covid-19, també és un reflex de l’estat d’ànim del país, no ja de l’independentisme. 

En l’Enquesta Sobre Context Polític de 2021 del Centre d’Estudis d’Opinió és definitori quan ens assegura que el 86,2% de la població qualifica de dolenta o molt dolenta la situació política de Catalunya/Espanya -enfront del 58,6% de març de 2016.  El 51,7% es considera bastant ben informat del que passa en la política. I una mica més de xifres per quadrar el cercle. A la pregunta de ‘a través de quins mitjans s’acostuma a informar dels temes polítics?’ el 72,2% respon la televisió, el 56,3% diu Internet, el 38,3% contesta la premsa, el 34,1 la ràdio i, això em sembla sensacional, el 14,4 s’informa per familiars o coneguts. Poca sorpresa, la televisió segueix sent hegemònica, doncs, com a canal d’informació política. Respecte a l’enquesta anterior, d’octubre de 2020, la caiguda de tots els tipus de mitjans és notable i preocupant. 

Guanya la tele, tornem a la tele. Més dades, en aquest cas de dijous passat: el TN vespre, que presenta Toni Cruanyes, líder d’audiència, amb 521.000 espectadors i una quota del 22,9%. El va seguir el TN migdia, amb Raquel Sans i Xavi Coral, amb 444.000 espectadors i un 28,5% de quota. El mateix dijous el podi d’audiència el completava  “Polònia”, que va estrenar la dissetena temporada a la graella de TV3 i va reunir 406.000 espectadors, obtenint una quota del 17,7%.

Però a la llista dels cent programes més vistos de la televisió catalana apareix ‘Aquí Parlem’, ‘Parlament’ o l’extint ‘Ciutadella’ de la Xarxa de Televisions Locals. Cito aquests programes televisius -també n’hi ha de radiofònics- perquè és en aquest format on els catalans hem dit i decidit que ens informem més i millor sobre política. Tot mitjans públics és clar. I si preguntem, i això és menys científic que tot el que hem citat fins ara, molta gent dirà que on més s’assabenta de la política del país és amb ‘Polònia’. 

Els catalans som uns pocavergonyes. Si tan exigents som amb els nostres polítics, si tan crítics ens considerem, hauríem de consumir productes especialitzats. Els reivindico. Òbviament seguint els informatius podem conèixer el dia a dia però difícilment tindrem profunditat per l’anàlisi o coneixement ampli de la qüestió. Produccions d’”infotainment” com el FAQS o Planta Baixa són una bona eina per seguir l’actualitat i per poder consumir de tant en tant reportatges de fons o, si més no, una manera diferenciada de copsar la realitat, tot i que potser s’abusa del gènere de l’entrevista. 

En tot cas, quan creix la insatisfacció amb la política, quan més es desconeix què fa el Govern o el Parlament és quan caldria -amb voluntat de servei públic si és vol dir així- insistir en algun format especialitzat i modern. Sóc dels que més enyoro el vell cronista parlamentari, quan el bar del Parlament era a on és ara la sala de premsa i es podia fumar al saló dels Passos Perduts. No és qüestió de fer propaganda si no de trobar una manera adequada per poder donar a conèixer la realitat política del país. De fet, com més es pugui conèixer i reconèixer la política, més fàcil és practicar la transparència real. Però volem ser crítics sense estar (ben) informats. Potser el que hem perdut és la cultura de l’esforç i hem guanyat l’estupidesa de la mandra. 

Article publicat a Mèdia.cat

Weimar: els ultres es queden

Dissabte 13 de febrer, Madrid: “L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. No hi ha res més cert que aquesta afirmació: el jueu és el culpable i la División Azul va lluitar per això”. Aquest vòmit el va llençar Isabel Peralta en un acte commemoratiu d’aquesta part de l’exèrcit franquista. Allà mateix, una jove amb camisa blava, promotora de la recuperació de la Secció Femenina de la Falange, escopint a la llibertat amb racisme i odi. Sí, en ple 2021. És el mateix discurs de l’odi que feia gastar el nazisme al 1933. I sí, està tipificat a l’article 510 del Codi Penal com a Delicte d’Odi.

Amb aquest escenari la Fiscalia ha anunciat l’obertura d’una investigació sobre l’acte, centrada en les declaracions antisemites. Així ha de funcionar. Ara bé, l’exposició mediàtica d’aquestes manifestacions ha estat brutal. Amb el context de VOX entrant al Parlament català com una divisió Panzer. I amb el consens de que els mitjans públics han donat més veu de la que tocava a la ultradreta en les seves antenes. No ara en campanya, de fa mesos. Perquè era d’interès informatiu, perquè la cosa pública exigeix pluralitat, perquè som tan progres que no ens fa por res. Quina gran ximpleria.

Això ens porta a la paradoxa de la tolerància del gran Karl Popper. Resumint diria que es deixar de ser un pagafantes amb els ultres. La paradoxa exposa que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va fugir dels nazis. El paradigma d’aquesta teoria -que és només que sentit comú sense lliri a la mà- va ser la república de Weimar, l’organització política que va regir Alemanya des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a l’entrada dels nazis de manera democràtica. L’ou de la serp doncs és la combinació estúpida de tolerància i bonisme. Tolerància i bonisme que és té també amb els grups radicals d’esquerres que tenen representació al Parlament, però que degut a la nostra tradició política (dreta malament, esquerra bé) no només no denunciem si no que blanquegem. No podem ser tan selectius.

Comparteixo la ràbia i el fàstic per la presència ultra però em preocupa més encara que són resposta a la nostra indolència, passem de tot. A Sant Feliu de Llobregat aquest diumenge es van comptabilizar 19.682 vots que suposa un 57,69% de participació, el 2017 la participació va ser del 86,27%. Ep, no faig trampa. El 2017 eren unes eleccions excepcionals, on independentistes i constitucionalistes ens vam creure que ens ho jugàvem tot i hi vem anar. I enguany la cosa no estava per moltes alegries, amb por al virus i membres de les meses vestits d’astronauta. D’acord. Però com deia el PSC fa uns anys: si no hi vas, ells tornen. I tornen els radicals, sempre alerta. I en aquest cas, els feixistes sota pell de xai. Com a Weimar.

Ara esperarem que la Fiscalia faci pam pam al culet dels feixistes de la División Azul, però poca cosa més. El famós Estat de Dret ha de funcionar amb potència. Amb totes les garanties -que ja sabem com se les gasta amb independentistes i rapers- però amb els ultres cap broma. Ningú es prenia seriosament Donald Trump -amics dels Clinton i sempre simpatitzant Demòcrata- fins que la cosa ha arribat a promoure l’assalt al Capitoli. I sempre, sempre, sempre hi ha els mitjans de comunicació pel mig.

Els ultres ja hi eren diuen alguns, però és que ara gràcies a premsa, ràdio i televisió ja s’han quedat. I costa molt fer-los fora. I més si les nostres armes democràtiques són la pluralitat i la resistència passiva. Idees i llei. Arguments i denúncia. Pujar-se sobre una furgoneta en marxa només els hi dona més visibilitat. Arraconar-los amb diàleg intel·ligent és el que pot funcionar. Recordeu allò de ‘fer un Tortosa’?

No només cordó sanitari si no també argumental. I els 124 diputats restants del Parlament haurien de ser prou intel·ligents. Vull ser generós i hi poso la CUP, però en la campanya només van fer que donar-hi vida, perquè amb la confrontació creuen que s’alimenten, també són ultres. Són extrems que es toquen o que es necessiten. El centrisme ja no és una actitud, és una necessitat. I això el periodisme català sembla que no està preparat ni per veure-hi, ni molt menys per dir-ho. Tant de bo l’erri i d’aquí un mes veiem mitjans i polítics assegurant un Parlament democràtic i demòcrata. I a Sant Feliu, i a tot Catalunya, la propera a votar més i sense tibar.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Quan t’equivoques (tantíssim)

En un d’aquells experiments curiosos que surten als mitjans, produït per la prestigiosa universitat Johns Hopkins i publicat a la revista de Science Express, es demanava a un grup de voluntaris que fessin diverses tasques movent un joystick. Mentre els científics mesuraven la resposta del cervell davant els errors i encerts, es van trobar amb una bona sorpresa. Es va descobrir que tenim (els humans com vostè i jo) dos circuits quan fem coses noves: un que incorpora les noves habilitats i un altre que processa les equivocacions.

Aquest últim equivaldria al que ara en diríem un “coach”, que va criticant l’aprenentatge (que és el que feien els meus pares), detecta els nostres errors entre el “desitjat” i el que realment passa i els memoritza per utilitzar-los en un futur. Curiosament, aquest últim circuit, el dels errors, és el que ens permet aprendre més ràpid. Si millorem és perquè ens equivoquem. La gent no canvia, però pot millorar. És la poca esperança que ens queda després de veure l’èxit de “La Isla de las Tentaciones” i d’escoltar atònit els crits de “delincuente, delincuente” al Parlament de Catalunya.

Hi ha esperança, deia. La portaveu i secretària general adjunta d’Esquerra Republicana fa uns dies considerava que l’anunci d’una convocatòria d’eleccions un cop aprovats els pressupostos del 2020 és, per al seu partit, “una oportunitat per consensuar una estratègia dins l’independentisme que ens porti a afrontar els comicis amb les millors condicions per seguir creixent i a treballar conjuntament després de passar per les urnes per avançar cap a la República catalana”.

És més, i aquí vaig, va demanar que els independentistes (en referència a CUP i Junts per Catalunya, sobretot a aquests últims) no s’acusessin mútuament i assenyalava que “l’adversari” és l’Estat espanyol: “No li fem el joc a l’Estat; a nosaltres no ens trobaran abonant les divisions”. Totalment d’acord amb la portaveu del partit degà. M’hi sumo. Som-hi, però potser això que el president del Parlament li retiri l’escó al president de la Generalitat en seu parlamentària pot entendre’s com una mala passada. Que tenim un context, només vull recordar això. I que tots ens equivoquem.

Però recosir és sempre una bona idea. No sé si és fruit de l’independentisme pragmàtic (ara és un adjectiu que ven, abans era super botifler) o de les primeres enquestes però que es vulgui tornar a centrar la qüestió nacional és bona notícia. El Partit Demòcrata ja ha dit que manté l’aposta estratègica de governar amb Esquerra, és el seu únic aliat possible. Esquerra ha de desmentir públicament que pensa a reeditar un tripartit d’esquerres. No sé si és injust, que una mica sí, però els antecedents sempre marquen. Però confio en les paraules de Vilalta, dirigent empàtica i intel·ligent, i que va més enllà del partidisme.

Ens hem equivocat. Tots. I tantíssim. Posar noms i cognoms és tan simple com absurd. Perquè mirar el passat per entendre el present és un exercici fútil, només porta fel i mal d’estómac. No és una anàlisi naïf i quan aquests dies llegeixo i sento que cal endreça i reendreça en el sobiranisme assenteixo amb el cap però miro cap a fora. “La gent vol això i la gent vol allò altre”. Qui és “la gent”? Val només amb les manifestacions militants de la Diada Nacional? Què demanem els ciutadans als nostres polítics? “President, posi les urnes!”. Val només amb protestar i indignar-se amb la sentència miserable dels presos polítics (ara vindran els dirigents dels Mossos) o cal un pas més?

Per mi un pas més és muscular les nostres institucions, la política que s’entén i que es pot tocar. Tallar carreteres si s’escau, mobilitzar-se i protestar és un dret i comença a ser un deure. Però fem que la política possible ens dugui més enllà, retorcem el marge que tenim. I ara que ja sabem equivocar-nos, per què no comencem a encertar-la i a fer-nos la vida més senzilla?

Article publicat a Nació Digital

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat