Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

Anuncis

La bona educació

Quan jo era petit a l’escola religiosa on vaig aprendre tot el que vaig haver de desaprendre m’ensenyaven ‘Urbanidad’. Hi havia uns quadernets finets i groguencs que el professor ens recitava. Francament, a mi em semblava d’allò més normal, no deia res que no em diguessin els meus pares o avis. Dir ‘bon dia’, deixar passar a l’altre, dir perdó, mirar per la gent gran, l’amabilitat invencible. Amb l’edat, i gràcies també a l’escoltisme, vaig aprendre molt i bé a valorar les opinions diferents de la meva. Com tothom, gent educada.

Per això quan el passat dimecres al Parlament vaig veure detalls de mala educació em vaig sublevar. Era el dia en el qual s’establia el plenari d’aquesta legislatura. El president de la mesa d’edat era Ernest Maragall. Va fer un discurs sòlid i emotiu, tot subratllant l’absència de polítics per exercir les seves idees, tot subratllant el món absurd on ens porta l’estat democràtic espanyol.

Mentre parlava, l’exconseller Maragall va dir allò “ja vaig acabant” i des del grup de Ciudadanos es va aplaudir amb to foteta. La manera de dir que ja era hora. Que el discurs d’un representant polític no els hi agradava, i pitjor encara: se’n cardaven.

He vist de tot tant al Parlament com al Congreso de los Diputados. I l’actitud de Ciudadanos és ben madrilenya (des del punt de vist parlamentari). Escarafalls, intimidacions i brometes. Falta de respecte. És com dir que els 2 milions de vots independentistes no han guanyat les eleccions. Sort i encerts president Torrent!

Article publicat al setmanari El Ripollès

Nou president, la por del somni fet realitat

“Gràcies a tots pels serveis prestats” va exclamar ahir el president Artur Mas i va arrencar els aplaudiments d’un saló Sant Jordi ple com un ou. Mas deia això abans d’imposar la medalla de president de la Generalitat a Carles Puigdemont. Mas ho deia en referència a l’estranya manca de la fórmula “gràcies pels serveis prestats” en el butlletí que certificava la cessió del 129è president català. Mas no només ha servit al país, sinó que encara pot servir-lo.

Ara és el moment del president Puigdemont. Passem d’un home cartesià i de xifres com Mas a un home de lletres i somnis factibles. És una continuïtat. El sacrifici d’un president és cruel. Però és moment de mirar endavant, de fer del nostre dia a dia una suma en aquest procés. La política ens demostra que ningú sol pot fer res. Que som un país complicat i egoista i per tant ens cal caminar, i caminar molt. Cal eixamplar la base de l’independentisme. Hi ha qui pensa que el sobiranisme és una ideologia. Potser sí, però jo estic amb Puigdemont i amb d’altres: és la millor eina per al nostre país, per la gent, per a mantenir i ampliar l’estat del benestar, per poder factibles els somnis i esperances de cada català.

Aquesta és la força de l’independentisme; la seva utilitat. Això per Demòcrates i per la CUP, passant per Convergència, ERC i la gent de Podem. Un motiu transversal, global i particular. Ja hem salpat. Valgui la promesa de càrrec que va llegir la presidenta del Parlament Carme Forcadell: “Prometeu complir lleialment les obligacions del càrrec de president de la Generalitat amb fidelitat al poble de Catalunya representat pel Parlament de Catalunya?”. Puigdemont va respondre sí i va agafar el relleu del timó de Mas. No comença tot avui. Tenim feina feta, però tenim por.

La por és quelcom natural, una reacció comú davant del que és desconegut o d’allò que pensem que pot ser funest per la nostra seguretat. Ara, després de l’alegria d’haver salvat en el darrer minut la confecció del Govern que ens ha de portar a la República catalana, convé respirar. Catalans, prenguem oxigen. Ara ve la part més complicada. Alerta, cal deixar clar que l’astúcia política d’Artur Mas i el seu sacrifici són dignes de la causa en que ens trobem. Però molts encara hem de ser dignes del seu sacrifici. Gràcies president Mas, gràcies per haver-nos portat fins aquí. El Procés no és només Mas, esclar. Però sense Mas no hi ha ni hi hagués hagut res. No tinguem por.

És temps d’audàcia i prudència. Tenim poc temps per ser prudents direu, però no podem fer cap pas en fals. La tasca del Govern, la del Parlament, la de la societat civil, seran brutalment vigilades. Amb compte però endavant. Com va dir el president Franklin Delano Roosevelt: “Només hem de tenir por de la pròpia por”.

Article publicat a Nació Digital

Eva Piquer, un exemple de què?

La periodista i escriptora Eva Piquer, escollida diputada el passat novembre per la llista Esquerra Republicana de Catalunya-Catalunya Sí, com a independent, ha decidit plegar. Amb dos mesos ben minsos de legislatura, Piquer va anunciar ahir que deixava el seu escó en aquest article. “El que no podia imaginar ningú és que l’angoixa de saber-me en el lloc equivocat m’arribaria a superar del tot”, diu Piquer per raonar la seva decisió.

La decisió de l’autora de La feina o la vida és molt respectable, i comprensible. Però també és significativa. No ho centro en el cas d’Eva Piquer, esclar. Però això de la política no és tan senzill. En l’entorn de Piquer podia haver trobat algun referent que li podia haver explicat els problemes de tot plegat. Piquer també és mare de quatre fills. Periodista cultural i escriptora s’ha sentit estranya dintre d’un palau, diu.

I és que la política és un afer complicat. Reitero el que dic sempre quan em trobo algú que denosta la professió de polític/diputat. Sempre responc: “Posa-t’hi tu!”. Potser sóc vehement, però és que m’indigna el reduccionisme. Aquesta renúncia ens recorda que a més de vocació cal sacrifici. Que sí, que hi ha corruptes. Ja ho sé, i que llepin els culpables. Ara bé, la immensa majoria són gent noble que gestiona els nostres interessos públics. La substituta  de Piquer serà Agnès Russiñol, expresidenta del Consell Nacional de la Joventut (CNJC), que per cert té dos fills, bessons.