Arxiu d'etiquetes: Catalunya Ràdio

La puta pluralitat

La llista de paraules que estem pervertint comença a ser vergonyant: “consens”, “moment històric”, “procés” i per sobre de tots els mots violentats hi trobem “pluralitat”. Pluralitat vol dir ser més d’un. Sí, perdoneu per anar subratllant obvietats però vivim moments atrafegats i estúpids i cal fer-ho i és de justícia. Prou de ser plurals! L’eufemisme de no tenir criteri ni opinió. No tots pensem igual, no cal laboratori. Dos catalans junts fem tres opinions. “Jo només faig de transmissor del què pensen altres”, ens diuen els periodistes avui en dia. Bé, em refereixo a espais d’opinió o el gran caos que en aquest país anomenen tertúlies.

La tertúlia tot ho pot. És barat. Però mai com fins ara el cost i el valor havien anat tant de la mà. Opinió exprés i prejutjada. Una cosa és la broma de portar expolítics a la ràdio (Terribas) i altra cosa és ja institucionalitzar exconsellers (curiosament del tripartit d’esquerres) en programes de la Corpo. Ei, que són persones. I que saber què pensa sobre fets d’actualitat qualsevol membre més o menys actiu de la nostra classe política està la mar de bé. Però prou de fer passar bou per bèstia grossa. No tots pensem igual. No cal que ens ho facin empassar com si fos el xarop de la tos. Ja decidiré jo!

Sí, a Catalunya som més plurals que a Madrid. Fantàstic. Abracem-nos! Som collonuts, però tant posar aigua al vi, al final, no hi ha qui es begui el cataplasma. Al diccionari la segona veu per la paraula “pluralitat” vol dir majoria. No vol dir tothom. Cal sentir què pensa tothom? Sí, segur. Però no tots a la vegada. Ja fa anys que els professors de les anomenades facultats de Comunicació adverteixen del soroll. Doncs a casa, molt soroll per a res.

La puta pluralitat és l’escut de la nostra covardia. Sí, puta, perquè és una actitud mesella i venuda. En el moment més transcendent de la història política d’aquest país (sigui per la independència si sou “indepes”, sigui per la revolució social si sou “colauistes” o “cupaires”) cal saber l’opinió dels periodistes i de les empreses també. Mulleu-vos! Estic en contra de l’objectivitat.

“Tele 5 és la televisió més plural de Catalunya”. Aquesta frase tan inexacta no té ni una setmana i no la va dir Paolo Vasile o Xavier García Albiol. No. La va dir David Pérez, diputat del PSC (partit que fins a 2010 era hegemònic al nostre país) i veterà de la cosa. És avui encara més un desig que una realitat, però parem compte. Cal recordar que TV-3 i Catalunya Ràdio basaven (en passat) el seu lideratge en la qualitat. Cal recordar als nostres polítics que cal dotar d’instruments (del tipus que calgui) a la ràdio i tele pública. Perquè ni som ni serem un país normal.

La borratxera de pluralitat que tenim és esgotadora i embafant. És extemporani pretendre jugar amb la baralla de cartes de l’oasi català quan som al món real del segle XXI de Twitter. Al món de les xarxes socials i en el que els noms propis tenen cada cop més importància, a la vegada que moviments que pugen tan ràpid com s’estimben. Ser plurals hauria de ser poder fer fotografies crítiques de la realitat i no pas col·leccionar fotos de carnet.

Article publicat a Nació Digital

Farem la consulta, i tant

Ni que sigui per anar a contracorrent ho dic: farem la consulta. Avui és 24 d’octubre, i no fa ni 50 dies de la Via Catalana, de la darrera Diada Nacional. I estem ja enfonsats, deprimits, desconfiats. Avui ho deia el fenomenal diputat socialista Miquel Iceta aseegurant que creu que hi ha convenciment generalitzat que la consulta no es farà. En una entrevista a Catalunya Ràdio, Iceta s’ha preguntat sobre això “per què no hi ha cap dirigent polític català que em digui (en privat) que vol fer la consulta el 2014”, el que atribueix a la consciència generalitzada de la dificultat que aquesta es pugui fer. Potser té raó, a nivell públic i de discurs sembla que ens haguem arronsat (i Iceta juga en contra de la consulta, no ens confonguessim massa). Jo no ho crec, però sí entenc que mantenir la tensió costa, sobretot després d’efemèrides tan potents. Però la realitat és la que és i les coses s’estan fent, estem posant fil a l’agulla per a fer la consulta.

Però sempre plana el dubte a la política catalana. I per això l’habil Iceta ha recordat que el propi “president Mas va dir que volia fer la consulta el 2014 però que si no celebraria unes eleccions plebiscitàries el 2016”, al final de la legislatura, el que atribueix també a aquesta impossibilitat assumida de no poder celebrar el referèndum. i aquí ja no puc estar gens d’acord. El president Mas, amb aquesta famosa proclama, el que va fer va ser assegurar que no hi ha volta enrere en el camí del dret a decidir. Cal recuperar què va dir, tot sencer, el president ha posat tota la carn a la graella per fer la consulta. Però no és un foll i sap que hi ha dificultats, sap que ens poden tapar la boca, però hi ha una cosa que no poden evitar que serien unes eleccions catalanes, de caràcter plebiscitari. És la darrera solució, el pla Z, perquè el pla A és i seguirà sent la consulta. Bé, això és el que veig i detecto, malgrat que certs mitjans de comunicació estiguin entestats en portar-nos al penya-segat.

Però es digui el que es digui estem anant endavant. Potser no hi ha gaires escarafalls ni tamborinades, però s’està avançant. Prova d’això és que l’entrada d’Esquerra Republicana al Govern pot ser un fet a final d’any quan hi hagi data i pregunta per la consulta. Això no és cap conya.