La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit
3de8 2018-07-05

 

 

Anuncis

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

El cas Morenés, i la Fiscalia?

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L’exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que  aquestes declaracions “no són d’eixe món” mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que “sempre” hi ha “algú” que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol “per alimentar el seu discurs”. Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé “digitalment”. Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Article publicat a Nació Digital

Entre Romeva i el Barça

Els diaris de Barcelona (alguns) semblen fets per marcians. Aquesta setmana, un d’aquests va titular Una llista per a Mas per il·lustrar l’acord entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per fer una llista transversal per al 27S. Entenc la metàfora, però és tan pèrfida i malintencionada que està lluny del periodisme, o del que jo entenc que ha de ser. A favor dels comentaris editorials amb intenció i ironia. En contra de dir coses que no són. Hores després, en l’edició digital del diari, llegia que el president Mas s’havia deixat la corbata llarga i això era símbol d’alegria fàl·lica. Coi!
Romeva, Forcadell, Casals, Mas i Junqueras. Sóna a Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón. Cinc noms importants i significatius (molt d’esquerres?), però, finalment, són això: cinc persones. La llista del 27S és més que això. La pel·lícula va de votar sobre la independència del nostre país! De la mateixa manera que el Barça és més que un club, aquesta candidatura és un punt d’inflexió en la història política del país. I això implica tothom. Catalunya va a velocitat supersònica i els nostres néts tindran molt difícil estudiar la història de l’emancipació nacional. Haurem anat molt ràpid! No fa tant que ens agafàvem de les mans des d’Alcanar (i més) fins al Pertús. I ja hi som: tenim l’opció de votar.
Em podran dir que ha sigut un sainet tot plegat. Que si Convergència, que si Unió surt per darrere, que si Esquerra sí però no però sí, que sí la CUP i els matisos o que si ICV i els seus estigmes. Sí, però això són detalls, detallets. No havíem de fer el 9N i mirin que maco que ens quedarà el 27S. Dos mesos i mig i ja ho tenim. Els catalans som endreçats i ara vénen vacances estivals, però per la Diada (un altre any més) començarà la brega. Es tracta que aquest estiu vostès la facen petar i vagen posant en evidència si els motiva més una opció encapçalada per un polític apartidista i treballador i el que ve darrere (Germà Bel?) o bé si prefereixen estirabots pensats per a platós de televisió espanyols. Romeva sí, però Mas i Junqueras també. I Ferran Bel o el cerverí Ramon Royes. Tots els alcaldes, els polítics que tenim tots més a mà: ells també són la independència.
I sobre independència i eleccions, no me’n puc estar de fer un breu comentari sobre les eleccions a la presidència del FC Barcelona d’aquest 18 de juliol. Sóc soci d’aquesta entitat, com ho són mon pare i mon germà i ho foren els meus avantpassats. És un club privat del que tothom opina. És més que un club, però és un club. I votem els socis. Sobre la independència de Catalunya votem els catalans i sobre el Barça…, oi que m’entenen? Clar que el FC Barcelona és un referent nacional. I considero que ha de tindre posicionament polític. M’és igual que tinga molts aficionats a Zamora o a Singapur.
El Barça, com Catalunya, ara té l’ocasió de dir què vol. Qatar o Unicef? Núñez o Cruyff? Asfíxia fiscal o solidaritat? Nou país o trencadissa? Hem fet el primer pas per començar a caminar perquè el 27S no decidim quin país volem tindre. Es tracta de si volem que el nostre país siga adult i prenga les seues pròpies decisions. Potser a algú li va bé continuar sent tractat com una colònia bananera i podrà dir-ho el 27S. Una vegada guanyem la independència, ja serà el moment de decidir com volem que siga Catalunya. Igual que el Barça: Laporta o Bartomeu?
Article publicat al setmanari L’Ebre