Sóc un omnívor televisiu. Tot m’ho menjo, tot m’ho gasto. No ho dic per justificar-me sinó per avisar-vos que la meva dieta com a espectador va del Big Mac a la tòfona i del Donette Nevado fins a la coca de Llavaneres. Miro de tot, en qualsevol format, de qualsevol manera, a qualsevol hora, de qualsevol gènere i idioma que us pugueu imaginar. Però mai he estat prou home/dona per ser crític de televisió. Però sí que tinc la meva opinió, sempre canviant, sobre què cal fer o no cal fer als mitjans de comunicació. I començo a veure alguna cosa estranyota.
Sóc usuari esporàdic de diversos programes d’encefalograma pla com és el cas de ‘First Dates’. La versió espanyola que presenta Carlos Sobera és senzilla i simple i acull una sèrie d’individus que busquen parella amb un menú de 10 euros. Un format que porta centenars de capítols i que sembla no cansar els espectadors (a Catalunya té més audiència que a Espanya). Em va frapar un capítol determinat en què Marta i Vicente es van conèixer al famós restaurant-plató-aparcament i van començar a parlar. Dues persones altament tatuades –en escreix, pel meu gust carca i xaró. Van anar fent-se preguntetes. Miradetes. Que si la roba, que si li miro el pentinat. Ens fem una mica els simpàtics. Fins aquí cap novetat.
Segueixo escarxofat al sofà pensant en qualsevol altra cosa, amb la tele en segon pla. Però esclata la bomba: a tots dos els agrada “molt la política”. Ostres, això és una notícia. Mai a la vida havia conegut la tàctica de parlar de l’estat de la nació per lligar. De fet, m’incorporo al sofà, obro els ulls nivell Doctor Slump, i em disposo a seguir escoltant aquest relat digne de Tolstoi. Estan tots dos excitadíssims. Perquè han trobat una ànima bessona. Pels tatuatges? No. Per les aficions estranyes i/o estúpides? No, ni tan sols perquè ambdós són aficionats al rock. No. Tots dos són de Vox.
“Em fa molta ràbia que quan dic que sóc de dretes o de Vox em diguin que sóc una fatxa, una feixista o una franquista”, confessa la Marta, separada amb dos fills. No li agrada. Tornem-hi. Tots dos parlen de política durant el sopar, de fet, es pregunten l’un a l’altre si els agrada el tema, si són de dretes o d’esquerres. I coincideixen. El Cupido més estrany. I l’home, Vicente, amb pinta de gran solter, insisteix que li agrada el tema: “M’agrada molt aquest partit nou, Vox”. Ella, encantada i alleugerida, sospira i diu: “Jo en sóc afiliada”. Es piquen els punys.
I que bé tot, oi? Obvio la part en què defensa Franco. Considero que tothom pot pensar i dir el que cregui. Absolutament. I més en un programa de televisió fet per una entitat privada, i que hi ha llibertat del tot. Ara bé, ens adonem que estem blanquejant l’ultradreta? Els programes d’humor ara tenen un problema amb l’aparició dels ultres masclistes. Qualsevol conyeta centra automàticament el PP més dur des d’Aznar i Fraga i Ciutadans, que estan en un màxim nivell de centralisme i d’anticatalanisme. Estem normalitzant els fatxes, només és això. Però si permetem que juguin al nostre joc haurem de jugar fort, al límit del reglament, i no permetent que guanyin cap partit. No ens deixem provocar, aquest no és el nostre partit.
Article publicat a Mediacat
joanfoguet.cat 