Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital

Si no escalfem motors…

Als polítics (i als ciutadans també, que tots tenim un Francis Underwood a dintre) ens encanten les eleccions. I sembla que si no hi ha paperetes i programes i eslògans doncs no estem tranquils. Bé, el nou dia D és el 26 de maig de 2019. Nova festa de la democràcia. Eleccions municipals i europees. Més d’una urna a la mesa electoral. I imagino que sense polis atonyinant ciutadans, però a Espanya tot és posar-s’hi.

Si tot va bé és la propera cita que tenim, perquè a la Generalitat li convé estabilitat si es vol dotar l’independentisme de més múscul institucional i, per tant, real. I el que més m’agrada de tot plegat és que ningú sap res de com anirà. Els comicis locals són molt particulars i en cada vila hi ha la seva pròpia literatura, el mateix Joc de Trons que fa que més que mai prevalgui la predicció de proximitat.

Hi ha qui compta amb la previsió que es repeteixin els resultats del 21-D. Agosarat. Desembre de 2017, sembla lluny. Ens acabaven de pegar i empresonaven i perseguien els nostres representants. Anem a velocitat supersònica. És veritat que ara estem en una hora vall de la revolució democràtica i pausada de Catalunya, però el que importa, com gairebé sempre, és com acaba la cosa. Tot va bé si acaba bé, diu la dita. Quanta raó. Sí que hi ha punts ben ancorats malgrat les marees i els màsters:

1. El sobiranisme és la principal idea-força de la política catalana malgrat els petits detalls que podrien acabar amb la paciència de qualsevol. PDECat i ERC han de refer els ponts per baix i entendre que la situació dels presos pot ser benzina política només els dies senars, no sempre.

2. La màquina del temps que ha portat Espanya a èpoques grises en qüestions de drets civils i polítics, amb presos polítics i afilats, fa que ja no valgui un mínim gest provinent de Madrid, estem en una altra temporada. En això la CUP hauran de ser exigents com sempre i realistes com mai.

3. L’unionisme seriós considera que cal trepitjar la pilota i jugar ras. Els exabruptes de Ciutadans en competició amb el PP neoaznarista de Pablo Casado arribaran a un límit, i veurem de nou les terceres vies per tot arreu. Els socialistes tenen i tindran una gran oportunitat d’esponjar des del catalanisme no sobiranista (difícil) fins als unionistes que no volen escarafalls ni banderes amb pollastres (fàcil).

4. Ada Colau és Ada Colau i té molt d’interès en Ada Colau i tot el que representa Ada Colau i el futur del projecte d’Ada Colau, tenint en compte què o qui podria seguir amb el llegat d’Ada Colau.

Deia Konrad Adenauer, canciller de ferro i moltes altres coses, que “en política l’important no és tenir raó sinó que te la donin”. Però ara mateix cal tenir alguna raó de fons, conviccions se’n deia abans.

La política catalana, i penso sobretot en l’exemple de Barcelona, sembla un d’aquells nois que fa malabarismes als semàfors tot esperant un propina. Que si l’alcaldessa, que si l’exprimer ministre francès rebutjat per dos partits francesos, que si les primàries independentistes, que si l’Alberto Fernández ataca de nou, que si algú sap on és el PSC de Sarrià que tot ho sabia,…

Després d’un estiu protagonitzat per manters, rates i delinqüents de novel·la de sèrie B, la ciutat sembla sense oxigen. I molt lluny d’allò que ara se’n diu tenir relat. També és veritat que si no pots millorar el silenci, millor no dir res.

Totes les viles de Catalunya, però, tenen deures: mirar-se al mirall. Sí nois, fa mandra. Ser exigent i ser just: tenim un municipi que respira? Tenim un municipi que pugui ajudar al país a ser el que vulgui ser? Els americans sempre diuen que tota la política és local, com el periodisme afegeixo jo. A Catalunya qui ha entès això sempre ha sortit guanyant, i així seguirà sent. Això sí, guanyarà qui sàpiga identificar què hi veu al mirall.

Article publicat a Nació Digital