Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín

Humiliadors humiliats (va, home, va!)

Vivim temps molt absurds, i per tant molt preocupants. Una època en que la velocitat de les tonteries i de les barrabassades és supersònica. Una rere l’altra. I no ens adonem de com n’estem de pressionats i maltractats. Sí, l’administració de l’Estat espanyol maltracta als ciutadans de Catalunya. No banalitzo la violència domèstica, autèntica plaga social, si no que dic que hi ha una institució -molt important- que no fa el que ha de fer. I si no ho fa bé, és que ho fa malament. Un exemple: La Fiscalia ha denunciat nou professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca per “humiliar”, segons afirma, alumnes que són fills de guàrdies civils. A Sant Andreu hi ha una caserna de la Benemérita.

Recapitulem. Els fets ‘humiliants’ es van produir després de l’episodi de violència policial viscut l’1 d’octubre, quan vam fer el referèndum d’independència, en què diversos punts de Catalunya van patir la repressió del cos armat, que tenia per objectiu impedir la votació, a instàncies del govern espanyol. La novel·la segueix. Els professors van declarar a principis d’any, per haver suposadament violentat alguns fills d’agents, quan es van realitzar “debats a la classe” sobre els fets que acabaven de passar, i que també sortien per Antena 3. Segons van denunciar algunes famílies, als debats es van escoltar comentaris “despectius” contra la policia arran de les càrregues de l’1 d’octubre, motiu pel qual 18 famílies van dirigir-se a l’ajuntament per mostrar el seu malestar. I és que no es pot fer això d’anar parlant de coses a les escoles, home! I l’alcalde, a un any de les eleccions, va fer una tocada de violí tipus Juan Tamariz i va enviar la pilota cap a la Generalitat, que són molt de llacets grocs. Ja veurem com acaba.

Per augmentar la qualitat de la convivència l’altre dia va dir la seva l’inefable portaveu del Partido Popular al Congreso: Rafael Hernando. Va titllar de “covards” els pobres professors de Sant Andreu per “haver humiliat” els fills de guàrdies civils. Segons Hernando, el que seria “lògic” és que els professors denunciats -encara no condemnats, diguem-ne- “reconeguessin el que han fet, els seus errors, que haguessin demanat perdó, i no ho han fet, un símptoma més de la covardia d’aquests fanàtics que quan s’han d’enfrontar a la responsabilitat dels seus actes o acaben mentint, o fugen o s’obliden del que han fet”. Així, amb tot plegat i una mica de sort, potser no se’ls cremaria en aquesta Inquisició del segle XXI espanyol. Després del lamentable episodi de la retirada de samarretes i pancartes de la final de la Copa del Rey de futbol, no serà que el PP i la Guàrdia Civil (quasi la mateixa cosa) creuen que a Sant Andreu les classes les donen vestits de groc?

Article publicat a El 9 Magazín.

Vull que em curin! Gràcies PP

Estem malalts. Estem equivocats. El darrer recompte d’infectats va sumar més de dos milions de persones. Era el 21 de desembre, fa un mes i mig. Hecatombe zombi a Catalunya. Menys mal que el govern del regne d’Espanya està per nosaltres. No se li escapa ni una i no permetrà que seguim votant equivocadament a polítics que ens enganyen. Per això els van posant a la presó poc a poc i van enviant jutges sense justícia. Ja hem passat de ser tractats com una colònia del segle XVIII a ser tractats com a malalts. Sobretot el president Puigdemont, el més perillós de tots.

No ho diuen directament -com a mínim a l’hora que s’ha publicat aquest article- però tot pot arribar. De moment l’agressiu portaveu del PP, Rafael Hernando, ja s’ha preguntat “qué hierbas se toman por la mañana” els membres de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana.

I si no hi estàs d’acord vés amb compte. Era més lliure el meu avi al franquisme gris plom, que no pas jo ara el 2018. Perquè si et poses un nas de pallasso al costat d’un membre de la policia espanyola et poden denunciar per delicte d’odi, com a la gent del Maresme que escridassava als agents de la mateixa policia repressora i ells responien amb aquells versos (de Kavafis, de Machado?): “que nos dejen actuar! que nos dejen actuar!”
Perquè ja som una qüestió d’ordre públic. Los catalanes hacen cosas. Y son todas malas. Quina barra tan brutal, quina manera tan inversemblant de fer-nos combregar amb rodes de molí. Ja se sap que la raó d’Estat pot ser la menys raonable de les excuses. El ministre de Justícia espanyol (per dir alguna cosa), Rafael Catalá, ha defensat la recent proposta del PP d’eliminar l’indult per als condemnats pels delictes de rebel·lió i sedició, no fos cas. El pitjor és que un governant com ell ha dit que “las leyes deben estar cerca de la verdadero sentimiento de la sociedad”. Mai es pot governar pensant amb l’estòmac, pel que diran i pel que poden dir. No tenen raons i ho fan malament. Pobra Espanya. No és una votació per la final d’Operación Triunfo. No sé qui està més malalt. Jo, de la democràcia, no em vull curar.

Estem a la disposició de les falses armes de la judicatura que només fa que perseguir idees (llegeixin les darreres interlocutòries del jutge Llarena) que no els hi agraden: concretament, les independentistes. I volen que ens rendim, que ens avorrim. Això serà llarg, molt llarg. Clarament tenim pressa, però necessitem una altra velocitat. I molta, molta força.

Article publicat a Nació Digital.

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital