Vull que em curin! Gràcies PP

Estem malalts. Estem equivocats. El darrer recompte d’infectats va sumar més de dos milions de persones. Era el 21 de desembre, fa un mes i mig. Hecatombe zombi a Catalunya. Menys mal que el govern del regne d’Espanya està per nosaltres. No se li escapa ni una i no permetrà que seguim votant equivocadament a polítics que ens enganyen. Per això els van posant a la presó poc a poc i van enviant jutges sense justícia. Ja hem passat de ser tractats com una colònia del segle XVIII a ser tractats com a malalts. Sobretot el president Puigdemont, el més perillós de tots.

No ho diuen directament -com a mínim a l’hora que s’ha publicat aquest article- però tot pot arribar. De moment l’agressiu portaveu del PP, Rafael Hernando, ja s’ha preguntat “qué hierbas se toman por la mañana” els membres de Junts per Catalunya i d’Esquerra Republicana.

I si no hi estàs d’acord vés amb compte. Era més lliure el meu avi al franquisme gris plom, que no pas jo ara el 2018. Perquè si et poses un nas de pallasso al costat d’un membre de la policia espanyola et poden denunciar per delicte d’odi, com a la gent del Maresme que escridassava als agents de la mateixa policia repressora i ells responien amb aquells versos (de Kavafis, de Machado?): “que nos dejen actuar! que nos dejen actuar!”
Perquè ja som una qüestió d’ordre públic. Los catalanes hacen cosas. Y son todas malas. Quina barra tan brutal, quina manera tan inversemblant de fer-nos combregar amb rodes de molí. Ja se sap que la raó d’Estat pot ser la menys raonable de les excuses. El ministre de Justícia espanyol (per dir alguna cosa), Rafael Catalá, ha defensat la recent proposta del PP d’eliminar l’indult per als condemnats pels delictes de rebel·lió i sedició, no fos cas. El pitjor és que un governant com ell ha dit que “las leyes deben estar cerca de la verdadero sentimiento de la sociedad”. Mai es pot governar pensant amb l’estòmac, pel que diran i pel que poden dir. No tenen raons i ho fan malament. Pobra Espanya. No és una votació per la final d’Operación Triunfo. No sé qui està més malalt. Jo, de la democràcia, no em vull curar.

Estem a la disposició de les falses armes de la judicatura que només fa que perseguir idees (llegeixin les darreres interlocutòries del jutge Llarena) que no els hi agraden: concretament, les independentistes. I volen que ens rendim, que ens avorrim. Això serà llarg, molt llarg. Clarament tenim pressa, però necessitem una altra velocitat. I molta, molta força.

Article publicat a Nació Digital.

Anuncis

El diàleg el poso jo

Soraya Sáenz de Santa María s’assembla a Peppa Pig, però en realitat és el general Douglas MacArthur. En l’edat de la “post-veritat” ara resulta que de cop el govern del Reino de España ha decidit regalar-nos diàleg. Ah, gràcies. Novembre de 2016, no cal posar-nos en context, però bé: la majoria dels catalans volem una república catalana per organitzar millor i més justament la nostra societat. Diuen, diuen, diuen a Madrid que ara amb una millora de finançament i escriure en algun lloc que Catalunya és una “nació cultural” s’ha acabat el bròquil.

A Madrid es miren massa el melic i s’han quedat amb Felipe i Aznar. Perquè el Partit Demòcrata no vol tornar a ser la vella CiU, com voldrien allà i alguns d’aquí. No han entès res. Al Partit Demòcrata els cants de sirena ja no arriben ni arribaran, no els volen sentir, i menys aquests tan passats de moda, tant del PSC del tripartit. I a ERC tres quarts del mateix, òbviament. I Junts Pel Sí encara avui representa la majoria d’aquest país. No és la CUP. No ho oblidem.

Així doncs, Soraya, el diàleg no es compra, el diàleg es fa, i com el sexe de certa qualitat és cosa de dos. Anant fent proclames no s’arriba enlloc. Hem llegit en diaris de Barcelona que la vicepresidenta espanyola més poderosa de la Història ja va parlant amb el vicepresident Junqueras -perquè el president Puigdemont és un cafre, es veu- i que amb l’aterratge d’Enric Millo com a virrei el diàleg ja està al caure. Soraya posa el diàleg. Ei, cap problema, la casa és gran i hi ha camí per córrer. Llàstima, no podrem jugar al basar com si fóssim el PNB: aquí ja fa temps que hem fet les maletes i només ens interessa l’hora a la que surt el tren.

A MacCarthur se li atribueix la dita: “A la guerra no hi ha substitut per la victòria”. I en això Sáenz de Santamaría és igual. Ella només pot guanyar. Aquest mandat, després de l’any vergonyant de la política espanyola, serà el de ‘solucionar’ la qüestió catalana. Que tot quedi com està. Després de Pepe Gotera de ministre de l’Interior, ara la responsable del CNI ens posarà en solfa. Vol passar per sobre nostre, i vol que aplaudim. El Partido Popular ha decidit fer el mateix que ha fet fins ara, laminar-nos, però amb un somriure. Una versió amb corbata casposa del socialisme plural que tan bé encarnen Ibarra, Leguina, Chacón, Bono, Batet o Díaz.

El diàleg va molt bé, cregui’m. Ahir mateix, el portaveu del grup del PP al Congrés, Rafael Hernando (un home molt dialogant conegut per les seves injúries i intents d’agressió), va titllar de “molt desafortunada” la decisió de reservar en el pressupost de la Generalitat una partida de 5,8 milions d’euros per a l’organització d’un referèndum al setembre del 2017. Té raó el serrell franquista d’Hernando: així no es pot dialogar. Què vol dir això de tenir idees pròpies? Catalunya vol crear un impost de begudes amb sucre, doncs Montoro crea abans la taxa per evitar-ho. Molt dialogat tot.

Espanya, ja s’ha passat l’arròs, i per si de cas poseu alguna cosa millor que l’arxiduquessa d’Olivares i advocada de l’Estat. Diàleg sí, però per anar posant data per estrenar la nostra república.

Article publicat a Nació Digital