Diu la dita que a l’agost la dalla no té repòs. No serà pas enguany. Serà per la pandèmia, serà perquè tothom vol fer vacances o serà perquè Déu nostre senyor té un bastó que pica i no fa remor que sembla que no hi ha vida a Catalunya. I menys encara vida intel·ligent. La política catalana ha quedat erma de debat. Uns pel debat intern -que no és tal-, d’altres per mantenir l’equilibri en la ineficàcia, i els de més enllà tot esperant que Madrid solucioni tots els papers de l’auca.
El retorn a l’escola. Segur que fa setmanes i mesos que el departament d’Educació de la Generalitat està estudiant com fer-ho i les millors garanties per tothom. És impossible que sigui d’una altra manera. O el dia a dia contra el virus de la Covid-19 de Sanitat. Esclar que sí. I gràcies. Però això és gestió, no és debat polític. Debat polític és què fem amb les ocupacions de propietats privades (no feu trampa amb els desnonaments), o quin és el futur de l’energia en aquest país o com protegim els nostres ajuntaments del nou atac de l’Estat, ara via romanents.
Deia que hi ha qui espera que Madrid ho solucioni tot, i ja és qüestió de fe francament. Però el catalanisme, entès com a moviment polític que té Catalunya en origen i fi del seu impuls, està igual. Així com l’independentisme, catalanisme, tenallat en debats sobre puresa i extorquit pel sentimentalisme de la injustícia que viu el país. Poca força argumental i moltes ganes que la vareta de Harry Potter funcioni. Massa màgia ens cal.
Com a lectura estival he trobat una petita joia d’en Josep Pla que porta per nom ‘Fer-se totes les il·lusions possibles’ (Destino/La Butxaca), en una notable edició de Francesc Montero. Són anotacions del geni de Palafrugell que van quedar fora de ‘Notes disperses’ sobretot i d’altres obres. Molt recomanable per la cruesa i, per tant, la franquesa. Sempre foteta i àcid carrega contra els dogmes de fe i els que no tenen raons al qui “convé que els arguments trobin en la mateixa naturalesa i en els sentiments la força que en si mateixos no troben”. I crec que ens trobem aquí, basats en sentiments. I considerant-me una persona sentimental -qui no ho és, oi?- considero que un cop escoltats els sentiments, un cop entesos, cal posar-se en marxa. Ja n’hi ha prou de melic. El sentimentalisme constreny, embafa i sobretot no deixa veure més enllà. És impossible avançar.
Si de debò hem d’arribar a Ítaca primer cal recordar que és una illa, que no hi arribarem a peu (no sé si algú cap caminar sobre l’aigua). Si la propera Diada de l’11 de setembre no som el pertinent milió de persones al carrer caldrà pensar què hem fet malament i tornar a escoltar als catalans i catalanes. Perquè l’evolució dels seguidors de l’independentisme no és ni serà exponencial. Per fer aquest cim cal passar per un coll ben farragós encara. I les últimes passes, que sempre es fan eternes, es fan a poc a poc. I amb aquella ràbia i esperança que dona veure la punta de dalt, sabent que cal esforç. I aquí del que estem parlant és de polítiques concretes.
El 2014 Escòcia va fer el seu referèndum amb garanties. L’independentisme va perdre amb el 44,7 per cent dels vots. Ara les enquestes diuen que traurien el 55 per cent. Com han arribat fins aquí? Doncs fent política i polítiques sense perdre de vista el cim i sense presses.
Article publicat a Nació Digital