​Sou uns desagraïts

A casa t’ho deien: “dóna les gràcies”, cal ser agraït, saluda, digues adéu. És igual que pensis, d’esquerres, de més esquerres (que és el que diuen la majoria de catalans quan els pregunten) o de dretes: creiem que si fem les coses bé doncs tot anirà bé. Diga-li karma, diga-li equilibri de la força, diga-li Déu Nostre Senyor. Sense posar-se transcendental. Si mires al teu voltant es poden donar les gràcies per tantes coses. Per ser agraït cal ser humil, i aquí la cosa comença a anar pel pedregar. I en política s’ha de ser agraït, no ja per noblesa ni per l’efecte papallona, perquè sí, per imperatiu categòric.

Fa unes setmanes que he estat engolit per un revival. Es tracta dels companys (i sobretot companyes) de l’institut que, per culpa de les xarxes socials, han muntat un sopar… pel setembre! Bona previsió, res de la República per demà. Ja s’ha muntat una prèvia per abril, una altra per final de mes i ja fa setmanes que hem recuperat el contacte i com si fóssim nanos de disset anys anem prenent cafès i cervesetes. I francament, des que he reconnectat amb aquesta gent tinc una sensació diàfana d’agraïment i de franquesa total.

Som tots iguals, humilitat i no prendre’s massa seriosament la part regular de la vida. Tots sobre la quarantena, parlem de tot i de res, de nens i de gintònics i de com de mals estudiants érem. I som d’una generació on podem parlar de política sense enfadar-nos, estiguem un a l’Antàrtida i l’altre al Pol Nord. I de les converses noto que no hi ha l’odi als polítics i a la política que en principi els mitjans i els “experts” ens diuen que ens ofega. Això sí, el que noto és que volen professionals, lideratges i solucions.

“Crec en la professionalitat, però tocar no és una feina. Has d’estar agraït per tenir l’oportunitat de tocar”, va dir en una ocasió el virtuós trompetista Wynton Marsalis. La política, la vocació de servei públic, o com li vulgueu dir, és quelcom que enganxa i que té un punt d’artístic. És un sacerdoci, com ho és la cuina, el periodisme o qualsevol feina sense horaris i sense horitzó a llarg termini. Ja m’enteneu. I els polítics han de ser professionals. Perdó, han d’acabar sent professionals. Des de la societat civil a la política? Perfecte, això només fa que sumar.

Ara bé, després organització i organització, perquè parafrasejant Gramsci, sense organització no hi ha idees. I ara anem justets d’idees, com a mínim per fer-les públiques. L’independentisme vol un país millor, autogovernat, toca anar explicant i certificant el com. Sí que hi va haver qui va treballar per la República des del Govern de la Generalitat. Sí que hi ha coses dissenyades i preparades. Cal seguir. No es tindrà demà, ni demà passat. Però el camí ja s’ha començat.

Som tots uns desagraïts. Potser tu una mica més. Qui ha fet qui i per què en els darrers anys? El 9 de novembre de 2014: Convergència i Artur Mas. L’1 d’octubre de 2017: Junts pel Sí (CDC-Partit Demòcrata i Esquerra) i Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. Era la unitat. El gran moment de l’independentisme. Era una solució de continuïtat. I sí, l’injust maç de la justícia espanyola va esguerrar aquest projecte polític. Escapçat i desanimat. Som també presos de les contradiccions i de les desconfiances. Però com en qualsevol relació, de parella o laboral o d’associació de veïns, cal sacrifici. Ara estimem sense estar enamorats. Pot millorar, segur. Però cal dir la veritat, donar les gràcies. També demanem generositat, i tothom diu que és generós, però el que toca és cedir per poder creure, per poder avançar. Canviar no canviarem, però millorar, per què no?

Com fer-ho, la pregunta. Doncs fa temps que els catalans, quan voten, van decidir que els diferents accents del país havien de presentar-se per separat i debatre projectes diferents. I per acabar de quadrar, els catalans volen que aquests accents després s’uneixin i formin un acord esdrúixol i complex. Coi de catalans. Per això sorprèn que hi hagi qui demani o defensi un partit únic, ni de dretes ni d’esquerres. No s’entén quan tenim grans lideratges i quan es vol que la força sigui “de la gent”. Veig poc agraïment.

Article publicat a Nació Digital

Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín

 

Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.