Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín
El 9 Magazin 180720

 

Anuncis

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 20180414

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín

CDR i pacifisme 2.0

Vagi per endavant que estic molt d’acord amb que la societat civil es manifesti amb la intensitat que calgui, sempre de manera pacífica. Dit això, a mi el nom de Comitè de Defensa de la República (CDR) em recorda als ‘soviets’ o els Comitès de Salvació Pública de Robespierre i els seus amics. És una qüestió de referents suposo. Ara bé, que cal sortir al carrer i organitzar-se doncs d’acord. Deia Gramsci que les idees necessiten organització i tenia raó. Però qui i com s’organitzen les organitzacions?

Es tallen carreteres del nord i del sud. A la costa i a la muntanya. Sí senyor. Cal veure si això es mantindrà en el temps o no. Som seny i rauxa. I com que no se sap molt bé com funcionen els CDR doncs és més fàcil saber si plourà amb l’aplicació del mòbil que saber què faran els famosos defensors de la República.

Com són els famosos CDR? Doncs de funcionament assembleari i disseminats pel territori han aflorat en un context de resistència. Van gestar-se per defensar el referèndum de l’1 d’octubre i han guanyat protagonisme a mesura que s’ha intensificat la resposta repressiva de l’Estat. Amb els empresonaments de dirigents independentistes i la detenció de Carles Puigdemont -últim president legítim, i símbol de la República declarada però no desplegada-, els CDR han tornat a actuar. I estan a cada cantonada.

D’on surten? Si no m’erro tenen un moment d’auge: La vaga general catalana de 2017 (també coneguda com a vaga 3-O) fou una vaga general convocada a Catalunya el dimarts 3 d’octubre de 2017[1] pels sindicats CGT, CNT, COS, I-CSC i IAC, així com pels diferents comitès. Són fruit de l’1 d’octubre, i aquella aturada neix després dels violents fets repressius durant la jornada electoral del referèndum sobre la independència de Catalunya. Fou llavors que la Taula per la Democràcia decidí convocar una paralització social general, sota el nom d’Aturada de país, pel mateix 3 d’octubre. I és un fet que els CDR han tret protagonisme pràctic a Assemblea i Òmnium, quasi hegemònics fins el moment. Està bé que no siguin apèndixs dels partits, però compte amb anar al seu rotllo.

Una cosa bona de l’independentisme, que ja és consubstancial, és el pacifisme. Allò de ni un paper al terra. La marxa de diumenge passat fins al consolat alemany va ser, de nou, un exemple. Seguim el pacifisme 2.0, movem-nos i no posem en compromís a les nostres forces de seguretat, que curiosament estan segrestades.
Captura de pantalla 2018-04-03 a les 11.41.39

Article publicat a El 9 Magazín