Esborrar-se de ser independentista, encara no

“Escolta Joan, on haig d’anar per esborrar-me d’independentista?” Aquesta és una frase que em va etzibar una persona molt important el dia abans de la Diada Nacional d’enguany. Que la situació provocada per la negociació de l’ampliació de l’aeroport del Prat ja era l’última gota. Que tot plegat fa una mica de cosa i que no ho critiquem obertament perquè són els ‘nostres’. Que la paciència s’ha acabat. Vindran tots els matisos amb això de l’aeroport, que és una metàfora, perquè encara avui no sabem què ha passat ni com en aquesta qüestió, i encara hi ha qui té esperança en poder-ho reconduir. De fet això és la política. I, potser avui perquè tinc migranya amb l’esperat canvi de temps, sóc optimista amb el Govern de la Generalitat. M’ensumo que el pragmatisme s’imposarà i que donarà un cop a tots aquells que pensen que independentisme i bona política no poden anar junts. No tinc cap element de base per mantenir aquesta idea triomfant, cap. Però sóc home de fe.

Fa uns dies Verónica Fumanal, analista que llegeix bé la política, escrivia a El Periódico una bona definició de què està passant a Catalunya, i cito: “Aquesta nova etapa marcada per un nou eix divideix els partits entre centrípets i centrífugs: els primers, aquells que busquen i arrisquen en un acostament entre posicions diferents per aconseguir un diàleg en el centre de l’escena política; els segons, els que busquen continuar tensant les posicions perquè l’acord no sigui possible i rendibilitzar-ho a les urnes”. Ja he omplert mig article. Seriosament, el que assenyala Fumanal és letal si no es vol entendre. Considero que encara avui l’independentisme té opcions de ser una força centrípeta malgrat portar mesos i anys en la part centrífuga. Hi ha perfils en aquest Govern que permeten mirar endavant.

Sóc poc de la rancúnia i molt poc de la teoria de la conxorxa. Tot és més senzill del que els teòrics de la comunicació política ens volen fer creure, potser no més simple, i una aposta decidida per la gestió de l’autogovern amb objectius ambiciosos és un bon principi per reiniciar. Fa temps ens fixàvem en el mirall escocès, potser caldria mirar-s’hi, i pentinar-se o el que toqui. No caldrà que ningú s’esborri.

L’esperit de sacrifici no està gens de moda, de la mateixa manera que la gent riu per sota el nas quan algú parla de la cultura de l’esforç. No vindré ara amb allò que abans sí que érem una societat cohesionada i cívica i que els catalans de les pedres en fem pans. No. Però sí que ara el bonisme ja se’ns fa bola. Perquè és un somnífer, perquè menysté l’exigència i ens deixa amb aquesta cara de satisfets que fan els seguidors del cànnabis. És preocupant la manca d’actitud propositiva, de cultura emprenedora sí, però això podria tenir un passi si no tinguéssim una societat addicta al no, a la negativitat i al conservadorisme mal entès: l’immobilisme. I la Història, el Progrés; són com un tauró: només saben anar cap endavant.

La portaveu del Govern, Patrícia Plaja, ha avançat aquest dimarts que l’executiu està estudiant la implantació del passaport de la Covid a Catalunya. Sembla que la intenció del Govern és que el passaport s’implanti únicament per aquelles activitats que actualment continuen tancades, com l’oci nocturn, perquè la resta és tot segur. I ja ha sortit el ‘noisme’, el no en el meu nom, la negativa i el ja n’hi ha prou. No vull que em controlin diu aquell.

Una recent enquesta d’aquest mateix diari indicava que més d’un 75% dels participants en la mateixa es mostrava contrària al passaport o carnet Covid. Regales les teves dades a Facebook o a Google i no vols tenir un certificat en el qual el departament de Salut -que és qui t’ha vacunat- diu que estàs vacunat? Si hom no es vacuna se sent discriminat, sí. Té raó, però l’Estat, l’administració pública té una sèrie d’obligacions, i una és vetllar per la salut pública i no pas controlar la vida dels seus ciutadans. Ningú t’obliga que t’injectin anticossos de Covid-19. Ningú et posa una pistola al pit perquè et dutxis, però convé. Segur que no és la millor metàfora, però és que hi ha coses que ja fan pudor.

Article publicat a Nació Digital

Desinformats però crítics

Lluny queda ja l’octubre de 2017. Per molts motius. Perquè la tensió amb l’Estat espanyol ha baixat i rebaixat. Perquè els catalans no estem pendents de les manifestacions independentistes que sorgien com bolets. I sobretot perquè catalanes i catalans sembla que no confiem en la nostra classe política. El percentatge de votació en les darreres eleccions catalanes de febrer d’enguany, un 52%, demostra sense escarafalls que la ciutadania no està gaire per la feina. La manifestació de la Diada, més enllà de les xifres i del context covid-19, també és un reflex de l’estat d’ànim del país, no ja de l’independentisme. 

En l’Enquesta Sobre Context Polític de 2021 del Centre d’Estudis d’Opinió és definitori quan ens assegura que el 86,2% de la població qualifica de dolenta o molt dolenta la situació política de Catalunya/Espanya -enfront del 58,6% de març de 2016.  El 51,7% es considera bastant ben informat del que passa en la política. I una mica més de xifres per quadrar el cercle. A la pregunta de ‘a través de quins mitjans s’acostuma a informar dels temes polítics?’ el 72,2% respon la televisió, el 56,3% diu Internet, el 38,3% contesta la premsa, el 34,1 la ràdio i, això em sembla sensacional, el 14,4 s’informa per familiars o coneguts. Poca sorpresa, la televisió segueix sent hegemònica, doncs, com a canal d’informació política. Respecte a l’enquesta anterior, d’octubre de 2020, la caiguda de tots els tipus de mitjans és notable i preocupant. 

Guanya la tele, tornem a la tele. Més dades, en aquest cas de dijous passat: el TN vespre, que presenta Toni Cruanyes, líder d’audiència, amb 521.000 espectadors i una quota del 22,9%. El va seguir el TN migdia, amb Raquel Sans i Xavi Coral, amb 444.000 espectadors i un 28,5% de quota. El mateix dijous el podi d’audiència el completava  “Polònia”, que va estrenar la dissetena temporada a la graella de TV3 i va reunir 406.000 espectadors, obtenint una quota del 17,7%.

Però a la llista dels cent programes més vistos de la televisió catalana apareix ‘Aquí Parlem’Parlament o l’extint Ciutadella de la Xarxa de Televisions Locals. Cito aquests programes televisius -també n’hi ha de radiofònics- perquè és en aquest format on els catalans hem dit i decidit que ens informem més i millor sobre política. Tot mitjans públics és clar. I si preguntem, i això és menys científic que tot el que hem citat fins ara, molta gent dirà que on més s’assabenta de la política del país és amb ‘Polònia’

Els catalans som uns pocavergonyes. Si tan exigents som amb els nostres polítics, si tan crítics ens considerem, hauríem de consumir productes especialitzats. Els reivindico. Òbviament seguint els informatius podem conèixer el dia a dia però difícilment tindrem profunditat per l’anàlisi o coneixement ampli de la qüestió. Produccions d’”infotainment” com el FAQS o Planta Baixa són una bona eina per seguir l’actualitat i per poder consumir de tant en tant reportatges de fons o, si més no, una manera diferenciada de copsar la realitat, tot i que potser s’abusa del gènere de l’entrevista. 

En tot cas, quan creix la insatisfacció amb la política, quan més es desconeix què fa el Govern o el Parlament és quan caldria -amb voluntat de servei públic si és vol dir així- insistir en algun format especialitzat i modern. Sóc dels que més enyoro el vell cronista parlamentari, quan el bar del Parlament era a on és ara la sala de premsa i es podia fumar al saló dels Passos Perduts. No és qüestió de fer propaganda si no de trobar una manera adequada per poder donar a conèixer la realitat política del país. De fet, com més es pugui conèixer i reconèixer la política, més fàcil és practicar la transparència real. Però volem ser crítics sense estar (ben) informats. Potser el que hem perdut és la cultura de l’esforç i hem guanyat l’estupidesa de la mandra. 

Article publicat a Mèdia.cat

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital

Som insuportables

N’estic tip, no pas de la mona, ni de la decadència flagrant de Barcelona ni tan sols de les vacunes que no arriben. Ja en tinc prou. Tanta agror és indigesta, atipa l’angoixa per la revenja i la sobredosi de mala llet floreix la indiferència. Quina paraula pot descriure aquest nou episodi galdós de la política catalana? Segur que les mirades van pels independentistes, però els que no ho són deixa’ls córrer. El sentit d’Estat no existeix, però tampoc tenim ni farina ni llevat per poder-ho imaginar.


És molt cansat estar pendent dels altres, anar olorant com un porc que busca trufes, i alegrar-se dels entrebancs o les desgràcies del veí. En els darrers dies assistim, alguns amb crispetes a les mans, al festival de guspires de la negociació entre ERC, Junts i la CUP, amb Comuns i socialistes de convidats de pedra. Si Cuevillas és depurat uns riuen, si Esquerra no sap ni on té el programa electoral els altres se’n carden, i si la CUP ara resulta que sembla liderada per Miquel Roca se’n foten els de més enllà. És molt senzill: objectiu comú, pacte de mínims, i començar a començar.

Tot està per fer, però no tot és possible, ens diuen els poetes, i anar de conxorxa en conxorxa i de conspiració en conspiració potser és emocionant pels que han après la política a les sèries de la tele per cable. Un avís: no és xulo fer-se el dolent, un dolent és un imbècil. Això de va de Catalunya, d’una societat que espera com a mínim una mica d’esperança i de llum.

Es pot fer política social sent independentista? Sí, és clar, se n’ha de fer. I econòmica? També, perquè és el mateix. Per això és important sospitar de qui diu que dretes i esquerres ja no existeixen. No només per no insultar el llegat de Norberto Bobbio, sinó per tornar a posar en valor les idees, les polítiques i no els polítics -no és una broma de gènere- i actuar. Dels 27.512 milions d’euros del pressupost cal treure’n suc. I cal trobar-ne més. De les pedres em fen pans, però potser el forn no dona per fer màgia.

El 6 d’abril de 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya i s’escull Enric Prat de la Riba com el seu president. Una cosa que tenim els catalans és que ens mantenim per la voluntat de ser, d’acord, però sobretot perquè som molt pesats amb la nostra història. Si alguna cosa vaig aprendre a la facultat era que tot està inventat i que has de ser prou viu per treure profit a cada moment. Davant del dubte, Prat. I això ha de fer el nostre Govern sí, però sobretot de voler liderar el país, i inspirar la societat catalana. Gent que escolta Rosalía, mira La Isla de las Tentaciones, creu que Ayuso és bona presidenta i que no va votar a les darreres eleccions. Aquest és també el meu país i no mereix, tampoc, aquest pim-pam-pum que cada dia provoca l’enfonsament de la catalanitat i del catalanisme com una esperança per una vida digne. I és una part que està desconnectant de tot el que som i no tornaran i no sabrem on buscar.

Entenc totes les cerimònies d’aparellament possibles per als pactes i les negociacions. Comprenc les pors i les malfiances. Accepto la gasiveria i la tàctica. Lamento la traidorïa i els cops de colze. Però agraeixo, i agrairé, que hi hagi qui accepti el reflux de les contradiccions i, per fi, es posi al capdavant sense mirar si qui el segueix li dona la raó.

Article publicat a Nació Digital

Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital