Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Ja estan tranquils

Tot va bé si acaba bé, diu la dita. L’aplicació del 155 ha reduït la preocupació dels espanyols per la independència de Catalunya. Segons el CIS, ha caigut 12 punts i ha passat del quart al cinquè problema de l’estat espanyol, utopia democràtica i paradís de la ciència jurídica. Ja estan tranquils. Activistes i polítics a la presó, institucions intervingudes, el president a l’exili i, mira, pressupostos prorrogats i no t’ho gastis en caramels.

La moral de victòria dels castellans, que han esdevingut l’hegemonia espanyola, és similar a l'”espíritu de Juanito” del Real Madrid. Sempre es veuen guanyant. Saben/creuen que sempre al final hi haurà alguna providència divina que els ajudarà a aconseguir la victòria, aquell penal injust al darrer instant. El CIS, que és una de les enquestes més ben fetes i sovint de les pitjors cuinades, el que ens assenyala clarament és que més que tranquil·litat hi ha alleujament.
El govern espanyol ara ha canviat d’emissora a la ràdio del cotxe. Ara toca dir que per culpa de la situació catalana, rebel·lió sufocada pertinentment, l’economia espanyola va coixa. Que si 1.000 milions que s’han perdut, que si les pensions, que si l’atur. Tot és culpa de Catalunya, dels polonesos, de Taiwan, dels jueus. Està tot molt vist. L’enemic exterior d’ells és en principi l’interior. Ens tracten com estrangers, com colònia, però ens haurien d’estimar si volen que ens quedem.

Diuen que la por ha canviat de bàndol. Potser és l’emoció ha canviat de bàndol. Fa anys l’independentisme era quelcom emocional, historicista o fins i tot ètnic. Avui en dia, l’independentisme és quelcom racional, economicisita i transversal. És l’espanyolisme qui atia banderes, ‘la Roja’, i l’estomac identitari.

En temps de campanya permanent l’eixamplament de la base independentista ha estat més racional que no ens pensem. Òbviament hi ha hagut un boom persistent en els darrers anys, però racional i no emocional. Sí que és cert que hi ha hagut moments de gran inflació testicular, però no ha estat aquest el moll de l’os.

En les darreres eleccions només cal veure els programes electorals. El de Junts per Catalunya, que es va inventar setmanes abans de la campanya, era més gruixut i més extensiu que el de cap força unionista. Aquesta és l’altra, qui sap governar aquest país? Qui està als ajuntaments? No són només cartellets, el poder és independentista. Un 47% és poc? És més que un 43%, segur.

I mentre ‘ells’ ja estan tranquils hauríem d’adonar-nos de que el ‘nosaltres’ és molt gran. Ara no ens podem fer mal.

Article publicat a Nació Digital

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

No som ni podem ser ultres

La natura és “essència, atributs, propis d’un ésser” i la naturalesa és “el fet d’ésser d’un país o una nació determinats”. Això diu el diccionari. En el nostre país tenim ultres. Sí, habitualment es considera ultra algú que titllem d’ultradreta. El pou històric i cultural català i espanyol, mercès a 40 anys de “pau franquista” i a diferents mostres de prefeixisme fa que sigui així.

Doncs sovint es parla d’ultra, com d’ultra-esquerra. És curiós, en diem d’extrema esquerra en tot cas. I de cap manera, com sí es fa amb l’ultradreta, se’n té una consideració negativa. No defenso l’ultradreta, ni els seus plantejaments xenòfobs, absurds i violents. Quedi clar, només vull remarcar que el marc mental que tenim els catalans -basat en el relat historiogràfic i polític que rau en la dècada de 1970s- té un biaix. Té tota la raó de ser, però és incomplet.

La natura ultra és intolerant. Sigui del color que sigui. I en aquest país estem tendint a la trinxera periodística, com no havia passat des dels anys 30 seriosament i des dels 70-80 més de saló. Però no hi ha dues trinxeres. La clàssica esquerra-dreta ja no funciona. Ni tan sols independentisme-espanyolisme. No. Perquè la nostra naturalesa és comuna. Tots som catalans, som una nació social, una nació mestissa i forta. Perquè no hi ha motiu social per la trinxera. Hi ha qui fomenta l’odi social, qui vol ressuscitar la revenja com a motiu vital quan el que tenim tots és un futur comú i no pas un passat separador.

La nostra naturalesa ens impedeix tenir una natura ultra. Per l’esquerra o per la dreta. Sí, la història de cada país ens porta a tenir una cultura o una altra. Tot i que ja no és novetat avui, trobar banderes de la Unió Soviètica en mítings electorals seria xocant en gran part d’Europa, aquí no. Un amic txec ho podria trobar ultra, però coneix la història catalana i ho tolera. Els nostres símbols són comuns, com ho són la llengua i la cultura. Ho és la manera de fer, Òmnium o l’Assemblea, però també els cercles de Podem o les trobades de la CUP. Som els mateixos, pensem diferent, però som i serem els mateixos.

Que l’etiqueta dels atacs no ens distregui. Sigui Fernández Díaz i el GAL informatiu o siguin d’altres agents amb pell de xai. I acabo recordant paraules que no són meves. Les primeres, de fa uns anys ja i d’un dels millors escriptors del segle XX, Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. I les finals són d’ahir, del president Puigdemont: “Estem davant d’un dels escàndols més greus de la democràcia. Hem de marxar el més aviat possible!”. Perquè hem de reeixir per natura i per la nostra naturalesa.

Article publicat a Media.cat

‘No ho faran’

El periodisme, en el seu cinisme inherent, ha estat un dels notaris més intransigents de la història política catalana recent. En l’època republicana hom pot descobrir i comprovar com vàrem tenir grans periodistes (gràcies Quim Torra i Acontravent). Eren durs, enginyosos, fotetes, partidistes, bohemis, anàrquics tot sovint. Eren periodistes. Molt bons periodistes. I recupero noms com Josep Maria Planes, Irene Polo, Paco Madrid,…, més enllà dels Xammar, Pla, Sagarra i demés santoral. I eren descreguts, esclar. Els periodistes som l’escorpí que li demana a la granota ajuda per creuar el riu i a meitat de la feina clavem el fibló mortal per ambdós. Som així.

Però una cosa és ser per defecte descregut i un altra és no poder confiar mai en res. I ho dic per això que en diem el procés sobiranista. «No ho faran», no deixo de sentir-ho. Inclús de part de periodistes en principi treballant per la causa, diguem-ne. Però no, anem a la moda. Els estats d’ànim tipus Dragon Kahn d’aquest país són per fer-se’ls mirar, però la classe periodística hauríem de tenir una mica més d’altura de mires, hem d’obrir focus.

El procés de Catalunya cap a la independència és d’un èxit clamorós. A nivell historiogràfic anem a velocitat supersònica. Potser anem massa ràpid, diran alguns. Però en tot cas estem fent, estem creant un nou país. I no podem estar en contra de tot. Dubtar? És clar que sí, és la feina. I comprovar dades i no donar res per fet. Demanem, preguntem, investiguem, però no fem anàlisi de casinet. Prou de fer tallats i esbufegar: «No ho faran». Quan estem a dalt de tot d’animats som testimonis d’un país que està canviant i quan el suflé rebaixa una mica doncs restem avorrits i per tant, com que la realitat no ens agrada prou ens la carreguem.

Som uns ionquis de l’actualitat i de l’actualització constant de l’actualitat. Les notícies són espurnes d’aquesta gran roda d’esmicolar que és l’actualitat d’avui. La culpa no és de les eines digitals sinó de l’ús i abús que en fem. Els reportatges llargs no tenen espai, malgrat que algú confongui dues entrevistes llargues amb un tema ben bastit.

I de fet, està tot inventat: llegiu en Planes o la Polo. Periodisme sí, rendició nacional no.

Article publicat a Media.cat