La creativitat

la creativitat

Anuncis

Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

No som ni podem ser ultres

La natura és “essència, atributs, propis d’un ésser” i la naturalesa és “el fet d’ésser d’un país o una nació determinats”. Això diu el diccionari. En el nostre país tenim ultres. Sí, habitualment es considera ultra algú que titllem d’ultradreta. El pou històric i cultural català i espanyol, mercès a 40 anys de “pau franquista” i a diferents mostres de prefeixisme fa que sigui així.

Doncs sovint es parla d’ultra, com d’ultra-esquerra. És curiós, en diem d’extrema esquerra en tot cas. I de cap manera, com sí es fa amb l’ultradreta, se’n té una consideració negativa. No defenso l’ultradreta, ni els seus plantejaments xenòfobs, absurds i violents. Quedi clar, només vull remarcar que el marc mental que tenim els catalans -basat en el relat historiogràfic i polític que rau en la dècada de 1970s- té un biaix. Té tota la raó de ser, però és incomplet.

La natura ultra és intolerant. Sigui del color que sigui. I en aquest país estem tendint a la trinxera periodística, com no havia passat des dels anys 30 seriosament i des dels 70-80 més de saló. Però no hi ha dues trinxeres. La clàssica esquerra-dreta ja no funciona. Ni tan sols independentisme-espanyolisme. No. Perquè la nostra naturalesa és comuna. Tots som catalans, som una nació social, una nació mestissa i forta. Perquè no hi ha motiu social per la trinxera. Hi ha qui fomenta l’odi social, qui vol ressuscitar la revenja com a motiu vital quan el que tenim tots és un futur comú i no pas un passat separador.

La nostra naturalesa ens impedeix tenir una natura ultra. Per l’esquerra o per la dreta. Sí, la història de cada país ens porta a tenir una cultura o una altra. Tot i que ja no és novetat avui, trobar banderes de la Unió Soviètica en mítings electorals seria xocant en gran part d’Europa, aquí no. Un amic txec ho podria trobar ultra, però coneix la història catalana i ho tolera. Els nostres símbols són comuns, com ho són la llengua i la cultura. Ho és la manera de fer, Òmnium o l’Assemblea, però també els cercles de Podem o les trobades de la CUP. Som els mateixos, pensem diferent, però som i serem els mateixos.

Que l’etiqueta dels atacs no ens distregui. Sigui Fernández Díaz i el GAL informatiu o siguin d’altres agents amb pell de xai. I acabo recordant paraules que no són meves. Les primeres, de fa uns anys ja i d’un dels millors escriptors del segle XX, Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. I les finals són d’ahir, del president Puigdemont: “Estem davant d’un dels escàndols més greus de la democràcia. Hem de marxar el més aviat possible!”. Perquè hem de reeixir per natura i per la nostra naturalesa.

Article publicat a Media.cat

‘No ho faran’

El periodisme, en el seu cinisme inherent, ha estat un dels notaris més intransigents de la història política catalana recent. En l’època republicana hom pot descobrir i comprovar com vàrem tenir grans periodistes (gràcies Quim Torra i Acontravent). Eren durs, enginyosos, fotetes, partidistes, bohemis, anàrquics tot sovint. Eren periodistes. Molt bons periodistes. I recupero noms com Josep Maria Planes, Irene Polo, Paco Madrid,…, més enllà dels Xammar, Pla, Sagarra i demés santoral. I eren descreguts, esclar. Els periodistes som l’escorpí que li demana a la granota ajuda per creuar el riu i a meitat de la feina clavem el fibló mortal per ambdós. Som així.

Però una cosa és ser per defecte descregut i un altra és no poder confiar mai en res. I ho dic per això que en diem el procés sobiranista. «No ho faran», no deixo de sentir-ho. Inclús de part de periodistes en principi treballant per la causa, diguem-ne. Però no, anem a la moda. Els estats d’ànim tipus Dragon Kahn d’aquest país són per fer-se’ls mirar, però la classe periodística hauríem de tenir una mica més d’altura de mires, hem d’obrir focus.

El procés de Catalunya cap a la independència és d’un èxit clamorós. A nivell historiogràfic anem a velocitat supersònica. Potser anem massa ràpid, diran alguns. Però en tot cas estem fent, estem creant un nou país. I no podem estar en contra de tot. Dubtar? És clar que sí, és la feina. I comprovar dades i no donar res per fet. Demanem, preguntem, investiguem, però no fem anàlisi de casinet. Prou de fer tallats i esbufegar: «No ho faran». Quan estem a dalt de tot d’animats som testimonis d’un país que està canviant i quan el suflé rebaixa una mica doncs restem avorrits i per tant, com que la realitat no ens agrada prou ens la carreguem.

Som uns ionquis de l’actualitat i de l’actualització constant de l’actualitat. Les notícies són espurnes d’aquesta gran roda d’esmicolar que és l’actualitat d’avui. La culpa no és de les eines digitals sinó de l’ús i abús que en fem. Els reportatges llargs no tenen espai, malgrat que algú confongui dues entrevistes llargues amb un tema ben bastit.

I de fet, està tot inventat: llegiu en Planes o la Polo. Periodisme sí, rendició nacional no.

Article publicat a Media.cat

No és un calbot més a la CUP

“No fallarem mai a la llibertat política d’aquest poble”. Aquesta és una de les encomiables frases que David Fernàndez, líder, i no sé si dirigent, de la CUP va declamar el passat diumenge a Manresa en la reunió deliberativa que va fer l’organització ultra (o antisistema). Crec que els propòsits i objectius de la CUP són totalment lloables i defensables, i estic en contra del seu model de societat perquè estic profundament en contra del seu model econòmic.

Ara que està tot clar només vull remarcar una cosa: amics de la CUP no sou el poble. Ni la gent. No ho són els 1,7 milions de vots a Junts pel Sí ni ho són els 300.000 vots que vàreu obtenir. No, no ho sou. No parleu en el meu nom. No. Curiós que els messiànics sempre siguin els altres.

Entre totes, tot, diuen. “Pel camí no podem perdre els de Convergència ni els de la CUP” assegurava Quim Arrufat amb tota la raó del món. La unitat i la igualtat, però la meva. No, no s’hi val. Jo sí que cedeixo i tu no. No negociem la formació d’un Govern o la cessió d’una o altra partida pressupostària. No. Estem jugant a fer un país. I ja n’hi ha prou d’això de revolució per sobre de la solució, que és la independència, i no vull que em vingui al cap Incerta glòria. No ens ho fem això.

Com m’agradaria ser un país normal i poder tirar-me els trastos pel cap amb el que representa la CUP. Debatre fins a l’extenuació sobre el model social, sobre ecologia, sobre sistema de transport… Però ara no podem. Ara cal treballar pel que cal treballar. No val pensar en el color del casc quan encara no tenim la moto. I que no ens venguin la moto: són intransigents. I són hàbils.

Però tant que es queixen del #pressingCUP , jo he vist, sentit i llegit els plantejaments de la CUP arreu. I a més, compten amb la simpatia de la canallesca. Els periodistes d’aquest país (que primer eren majoritàriament “progres” entre PSC i Iniciativa, després d’Esquerra, i ara de la CUP) els hi encanta com està bullint l’olla. I de pas els hi encanta que Mas, per fi, sembla que no se’n surti. Però se’n sortirà.

Només vull dir que no cola, de bon rotllo. Que fa temps que ens afaitem i que la CUP ha fet grans coses per aquest país, sobretot a barris i ciutats. Bona part de la política que hem de fer ara (no pas nova) beu de pràctiques que ells fan. Però ara no faran passar bou per bèstia grossa. La formació anticapitalista farà una assemblea nacional el 27 de desembre per a decidir si dóna suport a un pacte amb Junts pel Sí per tirar endavant la investidura i la formació d’un Govern.

Però són purs i són esclaus dels seus esquemes fixats. Coherència direu. Visca! Però no és aquesta ara la partida que estem jugant. El punt número 1 de la CUP és la independència i no pas foragitar Artur Mas. Mantinguem la calma però no ens fem (més) trampes.

Article publicat a Nació Digital

De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre

«Picoletos», Albiol i porno constitucional

Ai les casualitats. Després de muntar (previ avís a les televisions espanyoles) el gran show de la mare de tots els escorcolls a la fundació Catdem i a la seu nacional de Convergència ens ve un nou capítol de Los Hombres de Paco (atado y bien atado). Aquest dilluns el Partido Popular (és aquell partit que té integrants a la presó?) va entrar al parlament espanyol una proposició de llei de reforma del Tribunal Constitucional perquè suspengui funcionaris i governants que incompleixin les seves sentències i resolucions. Traduït: el Constitucional perseguirà el president i els independentistes.

Amb Xavier García Albiol com a ariet els del PP s’han convertit en els Hombres de Harrelson de la Constitución, que ni es mira ni es toca a no ser que ho faci el PP (amb tàcit suport de la denominada esquerra) o algun espanyol de bé. Menció a banda mereix l’aportació de l’expresident Felipe González a la literatura albanesa i a la comparació constant dels sobiranistes i els nazis. Gràcies senyor X, allò vostre sí que era legal i no votar. Ai les casualitats.

Ara ja hi haurà legalitat per passar-se el que queda de democràcia a Espanya pel clatell. Som nosaltres els que hem de respectar la legalitat, diuen, però són ells els que canvien les regles del joc. I de tant canviar-les canvien el joc. L’exalcalde de Badalona va dir que amb aquesta reforma exprés i sectària “s’acaba la broma”. No senyor Albiol, la broma és vostè. La broma de mal gust és que creguin que no cal votar i que per evitar-ho es farà el que calgui. I no és cap casualitat que sigui exalcalde.

Des de l’independentisme creiem que l’unionisme és un adversari polític, no pensem que és un enemic a batre. Potser som una mica sòmines, però som sobretot demòcrates i no per casualitat. Som els que diem que si perdem unes eleccions, entomem els resultats. Som els que si caiem, ens tornem a llevar. “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, deia el poeta nacional. Som així. Però ho som tots els catalans, pensem el que pensem. El senyor Albiol diu representar als unionistes però no és veritat. No, vostè representa a un partit polític que té la força que té a Catalunya, i això és molt respectable però hi ha gent unionista i demòcrata, i molta! Ara, no vingui a muntar guerres.

Però cal dir les coses pel seu nom i denunciar que hi ha guerra bruta. No hi ha casualitats. La Guardia Civil (l’aparell més aparell de l’Estat més Estat) ha entrat en campanya de nou. La Fiscalia de nou irromp. Sobre la Catdem i Convergència què més es pot mirar? Compareix el president Mas i de nou se li preguntarà per corrupció i de nou respondrà. No és qüestió de “i tu més”, però vaja ja queda poca cosa per cercar (a banda de la base de dades de militants d’un partit polític com es pretenia). I el que trobin ho posaran de la manera que vagi bé i amb la manipulació adequada. Preferiblement El Mundo, aquell de la UDEF, aquell dels comptes de Xavier Trias o de les evasions d’Artur Mas. Tot fals oi? Doncs aquí seguim. I ara li toca Convergència perquè és la peça més grossa. I demà? Anar fent i nosaltres amb el lliri a la mà esperant una altra casualitat.

Article publicat a Nació Digital