Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

«Indepes» enamorats dels «indepes»

Estem cansats de dir i sentir allò de que no pot ser que el que és urgent passi per davant d’allò que és important. Vida només en tenim una (ja parlarem de com afrontem l’altra en un altre article), i el que és segur és que només tenim una fitxa per aprofitar-la. Així doncs, compte. I volem una vida plena d’emocions, d’anades i vingudes, de sabor a fel i de regust a victòria. Per això ens enamorem (i patim). Hi ha qui no ho pot evitar, hi ha a qui li costa i hi ha qui senzillament se li passa ben ràpid. I els independentistes estem enamorats. De qui? Doncs dels independentistes.

Ara bé, ben barallats, com una família nombrosa amb una herència sucosa. Això som els catalans independentistes. Bé, els no independentistes també, però de moment viuen la mar de bé a la contra. Aquest enamorament fa que siguem selectius. No podem estimar tot el moviment, només un/una pot despertar el nostre amor incondicional. Tot ens fa gràcia, i creiem que cada gest, cada missatge, cada alè va dedicat a nosaltres d’una manera o una altra. Puigdemont, Junqueras, Rovira, Gabriel, Mas, Turull, Rull, Forcadell o Cuixart, no són només cognoms si no que són icones. Són imants. I si t’agrada un no et pot agradar l’altre. Som així de collonuts.

Hi ha casos recents que demostren la meva teoria a l’estil Doctor Soler. Crec que Clara Ponsatí està enamorada, o ho estava. D’algun d’aquests líders i quan va veure que tot allò promès no va arribar com i quan ella (legítimament) volia, doncs va posar un canal pel mig i ara toca carregar contra el mort i qui el vetlla. Sona a desenamorament de grau 4. Però de veritat. Altra història és la de Santi Vila, el Salieri del Procés, que va mantenir un afer amb Puigdemont, però més sexual que romàntic, ja m’enteneu. L’infern és ple de bones intencions sí, i de més coses.

A Ponsatí, com a d’altres corferits, li passa com a la llegendària cançó de Sinatra, Fly me to the moon, quan diu allò de “please be true”. Esclar, tots volem que allò què perseguim, qui volem, el perquè ens movem no només sigui de veritat si no que a més ho tinguem a tocar dels dits. Però no, la vida és dura, la vida és una putada rere una altra. I toca tirar endavant. Sigui com sigui: partits, govern, institucions, ANC, Òmnium o el club de futbol del poble. Tothom a remar. Perquè això és l’amor. L’amor és patir. L’amor és renunciar. L’amor és voler mirar amb algú -en aquest cas els teus conciutadans, encara que t’insultin- un mateix horitzó. Lamento tants clixés, però ara no ens podem perdre en cites de Habermas o Baumann.

Estem enamorats dels indepes. Ens al·lucina el relat, l’èpica, però sobretot el relat. I és cardinal, importantíssim, d’acord. Però en comptes de mirar d’eixamplar la base potser que mirem a casa, a la nostra parella i cuidem d’aquest amor que de vegades és cactus i de vegades és bonsai. Com deia Nacha Pop “en un mundo descomunal siento mi fragilidad” i també allò de “me da miedo la enormidad donde nadie oye mi voz”. L’amor és bo però també és un abisme i mentre fem proves d’amor i actes de fe hem de recordar tota la feina feta: tot allò que està preparat malgrat tothom digui que no hi ha res o les accions socials del Govern. Perquè això és aquell vessant de l’amor que t’ancora a terra, i que per tant et permet volar. Resumint: cal endreça a la teva vida per poder estimar i ser estimat. Va, a córrer.

Article publicat a Nació Digital

qYN3vWjN

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital

 

Recorda noms del 9-N

Amb això del ‘Procés’ hi ha diversa historiografia. Quan va començar? Per què? Qui? Bé, crec que en aquesta època que vivim, de presó repressora i d’injustícia continuada després del referèndum de l’1 d’octubre, que sempre ens deien que no es faria, cal posar el dit al 9 de novembre de 2014. També es deia que no hi hauria ni consulta, ni data, ni pregunta. I mira!

Doncs mireu, el Tribunal Suprem ha citat pel pròxim 25 d’abril al president Artur Mas i les conselleres Joana Ortega i Irene Rigau per justificar els seus recursos de cassació contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya pel cas del 9-N. Els condemnats no estan citats i seran els seus advocats els que plantejaran oralment els arguments dels seus recursos que ja van presentar per escrit fa prop d’un any.

Recordem: El TSJC va condemnar l’expresident Mas a dos anys d’inhabilitació per desobeir el Tribunal Constitucional i celebrar la consulta del famós 9-N. Rigau, Ortega i l’exconseller Francesc Homs també van quedar inhabilitats.

A més, en un cas únic, es va tornar a jutjar la mateixa matèria i El Tribunal de Comptes va ordenar l’embargament provisional de les propietats que l’expresident Mas; d’Homs, Ortega i Rigau, i l’exsecretari de la presidència, Jordi Vilajoana. Van haver d’aportar com aval per cobrir la fiança de 5,2 milions d’euros, la despesa pública que es calcula que es va destinar a l’organització de la consulta del 9-N. La repressió no ve de l’1 d’octubre. I no ens hi podem acostumar.

Article publicat al Ripollès

Mas sempre té raó

Artur Mas: “Jo crec que tots els actors que van votar la declaració el 27 d’octubre sabien que no tenia recorregut real”. Aquest és un dels titulars que ahir va deixar el president Mas en una entrevista radiofònica. Pocs minuts després el president Carles Puigdemont admetia que les negociacions per formar Govern a Catalunya haurien d’haver anat més de pressa, però recordava que “la situació és complexa” i, atenció, demanava no caure en retrets.

Al president Mas sempre se l’ha d’escoltar. I més ara quan calen matisos enmig del maniqueisme adolescent de patriotes i traïdors. Pel president que té la casa embargada la prova que el 27 d’octubre va ser purament una acció parlamentària era que, després, el govern del país no s’havia reunit per prendre cap decisió. I això pica. Ningú ha enganyat a ningú, baixeu les armes, i el Govern va fer tot allò que tocava. Però el context històric era quan menys intens i dramàtic.

Diu Mas, i té raó, que en el món de la política hi ha un component simbòlic i estètic. Moltes vegades “un argument s’exagera o s’infla per quedar ben posicionat” davant l’opinió pública. I després la pregunta que ha indignat a nyerros i cadells: “Això és un engany o una exageració?”. D’aquí es desprèn per alguns que Mas reconeix que s’ha enganyat a la població. Fals! El president explica la pel·lícula per als nens grans.

“No posem tothom en el mateix sac. Mirem qui va dir què i llavors veurem que hi ha gent que va dir el que es pensava i van ser titllats de traïdors”, tota la raó. Dies alegres però amb aroma dels anys trenta. No ha de ser fàcil ser Puigdemont. Ni Junqueras.

Madrid no es va portar bé, de nou. De nou, demostrant que només hi ha independència com a sortida factible. Eleccions imposades, 155, hòsties i catalans agenollats. Perquè no som bascos i perquè ens volen eliminar/assimilar. És la història del nostre país, la dels catalans parlin el que parlin, i que sempre acabem rebent.

Mas parla del passat, del present i del futur. I de nou dic que se l’ha d’escoltar. I a Puigdemont, Junqueras, Homs, Rull, Turull, Carod, Ortega, Rigau, Jové,… Quants més millor. Parlar i compartir.

Jo era dels de “tenim pressa”. I després de córrer veig que potser era un error, no un engany. Artur Mas creu que l’independentisme ha comès l’error de posar-se terminis “per poder dir que ens ho creiem”. Sempre té raó. No és fer marxa enrere, és caminar millor.

Article publicat a Nació Digital

Deixeu-nos ser de dretes

Parlant del llegat del president Artur Mas, que hauria de tenir un bust a cada municipi, em van dir que un dels seus èxits fou el d’unir “la gent d’esquerra i la gent de la corbata”. Em vaig quedar perplex. “Vols dir de la gent de dretes, no?”, vaig respondre. El company no va saber què dir, tothom és d’esquerres. Aquesta falta d’espai al terreny de joc ha deixat de sorpendre’m.

Tant parlar de voler ser un país normal i no podem tenir gent de dretes? No tindrem esquerrans? Som 2018, en principi hem superat el franquisme. Només el Partido Popular representa a la massa social que creu en el liberalisme econòmic i la protecció social de la democràcia cristiana de Churchill i De Gasperi, sembla ser. De debò? Els partits polítics són eines, i molt útils, per vertebrar els desitjos de la ciutadania.
Els catalans som molt de les etiquetes. I sobretot som molt de ser modernets i ‘progres’. Som els de l’esferificació i de les sabates de punta rodona. És quelcom molt barceloní, molt de ser hereu del Cobi, molt de quedar bé i de ser capital del disseny. Som la Dinamarca, l’Holanda i l’Àustria del sud. Sí clar, països governats durant dècades pel centredreta, per la democràcia cristiana, pels conservadors.
Mira què bé, els de dretes són reaccionaris, corruptes, amants del nepotisme i moltes coses més. L’esquerra és cabell d’àngel. Ara que acaben de condemnar a Lula per corrupció i que Ricardo Costa ha cantat La Traviata al jutjat pel cas Gürtel del PP. Prou de tonteries. Les estructures no són dolentes, ho poden ser les accions dels homes i dones.

Els catalans som de dretes. De pujar la persiana, de valorar l’esforç i de no tenir prejudicis, sempre que penquis. I d’esquerres, esclar que sí. Es pot dir exactament el mateix. És una tonteria esclar. I dels grans culpables de la falàcia hi posaria en primer terme als periodistes. Entenc els fills de la Transició, però avui en dia em sembla de curt de vista, reduccionista i el pitjor de tot per la premsa: no aporta tota la visió.

Deixeu-nos ser de dretes, o d’esquerres. Però ja en tenim prou d’engolar, de fer veure que som més alts, de citar a Schopenhauer: encara que no ens deixin farem un país nou, i hi hem de tenir una societat més llesta i més amable. L’amabilitat és invencible.

Article publicat a Nació Digital

Artur Mas, el 129

Diuen que els periodistes hem de ser objectius. Sempre m’ha semblat una absurditat: ens porta al cinisme més radical o bé a la covardia més roïna perquè es disfressa de professionalitat. Dic això perquè sóc periodista i admiro Artur Mas i Gavarró, 129è president de la Generalitat de Catalunya. Ja està dit.

No el conec gaire. Però les vegades que hi he tractat sempre m’ha convençut. Ell mateix vull dir, més enllà de la política. La seva biografia és atípica i això incomoda. Un home de ferro colat. Perseverant, per no dir tossut. I imprescindible per entendre la Catalunya d’avui, governant només dues vegades, i amb àmplia obra, tot i haver guanyat cinc cops les eleccions. Sovint se l’ha titllat d’inflexible i ha estat el polític català amb millors recursos tàctics que hem conegut des de Macià.

Ha estat un dels polítics més atacats, que jo recordi, dins i fora. Assenyalat per covardia o falta d’ideals, al·lucinant. Un gestor, diuen. Tot i la capacitat gestora, és de fer, més que de dir.

D’imaginar sense somiar, de dibuixar més que de pintar. És sense cap mena de dubte un dels pares del catalanisme modern i un dels transmissors de l’independentisme seriós a gran part de la societat catalana.

Un altre pas al costat. Enfortint el president Puigdemont. Generositat i estratègia personal per enfrontar-se a tres causes judicials, no li perdonen la paternitat del 9N i d’haver arribat on hem arribat. Espero que torni, quan vulgui, a la seva manera.

Article publicat al setmanari EL RIPOLLÉS 180112