El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

Anuncis

La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès

Els fatxes no passen de moda

Han tornat els fatxes? No, perquè no han marxat mai. La ultradreta no és com els pantalons amb pota d’elefant o les espatlleres de les americanes. Sempre hi ha hagut (i haurà) persones que no creuen en la democràcia, que no suporten la diferència, ni d’arguments ni de cares, i que ni tan sols poden tolerar la presència d’altres formes de viure la vida. A Catalunya en diem fatxes. La gent que s’imposa. Els feixistes ho feien i ho fan amb autoritarisme i violència, ara ho fan enverinant l’agenda política. Ara fem escarafalls perquè VOX, el partit feixista i no pas el diccionari, ha sortit amb força darrerament. Un recent acte amb deu mil persones, diuen, a Vistalegre ha posat els pèls de punta als benestants i mediocres. Penseu que VOX proposa recuperar Gibraltar per al regne d’Espanya. Sí.

És VOX, partit que va presidir Vidal-Quadras, una força antisistema. Al discurs de l’odi que practiquen Ciutadans i el PP de Pablo Casado contra l’independentisme, aquesta ‘fuerza nueva’ hi afegeix càrregues de profunditat contra la immigració, el feminisme i tot el que no sigui una Espanya unida com la d’abans. La de Franco, concretament. Els seus simpatitzants i el seu missatge no han marxat mai.  

És humà ser un fatxa? Totalment, i universal. Donald Trump ho està a punt d’aconseguir als Estats Units. No podrà. Però, i el Brasil? Perquè el resultat a la primera volta de les eleccions presidencials del passat diumenge marca un abans i un després a la quarta democràcia més gran del món, on l’esquerra ha guanyat la presidència en tots els comicis des del 2002. El militar a la reserva Jair Bolsonaro, candidat de l’extrema dreta, va aconseguir el 46,09% dels vots, malgrat el seu llarg historial de comentaris ofensius sobre les dones, la població negra i els homosexuals. A més, és un nostàlgic de la dictadura militar del Brasil. Això aquí no passaria mai. A més, els inversors brasilers van rebre amb eufòria el triomf de Bolsonaro. El principal índex del mercat financer, l’Ibovespa, va pujar un 3,85%. Un altre punt comú de la cosa fatxa: no té el suport de cap partit important i va fer la seva campanya amb un pressupost limitat. Nova política en diran.

I no cal anar tan lluny. A Europa s’està forjant el que diuen un front comú ultradretà per salvar Europa, tot retornant als estats la seva sobirania. Aquesta és la proposta del líder de la Lliga, Matteo Salvini, i la dirigent de l’Agrupació Nacional francesa, Marine Le Pen, amb la qual aspiren a “revolucionar” la UE en les eleccions del 2019. Juntament amb el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, i l’austríac, Sebastian Kurz aspiren a formar una aliança amb la qual pretenen lluitar contra la “globalització”, la pobresa i la immigració irregular des dels seus respectius països, creant una “comunitat” -i no pas una “unió” europea- amb objectius comuns, però atorgant més independència als diferents estats.

3d8 181011

Article publicat a El 3 de vuit

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat

La gota malaia

La gota xinesa i la bota malaia són dos tipus de tortura salvatge ben diferenciades que s’han barrejat en el nostre llenguatge per donar a llum a una criatura estranya: la gota malaia. I la culpa (com de moltes altres coses molt més greus) fou de Felipe González, expresident del govern espanyol. Feia referència a l’època de Pasqual Maragall com alcalde preolímpic, que no parava de demanar i reclamar energies i inversions per Barcelona.

Avui la gota malaia dels nostres temps és el tema dels llacets grocs. I sobretot de com l’espanyolisme no només no ho tolera, sinó que li ha posat la creu. Una regidora de Ciutadans a Còrdova va venir a Catalunya a fer-se fotos traient llaços grocs del carrer. Ara s’ha descobert un grup organitzat -amb agent de la Guàrdia Civil i tot- que es dedicava a tal ofici i estava radicat a la Ribera d’Ebre. De debò no hi ha res més a aportar des de l’espanyolisme? Ho dic preocupat perquè enyoro l’autèntica discussió.

El llaç groc és un símbol de solidaritat amb els presos polítics castigats per l’Estat per promoure el referèndum de l’Estatut d’octubre. Els símbols els carrega el Diable d’acord, però no és una esvàstica precisament. No puc entendre perquè pot incitar a l’odi. I em fa somriure la historieta de la perversió de l’espai públic. I són constants, piquen pedra, la gota malaia.

La qüestió és si molts dels nostres conciutadans quan s’informen a Antena 3 o Cuatro i veuen aquestes milongues poden acabar creient que un llaç groc els pot ofendre. De bona fe no es pot entendre un símbol solidari amb una causa, encara que no es comparteixi, en un element provocador.

No és comparable, però les banderes en si mateixes no molesten, sí el significat que tinguin. La bandera espanyola preconstitucional defensa el franquisme, com la bandera del falç i el martell (encara que molts joves semblen no voler saber-ho) que encara avui segueix sumant mort i por. Un llaç groc defensa la llibertat d’uns polítics que estan presos per defensar i aplicar les idees dels qui els va votar.

Cal estar alerta amb la temptació d’ignorar allò que ens avorreix. Mantenir la visibilitat dels llaços grocs és un deure cívic d’aquells qui defensem la llibertat dels presos polítics catalans en concret, i en general dels qui volem una democràcia millor. Si deixem passar qüestions com aquesta potser d’aquí res ja ens hauran pres els número, i llavors ja no caldrà caminar si no aprendre a volar per deixar-ho tot de nou. Però som els qui obrim la botiga després de perdre Barcelona el 1714 o el 1939. I així seguirem per molta gota malaia que se’ns faci.

Article publicat a Nació Digital

Anàlitica express de la moció de censura a Rajoy

En dos tuits:

La jugada del és immensa en tres nivells:

  1. Traïció catalana a canvi dels pressupostos privilegiats
  2. Degolla al després de treure-li el suc
  3. Governant a Euskadi amb els socialistes de la mà. Triple combo amb bones cartes, això sí.

Rajoy marxa? Assumeix la moció de censura. Prefereix que el facin fora i que el PSOE es mulli. Prefereix evitar eleccions que puguin donar ales a Ciutadans. Dona estabilitat al seu partit de cara municipals i autonòmiques. És això?

 

Campanya permanent, esclar

Govern autonòmic o autonomista, aquesta és ara la pregunta? De debò? No tenim més suc? Això dels unicorns ho hauríem de relaxar i començar a subratllar que són fantasia, i que en el seu moment eren relats d’exploradors europeus que no sabien com explicar què era un rinoceront. Seguim amb els unicorns i amb la cançoneta de qué mal todo, no ens en sortim, hem perdut i ens han enganyat. Vinga va, quaranta anys més al sofà i a criticar el Barça. Som un país de grans arrencades de cavall i de grans parades de burro. Seny i rauxa, geni i figura, així som. Tenir Govern de la Generalitat amb el 131è president nomenat i amb un equip per fer girar la roda és una bona notícia. I punt.

No podem oblidar els consellers empresonats, ni el president ni d’altres consellers que han de viure a l’estranger, així com d’altres activistes i polítics. No ho podem oblidar perquè ells i elles són les cares i les penes de l’1 d’octubre. Els grans unicorns ja han corregut a dir que aquest Govern és una claudicació, i encara no ho han dit però ho pensen: una traïció a l’1 d’octubre. Ai el purisme, sempre ve de la mateixa banda.

Recordem els versos doncs: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. La restitució comença ara. Amb Govern nou i programa vell. La construcció nacional, la República, la independència, com vulgueu posar-ho, només es pot fer mentre es fa. Que el Govern, amb la inspiració del conseller empresonat Josep Rull, vulgui evitar el col·lapse de cada matí a la C-58, amb més carrils de Terrassa a Badia, o amb la rotonda de Gandesa fa construcció nacional. Això, el dia a dia, la vella política si es vol, és el que millora la vida de totes les persones del país i el que és realment l’engreixament de la màquina que ha de ser la República catalana.

És per això que estem, i hem d’estar, en campanya permanent. Aquest és un concepte que s’atribueix al president Ronald Reagan, però que ja va néixer amb Lyndon Johnson. S’ha fet tota la vida vaja. Gestionar i guanyar el curt termini per poder bastir la victòria a llarg. Es critica a Ciutadans per fer això com es critica a Telecinco per fer els seus xous però alguna cosa ha de tenir aquest mètode per triomfar. Alguna cosa ens perdem quan anem a pel missatger i no entenem el missatge. No estic per l’aquelarre habitual entre independentistes. Ara bé, posem-nos les piles. La campanya permanent és una actitud vital, és el ‘fer país 3.0’ i ara ja va de debò.

Article publicat a Nació Digital