Qui mor ens molesta

Som ben idiotes. Pensem en Santa Bàrbara quan trona. Mor Josep Fontana i tots darrere, a recuperar entrevistes i article, i a treure la pols a ‘L’ofici d’historiador’. Mor John McCain i tots a recordar el carisma i el compromís del polític republicà més anti-Trump, potser hagués estat millor que fos president i no pas Obama. Mor Aretha Franklin i les ràdios vinga a posar ‘Respect’ i ‘Think’, però sense entendre ni explicar perquè era un diva popular i el paper principal per entendre l’evolució de les dones negres als Estats Units. Una notícia ràpida i demà serà un altre dia. Total, on es moren de veritat és al Iemen i no en diem ni en direm res.

La gent que mor ens molesta. Sap greu i tot plegat, però passem-ho ràpid, que avui tinc pàdel. No parlo del dol amb els propis, que cadascú fa el que pot, però sí d’aquesta idea moderna -i per tant absurda- de que tot s’ha de superar. Cal sobreposar-se. Però caminar sense solta no ho fan ni les ovelles. Va, a correr però sense saber on. No podem pretendre obviar la memòria de qui mor, siguin figures cèlebres o no.

Als diaris d’abans -al món anglosaxó encara passa- hi havia una secció de necrològiques i era una autèntica font de sabiduria. Sovint al mort ja se l’espera diguéssim, i el text ja està preparat. A la nevera s’en diu, ben preparadet. Que si on va néixer, que si va començar aquí, que si es va famós allà, que si tothom l’estimava i que serà recordat per tal. Un gènere donat a fer la pilota, al panegíric, ja que a ningú se li acut parlar malament d’un mort. Si el critiquessis et farien pell. Els catalans som sensats i el nostre mal no vol soroll, i tira.

No podem amb la idea del llegat que ens ve donat,  i a la vegada en volem deixar un. Tanta inconsistència ens fa absurds i estèrils. No podem admetre que nosaltres no inventarem res, que la vida és la que és, i que qui ens ha precedit ja ens ho va advertir. Però això suposaria una humilitat que no gastem. No, no, nosaltres hem de tenir el nostre moment. La nostra generació ha de ser la conya marinera perquè… Per què què?

Arribar a acceptar que les coses més senzilles són les més importants no pas perquè ajuda a l’equilibri còsmic si no perquè són les úniques és complicat per nosaltres. Volem que facin una pel·lícula, o millor una sèrie, sobre la nostra vida i en canvi no tenim el valor de fer el que toca. Menys Hollywood i més anar a comprar per fer el sopar. Menys Netflix i més anar a veure els pares. Menys Whattsapp i més trucar a l’amic del que fa mesos que no en saps res. Ens molesten els morts perquè ens recorden que no vivim.

Article publicat a El 3 de Vuit.

Et citaré

Sóc un gran amant de les cites, fins i tot de les que són autèntiques. S’atribueix aquesta a la terrible Mae West: “Hi ha deu homes a la meva porta? Enviï’n un a casa, que estic cansada”. Les cites són com petites històries, metàfores que expliquen fets o vides en forma de caràcters. Hi ha les de Paulo Coelho, o d’altres gurús, de l’estil “no saps què estàs esperant fins que saps que estàs esperant el que creus que esperes mentre estàs esperant que esperes”. Però després les usem per eslògans o a l’inrevés: “no surrender”, “yes, we can”, “tenim pressa”, “no passaran”, i ens ajuden a dir sense dir, però a que se’ns entengui.

Sempre he estat un fanàtic de les cites llatines “delenda est Cartago…”, “ubi sunt…”, “alea iacta est”. Crec que em ve de l’Astèrix, i no només perquè sigui un pedant. Sempre que es trobaven el vaixell pirata el nostre gal preferit i el seu company Obèlix l’havien d’enfonsar, i el més vell del barco, a sobre d’una fusta enmig de la mar, acabava dient: “sic transit gloria mundi”. Així passa la glòria del món, mai hagués pensat que uns dibuixants francesos puguessin tenir tant de sentit de l’humor. Com quasi sempre m’equivocava.

Ja deuen saber que l’ofici (o professió com es diu ara) de periodista es basa de manera impenitent en la vanitat. Ni en la veritat ni l’objectivitat, que són coses que no existeixen, ni tan sols en la veracitat. Tothom escriu, explica, grava,… el que sigui, per un mateix. No hi ha més, no busqueu més enllà: egomaniacs egòlatres i egocèntrics.

I de vegades, ja ho deia Aristòtil (una altra manera de citar, perdoni), que en retòrica és important tenir una referència d’autoritat. Si ho ha dit Obama, Pilar Rahola, o si ho ha dit Jordi Molet serà que és veritat, ja m’entenen. Així doncs si hom escriu per si mateix ja sap que està sent egoïsta i per això prèn la cita com si fos un ribot o una aixada, una eina, per dissimular la vanitat. És encara més pretensiós. I entre periodistes encara pitjor, no s’ho poden imaginar. Un et vol agafar una idea i per curar-se en salut et diu “et citaré”, i així les idees volen lliures com mosquits d’estiu, sobretot les males idees.

La filòsofa, avui gens de moda, Ayn Rand deixà escrit això: “Pregunteu-vos si el somni del cel i la grandesa hauria d’estar esperant en les nostres tombes, o bé si haurien de ser nostres aquí i ara i en aquesta terra”. És una bona pregunta, i jo la vaig responent cada dia, polzada a polzada. Perquè per viure i no es pot pensar només en passat o en futur, cal serrar les dents i tenir el valor per entomar l’avui.

Article publicat a El 9 Magazín

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

Hillary-Trump: no hi ha mal menor

Votar amb el nas tapat no és nou. El 2002 milions de francesos progres van haver de votar Jacques Chirac per barrar el pas del xenòfob Jean-Marie Le Pen. Pel mateix principi, pensem els europeus, Hillary Clinton serà la 46ª presidenta dels Estats Units d’Amèrica, i la primera dona en el càrrec. Ningú vol Trump. Els europeus, molt sovint, ens equivoquem. Perquè no entenem què és Amèrica, per això mateix no entenem Donald Trump. De la mateixa manera que els catalans encara som nyerros i cadells, als Estats Units encara hi ha separació racial, divisió territorial nord-sud, extremisme religiós i ateu, i orgull nacional doble (estat-nació). A Catalunya, Espanya, Europa, no estem ben informats. L’única manera és llegir premsa americana: del New York Times al Des Moines Register (que per cert titulava ahir: “No importa qui guanyi, Iowa seguirà estancada”).

El nostre desconeixement ajuda al bonisme i el maniqueisme nostrat, atrevida arrogància. No pretenc fer un pronòstic, però si fos un yankee diria que les apostes estan 5 a 1 per Hillary contra Trump. És molt? Hi ha una opció real d’empat, però en aquest cas els membres republicans del Col·legi Electoral segur que tindrien fuites de vot cap a Clinton.

Les enquestes que ens arriben (les que comenten els imprescindibles corresponsals europeus als USA) són les dels grans mitjans nacionals i marquen una tendència, i prou. Ara bé, i prenent la petita Iowa com a exemple: El Times li dóna avantatge a Hillary mentre que el Des Moines Register atorga un lideratge de 7 punts a l’inefable Donald. La diferència entre el periodisme local i el nacional és que el periodisme local sempre és millor. I ho és perquè es fa de més a prop.

Trump és l’encarnació de l’antisistema. Depenent del substrat socioeconòmic de cada país trobem que els antisistema tenen cares diferents i etiquetes sovint contràries. França té Le Pen, nosaltres podemites, cupaires i comuns, Itàlia el pallasso Grillo i Amèrica té Trump com tenia el Tea Party. Obviar-los no és solució, però tampoc engreixar-los per poder dir que som plurals. Cal desterrar el populisme. És una derivació negativa del joc democràtic.

La diferència per mi més clara respecte als Estats Units: els mitjans de comunicació no s’amaguen. Ans al contrari, donen la cara. La dada és que 57 capçaleres han donat suport editorials a Clinton per només dues que ho han fet per Trump (Las Vegas Review-Journal, propietat de Sheldon Adelson, i el Florida Times Union de Jacksonville). Els mitjans giren l’esquena a Trump, però al mateix temps se n’alimenten.

Trump és una història lamentable del màrqueting i de l’especulació dels Estats Units. Clinton és la política més conservadora que pugui oferir el Partit Demòcrata i només farà que seguir les passes d’un Obama que no pot amagar dos mandats grisos que se salven per la recuperació econòmica del final i per una oratòria moderna.

Ah, i això a Catalunya com afecta? Doncs com a la resta del món. No som tan especials Si Trump guanya i imposa el 35% d’aranzels d’importació com ha promès doncs patirem. Si guanya Clinton veurem més mà dura a Orient Mitjà i més refugiats. Sobre la independència? El president dels Estats Units per defecte és conservador amb l’estatus quo mundial, altra cosa són els interessos que provoquin els fets consumats. Quan siguem independents ja en parlarem: ara el que toca és consolidar una presidència dèbil en qualsevol cas i amb un Congrés regirat a ambdues càmeres. Esperem que guanyi el millor, sigui qui sigui.

Article publicat a Nació Digital