Espanya, “la Manada”

No podem parar d’indignar-nos. No ens ho permeten. Espanya, com dirien al sud del nostre país, és ofenedora. Aquest dimecres 11, l’endemà que el jutge suspengués com a diputats a Oriol Junqueras, Jordi Sánchez, Jordi Turull, Josep Rull, Raül Romeva i al president Puigdemont, el Govern de la monarquia aixeca la suspensió a un militar amb condemna ferma. I olé!

El butlletí oficial de Defensa va publicar dimarts que el militar Alfonso Jesús Cabezuelo, membre de ‘la Manada’ i condemnat a nou anys de presó per abús sexual d’una dona jove en els Sanfermines de 2016, passa al servei actiu pendent d’assignació de destinació a Sevilla, deixant així la situació de suspensió de funcions. “Està disponible pel director general del mando de personal de l’exèrcit i adscrit a efectes administratius a la Subdelegació de Defensa al Sevilla”, recull aquesta publicació. Recordeu que el guàrdia civil Antonio Manuel Guerrero, membre d’aquest ramat de criminals fastigosos, tampoc serà suspès.

Què més ha de passar? Per què la Justícia espanyola es pot permetre aquests ‘desajustaments’? Com pot una Administració Pública estar en contra de la meitat dels seus administrats, les dones? Lamentablement ‘la Manada’ no és quelcom que avergonyeixi prou.

És clar que Pedro Sánchez és molt més amable que el PP corrupte de la caspa. Però Espanya segueix sent Espanya i no té pinta de canviar. Sobretot, i això és definitiu, perquè no vol canviar. Tots aquests escàndols de violència masclista (també tenim un cas recent a Molins de Rei) demanen una solució urgent. I anar perdonant als violadors segur que no és cap solució. Vergonya ens/us hauria de donar!

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Humiliadors humiliats (va, home, va!)

Vivim temps molt absurds, i per tant molt preocupants. Una època en que la velocitat de les tonteries i de les barrabassades és supersònica. Una rere l’altra. I no ens adonem de com n’estem de pressionats i maltractats. Sí, l’administració de l’Estat espanyol maltracta als ciutadans de Catalunya. No banalitzo la violència domèstica, autèntica plaga social, si no que dic que hi ha una institució -molt important- que no fa el que ha de fer. I si no ho fa bé, és que ho fa malament. Un exemple: La Fiscalia ha denunciat nou professors de l’Institut Palau de Sant Andreu de la Barca per “humiliar”, segons afirma, alumnes que són fills de guàrdies civils. A Sant Andreu hi ha una caserna de la Benemérita.

Recapitulem. Els fets ‘humiliants’ es van produir després de l’episodi de violència policial viscut l’1 d’octubre, quan vam fer el referèndum d’independència, en què diversos punts de Catalunya van patir la repressió del cos armat, que tenia per objectiu impedir la votació, a instàncies del govern espanyol. La novel·la segueix. Els professors van declarar a principis d’any, per haver suposadament violentat alguns fills d’agents, quan es van realitzar “debats a la classe” sobre els fets que acabaven de passar, i que també sortien per Antena 3. Segons van denunciar algunes famílies, als debats es van escoltar comentaris “despectius” contra la policia arran de les càrregues de l’1 d’octubre, motiu pel qual 18 famílies van dirigir-se a l’ajuntament per mostrar el seu malestar. I és que no es pot fer això d’anar parlant de coses a les escoles, home! I l’alcalde, a un any de les eleccions, va fer una tocada de violí tipus Juan Tamariz i va enviar la pilota cap a la Generalitat, que són molt de llacets grocs. Ja veurem com acaba.

Per augmentar la qualitat de la convivència l’altre dia va dir la seva l’inefable portaveu del Partido Popular al Congreso: Rafael Hernando. Va titllar de “covards” els pobres professors de Sant Andreu per “haver humiliat” els fills de guàrdies civils. Segons Hernando, el que seria “lògic” és que els professors denunciats -encara no condemnats, diguem-ne- “reconeguessin el que han fet, els seus errors, que haguessin demanat perdó, i no ho han fet, un símptoma més de la covardia d’aquests fanàtics que quan s’han d’enfrontar a la responsabilitat dels seus actes o acaben mentint, o fugen o s’obliden del que han fet”. Així, amb tot plegat i una mica de sort, potser no se’ls cremaria en aquesta Inquisició del segle XXI espanyol. Després del lamentable episodi de la retirada de samarretes i pancartes de la final de la Copa del Rey de futbol, no serà que el PP i la Guàrdia Civil (quasi la mateixa cosa) creuen que a Sant Andreu les classes les donen vestits de groc?

Article publicat a El 9 Magazín.

Captura de pantalla 2018-05-02 a les 18.55.43

Llarena embogeix

Això ja sembla una cançó de La Trinca. Surrealisme. Cos a terra, que venen els nostres! Ara, el jutge Pablo Llarena requereix al ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, que l’informi al més aviat possible sobre en què es basa per afirmar que no es va gastar ni un euro en l’organització del referèndum. El magistrat del Tribunal Suprem diu que les afirmacions de Montoro contradiuen les proves que figuren en el sumari.

Com s’atreveix Montoro a dir que l’1-O no es va finançar amb diners de la Generalitat? S’ha begut l’enteniment? Però tranquils, que SuperLlarena ja s’ha embolicat amb la capa i perseguirà ara al ministre més antipàtic (amb Catalá, Méndez de Vigo, SSS, Cospedal,…) del govern de M. Rajoy. Si ara algú torna de viatge i li dius que el jutge madelman, Pablo Llarena, va per Montoro segurament no entendria res, i se’n tornaria a anar de viatge.

La investigació sobre el delicte de malversació està sota secret de sumari, en una peça separada. Llarena ja va ordenar a la Guàrdia Civil que investigués i Hisenda ja va enviar diversos informes, fa 15 dies, que avalen la versió de Montoro. A veure nois, la Generalitat té els comptes intervinguts ja des de l’estiu, molt abans de l’aplicació del 155 i de la famosa consulta. És més, els proveïdors de diversos materials van declarar com a testimonis que mai van arribar a cobrar res perquè ni tan sols sabien a qui havien de facturar. O serà que Montoro ens va pagar el referèndum?

Article publicat al Ripollès

Els números canten, Espanya

El ministeri de Defensa (que paguem entre tots, encara) augmenta el seu pressupost un 10,7% aquest 2018, per bé que l’any passat ja va incrementar-se notablement, fins al punt que, si s’aproven els comptes, haurà crescut un 46,1% des del 2016. Olé! Una altra dada dels comptes del simpàtic ministre Montoro: A banda de pensions (144.834,3 milions) i desocupació (17.702,2 milions), una de les majors partides del pressupost va dedicada a la seguretat i les institucions penitenciàries (8.418,2 milions). Què curiós. I una dada més: Interior també augmenta un 132% els pressupostos per a la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia a Catalunya. Números canten.

Habitualment parlar de xifres és feixuc. Però els pressupostos són les intencions posades en números. No hi ha ningú més polític que el responsable d’Economia, compte amb ells i elles. I de tot això que parlem caldrà veure després les execucions que habitualment per part d’Espanya són incomplertes, sobretot a Catalunya. Ens enganyen, i punt.

Si he posat aquestes xifres sobre la taula és perquè no ens oblidem a què ens enfrontem. Ara que hi ha molts que surten de la ratera es diu que perquè no tornem a abans de l’inici del procés independentista, posem que el 2012. Doncs perquè tot era un drama, benvolguts. I les xifres, repassar-les, ens diuen que sigui PP o PSOE (ni m’imagino Ciutadans) sempre ens menystenen i inverteixen poc o poquíssim: i ja no val parlar dels Jocs Olímpics de 1992, quan es va fer l’AVE Madrid-Sevilla per cert.

Aquestes són les seves ‘fake-news’. L’espiral de mentides que van abonant els partits i mitjans espanyols-espanyolistes. Tot val. I mentre els pressupostos són un paper oficial i suposadament honorable (tant de bo el PNB es mantingui ferm contra Rajoy) hi ha un altre pilar de la (no) política del PP amb els palmeros habituals: No hi ha cap dubte de que l’espanyolisme usa els CDR per vincular l’independentisme i la violència. És de manual: si tens un enemic exterior tothom està distret i no pensa en el desastre interior.

Posaré un exemple. El cap de setmana passat va tenir lloc una explosió a un concessionari de Mercedes-Benz de la Via Augusta barcelonina. Es tracta d’un incident que no va provocar cap ferit ni generar danys materials de gravetat. Ara bé, diversos mitjans no van dubtar ni un moment a atribuir aquest atac al nou satanàs: els CDR. És més, el portaveu de Ciudadanos al Congrés dels Diputats, el barceloní Juan Carlos Girauta i Vidal, es van afanyar a compartir amb cridaners titulars apel·lant a la suposada “kale borroka”. Vaja, doncs la veritat sempre acaba aixafant l’odi. Des del concessionari van comunicar que en cap cas creien que era un atac de cap CDR si no més aviat una bretolada. El Cos de Mossos d’Esquadra ho investiga.

I mentre ens bombardegen amb els CDR etarres, els empressonats rebels i demés mandangues es pensen que ens oblidarem de què hem vingut a fer aquí. I no.

Captura de pantalla 2018-04-06 a les 11.49.06

Article publicat a El 9 Magazín

Escola prèmium

La Fiscalia ha citat a declarar el director i dotze professors de l’IES El Palau de Sant Andreu de la Barca pels comentaris que presumptament van fer els docents a alumnes que són fills d’agents de la Guàrdia Civil, arran de la violència policial de l’1 d’octubre. També La Seu d’Urgell i d’altres indrets del país han presenciat absurditats d’aquest nivell. El motiu és que no ens aguanten.

Qui? El Madrid de l’ “a por ellos” i el Pedralbes naranjito (aquest darrer sí que em preocupa). Ara tot serà així, em penso. Serà molt cansat, com repetir curs. Però la societat catalana té entre els seus valors el de la paciència. Toca persistència i toca, a la vegada, ser descarats. I també cal confiar en els nostres mestres i professors, com fins ara.

L’escola és on fa més mal, perquè és el gran fracàs espanyolista. Durant dècades tots hem pogut coincidir i créixer amb l’escola catalana. Jo em vaig criar en castellà, i això em va forjar mitja identitat, només. Avui, l’educació catalana permet una identitat completa i realment catalana. És bo per als nanos de Campdevànol i per als de Sant Boi de Llobregat.

Però tot plegat no ens pot portar a la rancúnia. De fet, ens ha d’encoratjar. Després de tanta pressa és bo saber on som. Cal caminar per poder tenir un camí. Amb l’escola fa temps que ho fem, queda la resta i tampoc és tant.

Article publicat al setmanari El Ripollès.