Espanya va ‘com un tiro’

Per fi Espanya aconsegueix un rècord mundial. No em refereixo a l’atletisme (on són Valentí Massana i Fermín Cacho?) ni al mal funcionament del sistema judicial. Per segon any consecutiu, Espanya ha batut el seu rècord històric d’exportacions d’armament amb 4.346,7 milions d’euros, un 7,3% més que en 2016. Per fer-nos una idea el pressupost de la Generalitat per a polítiques d’Educació és de 5. 684 milions d’euros. Tornem a les armes espanyoles, “la española como ninguna”. Segons un informe de les ONG de la campaya Armes Sota Control (Amnistía Internacional, Oxfam Intermon, Greenpeace i FundiPau) l’èxit espanyol en el gloriós mercat de les eines letals és important. Per països, allò que en deien geopolítica, destaca que més enllà dels membres de la UE i l’OTAN, que acaparen el 72,6 % de les vendes, Aràbia Saudita és el primer client de la indústria militar espanyola, amb 270,2 milions d’euros, un augment del 133 per cent respecte al curs anterior. Ai, “soy español, ¿a qué quieres que te gane?”.

Angela Merkel ha d’estar contenta amb el gran Mariano Rajoy, perquè creu, i Rajoy amb Merkel perquè compra. Alemanya va desbancar l’any passat al Regne Unit com a primer comprador d’armes espanyoles, amb 1.213 milions d’euros. I quin és el producte estrella? Tant en el cas alemany com en els del Regne Unit, França o Turquia gran part de la factura correspon als avions de transport que es girben a Sevilla. Les aeronaus suposen el 79% de les vendes espanyoles de material de Defensa (3.434 milions), mentre que les exportacions a països de l’OTAN o la UE, que sumen 3.154.000 (476,5 més que el 2016), representen el 72, 6%.

Fora d’aquest mercat, diguem-ne Atlàntic, lligat a grans programes multinacionals, Aràbia Saudita va substituir l’any passat a Egipte com a primer client de l’armament espanyol.  Des que el 2015 l’Aràbia Saudita va intervenir militarment a Iemen, al capdavant d’una coalició acusada de cometre crims contra la humanitat, les seves compres de munició espanyola gairebé s’han triplicat, passant de 34,7 milions d’euros (2016) a 90,1 (2017 ). L’any passat es van autoritzar lliuraments per 197,3 milions, la major part encara per executar.

Altra cosa és la traçabilitat d’aquests productes. Després de Riad, a on van a parar? Segons les dades, el segon comprador de munició espanyola és l’Iraq (33,3 milions en bales per al Ministeri de Defensa), seguit d’Emirats Àrabs Units, aliat del règim saudita al Iemen (27,3 milions en bombes, granades de morter, cartutxos i torpedes), el Marroc (14,8 milions en granades de morter i munició antiaèria) i Tunísia (11,4 milions en munició d’artilleria, cartutxos i granades). Aquests cinc països àrabs acaparen el 70% de la munició espanyola que es ven a tot el món. Els Estats Units, sempre criticats, tenen uns comitès de seguiment molt seriosos amb la industria armamentística. A Espanya no és així. Un altre motiu per voler un país nou i millor.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazin 180525

Anuncis

Pagant la cabra

De vegades sóc una mica pesat amb els numerets. Sóc un romàntic de les xifres, perquè diuen més coses que les paraules d’amor. Som-hi: el Ministeri de Defensa dedicarà aquest any més de 730.000 euros als actes centrals del Dia de les Forces Armades, que se celebra aquest dissabte 26 de maig a Logronyo (on el cavall d’Espartero) presidit pels Reis d’Espanya. Aquesta xifra és el doble del que va costar l’any passat, quan es va celebrar a Guadalajara.

El Dia de les Forces Armades va ‘patir’ cinc anys d’austeritat durant els quals el seu cost es va reduir considerablement i es va celebrar una austera parada militar a Madrid. En 2017, coincidint amb l’arribada de María Dolores de Cospedal al Ministeri de Defensa es va endur la desfilada a Guadalajara, a Castella-la Manxa -la comunitat autònoma en la qual és presidenta del PP-, multiplicant el seu cost fins als 360.000 euros. L’edició de 2017 també va doblar el seu cost respecte a la de l’any anterior.

La desfilada de 2016, a Madrid, va costar 136.000 euros. Hi era la cabra de la Legió? I els ‘novios de la muerte’? Des de llavors s’ha duplicat la xifra consecutivament, inflació patriòtica, ja ho havia notat. És com el miracle dels pans i els peixos, però en fatxa i amb els diners de tots. El pressupost de l’ajuntament de Setcases és de 416.500 euros, per fer-se una idea del drama. Però això d’Espanya encara ho paguem i no hi ha manera de donar-se de baixa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

El cas Morenés, i la Fiscalia?

Ahir tothom es va recordar de la família del ministre de Defensa espanyol, Pedro Morenés, quan va vomitar: “L’exèrcit no actuarà a Catalunya si tothom compleix amb el seu deure”. Aquesta era la prèvia a la campanya electoral catalana que ens oferia aquest senyor. Gràcies! El conseller de la Presidència, Francesc Homs, ja va replicar que  aquestes declaracions “no són d’eixe món” mentre que la vicepresidenta espanyola Sáenz de Santamaría tirava de victimisme (no ho fèiem només els independentistes?) i replicava que “sempre” hi ha “algú” que fa servir les declaracions dels representants del govern espanyol “per alimentar el seu discurs”. Ja està, notícia morta en un telenotícies.

Però no es pot deixar passar. No passaran. I menys un home com Morenés. No és un perfil neutre o baix el del titular de Defensa espanyol. Algú que ahir es mostrava també preocupat per si es xiula la bandera espanyola a la parade del 12 d’octubre. Morenés és qui treballava en empreses d’armament (com Instalaza) abans de ser ministre de Defensa. La guineu a vigilar les gallines, o Sandro Rosell a fer de president del Barça.

Morenés és qui admet haver signat 32 contractes amb la seva antiga empresa des de que és ministre (amb dades d’abans de l’estiu d’enguany). Com és d’esperar el Ministeri de Defensa no vol donar detalls, no sabem si els concursos han estat resolts per concurs o bé “digitalment”. Tampoc se sap el cost. Segons alguna informació periodística, tres d’aquests contractes van sortir per una mica més de set milions d’euros.

Morenés és qui al principi del seu mandat va justificar la venda d’armes a països que es passen els drets humans pel clatell, vulnerant la llei espanyola de pas. L’exconseller d’Instalaza (experts en bombes de dispersió, per cert) va dir que “res és perfecte en política” i que per això oferia armes a Egipte, Aràbia Saudita o Bahrain, entre d’altres. Ell creu que Nacions Unides és un mercat i que tot s’hi val. Aquest és el senyor Morenés.

I també és algú que amenaça com sense voler amb treure tancs al carrer per si els catalans votem una opció determinada. Un membre del govern d’Espanya. I curiosament no hi ha “cas Morenés”. Un diari posa en portada un paper amb el nom d’una empresa constructora i ja tenim el cas. Però amb Morenés no. I hi ha motius. Per una banda pel tuf traficant dels contractes de Defensa i Instalaza. I per l’altra per l’amenaça institucional, per la coacció i pel baix to polític d’un senyor a qui només l’importa és que pel 12 d’octubre tots estiguem cofois sota la bandera d’Espanya. Doncs amb mi no hi compti, estic esperant que surti el seu nom als diaris perquè la Fiscalia ha actuat d’ofici.

Article publicat a Nació Digital