Si no sabeu encara que és l’omeprazol, enhorabona. És la marca comercial coneguda per un protector d’estómac que es recepta, quasi per defecte, a la gent gran i a qualsevol individu que a cal metge se li acudeixi dir que pateix reflux o similar. Pam, protector d’estómac i a córrer. Durant anys ha estat la panacea. Res fa mal. Tot d’estómacs ben defensats de les agressions de greixos i picants. Així qualsevol. Tot ho cura o res fa mal.
Però és que l’omeprazol, segons Viquipèdia, és “un inhibidor de la bomba de protons per al tractament de la dispèpsia, l’úlcera pèptica, la malaltia per reflux gastroesofàgic, el reflux laringofaringi i la síndrome de Zollinger-Elliso”. Ostres, això ja sona diferent, com que a la Greta Thunberg no li agradarà. No ens encaparrem, millor seguir dient-li omeprazol, és més cuqui que pensar que tenim una bomba de protons dins.
El filòsof i matemàtic sir Bertrand Rusell digué: “Gran part de les dificultats que pateix el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs del que fan i els intel·ligents, plens de dubtes”. I això passa, també, amb l’independentisme avui. Pel boc gros. I sense entrar en unilateralistes o no, o qui té la DUI més xula, o si jo em pego cops de cap de manera intel·ligent o eixamplant la mateixa base, o si el meu líder té més medalles que el teu candidat o candidat. No va d’això.
Podem dir ja que tenim un problema? I encara diria més, que tenim un problema molt greu. Però no es nota. Tot és pegadolça. Amb tot, una enquesta recent recull que els catalans favorables a la independència superen el 50% i se situen quasi 20 punts per damunt dels contraris. L’independentisme roman i creix malgrat els independentistes. L’omeprazol està funcionant i fot-li que és de Reus.
A ningú li fa mal l’estómac? I per què no acabem de digerir res? Sí, tenim la pandèmia des de març, però el “President, posi les urnes!” ja ve de la Diada de 2014. El desembre de 2017 l’independentisme va guanyar les eleccions -quan els comuns diguin gall o gallina ja els comptarem- i sembla que el proper febrer tornarà a passar el mateix, però amb més partits, matisos i maneres de fer. N’hi haurà prou? Servirà de res?
Fa poc més de tres anys en aquest mateix diari vaig escriure que era moment de fer república. Tots els elements em provocaven aquesta reflexió, fugir del somni per fer-lo veritat. Veníem de l’1 d’octubre de 2017 i encara no ens havien cremat les esperances. Sempre he estat dels que he cregut que Catalunya mereix ser amo dels seus errors. El que no creia és que se’n farien tants. El gran error va ser no dir-nos la veritat, ofegar-nos en l’angoixa del “tenim pressa” i “ho tenim a tocar”. Partits, institucions, associacions, ciutadania… no ens ho vam dir tot, i al final acaba sortint. Vam passar de la confiança mútua a la religió cívica. I el dogma fa que tinguem debats prohibits, que dissentir és ser un traïdor i que ara construïm clavegueres per clavar-nos dagues entre nosaltres (i la campanya no ha començat).
De les poques lliçons positives que té la història recent de l’independentisme -més enllà de l’increïble suport popular a manifestacions i proclames- és que dedicar-se a la construcció nacional és el que més ens ha apropat a la independència. I no pas a l’inrevés: provocar la independència -de moment no ens n’hem sortit- no portarà un país fort i unit. I amb tot plegat l’omeprazol ja no funciona. Als catalans se’ls hi està tornant el dinar de mongetes màgiques i no digereixen segons quins sopars de duro.
joanfoguet.cat 