Omeprazol independentista

Si no sabeu encara que és l’omeprazol, enhorabona. És la marca comercial coneguda per un protector d’estómac que es recepta, quasi per defecte, a la gent gran i a qualsevol individu que a cal metge se li acudeixi dir que pateix reflux o similar. Pam, protector d’estómac i a córrer. Durant anys ha estat la panacea. Res fa mal. Tot d’estómacs ben defensats de les agressions de greixos i picants. Així qualsevol. Tot ho cura o res fa mal.

Però és que l’omeprazol, segons Viquipèdia, és “un inhibidor de la bomba de protons per al tractament de la dispèpsia, l’úlcera pèptica, la malaltia per reflux gastroesofàgic, el reflux laringofaringi i la síndrome de Zollinger-Elliso”. Ostres, això ja sona diferent, com que a la Greta Thunberg no li agradarà. No ens encaparrem, millor seguir dient-li omeprazol, és més cuqui que pensar que tenim una bomba de protons dins.

El filòsof i matemàtic sir Bertrand Rusell digué: “Gran part de les dificultats que pateix el món es deuen al fet que els ignorants estan completament segurs del que fan i els intel·ligents, plens de dubtes”. I això passa, també, amb l’independentisme avui. Pel boc gros. I sense entrar en unilateralistes o no, o qui té la DUI més xula, o si jo em pego cops de cap de manera intel·ligent o eixamplant la mateixa base, o si el meu líder té més medalles que el teu candidat o candidat. No va d’això.

Podem dir ja que tenim un problema? I encara diria més, que tenim un problema molt greu. Però no es nota. Tot és pegadolça. Amb tot, una enquesta recent recull que els catalans favorables a la independència superen el 50% i se situen quasi 20 punts per damunt dels contraris. L’independentisme roman i creix malgrat els independentistes. L’omeprazol està funcionant i fot-li que és de Reus.

A ningú li fa mal l’estómac? I per què no acabem de digerir res? Sí, tenim la pandèmia des de març, però el “President, posi les urnes!” ja ve de la Diada de 2014. El desembre de 2017 l’independentisme va guanyar les eleccions -quan els comuns diguin gall o gallina ja els comptarem- i sembla que el proper febrer tornarà a passar el mateix, però amb més partits, matisos i maneres de fer. N’hi haurà prou? Servirà de res?

Fa poc més de tres anys en aquest mateix diari vaig escriure que era moment de fer república. Tots els elements em provocaven aquesta reflexió, fugir del somni per fer-lo veritat. Veníem de l’1 d’octubre de 2017 i encara no ens havien cremat les esperances. Sempre he estat dels que he cregut que Catalunya mereix ser amo dels seus errors. El que no creia és que se’n farien tants. El gran error va ser no dir-nos la veritat, ofegar-nos en l’angoixa del “tenim pressa” i “ho tenim a tocar”. Partits, institucions, associacions, ciutadania… no ens ho vam dir tot, i al final acaba sortint. Vam passar de la confiança mútua a la religió cívica. I el dogma fa que tinguem debats prohibits, que dissentir és ser un traïdor i que ara construïm clavegueres per clavar-nos dagues entre nosaltres (i la campanya no ha començat).

De les poques lliçons positives que té la història recent de l’independentisme -més enllà de l’increïble suport popular a manifestacions i proclames- és que dedicar-se a la construcció nacional és el que més ens ha apropat a la independència. I no pas a l’inrevés: provocar la independència -de moment no ens n’hem sortit- no portarà un país fort i unit. I amb tot plegat l’omeprazol ja no funciona. Als catalans se’ls hi està tornant el dinar de mongetes màgiques i no digereixen segons quins sopars de duro.

La capital (real) de comarca

Vull provocar justet, una miqueta. Durant els meus sovintejats i agraïts viatges per Catalunya coincideixo amb molts municipis que em sorprenen, perquè els desconeixia i perquè el barcelocentrisme dels mitjans de comunicació generalistes no perden el seu temps valuós explicant res que ja no se sàpiga. Sí, allò que en diuen “comarques”. Al final donarem la raó als animals de Tabàrnia i Tractòria. No hi ha res més fàcil que dividir els catalans. Ho posem senzillet, eh. Doncs vinga, com que ens hem menjat això de “comarques” ara toca riure’s de les comarques.

Només qui viu a comarques pot entendre què és un consell comarcal i per què és vital. No li demaneu a un diputat de Ciutadans perquè no sabrà de què li parleu. Vivim a Matrix. Les comarques són les cèl·lules del nostre país. La C-16 podria ser una espina dorsal diguem-ne, però sense comarques no som res. Altra cosa és la identitat de cadascú, cadascú és de casa seva, per entendre’ns.

 

Un artista del Bages fill d’una pedania em deia que viu a un poble perquè malgrat no tenir alcalde té bar, església i una bústia. Doncs té tota la raó. És poble qui fa de poble, com és capital qui fa de capital. Els municipis també tenen actitud. I el nom no fa la cosa. És capital qui té un hospital o qui té un institut? Aquesta actitud no ve de pedres, rius o esglésies. Ve dels de sempre, de la gent i dels qui la gent escull: alcaldes, regidors i tots aquells que “fan poble”, ja m’enteneu.

Per això mateix insisteixo que no crec que s’hagi de canviar qui és capital de cada comarca. De fet hi ha algu- nes comarques que estan condemnades amb el nom. Si es diu Foguetès ja s’enten que la capital és Foguet. Però això no és gaire meritocràtic. I hi ha llocs on les presumptes segones o terceres ciutats són les que tiren del carro. Podríem parlar d’un model de capital a l’holandesa: capital política La Haia i capital real Amsterdam.

 

No vull ofendre ningú, però com diuen “si pica és que cura”. La Catalunya que vull és la que té equilibri territorial, la que no et penalitza per ser d’Oliana o de Vilatenim, però tampoc t’embota el cap per ser de l’Hospitalet o de Reus. Aquest tipus de debats reals sobre el territori, sobre com fem el nostre país, ja des de la porta de casa, haurien de ser importants. Perquè tot i que vivim en la urgència no podem ser miops, no tenim tant de marge. Siguem realistes, i actuem tots com de capital.

Article publicat a El 9 Nou Magazín

El 9 NOU magazín 180202

No provoqueu ni amb el pessebre

I quina serà la propera? Aviat no li quedaran temes per polemitzar. De nou l’equip de govern de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau torna a donar munició als tertulians i opinadors. I allà que hi vaig. En aquest cas és el tradicional pessebre nadalenc que el cap i casal instal·la a la plaça de Sant Jaume. El dia 25, un mes abans de Nadal, ja tindrem pessebre a Sant Jaume. El muntatge ha començat i deixa veure elements estrambòtics. En aquest cas es tracta d’unes boles de plàstic que engloben els personatges d’aquesta representació que, a més de catòlica, és també un dels elements del costumari català.

Adaptar o esprémer els clàssics és bo. Siguem moderns! Que tot ho faci Calixto Bieito o Àlex Rigola. Evolucionem, sí. Però no siguem idiotes si us plau. Sobre l’estàtua de Franco al Born, no va ser més que un reclam publicitari perquè el que hagués fet mal de debò hagués estat posar-la a la Diagonal, al cinc d’oros. Ara, a la plaça de Sant Jaume fem una versió Star Trek de sèrie B del naixement de Nostre Senyor.

Avui, la provocació ja no és una falta de respecte. Perquè s’ha banalitzat. No som una societat ultracatòlica. Si el pessebre no agrada és perquè és extemporani, estrany i lleig. Després del franquisme i la seva llefiscosa grisor vam haver de suportar uns vuitanta bojos i uns noranta passats de voltes. Era obligatori ser transgressor. Ara ja fa massa temps que la modernitat s’ha tornat conservadora i mancada d’imaginació. Si la directora de comunicació de l’Ajuntament és famosa per fer-se fotos fent pipí al carrer, doncs la resta ja m’explicareu.

No provoqueu ni amb el pessebre. En aquest país, ple d’aprenent d’enfant terrible, la provocació no ve dels artistes –que per defecte es creuen progressistes—sinó de la realitat quotidiana. Colau ens assegura que els seus pressupostos no-nats (ningú li dóna suport) provocaran un superàvit de 70 milions d’euros. S’augmenta la inversió en un 8% i hi ha superàvit, és clar. Quan Xavier Trias preveia superàvit de 19 milions l’esquerra plural el va atacar. Ara el tripliquen amb escreix. Això sí que és provocació. I això que ve de la PAH!

Els ajuntaments són la primera baula de la protecció social i la primera barrera institucional i han de ser seriosos. Per exemple, un cas que ara a tothom afecta: la dona morta en un incendi a Reus que s’il·luminava amb espelmes perquè li havien tallat el corrent elèctric. L’Ajuntament li donava una ajuda per pagar l’aigua, però no sabia res del tall de llum. Aquest cas és d’abast nacional perquè és una provocació. Per una banda, perquè la companyia Gas Natural no va complir la llei 24/2015 (segons totes les dades), i per l’altra perquè ens recorda que hi ha persones desvalgudes que necessiten ajuda. Aquest suport l’han de donar les institucions, la política. Primer, sancionant la companyia tal com diu la llei, i després apostant per donar els serveis a la ciutadania, sigui com sigui i sense apriorisme ideològics.

Amb el pessebre no es provoca més que la xerradeta de bar. Avui la provocació és deixar-se de buscar titulars i entrar en la feina que els hi és pròpia. Avui el que és extraordinari és ser normal. Senyors de l’Ajuntament de Barcelona: ara manen, facin la feina.

Article publicat a Nació Digital

El pacte, traïdor!

Dissabte es constitueixen els ajuntaments catalans. Dissabte sabrem quins batlles tindrem a casa. Dissabte es corona un dels pics que es van posar en lliça les passades eleccions municipals. Altra cosa són diputacions i consells comarcals. Qui serà alcalde a Vic? I a Olot? I a Reus? Seguim sense saber si hi haurà els grans pactes d’esquerres que facilitaran la nova política. Sembla que la nova política prefereix quedar-se a l’oposició quan té ocasió. Perquè es veu que això de governar cansa, i a més cal fer alguna cosa un cop a lloc.

En aquest sentit sembla que Ada Colau està calmant tots els dimonis. Domina les càmeres. Ahir somreia amb Pimec. Ahir feia gerent de l’Ajuntament de Barcelona a l’exregidor i excandidat a candidat socialista, Jordi Martí Grau. A nivell mediàtic, tot és meravellós. Però i el pacte? Esquerra sí, Esquerra no. Colau és prou independentista o no. Un passet endavant i dos enrere. I mentrestant en Collboni oferint-se com a enviat del capital.

On són les majories de progrés que havien de revolucionar la nostra societat? Doncs no hi són, miri al final hem pensat que era millor fer veure que ens obliguen a estar a l’oposició. Colau no ha pogut jugar a això perquè, ai las, ha estat la llista més votada, i la política al final també és qüestió de responsabilitat. I a Badalona? Qui diu si s’ha votat canvi? Els ciutadans sembla que no. Sembla que depèn dels socialistes: uns volen sumar-se al pacte de progrés per foragitar Albiol i d’altres creuen que això és donar ales a l’independentisme. El PSC també té un bon “cacao maravillao“.

Fora de Barcelona i àrea, on hi ha vida i vida molt intel·ligent, trobem diversos ajuntaments on les forces més votades (habitualment Convergència i Unió) està tenint problemes per formar govern. I normalment els problemes els troba sobretot amb Esquerra. Però, no hi havia un pacte entre el president Mas i Oriol Junqueras per sumar majories a favor de la sobirania plena? Doncs sí, però sembla que només la punteta. Vic i Olot són dos casos on gairebé CiU, llargament més votada, ha estat a punt de quedar fora. Deu ser que Junqueras no deu trobar prou de confiança el president Mas. Que els pactes no ens facin traïdors?

I com es fan els pactes? Com les lleis i les salsitxes, millor no saber-ho. Hi ha un consell comarcal on dues forces es partiran la presidència. Fins aquí mira, rar però tira. Però és que un dels que serà president per dos anys té només dos regidors a la seva vila. I no és del PP per entendre’ns. Ai.

La política és pactar, però potser no tant.

Article publicat a Nació Digital