Presidenta Cifuentes, gràcies!

A aquesta hora del matí la presidenta de la Comunidad de Madrid, senyora Cristina Cifuentes, no ha dimitit. I molt em penso, i ja fa dies, que aquesta senyora no només no dimitirà si no que es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques de l’any que ve (només queda un any, aguanta) i les guanyarà. Una de les darreres bretolades de la presidenta Cifuentes és aquesta: renuncia al seu màster en Dret sobre comunitats autònomes que va obtenir a la Universitat Rei Juan Carlos. I ho fa en una carta al rector, Javier Ramos, on demana disculpes i el tuteja. Tot molt normal, oi? I com pot renunciar a un màster que no té! És sideral. I no dimitirà. I el president Rajoy tampoc la farà dimitir, o cessar-la. Mai, i menys ara.

Tant de bo l’erri. Tant de bo aquesta senyora dimiteixi i el PP de Madrid es regeneri. A l’altra banda tenim Ciutadans que, amb alegria, espera que el cadàver del rival passi per davant. Però comença a fer pudor aquesta estratègia de no mullar-se mai de mai. Ja li va passar a Podemos i la seva aparent hiperactivitat reformista. Ciutadans no vol ser el dolent de la pel·lícula, vol que el PP s’estavelli i recollir els fruits a les properes eleccions. Però no fa res. Sí que ha alertat de que li donava un mes a Cifuentes per dimitir o si no executaria una moció de censura. En realitat no ho vol fer, hauria de votar de la mà amb Podemos, una foto que no vol i que a més és el seu primer reclam electoral: som tan purs que mai pactaríem amb Pablemos i Errejón, que són la pesta soviètica i diuen que volen crear una Espanya plurinacional.

Amb tot això la presidenta farsant pren aire uns dies. S’han demostrat falses totes les seves explicacions, ha conspirat per falsificar i fer falsificar documents oficials, ha prestat testimonis falsos en seu parlamentària. Una joieta. Però ara, mentre la màquina mediàtica del PP engega el ventilador per emmerdar els altres, ella s’agafa fort. Més val passar uns dies de vergonya i després continuar que no fer-se la digna.

Paco Camps, Jaume Matas, Luis Bárcenas, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Francisco Granados, Ignacio González, entre d’altres són els èxits del Partido Popular de José María Aznar, Rodrigo Rato i M. Rajoy. I ara Cifuentes és una cirereta del pastís. Però ens demostra que sí, que hi ha una classe de polítics que són dolents i que el sistema els acaba escupint. Aquí, de nou, cal agrair el paper de la premsa, sempre denostada pels polítics i també poc valorada pels ciutadans.

O sigui que gràcies a persones com la presidenta Cifuentes el periodisme recupera el seu sentit i provoca que vostè, amable lector o lectora, sigui un ciutadà encara més exigent amb el món que ens envolta i que permet que dos activistes pacifistes portin més de sis mesos en presó preventiva acusats d’un delicte inexistent, així com diversos representants del poble de Catalunya.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180420

Anuncis

No Mariano, no «party»

El Partit Popular està tocat. De mort? No se sap mai. El darrer capítol de la novel·la “Bárcenas, el tesorero listillo” ens porta a veure com el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, donava suport moral a l’extresorer del PP en els darrers mesos i anys. Potser són molt amics, o potser Rajoy tem que Bárcenas estiri de la manta i se li refredin els peus. Doncs ja ha començat i el president del Govern del Regne d’Espanya s’ha posat a la picota. Durant tot aquest temps de Bárcenas per amunt i per avall el líder del PP no ha dit res, excepte allò “todo es falso, salvo alguna cosa…”. Silencis que assenyalen i que poden fer saltar pels aires el PP tal com el coneixem.

Rajoy va guanyar a la tercera i per majoria absoluta. Ara, les clavegueres obturades que el van ajudar a arribar al poder fan massa pudor. Si fem política comparada, veurem que un cas com el de Bárcenas-Rajoy provocaria una dimissió fulgurant del president i convocatòria d’eleccions amb urgència. I aquí? Poca cosa. La gent està emprenyada. Al descrèdit general (i injust per tant) de la política només li faltava això.

Valorar enquestes sempre té un punt esotèric, però de vegades permet veure algunes tendències. Si parlem del mercat espanyol, ens adonarem que el desastre és molt a prop. Segons el darrer baròmetre del CIS el 32,4% dels espanyols considera que la situació política és dolenta, mentre que un 48,3% considera que és molt dolenta. La immensa majoria opina que l’any que ve tot seguirà igual.

Tot fa albirar un panorama de fallida política que podria comportar una caiguda del Govern espanyol. Per l’independentisme català la caiguda de Rajoy ara mateix seria una pedra a la sabata. Rajoy no ha escoltat cap dels requeriments democràtics que ha fet Catalunya, manté l’asfixia financera i boicoteja l’acció exterior de la Generalitat, no ens l’hauríem de treure de sobre? Però, qui vindria després?

Seguint amb les enquestes veiem que el PP tornaria a guanyar unes eleccions a Espanya i que el PSOE (el que creu que Catalunya és un “volcà en erupció”) s’enfonsa una mica més. Però l’accent seria la pujada d’Izquierda Unida fins a xifres rellevants i el posicionament d’UPyD com a tercera força del Congrés. L’accent que aquestes tropes de xoc posarien a la política espanyola seria horrorós i agressiu.

Si el PP amb majoria absoluta és dur i foteta fa por imaginar com seria un govern del PP en minoria recolzat en el “millanastrayisme” d’UPyD. O pitjor encara seria, en l’àmbit d’opinió pública, que hi hagués un pacte d’estat entre PP, PSOE i UPyD (ja veuríem què farien els postcomunistes) perquè el seu afany recentralitzador no tindria rèplica. Perquè el poder espanyol tot unit és complicat de torejar i perquè la comunitat internacional podria decidir que el fet que no ens deixin votar és un “afer domèstic” de primera divisió. Nois, tenim pressa.

(Publicat a Nació Digital)

Ser transparents i matar el missatger

El president Artur Mas va encapçalar la segona cimera contra la corrupció (també dita de regeneració democràtica) la setmana passada. En van sortir 51 mesures que haurien de fer més transparent tot allò que té a veure amb la cosa pública, i amb els seus servidors. “A títol propi” el president proposa regular la transparència i l’accés a la informació i ha proposat una institució independent que ho coordini. Ai! Com es regula la transparència? Hi ha graus d’opacitat? Mas proposa també un web que reti compte de totes les accions del Govern així com que es facin públiques les retribucions dels càrrecs electes, alts càrrecs i assimilats. Això ja sembla més factible.  Suggereix assignar un “auditor permanent” a cada partit per analitzar els seus comptes. A més, el president planteja que quan algú deixi un càrrec, faci pública la variació que ha tingut el seu patrimoni durant l’època que ha ocupat el càrrec i ho pugui justificar. També reclama publicitar tots aquells consells d’administracions i aquelles empreses que rebin diners públics. Bé.

Tot té molt bona pinta. Però com es fa això de regular la transparència? És quelcom que té a veure amb l’ètica. És transparent fer pública la declaració de la renda? Doncs sí, però no sé si serveix de gaire. Les malifetes normalment no queden recollides en una llibreta (a no ser que siguis Luis Bárcenas). Segurament el plantejament del president és tan ambiciós com ple de bona fe. Però neix en un moment dubtós, amb la possible imputació d’Oriol Pujol a l’aire, i amb un context contaminat i farcit de ràbia ciutadana que no quedarà satisfeta amb res. Però el president fa bé tot i que al carrer hi ha ganes de guillotina. La gent està cansada i impotent, té la sensació d’haver estat enganyada. I això és profundament injust perquè la immensa majoria de polítics i de servidors públics no només són honrats sinó que són exemplars. Ho han de fer millor, això sí, molt millor. La dona del César no només ha de ser-ho si no que ha de semblar-ho. Sóc naïf? No, això és així. Que guillotinin els altres.

El risc de Mas no és ser ambiciós sinó que pot ser estèril. Anem a pams. Tres de les seves propostes en l’àmbit judicial requereixen modificacions legislatives a nivell estatal, mala peça al teler. És el cas revisar a l’alça el termini de prescripció dels delictes de corrupció, tipificar com a delicte l’enriquiment patrimonial injustificat i modernitzar la Llei d’enjudiciament criminal, que data del segle XIX.

Aquest darrer punt és crític. La nova Llei d’enjudiciament criminal hauria de regular les escoltes telefòniques, la durada màxima de la instrucció, la vulneració del secret de sumari o la figura de l’imputat. Quan el president ho va explicar a Palau volia donar un missatge als mitjans de comunicació, no pas a la justícia. Per Mas és la premsa qui condemna imputats o qui publicita les males arts d’alguns o qui esberla el secret de sumari. Potser té raó. Però la premsa té els seus límits, i d’això també se n’encarrega la justícia. En qualsevol cas president, no es pot matar el missatger.

(Article publicat a Nació Digital)

Mariano, naniano

Com a periodista i com a ciutadà puc dir que estic content amb el moment que vivim. Sí, surt corrupció (pressumpta) per tot arreu. Abans no hi era? I tant! Això vol dir que ara la Justicia i la premsa estan fent bé la seva feina, amb resultats. Dit això, el cas Bárcenas és realment paradigmàtic. Tot apunta, tal i com descobreix avui El País, que dirigents del Partido Popular com María Dolores de Cospedal, Rodrigo Rato, Jaime Mayor Oreja, Javier Arenas, Ángel Acebes i l’exdirigent Francisco Álvarez Cascos van rebre pagaments en negre de part del tresorer del partit. No, no m’oblido de l’actual president del Gobierno, Mariano Rajoy, que també apareix en els papers de Bárcenas. A més, apareixen capítols sobre ‘trajes’ o ‘corbatas’ destinats a Rajoy que no fan més que recuperar l’essència roïna del cas Camps.

Tots els líders implicats han desmentit les acusacions. Rajoy encara no, perquè sobre ell no s’havien posat els focus. Quan el cas Bárcenas esclata, ai las, és el diari El Mundo qui ho explica. I vés tu, sembla que queden nets i lliures Rajoy i Cospedal. Vaja, quina casualitat. És més, Cospedal demana auditories i es treu les puces de sobre. Tot això amb Esperanza Aguirre rient per les cantonades. El president d’un partit, i d’un govern, com és el cas de Rajoy ha de donar explicacions. Estic d’acord, molt d’acord, en que els polítics i els governants no poden estar tot el dia responent articles de premsa -i crec que no han de fer-ho-, perquè no sempre són concrets, per dir-ho d’alguna manera. Ara bé, les proves fetes públiques avui, el llibre de comptes de Bárcenas, provoquen que tot l’embolic prengui relleu d’assumpte d’Estat. Dimitir seria la solució democràtica, republicana i madura. No ho veurem.

Coneixent lleument el personatge diria que no farà res. El famós ‘tententieso’ que és Mariano Rajoy farà com sempre: quedar-se quiet i esperar que passi la tempesta. Així, d’aquesta manera, ha conseguit esdevenir president del Gobierno. Per què hauria de canviar? Si España fos un país civilitzat amb una dreta civilitzada, tothom estaria demanant explicacions. A la ‘villa y corte’ amb la polarització fanàtica d’avui això esdevindrà un partit de futbol anglès dels vuitanta, ple de hooligans cridant i amb cops de peu al mig del camp. No en treurem l’entrallat, però una cosa està clara per al futur: Mariano, naniano.