Weimar: els ultres es queden

Dissabte 13 de febrer, Madrid: “L’enemic sempre serà el mateix, encara que amb diferents màscares: el jueu. No hi ha res més cert que aquesta afirmació: el jueu és el culpable i la División Azul va lluitar per això”. Aquest vòmit el va llençar Isabel Peralta en un acte commemoratiu d’aquesta part de l’exèrcit franquista. Allà mateix, una jove amb camisa blava, promotora de la recuperació de la Secció Femenina de la Falange, escopint a la llibertat amb racisme i odi. Sí, en ple 2021. És el mateix discurs de l’odi que feia gastar el nazisme al 1933. I sí, està tipificat a l’article 510 del Codi Penal com a Delicte d’Odi.

Amb aquest escenari la Fiscalia ha anunciat l’obertura d’una investigació sobre l’acte, centrada en les declaracions antisemites. Així ha de funcionar. Ara bé, l’exposició mediàtica d’aquestes manifestacions ha estat brutal. Amb el context de VOX entrant al Parlament català com una divisió Panzer. I amb el consens de que els mitjans públics han donat més veu de la que tocava a la ultradreta en les seves antenes. No ara en campanya, de fa mesos. Perquè era d’interès informatiu, perquè la cosa pública exigeix pluralitat, perquè som tan progres que no ens fa por res. Quina gran ximpleria.

Això ens porta a la paradoxa de la tolerància del gran Karl Popper. Resumint diria que es deixar de ser un pagafantes amb els ultres. La paradoxa exposa que si una societat és il·limitadament tolerant, la seva capacitat de ser tolerant finalment serà reduïda o destruïda pels intolerants. Popper va fugir dels nazis. El paradigma d’aquesta teoria -que és només que sentit comú sense lliri a la mà- va ser la república de Weimar, l’organització política que va regir Alemanya des de la fi de la Primera Guerra Mundial fins a l’entrada dels nazis de manera democràtica. L’ou de la serp doncs és la combinació estúpida de tolerància i bonisme. Tolerància i bonisme que és té també amb els grups radicals d’esquerres que tenen representació al Parlament, però que degut a la nostra tradició política (dreta malament, esquerra bé) no només no denunciem si no que blanquegem. No podem ser tan selectius.

Comparteixo la ràbia i el fàstic per la presència ultra però em preocupa més encara que són resposta a la nostra indolència, passem de tot. A Sant Feliu de Llobregat aquest diumenge es van comptabilizar 19.682 vots que suposa un 57,69% de participació, el 2017 la participació va ser del 86,27%. Ep, no faig trampa. El 2017 eren unes eleccions excepcionals, on independentistes i constitucionalistes ens vam creure que ens ho jugàvem tot i hi vem anar. I enguany la cosa no estava per moltes alegries, amb por al virus i membres de les meses vestits d’astronauta. D’acord. Però com deia el PSC fa uns anys: si no hi vas, ells tornen. I tornen els radicals, sempre alerta. I en aquest cas, els feixistes sota pell de xai. Com a Weimar.

Ara esperarem que la Fiscalia faci pam pam al culet dels feixistes de la División Azul, però poca cosa més. El famós Estat de Dret ha de funcionar amb potència. Amb totes les garanties -que ja sabem com se les gasta amb independentistes i rapers- però amb els ultres cap broma. Ningú es prenia seriosament Donald Trump -amics dels Clinton i sempre simpatitzant Demòcrata- fins que la cosa ha arribat a promoure l’assalt al Capitoli. I sempre, sempre, sempre hi ha els mitjans de comunicació pel mig.

Els ultres ja hi eren diuen alguns, però és que ara gràcies a premsa, ràdio i televisió ja s’han quedat. I costa molt fer-los fora. I més si les nostres armes democràtiques són la pluralitat i la resistència passiva. Idees i llei. Arguments i denúncia. Pujar-se sobre una furgoneta en marxa només els hi dona més visibilitat. Arraconar-los amb diàleg intel·ligent és el que pot funcionar. Recordeu allò de ‘fer un Tortosa’?

No només cordó sanitari si no també argumental. I els 124 diputats restants del Parlament haurien de ser prou intel·ligents. Vull ser generós i hi poso la CUP, però en la campanya només van fer que donar-hi vida, perquè amb la confrontació creuen que s’alimenten, també són ultres. Són extrems que es toquen o que es necessiten. El centrisme ja no és una actitud, és una necessitat. I això el periodisme català sembla que no està preparat ni per veure-hi, ni molt menys per dir-ho. Tant de bo l’erri i d’aquí un mes veiem mitjans i polítics assegurant un Parlament democràtic i demòcrata. I a Sant Feliu, i a tot Catalunya, la propera a votar més i sense tibar.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

No provoqueu ni amb el pessebre

I quina serà la propera? Aviat no li quedaran temes per polemitzar. De nou l’equip de govern de l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau torna a donar munició als tertulians i opinadors. I allà que hi vaig. En aquest cas és el tradicional pessebre nadalenc que el cap i casal instal·la a la plaça de Sant Jaume. El dia 25, un mes abans de Nadal, ja tindrem pessebre a Sant Jaume. El muntatge ha començat i deixa veure elements estrambòtics. En aquest cas es tracta d’unes boles de plàstic que engloben els personatges d’aquesta representació que, a més de catòlica, és també un dels elements del costumari català.

Adaptar o esprémer els clàssics és bo. Siguem moderns! Que tot ho faci Calixto Bieito o Àlex Rigola. Evolucionem, sí. Però no siguem idiotes si us plau. Sobre l’estàtua de Franco al Born, no va ser més que un reclam publicitari perquè el que hagués fet mal de debò hagués estat posar-la a la Diagonal, al cinc d’oros. Ara, a la plaça de Sant Jaume fem una versió Star Trek de sèrie B del naixement de Nostre Senyor.

Avui, la provocació ja no és una falta de respecte. Perquè s’ha banalitzat. No som una societat ultracatòlica. Si el pessebre no agrada és perquè és extemporani, estrany i lleig. Després del franquisme i la seva llefiscosa grisor vam haver de suportar uns vuitanta bojos i uns noranta passats de voltes. Era obligatori ser transgressor. Ara ja fa massa temps que la modernitat s’ha tornat conservadora i mancada d’imaginació. Si la directora de comunicació de l’Ajuntament és famosa per fer-se fotos fent pipí al carrer, doncs la resta ja m’explicareu.

No provoqueu ni amb el pessebre. En aquest país, ple d’aprenent d’enfant terrible, la provocació no ve dels artistes –que per defecte es creuen progressistes—sinó de la realitat quotidiana. Colau ens assegura que els seus pressupostos no-nats (ningú li dóna suport) provocaran un superàvit de 70 milions d’euros. S’augmenta la inversió en un 8% i hi ha superàvit, és clar. Quan Xavier Trias preveia superàvit de 19 milions l’esquerra plural el va atacar. Ara el tripliquen amb escreix. Això sí que és provocació. I això que ve de la PAH!

Els ajuntaments són la primera baula de la protecció social i la primera barrera institucional i han de ser seriosos. Per exemple, un cas que ara a tothom afecta: la dona morta en un incendi a Reus que s’il·luminava amb espelmes perquè li havien tallat el corrent elèctric. L’Ajuntament li donava una ajuda per pagar l’aigua, però no sabia res del tall de llum. Aquest cas és d’abast nacional perquè és una provocació. Per una banda, perquè la companyia Gas Natural no va complir la llei 24/2015 (segons totes les dades), i per l’altra perquè ens recorda que hi ha persones desvalgudes que necessiten ajuda. Aquest suport l’han de donar les institucions, la política. Primer, sancionant la companyia tal com diu la llei, i després apostant per donar els serveis a la ciutadania, sigui com sigui i sense apriorisme ideològics.

Amb el pessebre no es provoca més que la xerradeta de bar. Avui la provocació és deixar-se de buscar titulars i entrar en la feina que els hi és pròpia. Avui el que és extraordinari és ser normal. Senyors de l’Ajuntament de Barcelona: ara manen, facin la feina.

Article publicat a Nació Digital

Quines ganes de ser espanyol!

Divendres passat es va celebrar la final de la Copa del Rei de futbol. La jugaven el Reial Madrid i l’Atlètic de Madrid. Es jugava a Madrid, al Santiago Bernabéu. Tot ben madrileny, tot ben espanyol, amb flaire a Constitució i sense xiulada al rei espanyol per una vegada. No vaig veure el partit. Però sí que em vaig fixar en una pancarta que es va poder veure en un dels gols (no es van controlar tan les banderes i missatges com en d’altres anys). El cartell, ben visible, deia en castellà “Kosovo és Sèrbia”. Ostres! Quina preocupació sobre geopolítica europea que tenen els aficionats al futbol així de sobte. Quina mostra de suport al govern espanyol per a que segueixi sense reconèixer Kosovo, tot i que Sèrbia ja ho ha fet.

No és el cas, fora bromes. Aquesta pancarta, que he llegit que estava al sector dels aficionats més radicals del Real Madrid, és la gran metàfora (sí, nosaltres som Kosovo en aquest cas). Tot això, tot aquest moment que estem vivint té a veure amb la possessió. Sí, és un xoc de sobiranies polítiques. Un xoc de legitimitats institucionals. Un xoc de cultures, de maneres de fer. Però sobretot és qüestió de propietat. De qui és què? Som una possessió, insisteixo. Però no ve per una tradició històrica imperialista, o no només. Avui en dia Espanya no té cap relació intel·lectual amb Catalunya, i això repercuteix en la política. Ningú pot entendre, ni fer entendre, que som una altra realitat, un altre país. No hi ha marxa enrere. No ens entenen i no els volem. Ja està.

I què fa Espanya? Oferir alternatives? Seduir-nos? Doncs més aviat no. Passem del LAPAO aragonès a la persecució contra el terme nazi “País Valencià”, sense oblidar la situació del català a l’escola balear. Ens rodegen i assetgen amb la llengua i ens asfixien amb la caixa. Ens toquen la gònada de mala manera. Ens ataquen per l’escola, pels fills. Inadmissible. La Llei Wert, o LOMCE, és una autèntica vergonya. En general (no reconeix la tasca de les escoles bressol) i en particular pel cas català en relació a la llengua.

Només faltava un homenatge a la División Azul! És de pel·lícula italiana surrealista, però a Sant Andreu de la Barca. L’any 2013 homenatjant a qui va lluitar amb els nazis. A banda de les lectures òbvies, no és totalment extemporani i grotesc? Cal tenir memòria sí, i sentit comú sobretot. Amb tot, diversos dirigents del Partit Popular (que en les darreres eleccions va arribar a tenir 471.197 vots, un èxit a Catalunya) fa dies que ens diuen nazis. Fa de mal dir. Molts d’aquests dirigents populars provenen de l’apparatchik franquista. Ells, els franquistes, van ser els que ajudaven als nazis. Eren molt amics.

Potser és oportunista, absurd o obvi, però el debat sobre el franquisme, que semblava superat (o enterrat), és ben viu. És un substrat plenament vigent, que cada cop apareix a la superfície amb més facilitat. Ningú se n’amaga. I això fa pensar que potser sempre ha estat així, que aquesta trentena anys de democràcia han estat una comèdia. No hi ha res a fer. Quines ganes de ser espanyol! Amb mi que no hi comptin.

(Publicat a Nació Digital)