El tió i la mare que va parir el missatger

Un divendres al matí tranquil a la Catalunya encantada de saber que és estupenda i que tot li somriu. Que si el percentatge de català a Netflix, que si el percentatge de català a l’escola. Que si no saps si va pitjor el Barça o l’independentisme, però anar fent que ve Nadal i matarem el gall (no sé si això encara es pot dir, dispensi editora). Però just aquell dia es va tocar la fibra. Al programa Planta Baixa que emet TV3 se li acut elevar a tema una qüestió que mou i remou diverses associacions de famílies d’alumnes: com afrontar les festes nadalenques i les seves tradicions, la contradicció de les contradiccions per a les ments benpensants. Com a fervorós i satisfet usuari de l’escola pública ja no m’estranyen els debats superficials que venen per aquestes dates. Sempre amb la premissa de la inclusió i de no ofendre ningú es procura treure significat a tot allò que en té o en pugui tenir. Ara li ha tocat al tió de Nadal i el ‘Planta Baixa’ se’n va fer ressò, quin crim. Catalans i catalanes, què fem amb el tió? Li hem de dir així? I més enllà, dic jo, ofèn tenir tradicions pròpies i ens cal manufacturar-ne de noves per poder sentir-les com més autèntiques?

Hi ha diversos centres educatius -públics i concertats- que han comunicat que ja no faran ‘cagar el tió’ a la manera tradicional tot canviant els cops de bastó per cançons, suposo que laxants; a tal efecte se m’acudeixen alguns cantants que segur que ajuden a aquest propòsit. La idea és no promoure la violència i potenciar l’empatia des del simbolisme. Hi ha qui fins i tot proposa picar al terra i no pas al tros de soca. Aquests són els fets. Ras i curt. Jo tinc una opinió sobre la qüestió, com intueixo que també tenen els periodistes que van treballar la notícia. Però ni la meva opinió ni la seva no és rellevant, i en el cas del programa ningú la va manifestar. Alguns col·laboradors sí, i per això estan. Em sorprèn que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no s’entengui qui diu què. La reacció d’aquest tema a les xarxes socials va ser furibunda. Es va demanar tancar TV3, fulminar Planta Baixa i coses pitjors. Entenc que els missatges a les xarxes sovint no permeten matisos ni grans explicacions però em va sobtar, i molt, la voracitat. Per cert, l’espai que aquell dia va presentar Maiol Roger va assolir un 15,2% d’audiència. 

Que això que no es piqui el tió per no ferir susceptibilitats a mi em sembla una sobirana ximpleria no va contra el periodista que eleva el tema a notícia, en tot cas hauria de criticar o ‘anar contra’ qui ho promou. El tema no és tancar Planta Baixa o fulminar TV3. No mateu al missatger. Senyores i senyors, som a 2021, no estem amb la Guerra dels mons d’Orson Welles i la propaganda de fa noranta anys, o sí? Com hem perdut el codi, la referència, l’índex per poder ajustar la necessària crítica? El/la periodista, benvolguts i benvolgudes, no és ni ha de ser notícia. Sap greu per tot allò de construir la marca personal i tal.

La coerció al periodisme té múltiples orígens i motius. Allò que és notícia el que algú no vol que es publiqui i d’altres clixés. Que el franctirador del poder apunti al periodista és habitual i és el joc establert. Ara bé, que el públic/audiència/societat s’encengui com una teia contra el periodista és al·lucinant. Eh, que la notícia és la notícia: si no us agrada la galindaina aquesta del tió o tiona, de si s’ha de picar o no a l’escola, doncs dirigeix la teva indignació cap a les associacions de mares i pares, o al professorat o al departament d’Ensenyament. És propi d’una societat madura saber canalitzar la queixa, legítima, i és útil emprar l’eina més efectiva en cada cas. Però aquesta indignació ens explota a la cara com a societat. Els catalans estem abonats a la queixa interruptus. 

A banda, potser de les escoles del país és més rellevant què passa amb l’assetjament o que el Tribunal Suprem hagi decretat -com si pogués fer lleis- que el 25% de les classes s’imparteixin en castellà a totes les aules. I, per cert, aquest mateix missatger també se n’ocupa i informa. Ara vostè indigni’s del que li doni la gana i on toca.

Publicat a Mèdia.cat

Desinformats però crítics

Lluny queda ja l’octubre de 2017. Per molts motius. Perquè la tensió amb l’Estat espanyol ha baixat i rebaixat. Perquè els catalans no estem pendents de les manifestacions independentistes que sorgien com bolets. I sobretot perquè catalanes i catalans sembla que no confiem en la nostra classe política. El percentatge de votació en les darreres eleccions catalanes de febrer d’enguany, un 52%, demostra sense escarafalls que la ciutadania no està gaire per la feina. La manifestació de la Diada, més enllà de les xifres i del context covid-19, també és un reflex de l’estat d’ànim del país, no ja de l’independentisme. 

En l’Enquesta Sobre Context Polític de 2021 del Centre d’Estudis d’Opinió és definitori quan ens assegura que el 86,2% de la població qualifica de dolenta o molt dolenta la situació política de Catalunya/Espanya -enfront del 58,6% de març de 2016.  El 51,7% es considera bastant ben informat del que passa en la política. I una mica més de xifres per quadrar el cercle. A la pregunta de ‘a través de quins mitjans s’acostuma a informar dels temes polítics?’ el 72,2% respon la televisió, el 56,3% diu Internet, el 38,3% contesta la premsa, el 34,1 la ràdio i, això em sembla sensacional, el 14,4 s’informa per familiars o coneguts. Poca sorpresa, la televisió segueix sent hegemònica, doncs, com a canal d’informació política. Respecte a l’enquesta anterior, d’octubre de 2020, la caiguda de tots els tipus de mitjans és notable i preocupant. 

Guanya la tele, tornem a la tele. Més dades, en aquest cas de dijous passat: el TN vespre, que presenta Toni Cruanyes, líder d’audiència, amb 521.000 espectadors i una quota del 22,9%. El va seguir el TN migdia, amb Raquel Sans i Xavi Coral, amb 444.000 espectadors i un 28,5% de quota. El mateix dijous el podi d’audiència el completava  “Polònia”, que va estrenar la dissetena temporada a la graella de TV3 i va reunir 406.000 espectadors, obtenint una quota del 17,7%.

Però a la llista dels cent programes més vistos de la televisió catalana apareix ‘Aquí Parlem’Parlament o l’extint Ciutadella de la Xarxa de Televisions Locals. Cito aquests programes televisius -també n’hi ha de radiofònics- perquè és en aquest format on els catalans hem dit i decidit que ens informem més i millor sobre política. Tot mitjans públics és clar. I si preguntem, i això és menys científic que tot el que hem citat fins ara, molta gent dirà que on més s’assabenta de la política del país és amb ‘Polònia’

Els catalans som uns pocavergonyes. Si tan exigents som amb els nostres polítics, si tan crítics ens considerem, hauríem de consumir productes especialitzats. Els reivindico. Òbviament seguint els informatius podem conèixer el dia a dia però difícilment tindrem profunditat per l’anàlisi o coneixement ampli de la qüestió. Produccions d’”infotainment” com el FAQS o Planta Baixa són una bona eina per seguir l’actualitat i per poder consumir de tant en tant reportatges de fons o, si més no, una manera diferenciada de copsar la realitat, tot i que potser s’abusa del gènere de l’entrevista. 

En tot cas, quan creix la insatisfacció amb la política, quan més es desconeix què fa el Govern o el Parlament és quan caldria -amb voluntat de servei públic si és vol dir així- insistir en algun format especialitzat i modern. Sóc dels que més enyoro el vell cronista parlamentari, quan el bar del Parlament era a on és ara la sala de premsa i es podia fumar al saló dels Passos Perduts. No és qüestió de fer propaganda si no de trobar una manera adequada per poder donar a conèixer la realitat política del país. De fet, com més es pugui conèixer i reconèixer la política, més fàcil és practicar la transparència real. Però volem ser crítics sense estar (ben) informats. Potser el que hem perdut és la cultura de l’esforç i hem guanyat l’estupidesa de la mandra. 

Article publicat a Mèdia.cat

Infertilitat: buscant culpables

El dia 4 de juny és el Dia Mundial de la Infertilitat (això dels dies mundials o dies temàtics potser caldria revisar-ho, perquè sovint ha passat de ser un moment per prendre consciència d’una qüestió rellevant que passa desapercebuda a acabar sent un moment de ‘postureig’ màxim i de donar suport moral via xarxes socials a la causa que toqui). La infertilitat. No poder tenir fills. Un drama autèntic. Persones que veuen que un dels seus somnis, un de quotidià, és impossible. I que entren en una muntanya russa emocional, psicològica i econòmica de terrible magnitud. A més, es pressuposa també que per ser mare s’ha de tenir parella, cosa que potser es podria afinar més hores d’ara.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva. No poder tenir fills té múltiples causes. Als mitjans, el que s’ofereix són dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada. De fet, algunes imatges que il·lustren aquests branded content són feridores, com la d’una clínica que ofereix ajuda psicològica i aporta una imatge d’una dona mirant una prova d’embaràs negativa. És terrible.

Hi ha publicitat encoberta més intel·ligent, propositiva, del tipus: “La teràpia genètica permet tenir una salut personalitzada”. A la hi apareix un catàleg dels sospitosos habituals, del càncer a la infertilitat. Hi ha molts exemples d’aquests més elegants, a tots els mitjans. No són bruixots ni tarotistes, però es basen en la urgència del desig més íntim de les persones. I tot plegat és una col·lecció de silencis incòmodes, d’eufemismes i d’hipòtesis. Les desgràcies passen als altres, ja ho sabem.

Diabetis, síndrome d’ovari poliquístic, endometriosi, hiper i hipotiroidisme, fins i tot la celiaquia apareixen en aquest catàleg maleït. Com si fos una llista de la compra. I no és just ni exacte tractar per igual totes les causes però sobretot el que és salvatge és la llista de solucions. Com més a prop d’una clínica privada de fertilitat –he trobat un ‘atelier de benestar’–, més senzill sembla que és lliurar-se d’aquest sofriment.

És destacable algun intent per tractar la qüestió com en aquesta edició del programa Tabús de TV3 que, tot i que potser obre massa el diafragma, és d’agrair que tracti el tema. És la televisió, sobretot Televisió de Catalunya, qui més ha tractat la qüestió, i també Catalunya Ràdio en té algun exemple, coses de les emissores públiques. Els mitjans escrits són més permeables a la publicitat més o menys encoberta i això fa que sigui més complicat trobar-hi articles genuïns sobre la qüestió de la fertilitat, i sovint amb una perspectiva més científica que social o humana.

Informar de les causes és un bon exercici de periodisme diguem-ne científic i del periodisme en general. Dades i context. Perquè un dels perills és que les dades i la informació sense interpretació donin pas a la creació de mantres, com per exemple, el que diu que els homes som menys fèrtils avui que fa 30 anys. Les dades indiquen que la qualitat del semen és menor, segons alguns estudis, però d’això a dir que tots els homes tenen problemes de fertilitat hi ha un tros. Es parla prou dels factors que els causen en homes i dones i de com tractar-los? I no només els mitjans de comunicació, les administracions públiques tenen un paper fonamental en la creació de contingut científic d’ampli abast. Perquè si no es fa així, tot queda en un article enmig d’un parell de dades sense lligar i va, tira.

Tot són instruccions en aquests articles que sembla que recomanin un restaurant de moda o els millors concerts de l’estiu: prova a la primavera, que faci sol, no mengis massa fort, no facis massa exercici físic… semblen consells de les iaies de fa molts anys, però es troben als mitjans de comunicació avui. Potser caldria fer-hi la volta: tractar la fertilitat en el seu conjunt i la infertilitat com una part intrínseca de la qüestió. No seria tan sols un canvi de nom, seria més profund: com la mort i la vida van de la mà, poder no poder tenir fills és caminar el mateix camí.

Article publicat a Mèdia.cat

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat

El consumidor idiota

Dilluns, primera hora, tot escoltant la ràdio. Una tradició que no hem de perdre a Catalunya, una que m’agrada molt, és que els conductors matinals ofereixen una editorial llegida en primera persona. Posant la cara, aportant la veu, dient el que es pensa. I sempre he volgut creure que un cop situat aquest pensament, el programa s’ha de desenvolupar tot desfullant aquesta idea. Unitat de missatge, 360 graus.

Doncs bé, l’altre dia, mentre anava amunt i avall, fent les coses que tots fem per casa a les vuit del matí si encara hi som –o bé, si ets de camí, quan escoltes més fort per veure què diuen– em vaig quedar amb el cul tort. Escoltant atent una d’aquestes editorials carregant contra la falta de responsabilitat de la classe política catalana, per què trigaven en pactar els ‘guanyadors’, per què els altres no ajudaven amb la gestió de la pandèmia… “Coi, comencem forts la setmana”, penses. Però un cop baixa el teló de l’opinió, de la fàtua, de les taules de l’aliança que em llença el locutor/a, què ve al meu petit cervell obert a escoltar? Sí, “doncs ara parlem dels triomfadors dels Globus d’Or”, tal sèrie, tal actriu, tal presentador.

Com? Després d’aquesta grandiloqüència, d’aquest estar per sobre del bé i del mal perquè som periodistes i això és el que hem de fer, em veniu amb uns premis de sèries de tele per cable? La dignitat cada cop és més efímera. Vagi per endavant que sóc gran seguidor de les sèries i del cinema. Però per anar pel carrer, per ser un bon ciutadà, els Globus d’Or no estan en la llista de les cent primeres prioritats. Em vaig quedar astorat. Vaig treure la ràdio. Esbufegant i mirant al cel. El meu dret com a consumidor, l’autèntica democràcia. Si seguís escoltant estaria donant per bona aquesta incoherència, aquesta mala praxi. Ep, que ja entenc que al matí cal contingut picadet i que la gent a primera hora no estem per escoltar debats sobre Arendt o Heidegger, però podem anar més enllà dels jocs de paraules i de les tertúlies sobre tertúlies i de parlar de què fan a la tele.

Hi ha algun notable esforç a la ràdio i a la televisió del nostre país per fer informació i entreteniment de qualitat i sense prendre el número a l’oient o espectador, al consumidor. Si es tractés d’un anunci podríem parlar de publicitat enganyosa. Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

En el seu llibre The Night of the Gun el famós redactor de mèdia del New York Times, David Carr, que va morir ara fa sis anys, deia: “Tots caminem per aquesta terra sentint que som fraus. El truc és agrair i esperar que el ball no acabi aviat”. Si sabem que som mentida és senzill poder seguir omplint les hores. Però llavors, si us plau, no em vingueu més amb grans consideracions, prepotència ni sopars de duro. El periodisme pot ser entreteniment, ho ha de ser, però sobretot ha de ser veritat. I per ser veritat ha de ser coherent. Espavilem, perquè el ball ha de ser llarg.

Article publicat a Mediacat