Infertilitat: buscant culpables

El dia 4 de juny és el Dia Mundial de la Infertilitat (això dels dies mundials o dies temàtics potser caldria revisar-ho, perquè sovint ha passat de ser un moment per prendre consciència d’una qüestió rellevant que passa desapercebuda a acabar sent un moment de ‘postureig’ màxim i de donar suport moral via xarxes socials a la causa que toqui). La infertilitat. No poder tenir fills. Un drama autèntic. Persones que veuen que un dels seus somnis, un de quotidià, és impossible. I que entren en una muntanya russa emocional, psicològica i econòmica de terrible magnitud. A més, es pressuposa també que per ser mare s’ha de tenir parella, cosa que potser es podria afinar més hores d’ara.

Fer una mirada ràpida als mitjans de comunicació catalans i espanyols fa feredat. La premsa ve a dir-te que la culpa és teva. No poder tenir fills té múltiples causes. Als mitjans, el que s’ofereix són dues coses: per una banda, tot el catàleg de possibles causes mèdiques i de com hom hauria de saber què té o deixa de tenir; i, per altra banda, tot un grapat de solucions més o menys màgiques que surfegen sempre entre onades de publicitat amagada. De fet, algunes imatges que il·lustren aquests branded content són feridores, com la d’una clínica que ofereix ajuda psicològica i aporta una imatge d’una dona mirant una prova d’embaràs negativa. És terrible.

Hi ha publicitat encoberta més intel·ligent, propositiva, del tipus: “La teràpia genètica permet tenir una salut personalitzada”. A la hi apareix un catàleg dels sospitosos habituals, del càncer a la infertilitat. Hi ha molts exemples d’aquests més elegants, a tots els mitjans. No són bruixots ni tarotistes, però es basen en la urgència del desig més íntim de les persones. I tot plegat és una col·lecció de silencis incòmodes, d’eufemismes i d’hipòtesis. Les desgràcies passen als altres, ja ho sabem.

Diabetis, síndrome d’ovari poliquístic, endometriosi, hiper i hipotiroidisme, fins i tot la celiaquia apareixen en aquest catàleg maleït. Com si fos una llista de la compra. I no és just ni exacte tractar per igual totes les causes però sobretot el que és salvatge és la llista de solucions. Com més a prop d’una clínica privada de fertilitat –he trobat un ‘atelier de benestar’–, més senzill sembla que és lliurar-se d’aquest sofriment.

És destacable algun intent per tractar la qüestió com en aquesta edició del programa Tabús de TV3 que, tot i que potser obre massa el diafragma, és d’agrair que tracti el tema. És la televisió, sobretot Televisió de Catalunya, qui més ha tractat la qüestió, i també Catalunya Ràdio en té algun exemple, coses de les emissores públiques. Els mitjans escrits són més permeables a la publicitat més o menys encoberta i això fa que sigui més complicat trobar-hi articles genuïns sobre la qüestió de la fertilitat, i sovint amb una perspectiva més científica que social o humana.

Informar de les causes és un bon exercici de periodisme diguem-ne científic i del periodisme en general. Dades i context. Perquè un dels perills és que les dades i la informació sense interpretació donin pas a la creació de mantres, com per exemple, el que diu que els homes som menys fèrtils avui que fa 30 anys. Les dades indiquen que la qualitat del semen és menor, segons alguns estudis, però d’això a dir que tots els homes tenen problemes de fertilitat hi ha un tros. Es parla prou dels factors que els causen en homes i dones i de com tractar-los? I no només els mitjans de comunicació, les administracions públiques tenen un paper fonamental en la creació de contingut científic d’ampli abast. Perquè si no es fa així, tot queda en un article enmig d’un parell de dades sense lligar i va, tira.

Tot són instruccions en aquests articles que sembla que recomanin un restaurant de moda o els millors concerts de l’estiu: prova a la primavera, que faci sol, no mengis massa fort, no facis massa exercici físic… semblen consells de les iaies de fa molts anys, però es troben als mitjans de comunicació avui. Potser caldria fer-hi la volta: tractar la fertilitat en el seu conjunt i la infertilitat com una part intrínseca de la qüestió. No seria tan sols un canvi de nom, seria més profund: com la mort i la vida van de la mà, poder no poder tenir fills és caminar el mateix camí.

Article publicat a Mèdia.cat

Modes idiotes

Els articles que van amb cites d’altres sempre em fan sospitar. Si n’hi ha només una, és passable; el problema són les peces escrites per donar entendre que hom és molt cultivat i evoca paraules d’altres de memòria. Sabem que no és així, però tots fem trampa. Jo me’n sé alguna tot i tenir molt mala memòria per això i per als acudits. La cita és d’Albert Einstein, que va dir allò de “hi ha dues coses infinites, l’Univers i l’estupidesa humana. I de l’Univers no n’estic segur”. La cita l’he buscat a internet, és clar. I hi ha més coses que es busquen a la xarxa. Com la nova moda entre els joves (i vull dir molt joves, preadolescents també). Es tracta de mastegar com un animal boig per aconseguir una mandíbula marcada, triangular, i se suposa que sexy i masculina.

I aquesta poca-soltada de què va? L’objectiu és la mandíbula marcadíssima, com de model esprimatxat. I com ho fem? Doncs mastegant exageradament una espècie de goma de plàstic, com una pilota d’esquaix, que permet muscular la mandíbula a còpia de mossegar l’aparell exercint força per buscar aquesta imatge de Batman. Així ens ho explicaven al Planta Baixa, fent el que ha de fer el periodisme: denunciar la situació i denunciar-nos a nosaltres mateixos. Perquè és un símptoma de la nostra malaltia social: no acceptar-nos. I d’aquí tants complexos i fins i tot malalties que afecten especialment els joves.

Fa pocs dies vaig rebre un correu de l’escola dels meus fills. El motiu era posar-nos en alerta sobre un “repte de xarxes socials” que té com a objectiu fer-se uns petits blaus a la mandíbula (curiós que és una part del cos que sembla pertinent per fer l’idiota). “És una moda”, dèiem els pares mentre els nanos jugaven ja a fora de l’escola, “una moda ben idiota”. Està bé que els professors es preocupin i avisin els pares. Però és que és qüestió dels pares, no de les xarxes socials ni d’internet. Si el meu fill m’apareix amb blaus a la mandíbula ja sabré que m’haig de preocupar i me n’ocuparé. Vull creure que la resta ho farà igual, en tot cas és la missió dels pares, ha de ser aquesta.

No es pot culpar les modes idiotes, no es pot culpar la bajanada. Com allò que hi havia nens que després veure Superman (1978) es tiraven pel balcó perquè creien que podien volar. Els mitjans de comunicació han de procurar no emetre estupideses, però sempre és el receptor d’aquestes beneiteries qui ha de decidir. La responsabilitat és nostra, espectadors, de decidir quin cas fem i com de les modes idiotes i de les ximpleries que ens volen fer empassar.

Article publicat a Mediacat

El consumidor idiota

Dilluns, primera hora, tot escoltant la ràdio. Una tradició que no hem de perdre a Catalunya, una que m’agrada molt, és que els conductors matinals ofereixen una editorial llegida en primera persona. Posant la cara, aportant la veu, dient el que es pensa. I sempre he volgut creure que un cop situat aquest pensament, el programa s’ha de desenvolupar tot desfullant aquesta idea. Unitat de missatge, 360 graus.

Doncs bé, l’altre dia, mentre anava amunt i avall, fent les coses que tots fem per casa a les vuit del matí si encara hi som –o bé, si ets de camí, quan escoltes més fort per veure què diuen– em vaig quedar amb el cul tort. Escoltant atent una d’aquestes editorials carregant contra la falta de responsabilitat de la classe política catalana, per què trigaven en pactar els ‘guanyadors’, per què els altres no ajudaven amb la gestió de la pandèmia… “Coi, comencem forts la setmana”, penses. Però un cop baixa el teló de l’opinió, de la fàtua, de les taules de l’aliança que em llença el locutor/a, què ve al meu petit cervell obert a escoltar? Sí, “doncs ara parlem dels triomfadors dels Globus d’Or”, tal sèrie, tal actriu, tal presentador.

Com? Després d’aquesta grandiloqüència, d’aquest estar per sobre del bé i del mal perquè som periodistes i això és el que hem de fer, em veniu amb uns premis de sèries de tele per cable? La dignitat cada cop és més efímera. Vagi per endavant que sóc gran seguidor de les sèries i del cinema. Però per anar pel carrer, per ser un bon ciutadà, els Globus d’Or no estan en la llista de les cent primeres prioritats. Em vaig quedar astorat. Vaig treure la ràdio. Esbufegant i mirant al cel. El meu dret com a consumidor, l’autèntica democràcia. Si seguís escoltant estaria donant per bona aquesta incoherència, aquesta mala praxi. Ep, que ja entenc que al matí cal contingut picadet i que la gent a primera hora no estem per escoltar debats sobre Arendt o Heidegger, però podem anar més enllà dels jocs de paraules i de les tertúlies sobre tertúlies i de parlar de què fan a la tele.

Hi ha algun notable esforç a la ràdio i a la televisió del nostre país per fer informació i entreteniment de qualitat i sense prendre el número a l’oient o espectador, al consumidor. Si es tractés d’un anunci podríem parlar de publicitat enganyosa. Si fóssim amb els periodistes una desena part de crítics que ho som amb els nostres polítics tindríem un sistema de mitjans de comunicació més sa i més autocrític. Més enllà del corporativisme salvatge i del clientelisme ridícul.

En el seu llibre The Night of the Gun el famós redactor de mèdia del New York Times, David Carr, que va morir ara fa sis anys, deia: “Tots caminem per aquesta terra sentint que som fraus. El truc és agrair i esperar que el ball no acabi aviat”. Si sabem que som mentida és senzill poder seguir omplint les hores. Però llavors, si us plau, no em vingueu més amb grans consideracions, prepotència ni sopars de duro. El periodisme pot ser entreteniment, ho ha de ser, però sobretot ha de ser veritat. I per ser veritat ha de ser coherent. Espavilem, perquè el ball ha de ser llarg.

Article publicat a Mediacat

8tv, més que una mala notícia

L’emissora de televisió privada d’àmbit nacional 8tv deixa de fer informatius. En concret, la cadena del Grupo Godó cancel·larà els programes informatius ‘8 al dia’, dirigit per Jordi Armenteras, i ‘La nit a 8tv’, liderat per Pol Marsà, a partir del 21 de desembre, segons va avançar El Nacional. Bons professionals que deixaran de fer un bon producte que maridava informació i entreteniment. És una mala notícia sense cap mena de dubte, més enllà de fílies i fòbies. Qualsevol televisió o ràdio sense notícies és coixa, quasi inhabilitada pel servei públic, i d’això vivim.

Sembla el primer pas cap a la liquidació de la cadena. O com diuen fonts properes al cas, quedarà “una televisió zombi”. La mitjana d’audiència de la cadena privada en català no ha arribat a l’1% aquest octubre. I per què? Godó, molt especialment l’última cúpula de la direcció, havia dipositat totes les esperances en la figura de Ramon Rovira, però el periodista no ha estat capaç de redreçar el camí de la cadena, en situació crítica. Francament, encomanar-li aquesta tasca no ha estat un encert. De fet, Rovira també saltarà de la seva responsabilitat a RAC1, emissora líder, i es farà càrrec del Departament de Comunicació del Grupo Godó en substitució d’Albert Gimeno, l’excap de premsa de l’exministre Jorge Fernández Díaz. Molt rodó.

Però el Grupo Godó, número 1 destacat en ràdio i premsa en paper a Catalunya, es pot permetre aquest fracàs? Tancar la tele és això, ras i curt, un fiasco. Per prestigi és un cop, i a més és donar la raó a aquells que fa anys que els critiquen. Té un punt d’enveja industrial perquè és l’únic grup privat que semblava que se’n podia sortir. I no. I per això han d’estar contents els altres? Va, home, va. Si tanca una parada és dolent per tot el mercat.

No és només una mala notícia, és un símptoma duríssim i preocupant del canvi de model de consum audiovisual. De com la televisió línial i en TDT està amenaçada. No de mort, però sí de supervivència del model industrial. Fer tele és car, però també té, ha tingut, i tindrà un gran retorn. Crec que el problema de les empreses, ara, és fer efectiu el retorn com cal. Ja no estem en l’època dels anuncis de pisos, però hi ha publicitats i hi ha moltes noves manera de captar fons, som a finals de 2018.

A més, queden els bons periodistes, realitzadors, guionistes, directius i tècnics que han atorgat un estàndard de qualitat molt bo a 8tv. Això ara mateix és un possible forat negre de talent a Catalunya, al famós i repetit espai comunicatiu català. A Messi no el pots tenir a la banqueta, els professionals han de treballar, han de desenvolupar nous formats, han de volar tot sovint sense xarxa a sota. Això és així, és la feina, però només es pot treballar quan tens a on. De projectes independents l’infern està ple. Cal entendre que les empreses audiovisuals en un petit país com el nostre són institucions cíviques i que s’han de protegir. L’única manera és amb el consum i amb el feedback amb aquestes cadenes i emissores. Si nosaltres mateixos no ens creiem el nostre ecosistema, què voleu? És el canvi climàtic arribant al món de la tele.

Article publicat a Mèdia.cat

Entrevistes: Heredia, Sackur, Crick

Potser perquè em vaig formar en la premsa escrita de paper, o potser perquè sóc antic, o perquè encara flipo amb The Economist, o per tot plegat, però crec que en una notícia el menys important és qui la signa. La signatura és el bé més preuat del periodista, és la font de la vanitat i el segell de qualitat i d’entesa amb qui t’edita els titulars. És veritat que la veu a la ràdio i la cara a la televisió ja aporten un extra d’identificació. Però m’interessen els titulars, els continguts. També haig de dir que tinc els meus autors preferits: la crònica d’en Jordi Bianciotto, les anàlisis de Ferran Casas, els fiblons de Lola García, els bitllets d’en Maiol Roger, les perspectives d’en Ramon Besa… I hi insisteixo, el que m’importa és què diuen.

Però en el noble i injuriat gènere de l’entrevista aquesta meva llei té falles. Sí que haig de relacionar qui millor informació treu amb un nom: Mònica Terribas, Jordi Nopca o Josep Maria Espinàs, o d’altres. I fa uns dies hem vist i comprovat com d’important és saber qui és l’entrevistador/a. Sobretot saber que n’hi ha un. Fa molts anys que es va dient que no, que “no farem una entrevista, és més aviat una conversa informal”. Sembla un truc per distreure l’entrevistat, que naturalment està en tensió. Comença el ping-pong i has d’estar a punt. Parlo de Lídia Heredia, conductora d’”Els Matins” de TV3, que fa uns dies va tenir un episodi d’aquells incòmodes que va torejar amb paciència fins que va arribar al límit humà de resistència en una entrevista amb Albert Rivera.

Després de diversos minuts d’acidesa i fel del president de Ciudadanos, aquest va acusar Televisió de Catalunya de ser un “aparell de propaganda separatista”, de “mentir” i de “manipular” a favor de l’independentisme. Es va limitar a retreure a Heredia que no li preguntés sobre el “cop d’estat” dels plens del 6 i 7 de setembre del 2017. Una pregunta que Rivera esperava i que, com que no la hi van fer, ho va considerar un indicador de la “manipulació” de TV3. “Vostè fa les preguntes que vol, però no em digui que no manipula si no em pregunta què va passar al Parlament el 6 i 7”, va dir Rivera en mode automàtic. Heredia, que va recordar-li que havia tractat a bastament la qüestió, va fer notar el fet que Rivera li digués en directe quines preguntes havia de fer: “Les vol fer vostè, les preguntes?”, va apuntar. “Vostè té vocació de periodista i d’editor de programes de televisió”, va reblar la presentadora.

Un gomet per Lídia Heredia per aguantar l’atac. A les entrevistes hi ha tensió, sí, nois, i així ha de ser si es vol arrencar un queixal, però, i l’educació?

Això em porta a l’entrevista del reporter de Channel 4 Michael Crick, que preguntà fins a sis cops a la primera ministra del Regne Unit, Theresa May, què va fer ella quan els governs de Margaret Thatcher, del seu mateix partit, titllaven Nelson Mandela de terrorista. May intenta un parell de veròniques però Crick és granític i només fa que repetir la pregunta. May acaba dient: “Vostè sap quin va ser el meu paper”. Tot queda clar. Entrevistador amb les preguntes arrelades en la tossuderia.

I finalment, en una entrevista que té una mica de les dues coses. El ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, al programa “HardTalk” amb Stephen Sackur. No és una fotesa. Sackur un dia interroga Matteo Salvini i l’altre una presidenta d’una farmacèutica top, i tothom en surt escaldat. Però alerta, amb preguntes. Amb aquell accent anglès tan brutal, Sackur empeny Borrell cap a les contradiccions de l’estat espanyol i a com la causa contra els dirigents independentistes pot arribar a semblar una farsa. Sí, l’entrevistador té una opinió. Prou de fer veure que això de l’objectivitat existeix, o que fins i tot és desitjable. I és amb aquesta pregunta que Borrell ha de dir: “Jo personalment preferiria que aquesta gent estigués en llibertat condicional. Crec que hi ha altres maneres d’assegurar que no fugin”. Pam, titular.

En tot cas, només volia reblar la idea que el periodisme té moltes formes i l’entrevista n’és una, i serveix per entretenir, per opinar i per informar. No la perdem, i fixem-nos en casos com els d’Heredia, Crick i Sackur: es pot fer bé.

Article publicat a Mèdia.cat