Els catalans som gent agraïda. Perquè tenim poca memòria i perquè no fem les preguntes adequades. Aquest passat cap de setmana es va acabar la celebració del festival musical Primavera Sound amb gran èxit. No només per la xifra de públic espaterrant que hi va assistir (i va poder fer cues extraordinàries) i va disfrutar d’Antònia Font o de Beck sinó perquè ha renovat el seu compromís amb Barcelona fins al 2027. Visca! Tots contents. I és que semblava que la cosa perillava. Perquè fa poc, hores abans de començar l’edició d’enguany, un dels directors del festival no ho veia gens clar i va lamentar que “Barcelona no ens estima”, en relació amb els grups del govern municipal, que sembla que no acaben d’ajudar. La lògica feia dir que l’Ajuntament d’Ada Colau i Jaume Collboni hauria de fer mans i mànigues per retenir aquest esdeveniment 100% barceloní. I més tenint en compte que l’estimació d’impacte econòmic a Barcelona del Primavera Sound és de 349 milions d’euros, cosa que el converteix en el festival amb més impacte a la ciutat, just rere del Mobile World Congress.
El Primavera Sound i la polèmica sobre la seva permanència o no és un gran exemple del que ens passa com a país. No tinc cap problema ni amb el festival ni amb els productors, crec que és un esdeveniment important per la ciutat però que cal pensar i repensar el seu impacte en el circuit musical i cultural del país i també en la resta de la indústria del sarau. Per exemple, aquest cap de setmana passat per poder contractar una barra i uns barrils de cervesa amb una coneguda marca de cervesa molt barcelonina per una petita festa al Baix Llobregat calia anar a llogar al País Valencià. O també saber que des que va començar el Primavera Sound, durant aquests dies, “ha costat molt trobar tovallons de paper o personal de seguretat”, asseguren fonts del gremi. Deia que aquesta polèmica és metafòrica de Catalunya i de la cosa nostra. És un festival total, grandiós i integrat a la zona urbana, per molt que molesti a l’ajuntament de Sant Adrià del Besòs.
I aquesta polèmica d’on venia? Per què teníem por de perdre aquesta joia nostrada? Doncs perquè el febrer d’enguany vam saber que l’edició del 2023 recuperava el format de dos caps de setmana, vella reivindicació de la promotora. “Però en aquesta ocasió, se celebrarà en dues ciutats espanyoles diferents: els dies 1, 2 i 3 de juny tindrà lloc, com ja és habitual, al Parc del Fòrum de Barcelona-Sant Adrià del Besòs, i el 8, 9 i 10 a la Ciutat del Rock d’Arganda del Rey, a Madrid”, diu el web oficial. Ah, ja estem al cap del carrer. El Madrid liberaloide de Martínez-Almeida i Díaz Ayuso sempre preparat per acollir als catalans blasmats i incompresos. O sigui que la cosa era fer dos caps de setmana -a Barcelona ha passat enguany- i a la “villa y corte” se’ls hi deu tenir més carinyo, que és una manera de dir que no hi ha tants interlocutors i requeriments fastiguejadors. Ara que s’ha renovat fins a 2027 el mateix director del festival assegura que hi ha entesa 100% amb l’alcaldessa Colau i que hi ha “confiança”. Per cert, el cartell serà igual a Barcelona i a Madrid, una gesta de programació impressionant que ajuda a entendre com és d’important aquest festival.
Agraïts estem perquè es queden, però com deia el mestre Capri: l’amor se’n va però ella es queda. Seguim amb la metàfora perquè quants emprenedors o joves han de marxar a Madrid per trobar oportunitats, no ja carinyo, en aquests temps que corren. I les preguntes. Sabem ben bé què vol el Primavera Sound? Més enllà dels titulars, de l’amor no correspost i de si Madrid o de si des del Fòrum es provoca un soroll terrible en dos cap de setmana terribles pel veïns. Sembla un joc de poder. De fet, ho és. Ningú ha mentit gaire, però no s’ha dit tota la veritat perquè fa com coseta. I com diuen els Mishima “Ara ens acompanyen com fantasmes / Que no obliden ni perdonen / Sé que no us descobreixo res, / Però és així com ens menteix / La primavera”. I la banda de Barcelona, com tantes d’altres, actuarà aquest estiu en molts altres festivals que també són estupendos i fan indústria: Random, Vida, Istiu, Begur, Vallviva… i al FIB. Llàstima que no actuïn al Sonar.
Se atribuye a Napoleón Bonaparte la máxima de que “la historia es la versión de hechos pasados en los que la gente ha decidido ponerse de acuerdo”. Este provocador axioma no funciona con Autobiografía del general Franco, una de las obras cumbre de Manuel Vázquez Montalbán, que es un diálogo y una confrontación histórica e ideológica con el dictador. Este libro, como muchos otros del prolífico autor barcelonés, hace tiempo que no se encuentra en las librerías y la editorial Navona ha decidido recuperarlo. A partir del pasado lunes ya se puede localizar este volumen inevitable para comprender la historia de España del siglo XX. Una obra publicada en 1992, diez años después de la victoria del PSOE y con cierta decepción por cómo había desaparecido la memoria histórica del debate público, entre otros desengaños. Y es la memoria la protagonista de uno de los libros más radicales que un intelectual realizó sobre el general Francisco Franco, y lo tuvo que hacer Vázquez Montalbán, represaliado, hijo del bando derrotado pero fiel a lo que Georges Tyras denomina “la ética de la resistencia”.
Tyras es catedrático emérito de literatura española contemporánea de la Universidad Stendhal de Grenoble, y fue uno de los muchos amigos que Montalbán cosechó gracias a su curiosidad y considera que “se trata de un libro de gestación lenta, que él empezó a plantearse cuando salió de la cárcel de Lleida”. Daniel Vázquez Sallés, escritor, periodista y guionista, además de hijo de Manuel Vázquez Montalbán, resalta que “fue el libro que más daño le hizo, le provocó el infarto que tuvo con 53 años” y añade que “le produjo agotamiento mental, había mucho suyo ahí, de su familia, era rendir cuentas con Franco y con la sociedad española y su desencanto”. Así, Autobiografía del general Franco vuelve a los estantes de las librerías tres décadas después de su publicación y extraordinario éxito.
La sinopsis del libro es clara y tiene su retranca: Marcial Pombo, un escritor poco brillante y desencantado con su militancia política y castigado por el franquismo, recibe la propuesta de escribir una autobiografía del general Franco. La sombra de que Pombo sea el alter ego de Vázquez Montalbán es más que alargada y crece con todas las contradicciones y decepciones. Sobre la vigencia de esta obra de 1992, Quim Aranda, periodista y editor de la reedición de Barcelonas de Vázquez Montalbán, mantiene que “lamentablemente tenemos pruebas de que Franco no está muerto, que ha resucitado, lo vemos vivo hoy y no se me ocurre nadie mejor para combatir con un crucifijo literario a este Drácula que Vázquez Montalbán”. Según Tyras, el padre de Carvalho sentía “una fascinación crítica por el personaje de Franco que en varios libros previos él va cultivando, y culmina con este monumento antifranquista, como lo definió Eduardo Haro Tecglen“. De hecho, Vázquez Sallés se extraña de que con el “intento de blanqueamiento del franquismo” la recuperación de este volumen no saliera a la luz antes. “Cuando se movió el cuerpo de Franco del Valle de los Caídos y la polémica de entonces hubiese sido un buen momento”, mantiene el hijo del autor.
La recuperación de este título, y de un par más el año que viene, por parte de Navona tiene como responsable al editor Ernest Folch, que indica que “este es un libro básico de Vázquez Montalbán y queremos recuperarlo”. La memoria de los lectores con los grandes autores es cíclica y a veces caprichosa, explica Folch, que considera que es habitual que grandes autores caigan en el olvido y que volver a impulsar las obras de Vázquez Montalbán que van más allá de la serie del detective Pepe Carvalho es “una gozada”. María Lynch, agente literaria que gestiona los derechos de Vázquez Montalbán, destaca que “con autores con una obra tan extensa no es poco frecuente que haga falta rescatar y reeditar títulos, hay que combatirlo aportando nuevos puntos de vista”. Para Lynch se trata de un libro “vigente” y que importa la mirada del autor y “cómo el pasado habla al presente”.
El ejercicio narrativo de Vázquez Montalbán en Autobiografía del general Franco es de un atrevimiento importante y con una intencionada confusión de géneros. En En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea, primera tesis doctoral dedicada al estajanovista autor barcelonés, se señala el quid de la cuestión: “Se puede afirmar que Vázquez Montalbán adopta en esta novela nuevas estrategias narrativas de intervención política, que surgen de una nueva conciencia narrativa de la textualidad de la historia”.
El vasto conocimiento de la historia de España, la detalladísima documentación y, sobre todo, una ingente capacidad de trabajo -y llevar veinte años escribiendo ya la novela en la cabeza- permiten entender la ingente información que compone este volumen. Y también el espíritu crítico inherente en Vázquez Montalbán con propios y extraños. Valga tan solo este fragmento de sus diálogos con Franco como ejemplo, muestra y dardo: “Le estamos olvidando general y olvidar el franquismo significa olvidar el antifranquismo”.
“Manolo tenía una conciencia literaria muy fuerte”, subraya Georges Tyras, gran conocedor de la obra de Vázquez Montalbán, que agrega que con Autobiografía del general Franco el autor barcelonés “era muy consciente de que hacía una autobiografía con un contradiscurso que venía a desmentir la misma, con un mecanismo narrativo muy complejo y completo”. Tyras disecciona la obra asegurando que va más allá de la auto ficción y que “hay dos discursos diferenciados, dos relatos interconectados: una conferencia de historia hecha por el personaje de Franco que queda opuesto a la memoria que le pone el personaje de Marcial Pombo delante”.
En este sentido, Quim Aranda sostiene que “esta técnica que usa, de indagar, de añadir comentarios o postillas que hace Pombo está relacionada con su propia obra”. Es más que evidente que Marcial Pombo es un alter ego de Vázquez Montalbán, y uno de los divertimentos del libro es tratar de descubrir qué partes son las ‘más Manolo’. Un libro pensado durante años en el imaginario del autor, y trabajado luego también con orfebrería. Vázquez Sallés rememora que Montalbán “no era un escritor hermético, hablaba, comentaba, sabías qué hacía”, y que su método era poco lírico: “Decía que la inspiración solamente venía cuando escribía, que si hubiera esperado a que llegara la inspiración para empezar no hubiera escrito nunca”.
El libro que la editorial Navona recupera también permite definir que Vázquez Montalbán “no era un intelectual de torre de marfil”, según apunta Tyras. Por su parte, Vázquez Sallés abunda en la tesis de que no se trataba de una persona altiva o arrogante a pesar de su amplio conocimiento y su incesante curiosidad, y cómo esa actitud se transmitía en sus obras: “Con las obras de Vázquez Montalbán puedes conocer muy bien la realidad española del siglo XX”, asegura. Además, Vázquez Sallés pone de ejemplo las novelas de Carvalho que son un “gran retrato” de la transición y del fin del siglo anterior, así como su enorme producción periodística. En ese sentido, el hijo de Vázquez Montalbán hace hincapié en la voluntad del escritor de ser activo en el debate público. Y otro apunte significativo que deja la agente literaria María Lynch: “es relevante el comentario político que puede seguir vigente, más allá del periodístico”. De nuevo la intelectualidad sutil del autor barcelonés Quim Aranda también incide en que “Vázquez Montalbán era un intelectual de los pies a la cabeza, quería intervenir en la sociedad”.
El periodista catalán apunta que el hecho de que se vuelva a editar este volumen es “un acierto” ante la posibilidad de que en las próximas elecciones generales pueda florecer un gobierno en el que la ultraderecha pueda condicionar la mayoría gubernamental, cuando Vázquez Montalbán “siempre hablaba de recuperar la memoria de los vencidos”. Vázquez Sallés advierte de que en el momento político español, el deshilachamiento de la memoria pública está provocando “un blanqueamiento del dictador”, por lo que reclama poner en valor la memoria, pero trabajada, con intención. Incluso la poesía del autor barcelonés se basa en el compromiso social, cuando no la militancia política. “Tenía muy presente el oficio de periodista que había ejercido mucho y muy bien”, asume Tyras para añadir que “esa faceta de periodista le permitía evitar la vertiente desagradable del intelectualismo, era una persona humilde y con conciencia política que él podía traducir en los miles de artículos publicados”.
En el capítulo que En la tierra baldía de Mari Paz Balibrea dedica a este volumen que recupera la editorial Navona se destaca que la ventriloquía de la que hace gala Montalbán quizás no sea una novedad estilística, pues es un utensilio retórico clásico, pero que sí permite dos elementos clave para entender su obra. Por una parte “la textualización explícita de la recuperación de la memoria histórica –la versión de los vencidos de la historia—como resistencia contra un poder presente y personalizado dentro de la novela” y, por otra, “la introducción de la desbordante erudición histórica del autor como central de la narración”. Así es como el escritor, mediante su alter ego, dialoga y discute con el general Franco no con la ficción sino con el rigor histórico. “Poniendo a Franco delante del espejo”, asegura Tyras.
Vázquez Sallés recuerda una máxima importante para entender de lleno que significa Autobiografía del general Franco: “mi padre decía: entre memoria y nostalgia prefiero la memoria porque la nostalgia es la censura de la memoria y este libro es memoria”. Memoria sin excusas, el Manuel Vázquez Montalbán más mordaz vuelve a las librerías.
Más Vázquez Montalbán, por favor
La apuesta de la editorial Navona por recuperar grandes autores o descubrirlos al gran público le ha llevado a repescar Autobiografía del general Franco ahora, pero esto no acaba aquí. “La obra de Vázquez Montalbán estaba en parte descatalogada, y hemos trabajado para tener tres libros“, cuenta el editor Ernest Folch. No es una cosa extraña que autores consagrados con los años tengan parte de su bibliogafía fuera del circuito. Folch cuenta que “es muy típico con los grandes escritores con mucho éxito en vida que bajen de lectores pasadas su muerte, caen en el olvido y hasta unos veinte años después de su muerte no resurgen como un clásico”. Con una mezcla de ingenuidad y sinceridad, Folch aduce que “el secreto es que no hay secreto” y que “solo se trata de recuperar grandes autores”.
Esta recuperación se ha podido hacer porque quien gestiona los derechos de autor de Manuel Vázquez Montalbán es la agencia Casanovas & Lynch y dice “tener el reto de revitalizar una obra que ha tenido mucho éxito cuando el autor estaba vivo, además siendo un escritor carismático y visible”. La idea también es dar a desarrollar otras áreas para esos títulos que han caído en la apatía de la difusión editorial.
En el primer trimestre de 2023 verá de nuevo la luz gracias a Navona la novela Los alegres muchachos de Atzavara que es una descripción descarnada de un grupo de jóvenes burgueses que juegan a ser alternativos y progresistas en su periodo estival. A mitad de 2023 será el turno para Crónica sentimental de la Transición, que es una astuta recopilación de varios reportajes escritos por Manuel Vázquez Montalbán para el suplemento dominical de El País a lo largo de 1984 en los que disecciona el momento que vivía España mediante retratos de diferentes personajes. Diferentes géneros de un mismo autor con un mismo objetivo: explicar la sociedad española sin tapujos, con ironía y desde la distancia que aconseja tomarse las cosas en serio.
Inflació econòmica i depressió política. La desconfiança rega el debat públic, a Catalunya, a Espanya i al món sencer. A França fa poc vam veure com la ultradreta es quedava a les portes de l’Elisi, i no desapareix, s’ha instal·lat en la política europea. L’amor se’n va, però ella es queda, que deia el mestre. Però la qüestió de fons no és la desafecció tan sols sinó la falta de relat, o de romanços, o com a mínim de cap història que tingui una mínima credibilitat. Ara ens escandalitzem amb Pegasus, el Catalangate i l’Estat-Estat vigilant el govern espanyol per si de cas. Demanem explicacions i reclamem “responsabilitats polítiques” quan una dimissió no arregla res. El Congrés està encès per flames d’indignació, més o menys dissimulada, i veu com té pinso per setmanes. Els partits catalans demanen que no es confiï en aquesta cortina de fum, que no és tal, i que s’investiguin les clavegueres de l’Estat. I els més purs, sempre les esquerres, fan giragonses, però donen encara aire al govern espanyol, que és del PSOE, per molt que Podem hi tingui ministres.
El grup parlamentari d’Esquerra Republicana va votar en contra del decret de mesures extraordinàries per la guerra a Ucraïna. Una rebequeria. Perquè el que es votava era tan sols oferir una mica d’aire a allò que queda de classe mitjana d’aquest país i va tirar endavant amb els vots de Batasuna. I Podem? Doncs bé, formen part del govern Sánchez. Ara bé, com que sabem que s’ha espiat al president i alguns ministres (tot això anirà sortint i arribarà a nivells insospitats) sembla que els comuns poden estar tranquils. No passa res nois, que ens estan espiant a tots. Doncs no, sí que passa, i molt. Espanya o bé té un govern que no controla l’Estat ni els seus aparells de seguretat, o bé sí que els manega i els han enganxat amb la carn d’olla a mig fer. Espanya no funciona. En essència, qualsevol partit democràtic ha d’estar escandalitzat per tot plegat: vulneració de drets fonamentals, persecució política, descontrol de policia i exèrcit. A la pràctica ningú ho hauria d’estar perquè ja som grandets i sabem el pa que s’hi dona. Però el PSOE haurà de serrar les dents perquè si prova d’anar massa ràpid tancarà en fals aquest escàndol que és d’aquells que es pot endur a qualsevol per davant, per molt que en pugui ser una víctima, més o menys.
Però Esquerra i Podem s’ho poden empassar això? D’aquella manera. Perquè el vot en contra d’ERC al decret de fa uns dies és poca cosa quan mantens la taula de diàleg, que ja la podrien anar desmuntant. I Podem què farà quan surtin noms del seu àmbit? Quan el fang taca als independentistes resulta que no són tan exquisits amb la democràtica i els drets civils fonamentals. Quina casualitat, oi? Cap ni una perquè l’esquerra de debò no només s’ho empassa sinó que ho digereix, de manera lenta, rumiant. I ja pot anar encarregant Omeprazol -marca comercial d’un protector d’estómac- i tones de sal de fruites. Perquè això serà llarg. I seguiran engolint tots plegats. El PSOE és el veritable partit d’Estat, el PP té molts integrants de l’Estat dintre de la seva organització, però els socialistes són l’autèntic partit natural d’Espanya. Qui més pot fer i qui més farà pel projecte espanyol. A banda, a nivell tàctic: a Catalunya és necessari per crear majories (siguin a favor o en contra) i a Espanya, si Feijóo no es torna molt torero, és l’única opció per frenar Vox.
Margarita Robles ha de comparèixer ara pròximament en la comissió de Defensa del Congrés. Poques novetats podrà aportar, tot esperant que també digui la seva hores després la directora del Centre Nacional d’Intel·ligencia (CNI). Robles, servidora de l’Estat de totes totes i un cervell privilegiat, només farà que justificar que hi ha espionatge bo i espionatge dolent. El bo és el que es fa per espiar independentistes que volen trencar Espanya i amb mandat judicial -a Espanya, el país de la separació de poders prèmium-, i el dolent és el que t’espia a tu. Com s’atreveixen. És com si espiessin a James Bond i el mític agent de sa majestat sortís en públic queixant-se que no l’estimen. Doncs seguirem engolint i patint per no fer més el ridícul.
Un dels esports nacional és criticar, malparlar de l’altre, de fet com més propera és la víctima més agrada clavar-li ganivetada. El perquè és l’enveja. I a Catalunya, com que som una mica miserables, som molt de l’envegeta. Has vist aquest, i aquella va amb l’altre, si ha trobat feina aquí serà perquè tu ja saps o mira aquest que bé li va la cosa, quina sort que té i quina rabieta. Ho trobem a la feina, a l’escola, al grup d’amics. Existeix a la política catalana: només cal veure les mirades de reüll entre els dos socis del Govern de la Generalitat, i entre ERC i els Comuns, i entre els Comuns i el PSC, i entre aquell i l’altre.
Aquesta espècie de guerra freda que mantenim constantment és insofrible, és un desgast terrible que fa que la societat estigui permanentment enfadada i cansada. En les darreres dues setmanes hem estat testimonis de com el món occidental, tal com el coneixíem, està canviant a causa de la invasió russa d’Ucraïna. La Unió Europea s’està movent com un pare jove que sent a la seva filla plorar. Mai el club dels estats havia reaccionat amb celeritat, només quan té l’horror esgarrapant la porta: la guerra.
Una guerra crua perquè la veiem en directe, perquè la tenim a prop i perquè -i potser és el pitjor de tot- la vivim com a pròpia per fi. Amb internet, calefacció (al preu que sigui) i menjar a la nevera, però tenim la guerra a prop. Deia algú que en sap que els europeus (ara som europeus, no em vingueu amb ximpleries) estem sent testimonis directes d’aquesta guerra, no pas de la de Síria de fa uns anys i que encara crema o de la del Iemen que no sabem on és, perquè som veïns del foc i la destrucció. Centenars de milers de refugiats que quan arriben a Polònia o Romania sembla que diguin “salvens” i ja hagin acabat de fugir i és quan tot torna a començar. Aquesta empatia exprés és una gran cosa, però només és fruit de la necessitat.
En el país de l’envegeta deia, el de la guerra freda i el que diran som autodestructius. Ja pendents de com fer-nos mal amb els refugiats. Ja no som els de #volemacollir, però hem dit ja que a Barcelona tindrem espais. Alacant i Madrid saben on, nosaltres encara no. Però els primers a dir-ho, no fos cas que algú digui que no hem estat a l’altura. Perquè empatia sí, però una estona, que hem de tornar a fer-nos valer. Passa amb la política, però també la societat, en les nostres relacions laborals, socials… no som pitjors que en el passat. El que ens apreta la sisa és que ara tenim la necessitat de fer evidents que som molt bones persones. Abans criticàvem que, a causa de la pressió religiosa sobre la societat, érem uns fariseus de la caritat i de què diran. Sí. I som llatins i som socials. Però mai com fins ara ens hem obligat a ser tan bones persones i, sobretot, que ho sàpiga el màxim de gent possible.
Perquè sí, perquè som l’Instagram, literalment i figuradament. Fem veure que vivim vides perfectes i, el més important, millors que la de l’altre, que la teva. Perquè tenim enveja de tothom, i volem que tothom ens envegi. La humanitat evoluciona i no pas a millor. Aquesta presumptuositat ens corca per dins. Ens provoca la dissociació última. Entre l’ànima (sí, en tenim) i la voluntat, entre la necessitat i la voluntat. No podem ser autèntics. Vivim una ficció patètica. I volem seguir amb la guerra freda. Fem veure que tot va millor que mai, que somriurem fins que ens sagnin les galtes perquè el que importa de debò és que l’altre no sàpiga què ens viu per dins i que així es mori d’enveja. Perquè d’enveja se’n viu, i nosaltres ens n’estem morint.
Un divendres al matí tranquil a la Catalunya encantada de saber que és estupenda i que tot li somriu. Que si el percentatge de català a Netflix, que si el percentatge de català a l’escola. Que si no saps si va pitjor el Barça o l’independentisme, però anar fent que ve Nadal i matarem el gall (no sé si això encara es pot dir, dispensi editora). Però just aquell dia es va tocar la fibra. Al programa Planta Baixa que emet TV3 se li acut elevar a tema una qüestió que mou i remou diverses associacions de famílies d’alumnes: com afrontar les festes nadalenques i les seves tradicions, la contradicció de les contradiccions per a les ments benpensants. Com a fervorós i satisfet usuari de l’escola pública ja no m’estranyen els debats superficials que venen per aquestes dates. Sempre amb la premissa de la inclusió i de no ofendre ningú es procura treure significat a tot allò que en té o en pugui tenir. Ara li ha tocat al tió de Nadal i el ‘Planta Baixa’ se’n va fer ressò, quin crim. Catalans i catalanes, què fem amb el tió? Li hem de dir així? I més enllà, dic jo, ofèn tenir tradicions pròpies i ens cal manufacturar-ne de noves per poder sentir-les com més autèntiques?
Hi ha diversos centres educatius -públics i concertats- que han comunicat que ja no faran ‘cagar el tió’ a la manera tradicional tot canviant els cops de bastó per cançons, suposo que laxants; a tal efecte se m’acudeixen alguns cantants que segur que ajuden a aquest propòsit. La idea és no promoure la violència i potenciar l’empatia des del simbolisme. Hi ha qui fins i tot proposa picar al terra i no pas al tros de soca. Aquests són els fets. Ras i curt. Jo tinc una opinió sobre la qüestió, com intueixo que també tenen els periodistes que van treballar la notícia. Però ni la meva opinió ni la seva no és rellevant, i en el cas del programa ningú la va manifestar. Alguns col·laboradors sí, i per això estan. Em sorprèn que a aquestes alçades de la pel·lícula encara no s’entengui qui diu què. La reacció d’aquest tema a les xarxes socials va ser furibunda. Es va demanar tancar TV3, fulminar Planta Baixa i coses pitjors. Entenc que els missatges a les xarxes sovint no permeten matisos ni grans explicacions però em va sobtar, i molt, la voracitat. Per cert, l’espai que aquell dia va presentar Maiol Roger va assolir un 15,2% d’audiència.
Que això que no es piqui el tió per no ferir susceptibilitats a mi em sembla una sobirana ximpleria no va contra el periodista que eleva el tema a notícia, en tot cas hauria de criticar o ‘anar contra’ qui ho promou. El tema no és tancar Planta Baixa o fulminar TV3. No mateu al missatger. Senyores i senyors, som a 2021, no estem amb la Guerra dels mons d’Orson Welles i la propaganda de fa noranta anys, o sí? Com hem perdut el codi, la referència, l’índex per poder ajustar la necessària crítica? El/la periodista, benvolguts i benvolgudes, no és ni ha de ser notícia. Sap greu per tot allò de construir la marca personal i tal.
La coerció al periodisme té múltiples orígens i motius. Allò que és notícia el que algú no vol que es publiqui i d’altres clixés. Que el franctirador del poder apunti al periodista és habitual i és el joc establert. Ara bé, que el públic/audiència/societat s’encengui com una teia contra el periodista és al·lucinant. Eh, que la notícia és la notícia: si no us agrada la galindaina aquesta del tió o tiona, de si s’ha de picar o no a l’escola, doncs dirigeix la teva indignació cap a les associacions de mares i pares, o al professorat o al departament d’Ensenyament. És propi d’una societat madura saber canalitzar la queixa, legítima, i és útil emprar l’eina més efectiva en cada cas. Però aquesta indignació ens explota a la cara com a societat. Els catalans estem abonats a la queixa interruptus.
A banda, potser de les escoles del país és més rellevant què passa amb l’assetjament o que el Tribunal Suprem hagi decretat -com si pogués fer lleis- que el 25% de les classes s’imparteixin en castellà a totes les aules. I, per cert, aquest mateix missatger també se n’ocupa i informa. Ara vostè indigni’s del que li doni la gana i on toca.
joanfoguet.cat 