Ja estan tranquils

Tot va bé si acaba bé, diu la dita. L’aplicació del 155 ha reduït la preocupació dels espanyols per la independència de Catalunya. Segons el CIS, ha caigut 12 punts i ha passat del quart al cinquè problema de l’estat espanyol, utopia democràtica i paradís de la ciència jurídica. Ja estan tranquils. Activistes i polítics a la presó, institucions intervingudes, el president a l’exili i, mira, pressupostos prorrogats i no t’ho gastis en caramels.

La moral de victòria dels castellans, que han esdevingut l’hegemonia espanyola, és similar a l'”espíritu de Juanito” del Real Madrid. Sempre es veuen guanyant. Saben/creuen que sempre al final hi haurà alguna providència divina que els ajudarà a aconseguir la victòria, aquell penal injust al darrer instant. El CIS, que és una de les enquestes més ben fetes i sovint de les pitjors cuinades, el que ens assenyala clarament és que més que tranquil·litat hi ha alleujament.
El govern espanyol ara ha canviat d’emissora a la ràdio del cotxe. Ara toca dir que per culpa de la situació catalana, rebel·lió sufocada pertinentment, l’economia espanyola va coixa. Que si 1.000 milions que s’han perdut, que si les pensions, que si l’atur. Tot és culpa de Catalunya, dels polonesos, de Taiwan, dels jueus. Està tot molt vist. L’enemic exterior d’ells és en principi l’interior. Ens tracten com estrangers, com colònia, però ens haurien d’estimar si volen que ens quedem.

Diuen que la por ha canviat de bàndol. Potser és l’emoció ha canviat de bàndol. Fa anys l’independentisme era quelcom emocional, historicista o fins i tot ètnic. Avui en dia, l’independentisme és quelcom racional, economicisita i transversal. És l’espanyolisme qui atia banderes, ‘la Roja’, i l’estomac identitari.

En temps de campanya permanent l’eixamplament de la base independentista ha estat més racional que no ens pensem. Òbviament hi ha hagut un boom persistent en els darrers anys, però racional i no emocional. Sí que és cert que hi ha hagut moments de gran inflació testicular, però no ha estat aquest el moll de l’os.

En les darreres eleccions només cal veure els programes electorals. El de Junts per Catalunya, que es va inventar setmanes abans de la campanya, era més gruixut i més extensiu que el de cap força unionista. Aquesta és l’altra, qui sap governar aquest país? Qui està als ajuntaments? No són només cartellets, el poder és independentista. Un 47% és poc? És més que un 43%, segur.

I mentre ‘ells’ ja estan tranquils hauríem d’adonar-nos de que el ‘nosaltres’ és molt gran. Ara no ens podem fer mal.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

No Mariano, no «party»

El Partit Popular està tocat. De mort? No se sap mai. El darrer capítol de la novel·la “Bárcenas, el tesorero listillo” ens porta a veure com el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, donava suport moral a l’extresorer del PP en els darrers mesos i anys. Potser són molt amics, o potser Rajoy tem que Bárcenas estiri de la manta i se li refredin els peus. Doncs ja ha començat i el president del Govern del Regne d’Espanya s’ha posat a la picota. Durant tot aquest temps de Bárcenas per amunt i per avall el líder del PP no ha dit res, excepte allò “todo es falso, salvo alguna cosa…”. Silencis que assenyalen i que poden fer saltar pels aires el PP tal com el coneixem.

Rajoy va guanyar a la tercera i per majoria absoluta. Ara, les clavegueres obturades que el van ajudar a arribar al poder fan massa pudor. Si fem política comparada, veurem que un cas com el de Bárcenas-Rajoy provocaria una dimissió fulgurant del president i convocatòria d’eleccions amb urgència. I aquí? Poca cosa. La gent està emprenyada. Al descrèdit general (i injust per tant) de la política només li faltava això.

Valorar enquestes sempre té un punt esotèric, però de vegades permet veure algunes tendències. Si parlem del mercat espanyol, ens adonarem que el desastre és molt a prop. Segons el darrer baròmetre del CIS el 32,4% dels espanyols considera que la situació política és dolenta, mentre que un 48,3% considera que és molt dolenta. La immensa majoria opina que l’any que ve tot seguirà igual.

Tot fa albirar un panorama de fallida política que podria comportar una caiguda del Govern espanyol. Per l’independentisme català la caiguda de Rajoy ara mateix seria una pedra a la sabata. Rajoy no ha escoltat cap dels requeriments democràtics que ha fet Catalunya, manté l’asfixia financera i boicoteja l’acció exterior de la Generalitat, no ens l’hauríem de treure de sobre? Però, qui vindria després?

Seguint amb les enquestes veiem que el PP tornaria a guanyar unes eleccions a Espanya i que el PSOE (el que creu que Catalunya és un “volcà en erupció”) s’enfonsa una mica més. Però l’accent seria la pujada d’Izquierda Unida fins a xifres rellevants i el posicionament d’UPyD com a tercera força del Congrés. L’accent que aquestes tropes de xoc posarien a la política espanyola seria horrorós i agressiu.

Si el PP amb majoria absoluta és dur i foteta fa por imaginar com seria un govern del PP en minoria recolzat en el “millanastrayisme” d’UPyD. O pitjor encara seria, en l’àmbit d’opinió pública, que hi hagués un pacte d’estat entre PP, PSOE i UPyD (ja veuríem què farien els postcomunistes) perquè el seu afany recentralitzador no tindria rèplica. Perquè el poder espanyol tot unit és complicat de torejar i perquè la comunitat internacional podria decidir que el fet que no ens deixin votar és un “afer domèstic” de primera divisió. Nois, tenim pressa.

(Publicat a Nació Digital)

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)