Nacionalisme madrileny i gesticulacions

Molt curtet. Em fa molta gràcia el ‘plante’ d’alguns barons del Partido Popular respecte a qualsevol negociació del Govern espanyol amb la Generalitat. M’agrada a més el ‘xantatge nacionalista’ que fa el president de la Comunitat de Madrid, Ignacio González, demanant un finançament ja per a la seva comunitat. Em diverteix veure com encara funciona allò de “lo que tenga Cataluña yo también quiero”. És allò dels privilegis. Fa molta gràcia.

Però és encara més impactant comprovar que no han entès res de que va la pel·lícula. O és que no hi ha més cec que aquell que no vol veure. No sé si la tàctica del nacionalisme espanyol és obviar el problema català, però crec que potser n’estan fent un gra massa. Una cosa és fugir d’estudi i una altra desaparéixer del mapa. I això és el que està fent Mariano Rajoy. Ell diu que no està per “canviar cromos”. Però és que de debò creu que això de va de duros? Imagino que no, que ja l’han informat. I Rajoy pot ser moltes coses però no és estúpid. La gesticulació de Sánchez-Camacho ens ha de fer pensar a més que quelcom es mou. La presidenta del PP a Catalunya està aprenent dinàmiques de la gent de Better Together, organització que tracta de convéncer als escocesos que és millors seguir a Regne Unit i no fer cas de la independència d’Escòcia. Tot plegat ben democràtic i ben audaç. Però aquí seguim tenint el que tenim.

Potser només és comèdia tot plegat i el Partido Popular sap de que va la cosa i està esperant el 2014 per anar deixant-nos caure llenya. Entre l’ofec econòmic premeditat i l’ús partidista de la Justícia només cal una mica més d’apretada per sentenciar-nos. Ara bé, tenim encara la carta de la unitat catalana. Com fer-ho? Doncs anant plegats. Em sorprèn veure segons quines analisis sobre les darreres enquestes que donarien un empat tècnic entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana (amb certa ventatge d’ERC). Mai com ara necesitem gestos com les candidatures unitàries, però si no es pot arribar a això, per poca estratègia i massa tàctica, com a mínim caminem plegats. I això va més enllà dels partits. Catalans, prou de posar-nos nerviosos. Ja sembla que ens tremolin les cames. Una mica més de cap fred. De moment, a Madrid segueixen sense voler entendre què passa aquí. I menstrestant nosaltres hem de seguir caminant, poc a poc si cal, però caminant.

Anuncis

I l’Alícia no té el seu cas?

En un país democràtic normalet, de gamma mitjana, Alícia Sánchez-Camacho hauria dimitit dels seus càrrecs electes i hi hauria un pollastre monumental a la Fiscalia Anticorrupció per no fer honor al seu nom. Però no, Sánchez-Camacho segueix sent presidenta del grup popular al Parlament de Catalunya i senadora. Què segueix tenint càrrecs al PP? Això és cosa seva. Però el coneixement que hem tingut aquests dies de la famosa conversa entre flors del restaurant La Camarga el 7 de juliol de 2010 amb l’excompanya de Jordi Pujol Ferrussola ens porta a una situació sagnant, absurda i molt preocupant. Sí, ens hem assabentat per una filtració interessada de tres minuts d’una conversa de dues hores (que promet més titulars), però els fets són greus i l’hora severa. I als mitjans: explosió d’un dia, silenci espès després. Curiós tractament d’un escàndol majúscul.

La líder del PP a Catalunya (molt ben valorada per Rajoy i companyia) surt retratada en la conversa i instiga un capítol important de guerra bruta contra un partit polític català, en aquest cas contra Convergència, i finalment CiU. Demana a la seva interlocutora, suposada font d’informació, que no vagi a la policia, no fos cas, i que tot plegat ja ho trametrà a un “fiscal de confiança”. Es refereix a Emilio Sánchez Ulled, fiscal anticorrupció, qui té certa fal·lera pels afers convergents, però que a més és un dels dos fiscals destinats a investigar les escoltes de l’agència detectivesca Método 3 a Sánchez-Camacho. No hi havia més fiscals? No, millor algú de confiança.

I a sobre ens renyen. L’Alícia està rebotada perquè la filtració no ha estat una casualitat, diu, i recorda que hi ha mesures cautelars vigents que prohibeixen la publicació d’aquesta conversa privada i que emprendrà accions legals per defensar “els drets constitucionals de cadascú”. Es pot ser més cínic? En petita escala l’afer Camarga és una suma del cas Clearstream i de cas Watergate. És a dir, ús d’estructures de l’estat per destruir un rival ben salpebrat d’escoltes il·legals. Però el que se’ns vol fer veure és que abans de tot cal respectar el sumari i que en cap cas, i mai de la vida, es pot dubtar d’un organisme com la fiscalia.

Els mateixos mitjans que menystenen aquest tema avui ho van fer durant la darrera campanya electoral catalana? Ai, potser no. De nou, més cinisme, i ara no és cap polític, si no que en algunes redaccions de Barcelona ja es té la conversa sencera i no se sap què fer. Hi ha qui diu que retuitar una piulada amb l’arxiu de so famós pot portar conseqüències judicials. Tots tenim por. Tots? Bé, no tots. De moment, Sánchez-Camacho és qui ha ha avisat a tots aquells que la vulguin assenyalar. Ho diu qui té connexió directa amb les clavegueres de l’Estat. Però al final amb tantes visites al subsòl a l’Alícia li ha acabat quedant aquella fortor tan poc agradable i tan antiga, tan poc democràtica. I tot perquè al final el cas sigui conegut per La Camarga i no per la diva del carrer Urgell.

(Publicat a Nació Digital)

Tan de bo el problema fos Sánchez Camacho, però no

Qui em coneix i/o ha treballat amb mi en això del periodisme sabrà que sóc molt poc amic de la teoria de la conspiració o de la conxorxa. Sóc molt de Guillem d’Ockham i de la seva navalla: si hi ha dues hipòtesis la més senzilla serà la que més s’acosti a la veritat, resumint. I això ve a tomb de la trama d’espies que sembla que ha esberlat el famós oasi català en les darreres setmanes. Bé, i es pot fer a tots els casos de corrupció que ens ocupen darrerament. Fa un dies que dic que estem contaminats. I, alerta, com bé diu en Roger Palà en aquest article a Nació Digital no podem caure en la conspiranoia perquè alguna cosa hi ha. Efectivament, com en tot sistema democràtic, hi ha corrupció i sempre afecta més a qui ha estat més temps en el Govern. D’acord. Altra cosa és que es pot fer per arreglar-ho, i espero notícies ben aviat dels partits catalans. I una altra cosa és que això sigui només un tema català, fet al que des de Madrid s’han apuntat ràpidament. No serà que els oasi estan fora de Catalunya?

Però torno al que deia al principi. No sóc de creure en conxorxes, però sobre la trama d’espies cada cop té més sentit, per senzilla, la hipòtesi de que Alicia Sánchez Camacho, delegada del PP a Catalunya, estava d’acord amb els detectius i sabia que les converses amb l’ex de Jordi Pujol Ferrussola es grabarien. Així ho expliquen alguns dels implicats, i menys mal que es coneixen algunes dades perquè des d’alguns partits ja s’abocava la idea de que eren els de l’agència Método 3 que actuaven pel seu compte i després venien informes. Ara la policia deté responsables i escorcolla la seva seu, i tant, això s’ha de fer. Però cal més.

El PP es defensa i demana el llibre de clients de l’agència de detectius. És una mica com la declaració de la renda de Mariano Rajoy, aquestes coses no s’apunten. I la defensa dels populars m’indigna una mica. Sí, perquè no es basa en els fets si no que ataca amb la tàctica del ventilador, de l'”i tu més”, i sobretot perquè sembla que el PP, amb la que està caient des de fa anys, no tingui res a veure amb la corrupció a Espanya. No acostumo a fer-ho però avui he contestat a un diputat perquè m’ha semblat d’un cinisme extraordinari. No s’ha de fer, ho confesso, però no me n’he pogut estar i he seguit el seu joc. Jo confesso.

Més enllà de la relació del PP amb les escoltes es podria aprofundir en si el moment en que vivim de corrupció express té a veure amb el procés sobiranista. A veure, poc o molt sí que té que veure. No ho relaciono amb CiU, com fan els seus dirigents (i ho entenc) perquè és obvi que afecta als demés partits catalans: PSC, Convergència, Unió i una mica també ERC. El PP ja té la seva cosa esclar. Els serveis d’intel·ligència espanyols (CNI) han d’estar al cas: han de fer la seva feina. Si el gabinet de Mariano Rajoy fa el possible per asfixiar les comunitats autònomes (això sempre vol dir Catalunya) què no farà la intel·ligència? Guerra bruta? Potser sí. I què voleu? És la seva feina i s’ha de comptar amb això.Però cal ser exemplars.

El cas Mercuri s’ha tancat en fals, com el cas Pallerols. El cas ITV es veurà aviat, tot i que tot apunta a un crim que no es va fer. El cas Crespo cal esclarir-lo. I hi ha més casos en la recambra, casos que porten vuit anys oberts, esperant accions, que segur que vindran aviat. La Justícia espanyola no actua per lliure. És així, no me’n refio, està brutalment polititzada. Sánchez Camacho diu, com molts, que és ridícul relacionar l’espionatge amb un atac al procés sobiranista, però potser no ho és tant. Tan de bo el problema fos que Alicia Sánchez Camacho va ajudar a espiar la ex de Jordi Pujol Ferrussola (altra cosa és si aquest senyor ha de ser investigat, segurament sí). No, el problema és que tenim molta feina. Per una banda cal endreçar la casa. I a la vegada cal tornar a l’inèrcia imparable del procés sobiranista. Ens estan confonent. Així ens desanimen. No ens ho podem permetre perquè en política l’estat d’ànim és quasi el més important. Com digué Maurice Maeterlinck: “Cada cop que caiem en el desànim perdem molts dies de la nostra vida”. No ens ho podem permetre, tenim pressa, molta pressa.