Frustrat, confinat i sense restaurant

La desescalada que ens mereixem no la tindrem. I no és cosa del Procicat, tampoc del doctor Argimón ni tan sols de Fernando Simón, ni dels honorables Chakir El Homrani o  Ramon Tremosa. I és que estem molt emprenyats. La frustració és una pedra a la sabata que es fa gran i gran, immensa i enorme. No pretenc posar la societat catalana al divan, prou feines tinc en no comprendre’m a mi mateix. Però sí l’economia demana confiança, la vida real demana paciència. I s’acaba. Fa poques hores s’ha tornat a filtrar un pla del Govern. En aquest cas l’esborrany del pla de desescalada que preveu en una primera fase obrir la restauració al 30% -entre les sis del matí i les cinc de la tarda- i la reobertura de les instal·lacions esportives a l’aire lliure a mig gas. Per si de cas ja he reservat pista de pàdel.

Això de les filtracions intencionades ja és una tradició de la gestió de la pandèmia, com ho han estat les ordres legislatives de Pedro Sánchez els diumenges a mitjanit o les finestres d’ajudes per autònoms pel primer que arribi. Criticar el Govern és sempre convenient però darrerament s’ha convertit en una necessitat. No sé si aquest executiu pot fer-ho millor, però sí que considero que la frustració ciutadana és benzina sobre aquest foc. I no és una cosa del Twitter. Penso en la restauració i se’m fa difícil no entendre l’empipada. Obrir al 30% fins a les cinc de la tarda i ja veurem com t’ho fas. Primer els engabies i després els hi talles les ales.

La restauració és un paradigma de l’emprenedoria, del somni català. Dos joves cuiners. Monten un restaurant. S’endeuten i creuen en ells mateixos, ofereixen més qualitat de la que cal i ho rebenten, com es diu ara. Èxit. Són dels primers en valoracions a Barcelona. El preu és tirat en relació amb el que fan perquè el seu model de negoci és així, però amb la mà a l’esquena no poden competir. Obriran ara? Faran menús per emportar només? I els 4 treballadors que tenen? Fan hores? Les microempreses són les que més estan patint la crisi. La xifra d’empreses actives es manté un 7% per sota dels nivells del 2019 i ja n’hi ha 18.380 menys. Això és Catalunya avui. Així es gesta la frustració.

I amb la frustració s’ofega l’esperança i arriba d’una revolada el populisme. I s’hi posa bé, i arriba tot arreu. A les portes d’una campanya electoral això em fa por. Perquè quan això comença ja anem tard. El ventilador de la femta ja gira i anem tots ben tacats i amb ànim de revenja. Just ara que el que toca és posar la pilota a terra i no errar amb la passada. Millor joc de toc que passada llarga diguéssim.  

Aquest Govern representa una majoria de vot independentista fruit de les eleccions excepcionals de 2017. Veníem plens de morats, amb exiliats que encara sentien l’olor de Catalunya i amb els presos que van sortir just per poder fer campanya i tornar a la presó. I avui tenim només filtracions salvatges a la premsa, atacs amb destral, i cops de colze. I la ciutadania està emprenyada. Només una baixa participació pot salvar l’independentisme. Que curiosament està més tendre que mai. És com una neula a punt de ser mossegada, en res seran molles per tot arreu. I el càstig vindrà perquè els catalans estan fins als nassos de la Covid.

I amb una mica de sort per Nadal no caldrà fer equilibris per saber si es dina a casa de la sogra o a casa de ta mare: ben confinats. I és una llàstima perquè el que em vindria de gust és fer l’àpat a un hotel o a un restaurant.

Article publicat a Nació Digital

Ja no és cosa de hippies

Totes les peces de Lego seran reciclables l’any 2030. L’empresa danesa aposta per eliminar la dependència dels derivats del petroli. Van forts i decidits. Toyota és líder en venta de cotxes al món, i també és capdavantera en automòbils híbrids i elèctrics, sector amb empreses com BMW i Tesla donant-ho tot. Poca broma  Dos exemples per entendre que la sostenibilitat o l’ecologisme no són temes de hippies o de persones que estan al marge del sistema. No. Si la política és tot allò que afecta als homes (i dones) l’economia ha ser tot allò que afecta al que afecta als homes (i dones). Segur que ja ho han llegit algun cop amb avorriment o poc desfici. Els presento l’economia circular: una estratègia que té per objectiu reduir tant l’entrada dels materials com la producció de deixalles, tancant els cicles o fluxos econòmics i ecològics dels recursos. Aprofitar l’aigua, tancar el llum, escriure per les dues cares del foli. S’ha fet tota la vida.

De fet, durant anys s’ha dit que l’ecologisme no era res més que una altra cara del conservadurisme més radical. Estar en contra del progrés es deia (què vol dir progrés per cert?). Però no és una qüestió de noms, és una qüestió de valors i, ja fa temps, de necessitat. No només perquè el món s’acaba, si no que perquè l’economia ja camina per aquí. Avui l’economia circular està en el punt de mira de les polítiques europees i de les seves estranyes regulacions. En un context mundial de recursos sobreexplotats i sota pressió, ningú ja no es qüestiona la importància de prendre en consideració la “sostenibilitat” en les estratègies empresarials, els models de negoci i el disseny de productes i serveis. Això és clau per avançar cap a una economia més competitiva, responsable i circular per al progrés i el benestar social. I Catalunya, com gairebé sempre, és pionera però cal que aquest país faci un esforç per superar el seu marc de comparació.

Estar per sobre de la mitjana espanyola està molt bé, és el nostre mínim, l’standard si voleu. Estar al nivell d’altres regions europees és desitjable però no és només això: Xile, Xina, Canadà, Japó,… allà és on cal ser presents. Sé que no és sexy parlar de gestió de residus, però és el principal àmbit de l’economia circular. A nivell català aquest sector engloba el 75% de la facturació associada a l’economia circular i el 60% del nombre d’empreses a Catalunya. Més xifres per entendre de què parlem. Amb dades de 2017, s’han detectat a Catalunya 391 empreses que ofereixen solucions d’economia circular, tenen una facturació agregada d’11.038 milions d’euros i donen feina a 70.419 treballadors. 4.090 milions d’euros de la facturació d’aquestes empreses està exclusivament vinculada a l’economia circular, un volum que representa el 2% del total del PIB català. El turisme en representa un 12%, tot té el seu lloc i el seu pes. Però és la suma el que ens fa més forts.

Som un país petit, sense gaires recursos energètics i entaforats en una bogeria geoestratègica, però tenim molt d’esperit de superació. Emprenedoria se’n diu. I en un món cada cop més petit on els nostres fills estudien en un altre continent i potser faran la vida adulta en un altre de més llunyà és qüestió de posar-se les piles i fer el que hem fet sempre: aprofitar al màxim el que tenim. No són paraules d’autoajuda. Tinguem orgull de ser qui som i entenguem d’on venim, si no no sabem on coi hem d’anar.

el 9 magazin 180907

Article publicat a El 9 Magazin

 

Foment del Treball plega veles: eludeix el sobiranisme i el pacte fiscal

“No sé què es pensaven que anavem a fer avui. Ni que anéssim a proclamar la república independent de no sé què!”, deia entre riures el president de la patronal Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà, abans d’iniciar-se l’acte ‘Anem per feina’. Aquesta cita havia despertat gran expectació ja que s’esperava una crítica de Foment a l’aposta sobiranista del president Artur Mas. S’esperava que Gay de Montellà exigís el pacte fiscal com a far de la reivindicació catalana. Doncs res, ni una cosa ni l’altre. Ni renyar Mas ni treure pit amb la conciliació amb Espanya.

En un acte en el qual ha destacat l’absència de la Cambra de Comerç, el Cercle d’Economia i la patronal Pimec per la suposada politització de la cita, l’única demanda concreta ha estat demanar “un pacte pel creixement”. És més, Gay de Montellà ha volgut ser amable amb les administracions: “Reconeixem l’esforç de la Generalitat i del Govern central, però calen reformes”. Més dur ha estat quan ha demanat un canvi d’actitud enfront de la corrupció política: “Hem de pensar que més enllà dels mecanismes de control, l’honradesa i el prestigi social d’una organització va molt lligat a les actituds personals, i molt especialment dels seus directius”. Abans de que comencessin els discursos, Gay de Montellà no ha parat d’encaixar mans i de rebre felicitacions; anava crescut: “Que si aquell imputat, que si el Bustos, jo crec que ara aquests polítics estan molt nerviosos, ja se’ls hi baixaran els fums”, deia el president de Foment a uns empresaris, a la porta de la biblioteca de Foment.

En l’acte, que ha convocat 400 persones en la seu de la patronal a Via Laietana, destacava la presència de l’historiador Francesc Cabana, el professor Ramon Adell, el secretari general de la Confederació de Comerç, Miguel Ángel Fraile, i els empresaris ‘culés’ Joan Gaspart, Joan Castells i Enric Reyna. Per la seva banda, el president de Fepime, Eusebi Cima ha parafrasejat dues vegades Artur Mas: “En un moment excepcional calen decisions excepcionals”.

Manel Fuentes es justifica i ataca

El presentador de la cita ha estat el periodista i conductor d’El Matí de Catalunya Ràdio, Manel Fuentes, que ha justificat la seva participació en un esdeveniment precedit de polèmica. “Si algú proposa alguna cosa per sortir de la crisi cal escoltar i per això he vingut” ha dit. Ha estat força contundent contra les entitats que no han acudit a la cita: “Estic acollonit perquè han de ser molt perillosos aquesta gent (Foment) perque hi ha més baixes aquí avui que en una empresa un dilluns abans que comencés la crisi”. També ha carregat contra la classe política: “En tota la sala no hi ha ni un imputat per corrupció, cosa que no tots poden dir”. També ha ironitzat sobre la renúncia del Papa Benet XVI i sobre el fet que el Vaticà té Estat propi però no eludeix la crisi.

Publicat a El Singular Digital