Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat

Quim Monzó, gràcies

Tot els contes que he escrit i he llençat. Totes les veleïtats literàries que mai he tingut neixen en la revolució que per mi va ser Quim Monzó allà a la primera adolescència. Ara, coneixem que el 50è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, dotat amb 20.000 euros, ha recaigut en Quim Monzó. Així, Monzó, amb 65 anys (un dels guardonats més joves) es suma a una llista on ja hi són Salvador Espriu, Joan Fuster, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Josep Benet, Jaume Cabré, entre d’altres. No el tingué mai Josep Pla perquè som un país tot sovint miserable i tot sovint superficial.

És un premi mediàtic? Ho dic perquè Monzó és a més de novel·lista i contista, també guionista de cinema, traductor, articulista i col·laborador històric de programes de ràdio d’èxit. La llista de llibres que formen part del meu esquema mental és més o menys heterogènea però hi té molta presència en Monzó. ‘L’illa de Maians’, ‘La magnitud de la tragèdia’ o ‘El perquè de tot plegat’ són alguns títols que dic de memòria.

És amb Monzó que també entenc la importància de ser traduït a altres idiomes. Sempre m’ha impressionat la potència de Cabré, Rodoreda i el mateix Monzó en llengua alemanya. És el nostre Paul Auster o John Irving, per entendre’ns. L’estil és Raymond Carver totalment, un altre meu referent. Però no és un escriptor literari, és un home que escriu. Això el fa proper i el fa creïble. Això fa que sempre el vulguis llegir i també que sovint n’esperis sempre més.

No diré que Monzó em decep. Però sí que li tinc molta exigència, perquè tot sovint ha fet de mi algú millor, més curiós i més raonable, més senzill i menys imbècil. Gràcies. Quan ha escrit ficció m’ha connectat a la raó i quan escriu sobre la realitat em remou l’estòmac. És literalment actual. De fet, rep un premi d’una entitat que té el president a la presó. Digne de ‘Benzina’ i de Franz Kafka.

Monzó va acceptar el premi com és ell, tímid i al contraatac. Aquell punt mític quan feia amb Ramon Barnils i Jordi Vendrell el llegendari “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico” de Catalunya Ràdio, escola que ens inspira encara. I Monzó va avisar de que la llengua catalana ha quedat arraconada en els darrers anys: “Anem cap a una irlandització del català”, digué. “A mi em sembla perfecte que Catalunya sigui un Estat, però sigui un Estat o no, em sembla penós un Estat com Irlanda”, on la llengua és arraconada. El premi és per nosaltres que podem llegir-lo, i fins i tot podríem fer-li cas.

Article publicat a El 9 NOU Magazín

El 9 NOU magazín 20180309