Colau o el canvi rectificat

Rectificar és de savis, diu el proverbi. De cap manera! Millor demanar perdó que demanar permís. Sí home! Doncs amb aquestes frases fetes ja tenim l’estratègia política i sortida tàctica tipus de l’alcaldessa de Barcelona, senyora Ada Colau. Exemples: Colau rectifica i ordena reforçar la Guàrdia Urbana contra el top manta. Colau rectifica i ja parla de millorar la proposta sobre la candidatura Barcelona-Pirineus 2026. I l’hemeroteca maleïda segueix: Colau rectifica i permet que hi hagi Mobile World Congress fins 2023. Colau rectifica i accepta revisar 28 llicències d’hotel congelades.

Sí, se puede! I tant que es pot. Vostè vagi fent, que ja ho canviarem quan toqui. Si toca o si ho diu la premsa, o el gremi de torn. Coherència i olé! Doncs sí que es pot rectificar. És clar que sí, només faltaria. Però és que no hem fet els cent dies de gràcia i ja l’hem vessada prou cops. El canvi famós. Barcelona amplia en 2,8 milions d’euros la dotació per a beques menjador. Això està molt bé. Però a la capital catalana no hi havia ningú que demanés beca i que no se li donés. Ara diu el nou equip de govern que això no és així, que hi ha 5.000 famílies més que ho necessiten. Endavant. Però això d’interpretar les dades em sembla curiós per part de l’administració.

Perquè ara no es pot criticar. No. L’alcaldessa Colau ho ha pregonat: “Demano a l’oposició que no faci política amb temes sensibles”. Que no faci política! Però que s’ha pensat l’oposició? Imagino que aquesta demanda d’Ada Colau està feta des de la candidesa. Si no té molt mala fe. Si no ho fa des de la innocència més naïf aquesta senyora pensa que està per sobre del bé i del mal. La cosa pública té això, que et critiquen. I així ha de ser. I més a un alcalde, que és el primer bastió de la república, de la gestió de cara al ciutadà. Suposo que no hem entrat encara en la fase Evita. Segur que rectifica d’això també.

Recordeu la sèrie Sí, ministre? La BBC, sempre tan subtil. Recordeu aquell personatge? Sir Humprey Appleby. Era ben bé la plasmació del poder del funcionari, d’aquell que sap que sempre hi serà i que el polític de torn passa. I ell roman. Doncs això mateix passa a l’Ajuntament de Barcelona. I passava entre 1979 i 2011 amb alcaldes socialistes i en els darrers anys amb l’alcalde Trias de CiU.

Existeix un magma, una estructura autàrquica que és la que fa que el cap i casal es mogui. I així ha de ser, no hem de dependre dels polítics, cal una funció pública eficient, vàlida i independent. És clar, però i quan mana més que els escollits democràticament? Ai las! Doncs la senyora Colau i la pretesa marea revolucionària a la Robespierre no marejaran massa l’Ajuntament. Bé, sí que el marejaran amb les anades i vingudes i les rectificacions. Però es trobaran (o ja s’hi troben) que governar vol dir mullar-se el cul i que és incòmode i aquí farem la prova del nou. De moment, anar rectificant per si queda alguna cosa.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

El pacte, traïdor!

Dissabte es constitueixen els ajuntaments catalans. Dissabte sabrem quins batlles tindrem a casa. Dissabte es corona un dels pics que es van posar en lliça les passades eleccions municipals. Altra cosa són diputacions i consells comarcals. Qui serà alcalde a Vic? I a Olot? I a Reus? Seguim sense saber si hi haurà els grans pactes d’esquerres que facilitaran la nova política. Sembla que la nova política prefereix quedar-se a l’oposició quan té ocasió. Perquè es veu que això de governar cansa, i a més cal fer alguna cosa un cop a lloc.

En aquest sentit sembla que Ada Colau està calmant tots els dimonis. Domina les càmeres. Ahir somreia amb Pimec. Ahir feia gerent de l’Ajuntament de Barcelona a l’exregidor i excandidat a candidat socialista, Jordi Martí Grau. A nivell mediàtic, tot és meravellós. Però i el pacte? Esquerra sí, Esquerra no. Colau és prou independentista o no. Un passet endavant i dos enrere. I mentrestant en Collboni oferint-se com a enviat del capital.

On són les majories de progrés que havien de revolucionar la nostra societat? Doncs no hi són, miri al final hem pensat que era millor fer veure que ens obliguen a estar a l’oposició. Colau no ha pogut jugar a això perquè, ai las, ha estat la llista més votada, i la política al final també és qüestió de responsabilitat. I a Badalona? Qui diu si s’ha votat canvi? Els ciutadans sembla que no. Sembla que depèn dels socialistes: uns volen sumar-se al pacte de progrés per foragitar Albiol i d’altres creuen que això és donar ales a l’independentisme. El PSC també té un bon “cacao maravillao“.

Fora de Barcelona i àrea, on hi ha vida i vida molt intel·ligent, trobem diversos ajuntaments on les forces més votades (habitualment Convergència i Unió) està tenint problemes per formar govern. I normalment els problemes els troba sobretot amb Esquerra. Però, no hi havia un pacte entre el president Mas i Oriol Junqueras per sumar majories a favor de la sobirania plena? Doncs sí, però sembla que només la punteta. Vic i Olot són dos casos on gairebé CiU, llargament més votada, ha estat a punt de quedar fora. Deu ser que Junqueras no deu trobar prou de confiança el president Mas. Que els pactes no ens facin traïdors?

I com es fan els pactes? Com les lleis i les salsitxes, millor no saber-ho. Hi ha un consell comarcal on dues forces es partiran la presidència. Fins aquí mira, rar però tira. Però és que un dels que serà president per dos anys té només dos regidors a la seva vila. I no és del PP per entendre’ns. Ai.

La política és pactar, però potser no tant.

Article publicat a Nació Digital

Sant Feliu no vol líder

L’Ajuntament de Sant Feliu s’ha convertit en una barreja dels parlaments d’Israel i d’Itàlia. Molt fragmentat diuen els que diuen ser uns entesos. Hi ha hagut molta oferta diuen. Diuen, diuen, diuen. Les eleccions municipals han determinat que no hi ha lideratge clar a la capital (sí, sí, som la capital) del Baix Llobregat. Jo gosaria dir que no hi ha lideratges vàlids avui.
sant-feliu2_sanjose
Per una banda, el lideratge de l’alcalde Jordi San José ha quedat en entredit com a mínim. Ha perdut un regidor. Que si Podemos que si Rita la Cantaora: no és un bon resultat per l’alcalde. Aguanta? Sí, però això del Loctite no és la nova política crec. A més, en una entrevista amb periodistes a Ràdio Sant Feliu (jo hi era) l’alcalde va dir que l’objectiu era la majoria absoluta. Lloable. Però si ha guanyat 103 vots em direu. Tenint en compte l’expectativa és un brutal fracàs d’Iniciativa i de l’alcalde San José.

L’altra bufetada de la jornada (més enllà de la desfeta categòrica del PP) se la va endur Convergència i Unió. Perdre un terç dels vots respecte les anteriors eleccions no és un fet lleu, i passar de 4 regidors a la meitat és determinant a més de cruel. Dic que és cruel per poc merescut tenint en compte la tasca feta. Però la política no és justa, la política és humana. CiU ha estat al govern municipal donant la cara en plena crisi en les àrees d’Atenció a les Persones i Hisenda. No sembla que la ciutadania ho hagi valorat, i no sembla que vulguin que CiU torni a estar al govern. Altra cosa és l’aritmètica i, sobretot, entrar al gabinet si és per fer alguna cosa.

En tot cas no em puc estar de subratllar la feina colossal de na Rosa Mari Martí i d’en Manel Carrion. Ben valorats pel sector. Ben valorats pels seus rivals i inclús pel propi partit. Però mira, l’electorat sobirà i infal·lible va decidir l’altre dia que hi havia altres opcions.

El PSC ha aguantat. No ha ofert res nou i no ha tret res nou. Un autèntic partit conservador. La plataforma Veïns és un desajustament propi de la desil·lusió i de les ganes de figurar d’antics membres d’antics partits d’antigues idees. Altra cosa és Junts per Sant Feliu, que en essència és tota una altra filosofia però a la pràctica és gairebé el mateix.

I una altra notícia és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament amb tres regidors. Una candidatura jove que ha arreplegat un electorat jove i decidit a qui no li ha importat l’inexperiència dels primers llocs de la candidatura. A pesar de ser nous a l’ajuntament tots tres regidors compten amb una àmplia experiència en el que anomenem societat civil. Menció a banda té el mèrit d’Oriol Bossa que ha ressuscitat la secció local d’Esquerra després del lideratge anterior.

No hi ha dada clara sobre el nou lideratge a Sant Feliu. Però sí que hi ha una de ben clara: els partits sobiranistes el 2011 van obtenir 3.597 vots. En aquesta ocasió han sumat 4.329 suports, i ara ningú podrà dir que CiU no és sobiranista. Així doncs, en essència, Sant Feliu va endavant com a ciutat i com a país. Altra cosa és l’alcalde, que probablement haurà de gestionar amb més i autèntica humilitat.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

L’alcalde és un fill de puta

Ja està, ja hem passat les eleccions municipals. Sí, les més properes, les que més ens toquen de prop. Potser les menys romàntiques. Són les eleccions que parlen del carrer mal asfaltat, de la rotonda que no s’entén o d’aquell terreny que ningú sap per què però acabarà sent un centre cívic o alguna cosa així. La màgia de la política local, escolte.
L’alcalde o l’alcaldessa sempre és –ha sigut i serà per sempre– el blanc de totes les crítiques. Sempre l’alcalde és algú que s’equivoca, algú que pren decisions estranyes i que segur que beneficia algun familiar seu. Ser alcalde avui en dia és una professió de risc perquè ser alcalde vol dir estar sota sospita. En definitiva, tots pensem que l’alcalde és un fill de puta, algú que ens vol estafar o, pitjor encara, algú que ens vol dominar.
Ara la moda és carregar contra la política i els polítics. Ara la moda és desesperar-se, voler solucions ràpides i fàcils, alguna cosa que no coste d’entendre. Ara la moda és prometre i prometre (això ja es feia abans), però amb una diferència: els líders d’ara tenen molta raó i és gràcies a ells que ara sí que es fa política perquè ara la gent els ha votat; abans no valia, pobres mortals.
Però, de vegades, hi ha alguna cosa que torna a lloc. Fa quatre anys, un alcalde de la Terra Alta no va renovar. Després d’haver defensat el seu poble en un moment tràgic amb ungles i dents, a peu i a cavall, es quedava fora sense la confiança que mereixia.
Tot val en política, sembla ser. Això de la política, la fem les persones. Els polítics són brossa! La mateixa brossa que vostè i jo, oi que m’entén? Diumenge passat, el partit d’aquest ex alcalde que deia va tornar a guanyar en aquell poble i per majoria absoluta. La llista que portava era molt similar. De fet, si no m’erro, el pròxim alcalde i l’alcalde cremat anteriorment són mig família.
I som ben dolents. La ciutadania, vull dir. A veure, diuen que la democràcia no pot ser només votar cada quatre anys. No sé si hi puc estar d’acord. Amb el que ens agrada castigar amb els vots als polítics, no sé si aniríem massa enlloc si ens passem el dia rajant i carregant-nos el que hi ha. Alcaldes potents que deixen de tindre majoria absoluta. Però és que qui el substitueix trau majoria absoluta així mateix! No és una mica estrany? És igual qui guanye; l’alcalde és un fill de puta. Anirem a per ell.
Ara tenim alcaldes i alcaldesses nous. Només podem fer que desitjar-los sort i encerts. Perquè, estigueu tranquils: els mateixos que els hi hem deixat temporalment la nostra confiança serem els qui els decapitarem quan ens vinga de gust. Perquè sí, perquè l’alcalde és un fill de puta, perquè ho diem nosaltres.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

El cacic

Hi ha coses que no passen de moda, com el bon vi o les cançons de Julio Iglesias. I altres coses semblaven oblidades i ara són el màxim de la modernor, com el vermut i el sifó. Hi ha quelcom que ha existit tota la vida i que, lluny de desaparèixer, té més força que mai: la figura del cacic. Vostès ja saben de què parlo. Passa arreu. El diccionari ens diu que un cacic (paraula que no té veu femenina curiosament) és una “persona influent que exerceix un control sobre els assumptes polítics, administratius o socials en certes societats rurals”. Això de les societats rurals és per discutir-ho, però ja parlaré amb l’Institut d’Estudis Catalans en un altre moment.

Sembla que, si vius fora de Barcelona, ets Paco Martínez Soria i que ha de vindre el fo- raster per explicar-te com has de fer la teua, però vaja. Tornem a la persona influent. És d’aquells (o d’aquelles) que sempre saluda quan entra a un lloc i espera que el reconeguen. És d’aquells que té totes les respostes però prefereix que no li faces preguntes. És d’aquells que sempre diu que dóna exemple o, millor encara, d’aquells que es veu que t’ha fet un favor. I ara se’l vol cobrar.

Sempre és un bon moment per al cacic. Quan no són festes, són les eleccions. I quan no et vol vendre alguna cosa et vol demanar un favor. Ell procura pel teu bé, que curiosament coincideix amb el seu interès. Quin favor que ens fa!.

Ell sempre parla de moral, però no segueix el dogma. Ell té la seua pròpia fe, té nom de profeta o bé una relació especial amb el poder. Però nosaltres hem de fer el que toca, el que el cacic disposa. Ell sempre parla de donar exemple, però mai no es mesura amb la nostra mateixa llei. Nosaltres paguem impostos; ell els distrau.

I ara, de nou, aquest individu ve a donar lliçons, a demanar el vot per al seu amic, el que li facilita la font, el que li reconeix els seus drets, el que li permet fer no sé què. Però no era un guany per a tothom?. Pot passar al seu poble, però també passa al nostre país. Hi ha qui va a fora a fer de venedor de loció capil·lar quan ell mateix és calb. Sort en tenim, de l’home del serrell.

No us deixeu controlar per aquests cacics, vinguen vestits de nou o amb la caspa de sempre. Avui, siga pel que siga, la política és més propera que mai. Sí, la resposta és a la política, no pas al vent com deia el poeta. La política que es fa al bar (o bars) de la plaça i la que ens enfronta a la sobretaula. Discutim fins a quedar sadollats, però després movem-nos i diguem la nostra. Sense barbes ni ‘cuetes’. Només fer el que sempre hem hagut de fer perquè els de sempre no ens manen. Adéu siau, cacic!.

Article al setmanari La Veu de l’Ebre