Arxiu d'etiquetes: enquestes

Hail to the Chief!

Aquest mapa del New York Times explica com han anat les eleccions presidencials als Estats Units. Ha guanyat en Donald Trump deixant en ridícul la majoria de sondejos nacionals. La diferència ha estat de poc més de 170.000 vots a favor de Clinton, però amb 279 delegats per Trump. En estats tan rellevants com Michigan amb prou feines Trump ha vençut per 20.000 vots a Hillary Clinton. I així s’explica mica en mica la victòria del candidat republicà. Donald Trump és el nou comandant en cap i president de la república dels Estats Units d’América.

mapa-trump-2016-marges

Eren unes eleccions complicades en les que Hillary Clinton era la favorita, però amb una opció real de victòria com Trump. Ahir vaig escriure que no entenem prou els americans i que per això no sabem com tractar el que serà nou president dels USA. La diferència entre ambdós no ha estat gaire gran, però indica que el republicà ha treballat més i millor allà on havia de ser fort i ha tingut el coratge de donar la cara on potser no era tan benvingut. Sempre és millor perdre per 3 a 2 que no per 5 a 0. Clinton ha obtingut més vot popular, però això és una anècdota avui. Guanya qui guanya amb les regles del joc.

Hi ha alguns punts que voldria destacar que crec que poden ser clau per entendre una mica més el perquè de tot plegat.

Enquestes que fallen: És un escàndol. La majoria d’enquestes nacionals donaven avantatge a Clinton. Sí que és cert que un molt estret marge afavoria a la candidata demòcrata, però si hom anava a les enquestes estatals el retrat era més favorable a Trump. Jo també m’he empassat tot el que em deia New York Times o CNN, inclús Politico, però les enquestes fallen i no tot és culpa del famós vot ocult. Els mitjans de comunicació han de repensar com informar de les eleccions en general i per les enquestes en concret.

Prejudicis racials: Els llatins (11% població) voten Demòcrata. Doncs no, no és automàtic. De la mateixa manera que els negres (12% població) van deixar de votar en massa pels Demòcrates abans d’Obama (ara Trump tampoc els ha seduït precisament). Ja res és preestablert. A més, a part de la raça el que ha pesat és el perfil socioeconòmic. L’economia americana encara està refredada i afecta molt directament a un electorat que no vol subvencions sinó que vol feina, una classe mitjana que es veu escanyada, i creu que Trump, l’home de negocis, els ajudarà. De fet, la minoria més important avui és la dels homes blancs sense estudis universitaris, no se’ls pot deixar a banda.

La por i el gènere. Les dones han votat Trump? Sí, però poc. En qualsevol cas molt menys que els homes que sí han cregut en el milionari de la gorra vermella. Però són les dones qui han mostrat ‘por’ i ‘estar espantades’ en el cas de que Trump guanyés. Ara és temps per al president electe per rebaixar aquesta situació que ell mateix ha provocat en campanya. Un cop passada la campanya Trump prendrà un altre to, com ha fet en el discurs de victòria.

President de tots. El senyor Trump ha d’entendre que no pot seguir com en la campanya. Ha de veure què volen dir els resultats de California, l’estat més gran de la Unió, per la seva política de president. El seu discurs de la victòria (vídeo)semblava que anava en aquesta direcció tot i que era més amable que concret.

Herència Obama: Malgrat deixar la presidència amb un 54% d’aprovació popular, el llegat de Barack Obama és fluix a nivell d’atur (a pesar de la millora) i de poca qualitat dels llocs de treball. Després d’un primer mandat on va ser valent rescatant grans companyies, avui en dia no lidera el món lliure en aquest sentit. Trump promet rebaixar impostos, després de 8 anys d’Obama i de demòcrates aquest punt és un punt important. Pel que fa a política internacional Obama ha estat somrient de cara a la galeria mentre els drons feien la guerra neta a Afganistán, Iraq, etcètera. Premi Nobel de la Pau sí, com Kissinger o Yasser Arafat.

Swing states per Trump: El multimilionari de Nova York és sobretot un competidor. I ha anat a guanyar on calia. Fins i tot ha obligat Clinton a cobrir els espais que se li consideraven propis. I això no només ha fet que la candidata demòcrata no avancés en gaires estats en no poder dedicar-hi prou esforços sinó que hagut de defensar els seus bastions. I alguns els ha perdut, tot i que per poc. Hi ha 4 estats on la diferència és menor a l’1,4%.

pennsylvania-results

Qüestió d’actitud: Si deia que Trump és un competidor, no es pot dir que Clinton no ho sigui però sí que el seu posat repipí la fa mala perdedora. I no és una candidata gloriosa, com si era Obama, un gran venedor de fum i d’il·lusió. A més, per presentar la batalla moral a Trump els Clinton tenen la cua de palla. L’actitud dels candidats ha estat clau perquè en els últims moments s’hagi decidit la cursa. Trump no projectava tenir-ho guanyat, mentre que Hillary sí.

Congrés de color vermell: Tot el poder legislatiu de la mà dels republicans. Bona notícia. Podran marcar Trump sense la cotilla del bipartidisme. Qui millor que el propi partit (tot i que amb Trump això és un dir) per rebaixar o inflar l’agenda política del 45è president. El Senat ha estat un objectiu massa potent pels Demòcrates que creien que l’onada de Hillary els portaria a la victòria. Ni una cosa ni l’altra. En canvi a la Casa de Representants, Paul Ryan seguirà sent el tercer home i si vol anar més enllà (que sí que vol) haurà de jugar fort i liderar una agenda que ell ja ha marcat en campanya, però sobretot donar sentit al Partit Republicà.

Gary Johnson com Perot o Nader: L’ex governador de Nou Mexicà, líder del Partit Llibertari, ha obtingut uns 4 milions de vots. Ha navegat entre el 3 i el 5% del vot en diversos estats. De fet, diversos Demòcrates es queixen de que Johnson els ‘hi ha près’ Florida. Però qui vota Johnson vota renovació i, sobretot, no vol saber res de Hillary Clinton. El bipartidisme no és total als USA.

Marihuana: California, Nevada i Massachussets han aprovat l’ús recreatiu de la marihuana. Arizona ha dit que no, i Maine encara no se sap. Aquesta herba és una de les protagonistes de la nit. Cal recordar que en cada estat hi havia diverses eleccions a més de la de president. Podrien votar-se esmenes constitucionals, càrrecs com fiscal o recaptador d’impostos o referèndums locals.

marihuana

D’altres estats (Florida, North Dakota, Arkansas i Montana ) han preguntat per l’ús mèdic de la marihuana i ha sortit el sí. Potser és un detall només, però ajuda a entendre la forma de pensar actual del país. Sí, als estats més progres es podrà fumar herba, però l’ús mèdic als USA és una petita revolució, un país on en alguns llocs encara s’ensenya el creacionisme a les escoles.

Finalment, ha obert la borsa de Nova York i no ha passat res greu. El món segueix girant, a veure cap on va.

 

Enquestes, mitjans i mitges veritats

La setmana passada fou la de les enquestes. Per una banda, la d’El Periódico on s’explica (amb una mostra de 800 entrevistes) que ERC superaria a CiU en unes eventuals eleccions catalanes i que això de l’independentisme perd força en favor d’una cosa anomenada “tercera via”. Aquest passat diumenge el diari El País també en publica una on això de la “tercera via” prèn molt de protagonisme, fet que permet fer una editorial contra el radicalisme independentista. Res de nou, setmanes abans el diari La Vanguardia també assegurava que el mapa electoral com el coneixíem s’havia esberlat i ara hi havia una cosa tota nova, i donava empat entre CiU i Esquerra, amb avantatge del partit de Macià i Companys.

Aquesta era una primera lectura: CiU s’enfonsa pel seu radicalisme. Però esclar, ERC puja pel seu radicalisme. Els habituals analistes diuen allò de que “més val l’original a la còpia”, i així ja està tot dit. Tot fàcil, treus uns escons aquí i els poses allà, poses uns percentatges aquí i els treus d’allí. Bé, també es diu allò del desgast del Govern, i aquí sí. Pocs a Europa no han rebut bufetades per la seva acció de govern en plena crisi. És impossible ser popular. I ja està? No, aquests tres estudis que he mencionat ens volen fer creure que CiU s’enfonsa per independentista i perquè a més l’independentisme s’enfonsa també, ara es porta això de la “tercera via”.

Més enllà del protagonisme que pugui tenir en cada mitjà de comunicació cert dirigent polític d’un o altre partit el conflicte va més enllà perquè el conflicte ja ha començat. Començarem a dir mitges veritats. Com a mínim als mitjans diguem-ne neutrals l’estratègia és clara i potser varia la tàctica. Carregar-se tot el que tingui que veure amb el sobiranisme/independentisme, varia el to i la cadència de clatellades. I reconec que el debat és bo, que m’agrada trobar arguments contraris a la independència perquè ens fan crèixer a tot. Ah, i efectivament diaris com Ara o El Punt Avui fan campanya independentista, no passa res.

I és que les enquestes no fan política. Poden ajudar a crear marcs mentals, estats d’opinió (curiós que un estudi d’opinió condicioni l’opinió, oi?) i fins i tot poden preocupar o no, però no són manera de fer política. Qui seguia molt la demoscòpia per a fer política era José Luis Rodríguez Zapatero, i bé, ja sabeu com va anar.

Ara el que cal fer és asseure’s sense discutir gaire en públic i fer el que cal fer, parlar en la ponència parlamentària i decidir data i pregunta, com deia en Josep Rull. El compromís amb la consulta no pot ser més clar, si està pressupostat i tot! I entenc que això no agradi a tots els apòstols de la “tercera via”, però la vida és com és i cal preguntar. Cal preguntar clarament i no embolicar la troca.

Aquest tuit és d’un diputat del PSC al Congreso de los Diputados, no puc estar més en desacord. L’argument sembla diàfan però amaga massa coses. Per una banda, totes les opcions són respectables esclar però cadascú té el pes que té al Parlament. I per altra banda, quines són totes les opcions? Si la independència és quelcom eteri, què és la “tercera via”? I el federalisme? Fa temps que no miro pel·lícules de fantasía però vaja no m’estranyaria que en la nova entrega d’El Hobbit hi sortís un socialista català.

I tot això suposa tensions als partits? Esclar. Però sembla que només afecti a Convergència, i potser caldria veure què passa a Esquerra, perquè a Unió ja veiem que s’alcen veus contràries a la crítica al procés. Tot ben normal, és un moment complicat perquè es contrauen les militàncies i les inèrcies.

En tot cas, i per acabar, s’està volent deixar la idea de que l’independentisme no només és una cortina de fum de diversos polítics si no que pel que fa al suport popular té a veure amb una esbravada. Amb una sortida endavant perquè no hi havia alternatives, fins ara que ens hem empescat la “tercera via” i la moderació. Però no, el sobiranisme té idees polítiques darrere. Com a mínim les tenen els independentistes i a mi m’agraden. Així doncs #seguim i no deixem que el soroll ens atordeixi.

No Mariano, no «party»

El Partit Popular està tocat. De mort? No se sap mai. El darrer capítol de la novel·la “Bárcenas, el tesorero listillo” ens porta a veure com el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, donava suport moral a l’extresorer del PP en els darrers mesos i anys. Potser són molt amics, o potser Rajoy tem que Bárcenas estiri de la manta i se li refredin els peus. Doncs ja ha començat i el president del Govern del Regne d’Espanya s’ha posat a la picota. Durant tot aquest temps de Bárcenas per amunt i per avall el líder del PP no ha dit res, excepte allò “todo es falso, salvo alguna cosa…”. Silencis que assenyalen i que poden fer saltar pels aires el PP tal com el coneixem.

Rajoy va guanyar a la tercera i per majoria absoluta. Ara, les clavegueres obturades que el van ajudar a arribar al poder fan massa pudor. Si fem política comparada, veurem que un cas com el de Bárcenas-Rajoy provocaria una dimissió fulgurant del president i convocatòria d’eleccions amb urgència. I aquí? Poca cosa. La gent està emprenyada. Al descrèdit general (i injust per tant) de la política només li faltava això.

Valorar enquestes sempre té un punt esotèric, però de vegades permet veure algunes tendències. Si parlem del mercat espanyol, ens adonarem que el desastre és molt a prop. Segons el darrer baròmetre del CIS el 32,4% dels espanyols considera que la situació política és dolenta, mentre que un 48,3% considera que és molt dolenta. La immensa majoria opina que l’any que ve tot seguirà igual.

Tot fa albirar un panorama de fallida política que podria comportar una caiguda del Govern espanyol. Per l’independentisme català la caiguda de Rajoy ara mateix seria una pedra a la sabata. Rajoy no ha escoltat cap dels requeriments democràtics que ha fet Catalunya, manté l’asfixia financera i boicoteja l’acció exterior de la Generalitat, no ens l’hauríem de treure de sobre? Però, qui vindria després?

Seguint amb les enquestes veiem que el PP tornaria a guanyar unes eleccions a Espanya i que el PSOE (el que creu que Catalunya és un “volcà en erupció”) s’enfonsa una mica més. Però l’accent seria la pujada d’Izquierda Unida fins a xifres rellevants i el posicionament d’UPyD com a tercera força del Congrés. L’accent que aquestes tropes de xoc posarien a la política espanyola seria horrorós i agressiu.

Si el PP amb majoria absoluta és dur i foteta fa por imaginar com seria un govern del PP en minoria recolzat en el “millanastrayisme” d’UPyD. O pitjor encara seria, en l’àmbit d’opinió pública, que hi hagués un pacte d’estat entre PP, PSOE i UPyD (ja veuríem què farien els postcomunistes) perquè el seu afany recentralitzador no tindria rèplica. Perquè el poder espanyol tot unit és complicat de torejar i perquè la comunitat internacional podria decidir que el fet que no ens deixin votar és un “afer domèstic” de primera divisió. Nois, tenim pressa.

(Publicat a Nació Digital)

El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació

El nostre mal no vol soroll, deia el clàssic. El nostre camí serà feixuc i ple d’obstacles i de bufetades, diu el president Mas. El nostre Debat és que no tenim Estat sent una Nació, i deixem-nos d’orgues. Per part de qualsevol president espanyol sempre hem de sentir la mateixa cantarella: “Cap altre govern com el meu ha fet més per Catalunya”. Això és el que es pot parlar de Catalunya en un debat com el que ha acabat avui. L’entesa entre Catalunya i Espanya ha arribat a la fatiga. Ningú vol saber-ne res de l’altre. Ambient previ al divorci, quan els dos saben que ja res va bé. Anem al xoc, i res serà com abans, això segur.

Source: elpais.com via Aleix on Pinterest

L’altre tema del dia, sense cap mena de dubte, és la publicació del darrer baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de la Generalitat. Per una banda cal destacar que l’independentisme, sembla, es manté i que gairebé un 55% de catalans votarien a favor de la independència de Catalunya. Visca!

A més aquests dies, i més avui, es repeteix la lletania aquesta de que l’aposta electoral de Convergència i Unió, i molt especialment del president Mas, ha sortit malament. Tal i com revela l’enquesta del CEO per primer cop ERC seria l’opció preferida dels catalans en vot directe, per davant de CiU. I què? És un error de Convergència i Unió (o de qualsevol polític) dir el que pensa? Em posa dels nervis. La política té molt de càlcul, de tàctica, de maniobra. Sí, d’acord. Però també té a veure, i molt, amb les conviccions.
Artur Mas  podria haver fet una altra campanya o fins i tot podria no haver convocat eleccions. Sí, però va preferir tirar pel dret. Que segur que pensava que li aniria a favor, o potser algú del seu entorn ho creia. La cosa va anar com a va anar amb una participació altíssima. I probablement, uns dels costos de que Catalunya sigui independent sigui que un partit de la importància i transversalitat profunda com Convergència quedi debilitat pel procés. Seria el més normal, la veritat. Però això ja és un altre tema.

Però a mi el que em preocupa de debò de l’enquesta del CEO és l’augment de la desafecció. Poc o gens satisfet amb la democràcia, 84.9%. Funest i lamentable. S’està creant un caldo de cultiu favorable al populisme de tot signe que pot portar aquest país i aquesta nostra societat al barranc més ferotge de tots. I això no és només cosa dels polítics, som nosaltres. Quin país volem doncs? Apa, a córrer.