Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

el 9 magazin 180824

Anuncis

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)

Què us passa amb Tarragona?

Els catalans són com alumnes d’autoescola, o frenem de cop o ens passem de llarg. La nostra idiosincràcia, farcida de llatinismes i actituds hebrees, ens fa ser sovint miserables en la nostra crítica. Sempre serà més verd el jardí del veí, però sovint tenim moltes ganes (és que es nota) de que el jardí del veí s’inundi i se l’endugui un huracà. Després de penes i treballs tenim ara els Jocs del Mediterrani a Tarragona. I se’ls esperava amb ganes. A la capital romana perquè fa anys que s’hi estan posant i perquè porten un curs sencer en pròrroga per acabar els equipaments i donar una bona imatge de ciutat. I els de la resta de Catalunya -altra tema és Reus que ja és tràgic- anar mirant de tant en tant a veure què feien aquesta colla de bojos que fan castells en un pavelló.

I pam! Que si ve el Rei d’Espanya, que si el president Torra, que si el president Sánchez, que si les entrades, que si un paracaigudista, que si no hi ha aparcament, que si fa massa calor,… A veure nois, que no és un esdeveniment que passa a Catalunya? Què no som tots catalans, fins i tot els de Tarragona? Doncs no, fot-li. Si fossim una mica més civilitzats esperaríem al 2 de juliol, un cop tot recollit, i llavors ens posaríem a demanar responsabilitats i, si calgués, a felicitar a qui fos. Però no, nosaltres no fem això. Tots som un entrenador del Barça, un president de la Generalitat i un alcalde. Tot a la vegada. Som tan collonuts…

A veure, què us passa amb Tarragona? Parlem-ne catalans. No us agrada prou sembla. Parlen com nosaltres. Pensen com nosaltres, fins i tot pateixen com nosaltres. Com deia el clàssic: i si els punxem no surt sang? No escric tot plegat per defensar a l’organització, ni a l’Ajuntament, ni molt menys al govern espanyol, però quan noto acarnissament el sentit aràcnid se m’activa. No ho puc evitar. És injust i gratuït, i, com totes aquestes actituds estomacals, és fatal pels interessos de Catalunya.

Que sí, que molt mal efecte l’estadi mig ple a la inauguració, que mare de Déu això dels espanyols i les entrades, que si no hi ha La Marsellesa, que si Mireia Belmonte posant medalles, que si els àrbitres fan vaga,… Però, i què? No podem sortir com a rates, esperem el torn. Ser ciutadà comporta drets i obligacions. I per mi és una obligació donar suport i escalf a les iniciatives que poden promoure la meva ciutat i el meu país. Sóc un català de Barcelona que no he anat mai al Mobile World Congress, però sé perfectament que és quelcom boníssim per la ciutat i per Catalunya. Que si m’emprenyen els turistes? No ho sabeu prou. Però si és bo per tu, Tarragona, és bo per mi, i per tu.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 magazín 180629

De Joan Dausà a Quim Torra

La confiança és clau. Vull dir la confiança en un mateix, en tu mateix. No és cert que som conscients dels nostres límits. Fins que arriba el moment no saps per on saltaràs. Les meves experiències davant d’emergències m’han descobert com un individu fred i resolutiu, i gens donat al sentimentalisme. Curiosament, en la ‘vida real’ tinc tendència, com molts, a l’altre extrem: A donar voltes, al drama, a la tonteria. Sempre explico que sóc un vell, amb la cara de nen i el cor pansit. Tot ve a tomb per la confiança, que no és més que la creença en el Bé, en que tot sortirà i en que d’una manera o altra estem cridats, per la nostra pròpia voluntat, a l’èxit.

No és pas cap estupidesa hippy. Mireu-ho bé: és en la confiança on podem reeixir. Fa ja un temps que hi ha la tendència que propugna que hem d’apropiar-nos dels sentiments, de tenir consciència i un cop controlats poder fer el que creguem amb ells. Aquest empoderament és una manera d’arribar a pilotar uns sentiments que ens fan ser humans i, per tant, idiotes i meravellosos. Vols deixar de ser huma? Penso en Joan Dausà, veí molt de temps, i un exemple brutal de confiança en un mateix, i de capacitat d’adaptació. També com a artista, amb un nou disc d’alegria mossegada i uns detalls de so envolvent que volen tornar-se a posar de moda. El cas de Dausà és d’un artista fet a si mateix més enllà de la formació adequada i esperada. D’un home que va decidir adaptar-se cada moment a cada moment.

La “gran eufòria” de Dausà és música i lletra, però també és el resum d’una vida i d’una intenció. La gent de Ciències sempre em deia a l’institut: és que com se sap interpretar un llibre o un poema, això no és científic. Malament. Perquè la interpretació, en tots els sentits, es basa en la vida viscuda. És el fruit de les nafres i dels migs somriures, dels mals de panxa i de les ressaques. Som el que som perquè varem ser el que recordem. I això, que sovint ens fa estar tristos, és tot el contrari: és un regal per l’esperança. Per entendre que som més que tot i menys que tu i que ningú.

No em puc estar de citar també en Guille Milkyway, geni català, i el seu darrer single ‘Ataraxia’, mot grec que sintetitza el pensament dels estoics: és la capacitat de no permetre que els sentiments et dominin i així ser feliç. Concepte que vaig descobrir jovenet a ‘El árbol de la Ciencia’ de Pío Baroja. Llavors em va fascinar. Avui no el puc entendre per sí sol. Perquè considero que la vida ens permet/obliga a tenir confiança. És fascinant. És l’amor pur, per tu i per mi mateix. I em fa pensar en el president Quim Torra que cada cop que parla o que manifesta les seves intencions li noto la confiança. I això també ens ajuda a sentir una petita eufòria, que també en la mereixem.

Article publicat al magazín d’El 9 Nou

El 9 magazin 180622

Sóc un supremacista

Tota acció té un efecte i aquest produeix conseqüència. Quim Torra és el 131è president de la Generalitat, i això no agrada a l’espanyolisme organitzat sota el paraigues del famós article 155. Només cal llegir el tuit d’Inés Arrimadas (del partit que el 2009 feia coalició europea amb la feixista Libertas), cap de l’oposició, per copsar el moment: “Aquí algunos ejemplos de lo que piensa Quim Torra, el candidato más radical que ha podido encontrar Puigdemont para alargar el procés y aumentar el conflicto y la fractura social. Supremacismo y odio puro. Si el Gobierno cree que ‘esto de Cataluña’ está solucionado, se equivoca.” I adjuntava unes captures d’uns tuits del president Torra de fa uns anys. Són paraules dures però sovint fora de context, i ja se sap que la ironia necessita còmplices. Resulta que Quim Torra, ciutadà i president, és un supremacista. Jo també ho sóc, ho confesso. I crec que ara és el millor moment per ser-ho.

Tot fa pensar que cal donar tot el suport democràtic als presidents Torra i Puigdemont, per motius diferents però per la mateixa cosa. Cal recordar també que la propera batalla democràtica haurien de ser les eleccions municipals i europees: així doncs els municipis hi han de ser i la política ha de ser exigent. No confio en la ‘nova política’, crec que de política hi ha de bona i de dolenta, i punt.

I ara el supremacisme. També s’ha qualificat Torra de nazi i de racista, així com de xenòfob, però això no és tan notícia. Per entendre’ns: ara els supremacistes acusen de supremacistes els que no tenen poder ni estat per legitimar la seva nació (això està al constitucional Estatut!). No és un ‘i tu més’, però la comparació pot ajudar la situació en el seu punt. Jo m’he llegit llibres i articles de Quim Torra. I m’han agradat i crec que no és una persona racista, xenòfoba, nazi o supremacista. De cap manera, però sí que té una visió del món. I això molesta. La concreció enfront del relativisme de la transversalitat de la buidor, cou.

El president Torra és un nacionalista català. Fa molt de temps que existeix això. No és una novetat. És plenament democràtic i al segle XXI no se li poden imputar elements del segle XIX perquè si juguem a això no podríem compartir el pati. Perquè no és un nosaltres contra ells. No. Fa temps que no ens interessa d’on vens, si no on vols anar. I els que hi estan en contra són els que no volen anar enlloc recordant que venien de fora, però de fora de la política catalana, que més enllà de sigles sempre ha estat integradora i pactista. I ara, per la república catalana també ho haurà de fer. Jo tinc i tenia pressa, però sé que m’hauré d’esperar.
El 9 magazín 180518

Article publicat a El 9 Magazín