El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Bravo Planeta!

Després diran que el Govern Torra no és coherent, i no fa coses, i que és de filfa. De moment el grup Planeta, construit a Catalunya i desplaçat de fa poc a Madrid, ja ho ha patit en el propi estòmac. Aquesta setmana l’escriptor valencià super-ventes Santiago Posteguillo va guanyar el 67è Premi Planeta amb l’obra ‘Yo, Júlia’, enduent-se el guardó més ben premiat de la literatura en castellà. Visca Posteguillo i els ‘best-sellers’!

Hi era tothom? Doncs no, i menys mal. La cerimònia va quedar marcada per l’absència de càrrecs de la Generalitat de Catalunya, tot i la presència d’altres personalitats del país. L’any passat, després que Planeta anunciés que traslladava la seu social a Madrid, el president Carles Puigdemont va declinar la invitació, però sí que hi va assistir el conseller d’Empresa en aquell moment, Santi Vila. En aquesta ocasió, però, no hi ha assistit ni Torra ni cap dels seus consellers, com és natural. Planeta és una empresa immensa i molt respectable, molt. Ara bé, no pots respectar a qui no et respecta. L’actitud perdonavides de l’editorial fundada per José Manuel Lara Hernández no és de rebut.

El Govern, la Generalitat, les institucions en definitiva, han de representar al conjunt dels ciutadans. Totalment. Ara bé, hi ha límits. I no pots fer el joc a qui t’amenaça, amb qui creu que Catalunya no és prou bona per al seu negoci ni per la seva gent. Fet que, venint d’una empresa catalana, provoca mala imatge i agror. El president Torra, que no va poder participar en la recent reunió de la Unió pel Mediterrani, va fer el que calia. L’any que ve? Tant de bo tot siguin abraçades. I que visquin el Premi Planeta i tots aquells que envien les seves obres amb l’esperança de guanyar, malgrat que mai ningú ha guanyat un concurs així sense que li hagin dit abans. Il·lusió.

Article publicat al setmanari Ripollès

Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital

Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

el 9 magazin 180824

Hernando, tu has de demanar perdó

Un dels meus personatges preferits de la política espanyola és Rafael Hernando, portaveu del Partido Popular al Congreso de los Diputados. M’agradaria més que fos un personatge de ficció, però no. Home funest, de pentinat carrincló a la Juan Rosell, i de gest emprenyat i boví. Durant el darrer ple de cambra baixa espanyola, el senyor Hernando, va demanar al president Pedro Sánchez que suspengui la reunió amb el president Quim Torra. Fa dies que sabem que el proper 9 de juliol hi haurà la trobada més esperada al palau de La Moncloa. El motiu d’Hernando és que fins que el president de la Generalitat no demani perdó al rei i als espanyols per les seves ofenses no hi ha res a parlar aquí. Amb l’altra mà, el portaveu del PP va demanar també al president espanyol que aclarís si continua pensant o no que Torra és un supremacista, com va afirmar quan era el líder de l’oposició. Aquest dard no està malament. Sánchez fa de Sánchez i ja veurem que passa el dia 9 de juliol, dia de santa Verònica.

El senyor Hernando porta desenvolupant tasca d’electe des de 1983, que té molt de mèrit. A més primer fou diputat per Guadalajara i des de fa un parell de legislatures ho és per Almería. Entre una capital i una altra hi ha 426 quilòmetres. Hernando és un crack. Ell ens reclama que demanem perdó, però per què? Per les nostre ofenses? Sembla el parenostre això.

Però sempre va  bé fer memòria, per poder preparar l’acte de contrició. Al juliol de 2005, després de la sessió en què es va rebutjar la proposta del PP que el govern espanyol comparegués al Congreso per explicar la seva resposta davant l’incendi de Guadalajara, va tractar d’agredir el llavors portaveu parlamentari del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba. El van aturar Acebes i Zaplana, i hi ha una foto on la finada Carme Chacón li agafa un braç. Llavors portava el cabell com Pipi Estrada.

Al desembre de 2014 va ser condemnat a pagar 20.000 euros al partit polític populista UPyD per vulnerar l’honor del mateix i acusar-lo de finançar-se il·legalment. No han estat les úniques declaracions que han causat polèmica del diputat, al desembre de 2012 va negar el canvi climàtic adduint que aquests “postulats” responen a “eco-comunisme que profetitza el mateix que això que el pròxim 21 de desembre es va a acabar el món”. Per completar la llista, val a dir que a l’octubre de 2012 va cridar al jutge Santiago Pedraz “pijo àcrata”, comentari del que va haver de disculpar poc després. I olé! I aquest pinxo condemnat per la Justícia ens dona lliçons? Au vés, i demana’ns tu perdó.

Article publicat a El 9 Magazín
new doc 2018-07-06 13.00.50_1 (1)