Govern amb cartell de «no funciona»

Per fi, s’ha acabat. El DOGC ha publicat aquest dimarts la dissolució efectiva del Parlament que va néixer del 21D. Eleccions el 14-F, de moment, que som catalans. El Parlament ha quedat “automàticament dissolt” i ja comença el rellotge a córrer. Dic per fi perquè serà per la pandèmia, serà perquè no hi ha confiança entre socis de Govern -en funcions deien- que es pot certificar que la política catalana està enquistada, de fa dies. Més enllà d’estudis i enquestes hi ha un nou eix d’elecció, més enllà del nacional i de l’ideològic: l’eix que va del “no vull fer” fins al “no sé fer”, que ha establert el Govern en funcions actual. L’eix del manta, diríem. Ara serà notícia que hi hagi qui vulgui actuar, sense tenir en compte el què diran, i que si potser tingui alguna idea de què va això de governar i gestionar la cosa pública. Si pot ser.

He tingut la sort i l’honor de conèixer com treballa la Generalitat, diferents departaments, i sempre hi he trobat grandíssims professionals i gent d’aquella que, diríem, sap què es fa. Per això em costa molt d’entendre, no em cap al cap, el desgavell de mesures, contramesures, filtracions, globus sonda i demés. Quan hi ha problemes de comunicació sempre s’apunta al missatger però és només la darrera baula de l’acció política. I és indignant que es posi en dubte la institució de la Generalitat per la inacció -pel motiu que sigui- dels seus dirigents polítics. Tot és molt complicat, d’acord, però menys voler saltar la paret i més mirar d’arreglar el forat que hi has fet mentre anaves fent saltirons de mec.

Més enllà del simbolisme màgic, trobem consellers que diuen que per si fos per ells haguessin donat més gas a les restriccions i d’altres que potser caldria fer-ho d’una altra manera. De què parlen els dimarts a les reunions de Govern? Sembla com aquelles parelles que només tenen ganes que s’adormi l’altre per poder posar el que volen a la tele. Aquells que miren d’amagatotis pisos en webs per calcular la fugida. Aquelles que esborren missatges inconvenients de les xarxes socials. No només no hi ha passió, és que ni se’n recorden de què fan compartint sofà. L’atomització de la política catalana porta a pensar que les coalicions seran el pa nostre de cada dia, però potser no totes les coalicions funcionen. Els resultats sempre empenyen, l’aritmètica és el combustible del pacte. Ara bé, coaliga’t però sense amor. Potser cal veure exemples europeus, parlaments més madurs, com el belga on la presidència no l’exerceix la primera ni segona ni tercera força de les eleccions.

Ens estem desbordant per sobre de les nostres possibilitats. L’oferta electoral és avorrida, excepte alguns vells rockers que no fallen mai i alguna nova oferta que recuperar els valors i les polítiques que sí que funcionaven i funcionen. Menys desbordar i més centrar el país, la política i les persones. Com va dir en Jordi Amat, reconegut biògraf entre altres menesters, el Govern no té els diners per donar suport als sectors als quals s’està condemnant a la ruïna per evitar el contagi i tampoc té el coratge per demanar a la gent que eviti la interacció social. Té raó i és terrible.

L’expresident Torra ha acusat l’executiu “d’atabalar” la ciutadania amb tantes veus, i els ha recordat que necessita “missatges clars”. Ens estem desbordant de coherència. Aquest Govern fa temps que no va, i va néixer coix tres cops, de tres investidures fallides. I amb tot hauria d’haver portat un cartell de “no funciona” des de fa mesos. Potser podríem haver pujat per les escales. Però no vivim en un còmic del ‘13 Rúe del Percebe’: Catalunya és massa important per abandonar-la a la seva inèrcia. I quan dic Catalunya dic 7,5 milions de persones que només els hi falta ara que no només no vegin llum en el seu Govern, sinó que els hi està apagant l’esperança. I això sí que no.

Article publicat a Nació Digital

El pàdel ‘indepe’

El pàdel és un esport de raqueta inventat a Marbella per un milionari mexicà i un aristòcrata alemany que es basa en esperar que l’altra parella l’erri. Bàsicament, que es quedin curts o llargs, que no l’encertin. Doncs això és el joc polític Catalunya-Espanya. I francament, sembla una col·lecció de dobles faltes les últimes setmanes.

Aquí critiquem el Govern Torra amb facilitat i felicitat, i a la mínima que hi ha qualsevol serrell: pam, cop de pala! Que si els Mossos (sempre toquen la Policia Nacional de Catalunya), que si Eslovènia (fa dies que ho dèiem, oi?), que si les vagues (que després no es fan perquè el Govern governa), i anar fent.

Però el gabinet del govern de Pedro Sánchez també va fi. En el darrer debat al Congrés només ha tingut com a idea demanar als dos grans partits catalanistes (PDeCAT i ERC) que portin a les Corts espanyoles una proposta que vingui avalada pel 75 per cent de la societat catalana (el 80 per cent per votar no valia?).

D’això se’n diu comprar temps, una miqueta d’oxigen per esquivar els arguments democràtics dels independentistes i el ‘foc amic’ de PP i Ciutadans o el cavall de Vox.

Voler votar, presos polítics en vaga de fam, acord molt estès en valors democràtics, demandes socials sustentades pel maltractament inversor de l’Estat… Potser sí que els indepes tenen alguns arguments. I el PSOE no té res? Doncs sembla que no, a banda de tornar la pilota als catalans demanant una proposta que creguin acceptable (un altre Estatut?).

I Podemos i els comuns preocupats perquè no sortiran uns pressupostos espanyols que són la xocolata del lloro perquè són superflus, no perquè no facin inversions (que de fet es poden acordar una a una). I del club Vox (PP i Ciutadans) me n’oblido, i és una llàstima perquè la dreta (quan fa de força política i no de legionària) podria facilitar propostes favorables a l’economia productiva i, per exemple, no castigar a autònoms i pimes. Fa 40 anys que no ve res des de la política espanyola, més enllà de gloriosos cops de porta a totes les propostes (sempre catalanes).

El pàdel, hi torno, és un joc de parelles. I l’independentisme hauria de recordar això. Eixamplar la base com a única tàctica de joc per ERC i l’esquerra democràtica pot ser només fum entre bones intencions i tuits de Gabriel Rufián. La Crida pot arribar a ser un paraigua sota el qui ningú es vulgui posar, perquè pot ser que no calgui. I el PDeCAT ha de creure en allò què és, allò què ha representat i l’espai què ha de comprendre: el centre ampli i responsable.

Aquesta darrera paraula, responsabilitat, no ha de fer por. El complex de germà gran dels convergents i el complex de puresa indepe d’Esquerra s’han d’esvair, i acceptant els partidismes lògics, actuar amb responsabilitat. Dir les coses, dir-se les coses, com en totes les parelles, que ja se sap que algunes acaben bé i d’altre duren tota la vida.

Article a Nació Digital

Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

Bravo Planeta!

Després diran que el Govern Torra no és coherent, i no fa coses, i que és de filfa. De moment el grup Planeta, construit a Catalunya i desplaçat de fa poc a Madrid, ja ho ha patit en el propi estòmac. Aquesta setmana l’escriptor valencià super-ventes Santiago Posteguillo va guanyar el 67è Premi Planeta amb l’obra ‘Yo, Júlia’, enduent-se el guardó més ben premiat de la literatura en castellà. Visca Posteguillo i els ‘best-sellers’!

Hi era tothom? Doncs no, i menys mal. La cerimònia va quedar marcada per l’absència de càrrecs de la Generalitat de Catalunya, tot i la presència d’altres personalitats del país. L’any passat, després que Planeta anunciés que traslladava la seu social a Madrid, el president Carles Puigdemont va declinar la invitació, però sí que hi va assistir el conseller d’Empresa en aquell moment, Santi Vila. En aquesta ocasió, però, no hi ha assistit ni Torra ni cap dels seus consellers, com és natural. Planeta és una empresa immensa i molt respectable, molt. Ara bé, no pots respectar a qui no et respecta. L’actitud perdonavides de l’editorial fundada per José Manuel Lara Hernández no és de rebut.

El Govern, la Generalitat, les institucions en definitiva, han de representar al conjunt dels ciutadans. Totalment. Ara bé, hi ha límits. I no pots fer el joc a qui t’amenaça, amb qui creu que Catalunya no és prou bona per al seu negoci ni per la seva gent. Fet que, venint d’una empresa catalana, provoca mala imatge i agror. El president Torra, que no va poder participar en la recent reunió de la Unió pel Mediterrani, va fer el que calia. L’any que ve? Tant de bo tot siguin abraçades. I que visquin el Premi Planeta i tots aquells que envien les seves obres amb l’esperança de guanyar, malgrat que mai ningú ha guanyat un concurs així sense que li hagin dit abans. Il·lusió.

Article publicat al setmanari Ripollès

Pornografia de presos i pressupostos

No entenc què fan els polítics independentistes al Congrés dels Diputats negociant uns pressupostos autonòmics, diuen. És el nou mantra dels tertulians i opinadors escorats al CDR, passant ja per sobre dels partits sobiranistes, que són molt dolents i molt indocumentats, i molt ignorants, i molt naïfs, i molt de tot. Jo sí que ho entenc. Els independentistes dels vuitanta deien que s’havia de boicotejar les eleccions espanyoles perquè “a Madrid no se’ns havia perdut res”, i recordo en Carod-Rovira ja voltant el segle XXI que replicava “a Madrid se’ns ha perdut tot”. Mentre paguem la broma, anem reclamant el que és nostre. Doncs això, qui no entengui que cal un focus a la capital d’Espanya és que viu en un món paral·lel on les assemblees i les plataformes d’amics i saludats els hi han embotit el caparró. Negociar? Sí. Gratis? De cap manera. Amb els presos? Mai.

Segueix l’avís (ultimàtum?) que va llançar el president Torra al president Pedro Sánchez al debat de política general, perquè va lligat amb pressupostos. I en això, potser pot sorprendre, sembla que hi ha la unitat deguda entre el PDECat (que alguns veuen moribund) i ERC (que d’altres consideren amortitzada), com a mínim, a Madrid. I avui dia aquest plantejament potser no sembla tan estrany com en el seu dia, quan tothom va carregar contra el president de la Generalitat.

I sobre la famosa negociació que a Madrid fa tanta falta, jo no sóc Perry Mason però trobo poc coherent demanar suport als pressupostos del PSOE mentre el seu fiscal general segueix demanant 25 anys de presó a qui demana el vot. No és acceptable el xantatge que, si no aprovem els pressupostos de Sánchez, vindrà alguna cosa pitjor. Que ve el llop! Més 155? Més presó? No es veu diferència entre aquest govern i l’anterior. Tampoc el nou Miguel Strogoff del PSOE, el professor Pablo Iglesias, sembla més tendre, però ens renya si no donem el sí pels 900 euros de sou mínim. Tot plegat per sortir a la foto, pornografia.

He de pensar (encara sóc un demòcrata, què voleu) que hi haurà un judici just i, sobretot, televisat. I que TOTHOM ho sàpiga TOT. La justícia espanyola fa dubtar, perquè de moment tot sembla un judici polític, una causa general contra allò que fa flaire d’independentista, de sobiranista o, fins i tot, de català. Perquè si no és així, de què cal tenir por? Que es faci el judici, però ara mateix. Amb el codi penal a la mà és palmari que no hi ha delicte de rebel·lió, ni de sedició ni delicte de malversació de cabals públics. I si condemnen als presos polítics (a qualsevol d’ells, un vaixell només) caldrà fer l’Interrail fins al Tribunal d’Estrasburg. Però que no vinguin amb galindaines i ximpleries. No estan a la mateixa alçada la negociació d’uns pressupostos que la llibertat dels representants de la ciutadania castigats per fer el que van prometre i pel que se’ls va votar.

Article publicat a Nació Digital