Ja estan tranquils

Tot va bé si acaba bé, diu la dita. L’aplicació del 155 ha reduït la preocupació dels espanyols per la independència de Catalunya. Segons el CIS, ha caigut 12 punts i ha passat del quart al cinquè problema de l’estat espanyol, utopia democràtica i paradís de la ciència jurídica. Ja estan tranquils. Activistes i polítics a la presó, institucions intervingudes, el president a l’exili i, mira, pressupostos prorrogats i no t’ho gastis en caramels.

La moral de victòria dels castellans, que han esdevingut l’hegemonia espanyola, és similar a l'”espíritu de Juanito” del Real Madrid. Sempre es veuen guanyant. Saben/creuen que sempre al final hi haurà alguna providència divina que els ajudarà a aconseguir la victòria, aquell penal injust al darrer instant. El CIS, que és una de les enquestes més ben fetes i sovint de les pitjors cuinades, el que ens assenyala clarament és que més que tranquil·litat hi ha alleujament.
El govern espanyol ara ha canviat d’emissora a la ràdio del cotxe. Ara toca dir que per culpa de la situació catalana, rebel·lió sufocada pertinentment, l’economia espanyola va coixa. Que si 1.000 milions que s’han perdut, que si les pensions, que si l’atur. Tot és culpa de Catalunya, dels polonesos, de Taiwan, dels jueus. Està tot molt vist. L’enemic exterior d’ells és en principi l’interior. Ens tracten com estrangers, com colònia, però ens haurien d’estimar si volen que ens quedem.

Diuen que la por ha canviat de bàndol. Potser és l’emoció ha canviat de bàndol. Fa anys l’independentisme era quelcom emocional, historicista o fins i tot ètnic. Avui en dia, l’independentisme és quelcom racional, economicisita i transversal. És l’espanyolisme qui atia banderes, ‘la Roja’, i l’estomac identitari.

En temps de campanya permanent l’eixamplament de la base independentista ha estat més racional que no ens pensem. Òbviament hi ha hagut un boom persistent en els darrers anys, però racional i no emocional. Sí que és cert que hi ha hagut moments de gran inflació testicular, però no ha estat aquest el moll de l’os.

En les darreres eleccions només cal veure els programes electorals. El de Junts per Catalunya, que es va inventar setmanes abans de la campanya, era més gruixut i més extensiu que el de cap força unionista. Aquesta és l’altra, qui sap governar aquest país? Qui està als ajuntaments? No són només cartellets, el poder és independentista. Un 47% és poc? És més que un 43%, segur.

I mentre ‘ells’ ja estan tranquils hauríem d’adonar-nos de que el ‘nosaltres’ és molt gran. Ara no ens podem fer mal.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222

Puigdemont es queda

Pobre Albert Rivera. S’està perdent la independència! La majoria parlamentària independentista decidí ahir posar-se d’acord i marcar el setembre de 2017 com LA DATA DEL REFERÈNDUM. Bé, el Debat de Política General d’ahir va ser un passeig triomfal pel president Carles Puigdemont. És així. Política social és independència i a l’inrevés. Debat sí, però fluix. Iceta no és tan bo com per evitar el naufragi del socialisme mundial, Fachin encara actua en un fanzine, i el Dúo Sacapuntas no se surt del guió. I la CUP va fer una mica de Gremlin i una mica de Gizmo.

Ara bé, el president és com un funàmbul. Tothom espera que caigui. Però no cau ni caurà. Un home que porta notes escrites en fulls arrencats de llibreteta és dels nostres. Un home al que se li escapa un “hòstia!” a la tribuna d’oradors és dels nostres. Els nostres. La gent que compleix la seva paraula, que parla clar i com el que porta una botiga o una empresa petita: es treballa el futur des de l’avui. Ningú pensa en Puigdemont com un passavolant.
Puigdemont ha vingut per quedar-se, sap greu pels que esperen un tripartit basat en sensacions i demoscòpia a la carta. És el president del “referèndum o referèndum”. És el seguidor d’Artur Mas i Gavarró, d’aquella seva fermesa contra incrèduls, malèvols i totalitaris de tota mena. El president de la Generalitat no és un fusible. Cal recordar la frase de Juvenal: “Pocs reis descendeixen al si de Ceres sense ferides mortals”. Crec que ell ho sap. Ningú arriba a alcalde sent Bambi.

Ara està de moda dir que Mas i Puigdemont estan enfadats. Que un està gelós i que l’altre està cansat de tant de consell i conhort. Sí que parlen i sí que no sempre estan d’acord. Una relació normal, saludable de fet. Punt i seguit.

En la nostra actualitat centrifugadora cal posar (tots) els missatges en quarantena.
És una obligació periodística, de sentit comú. I sobretot cal fixar-se en el missatger. Sóc dels que crec en la campanya perpètua, que la política no pot parar com no para la societat a la que serveix. Però aquesta historieta només interessa a alguns. Encara tenen la pistola fumejant. Els estic veient. El moment passa per sobre de les nostres petites guerres. Si ens tanquem en muralles serem presoners. Junt pel Sí és una UTE, d’acord. Però cal pensar amb les llums llargues. Ja hem passat molts moments històrics. “Cal passar la vergonya de coincidir amb d’altres amb els que no havien coincidit abans”, deia ahir el president Puigdemont.

El Debat de Política General, la qüestió de confiança, el futurible debat de pressupostos,… per alguns sembla tot el mateix. I tenen raó. Estem construint un nou Estat. Tots, els favorables, els contraris i els cínics abstencionistes. Setembre de 2017 és la data que ens posem. D’això es tractava. O no?

Maquiavel (sempre Maquiavel) adverteix a De les conxorxes que el fracàs en una conjura es dóna perquè “a l’executor li pot flaquejar l’ànim per respecte o per pròpia covardia”. Si algú (vingui del sud o del nord) espera que Puigdemont caigui solet va errat. Si algú espera que la conjuntura espanyola, els editorials de certs diaris barcelonins o les tertúlies de certes teles els hi facin la feina tinc males notícies: qui vulgui peixos que es mulli el cul.

Article publicat a Nació Digital: http://www.naciodigital.cat/opinio/13869/puigdemont/es/queda

 

No som ni podem ser ultres

La natura és “essència, atributs, propis d’un ésser” i la naturalesa és “el fet d’ésser d’un país o una nació determinats”. Això diu el diccionari. En el nostre país tenim ultres. Sí, habitualment es considera ultra algú que titllem d’ultradreta. El pou històric i cultural català i espanyol, mercès a 40 anys de “pau franquista” i a diferents mostres de prefeixisme fa que sigui així.

Doncs sovint es parla d’ultra, com d’ultra-esquerra. És curiós, en diem d’extrema esquerra en tot cas. I de cap manera, com sí es fa amb l’ultradreta, se’n té una consideració negativa. No defenso l’ultradreta, ni els seus plantejaments xenòfobs, absurds i violents. Quedi clar, només vull remarcar que el marc mental que tenim els catalans -basat en el relat historiogràfic i polític que rau en la dècada de 1970s- té un biaix. Té tota la raó de ser, però és incomplet.

La natura ultra és intolerant. Sigui del color que sigui. I en aquest país estem tendint a la trinxera periodística, com no havia passat des dels anys 30 seriosament i des dels 70-80 més de saló. Però no hi ha dues trinxeres. La clàssica esquerra-dreta ja no funciona. Ni tan sols independentisme-espanyolisme. No. Perquè la nostra naturalesa és comuna. Tots som catalans, som una nació social, una nació mestissa i forta. Perquè no hi ha motiu social per la trinxera. Hi ha qui fomenta l’odi social, qui vol ressuscitar la revenja com a motiu vital quan el que tenim tots és un futur comú i no pas un passat separador.

La nostra naturalesa ens impedeix tenir una natura ultra. Per l’esquerra o per la dreta. Sí, la història de cada país ens porta a tenir una cultura o una altra. Tot i que ja no és novetat avui, trobar banderes de la Unió Soviètica en mítings electorals seria xocant en gran part d’Europa, aquí no. Un amic txec ho podria trobar ultra, però coneix la història catalana i ho tolera. Els nostres símbols són comuns, com ho són la llengua i la cultura. Ho és la manera de fer, Òmnium o l’Assemblea, però també els cercles de Podem o les trobades de la CUP. Som els mateixos, pensem diferent, però som i serem els mateixos.

Que l’etiqueta dels atacs no ens distregui. Sigui Fernández Díaz i el GAL informatiu o siguin d’altres agents amb pell de xai. I acabo recordant paraules que no són meves. Les primeres, de fa uns anys ja i d’un dels millors escriptors del segle XX, Joan Sales: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. ¿Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils”. I les finals són d’ahir, del president Puigdemont: “Estem davant d’un dels escàndols més greus de la democràcia. Hem de marxar el més aviat possible!”. Perquè hem de reeixir per natura i per la nostra naturalesa.

Article publicat a Media.cat