Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

La separació (convergent)

Artur Mas i tot el que aquesta declaració significa: “No vull acabar la meva trajectòria política avalant una separació. No dic que sigui això el que ha passat ja, aquest és el meu espai polític, però el risc de la separació hi és, i davant d’aquest risc no vull fer el pas que podria consumar la separació”.

Són paraules del 14 de setembre. El president Mas, un dels polítics més criticats de la història d’aquest país i un dels que més lluny l’ha portat, va explicar que es mantenia al Partit Demòcrata -partit que va fundar i presidir- i que no faria cap pas per integrar-se a la formació auspiciada pel president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, per “no avalar una separació”.

En tot cas considerava i considera que hi ha espai per una reconciliació en l’anomenat espai postconvergent, o entre el Partit Demòcrata i el partit Junts. Malgrat informacions periodístiques diabòliques i interpretacions més o menys interessades cal sempre seguir fil per randa les paraules de Mas, perquè són pensades i voler entendre-les.

Per als que no s’hi han trobat (encara) en el món de la separació: la separació matrimonial no posa fi al matrimoni, i tots dos cònjuges seguiran sent considerats com tal. Estar separats, però amb aquest vincle actiu, implica que cap d’ells podrà tornar a casar-se, ni entre ells ni amb terceres persones. És el divorci que posa fi al matrimoni de forma definitiva.

En el món real, una separació fa més fàcils els tràmits, des de tots els punts de vista (també l’econòmic, ja que es tornarà a crear la societat, encara que en règim de separació de béns llevat que s’estableixi el contrari), per tornar a estar junts. És el divorci el que posa fi al matrimoni de forma definitiva. Aquesta classe bàsica i gratuïta de Dret de Família ve a tomb perquè les paraules pesen molt però de vegades, poques, poden portar esperança. Per cert, hi ha molts més divorcis que separacions, molts més.

Ja fa temps que la separació és un fet en això de “l’espai”, sobretot des que s’ha trencat la convivència diguem-ne. Però el respecte entre els presidents Mas i Puigdemont és d’agrair i pot ser un dels elements que permeti construir en un futur. És bo que com va expressar el 129è president de la Generalitat es tingui en compte que els expresidents del país són “un patrimoni comú del conjunt del poble de Catalunya, més enllà de si ens han votat o no”.

Si mantenim les institucions, i la presidència de la Generalitat ho és, com a referències podem tenir uns fars enmig de la tempesta, duri el que duri. No vol dir que la separació postconvergent no acabi en divorci, però així no es trenquen ponts importants per al país, i pel sobiranisme, però sobretot pel país. Com diu el poeta: “tot clama i res no dura, tot calla i res no mor”.

Una separació (i un divorci) és quelcom dolorós i sovint fútil, perquè molts pensen que serà alliberador i que la seva vida millorarà exponencialment. Potser sí. La pregunta que es fa la gent és ‘per què’ quan la qüestió és ‘des de quan’. I és quan es poden trobar els motius i les causes, i potser fins i tot els protagonistes i causants: no eren ells, ets tu. I llavors la cosa es complica, davant del mirall tots tenim desgràcies. En política també, per construir (per construir-te) és millor ser sincer amb un mateix per créixer i sobretot cal ser coherent amb allò que ets, fins i tot quan no hi estàs d’acord.

Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital

Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín
El 9 Magazin 180720