Què fa el Govern?

Després d’alguns dies de drama i tragèdia al Parlament cal confiar que Déu Nostre Senyor és català i que no ens abandonarà del tot, malgrat que tingui altra feina. Els catalans, i els independentistes especialment, som molt de tirar-nos trets al peu. Fem-nos la vida complicada. Amb tot, però, destaquen les paraules de la portaveu del Govern, Elsa Artadi, quan diu que les “turbulències” del Parlament no afecten ni afectaran l’executiu català. Hi confiem.

Hi ha una pregunta legítima entre tant de focs d’artifici, què fa el Govern? Si algú es pensava que això anava de proclamar la República i que després aparegués un castell Disney doncs haig de dir-li que anava errat. Jo era dels que tenia pressa i m’he adonat que és millor trepitjar amb grampons de senderi que relliscar amb sabatilles de somia-truites. El president Torra ja va presentar el seu pla detallat. Però poca gent en va fer cas. Doncs perquè no interessa. Es vol una Generalitat bovina i paradeta, una cosa que des de Madrid es vagi controlant.

Catalunya va créixer el 2017 per sobre del conjunt de l’Estat i de la zona euro. Això és cosa del Govern? Espero que sigui per l’esforç dels catalans, però efectivament la Generalitat ajuda. El famós Pla de Govern, que entenc pactat per Junts X Catalunya i ERC, fixa 22 àmbits d’actuació amb més de 1.000 mesures, 93 objectius i més de 300 indicadors de seguiment. No sembla poca cosa.

Entre altres coses en l’eix de prosperitat econòmica el Govern impulsarà el Pacte Nacional per la Societat del Coneixement, el desplegament del Pacte Nacional per la Indústria, el suport a la competitivitat de les empreses, i polítiques d’ocupació actives i integrals. Ah, i restituir el Govern escapçat pel 155 i la intolerància de l’Estat espanyol, no està malament.

Article publicat al setmanari Ripollès

Anuncis

Bou per bèstia grossa

Els catalans som els del seny i la rauxa. A Madrid sempre ens demanen que fem ús del ‘seni’, què diuen ells, perquè creuen que el nostre enteniment és pacífic. Aquesta és la seva manera de veure el món, de conquesta, de testiculina i bravata. Nosaltres no som així i sabem que el seny és la responsabilitat i el que això comporta. El seny no té perquè ser un sinònim d’inacció o de conservadorisme mal entès. No pas. El seny és comptar amb totes les variables, entendre que la tàctica dura un dia i l’estratègia val per anys, és en definitiva viure la vida amb sentit i que valgui la pena.

Ara ve la rauxa esclar. I la primera cosa que ens ve al cap és la festa, la bogeria, el Pullasso de Torelló i la festa major perpètua. Una mica sí. És això però també és la nostra versió de la ‘fúria’ espanyola, l’energia de les revoltes dels remences, de Pau Claris, del 1714, de les carlinades, de la Guerra Civil, de les bufetades polítiques durant dècades. Això és la rauxa. La nostra part imbècil i, per tant, necessària.

I és coneixent-nos que podrem decidir per on tirar. Jo sóc dels que tinc pressa, però sobretot sóc dels que vull fer les coses bé. La vida m’ha anat ensenyant (i sóc massa jove per parlar així) que gairebé sempre no cal anar ràpid si vols fer un bon camí. De vegades t’animes, la rauxa et pren el cor i corres per arribar a una meta que de cop es troba més lluny o, encara pitjor, es fon i desapareix. Pressa com a esperit d’acord, però no és bona companya ni estratègicament ni tàctica. Així doncs una mica de respiració i de tranquil·litat. No cal posar-se a fer ioga de cop, ni sobretot cal llegir cap llibre de Paulo Coelho.

Ve l’estiu i tothom s’esvalota. Parelles i partits polítics, que més o menys són la mateixa cosa. Les empreses de l’IBEX-35 són una altra cosa, que curiós oi? Només la gent normal patim. I això des de l’inici del temps. Nosaltres, va: per què no podem mirar a llarg termini? Ara no ens portem del tot bé, volem coses diferents, si és que sabem què volem. I sovint la confusió porta a la ràbia, i estàs fotut perquè no entens res i no pas l’inrevés. Espavila!

El PDeCAT i Junts per Catalunya poden ser una nova Convergència i Unió, i no dic qui seria qui, valga’m Déu. El capital polític és difícil de mesurar. Tu tens vint i jo en tinc deu. Segur? És un intangible. Algú pot dir avui que preveia molt de capital polític a Pedro Sánchez abans de la moció de censura? I a Soraya Sáenz de Santamaría què? La idea de la Crida Nacional és bona en si mateixa. Hi ha qui us dirà que per això ja hi ha l’Assemblea, o fins i tot els CDR. Hi ha qui us dirà que és un rentat de cara del PDeCAT i de Convergència. Segurament no és res d’això i tot a la vegada. El que cal tenir en compte és que en cap cas, en aquest tampoc, podem fer passar bou per bèstia grossa. Tot és massa important.

Article publicat a El 9 Magazín
El 9 Magazin 180720

 

La puresa convergent

Ara, d’aquí res, entre el 20 i el 22 de juliol hi ha l’assemblea del Partit Demòcrata. Per molts és un altre congrés de Convergència, per d’altres és una reunió dels que estan en contra de Puigdemont perquè li tenen gelos i també pot ser un conclave de dissolució perquè tothom entri en fila en això que es diu Junts per Catalunya (JxC). És fascinant, oi? Vull dir que el partit més important de Catalunya, responsable de la reconstrucció nacional que ens ha portat fins aquí (amb d’altres esclar), té una facilitat impressionant per criticar-se, no per fer autocrítica, que és diferent.

La setmana passada Esquerra Republicana va fer un congrés en que la militància va fer capgirar com un mitjó la ponència política a la direcció i no vaig llegir ni escoltar cap escarafall ni analisi crítica. Per què? ERC fa la seva feina. Res a dir. I també va amb el tarannà. El debat és obert i viu entre les bases demòcrates, i als quadres mitjans i a la direcció, i als crítics que s’organitzen en guerrilles i grups de miquelets. Serà que el partit no està tan malament com diuen? Serà que el PDCat té vida pròpia, o fins i tot serà que tot això que en diuen soroll és en realitat democràcia interna. La puresa convergent és exactament això: que no hi ha puresa, que sempre ha sabut (per necessitat o per virtut) establir mecanismes de permeabilitat amb sectors socials que estaven fora del mateix partit. Es deia que Convergència era un moviment. I segurament el PDCat també. I? Però potser no és prou modern per alguns. Teniu algun exemple més modern? Així seriós, jo crec que no. I calen partits.

Sobre Junts per Catalunya, hi ha qui és pregunta “Junts per què?”. A qui es qüestioni això tinc una resposta: es tracta de treballar per la llibertat d’aquest país i millorar la vida de tots els seus ciutadans, i sobretot de fer que qualsevol català pugui somiar en un futur que el faci somriure. Suposo que com ERC, Comuns, CUP i d’altres. Però és que es veu que el PDCat, i la direcció actual esclar, són molt sospitosos. És com el Barça, sempre ens hi fotem i no en tenim ni idea. La diferència és que la política no depèn de Messi, només de nosaltres, tu i jo.

Article publicat a El 3 de vuit
3de8 2018-07-05

 

 

Pagar i callar

Un dels grans errors que hem tingut els catalans, ja d’antuvi, és que no sabem gestionar els temps. O tenim massa pressa o se’ns passa l’arròs. La història del catalanisme és un catàleg de coloraines d’això que dic. En canvi, els espanyols, de cultura menys pactista diguem-ne, han sabut construir dics quan tocava i quan era el moment saltaven les parets. Ara vivim un ‘impasse’ d’aquests emprenyadors. Després de guanyar les eleccions catalanes del 21 de desembre, les forces independentistes encara no s’han posat d’acord per investir president. S’han posat d’acord en fer sacrificis, però potser no han sabut encara posar en valor l’horitzó.

S’està negociant bé, Junts per Catalunya (gràcies al PDeCAT també, és clar) i Esquerra Republicana han fet els seus deures. Amb les tensions normals i corrents, només faltaria. I ara estem buscant la tercera pota, que és la CUP fent de CUP. Cap sorpresa. Si diguessin que sí d’entrada, seria preocupant, la veritat.

No sóc una persona optimista però només puc creure que hi haurà un pacte de govern en les properes setmanes. I no ho dic perquè si no hi ha pacte, l’independentisme s’anirà en orris i molts deixarem de votar i la depressió serà horripilant. No només per això ho dic. Crec que hi ha elements ordinaris, quotidians, que permetran al país sortir de l’ensopiment institucional que és l’eutanasia del 155. Sort tenim dels funcionaris, i d’Òmnium i de l’ANC, però sobretot dels que cada dia apreten les dents i segueixen treballant. Viure dintre de la lentitud de la Història és avorrit, però ara és necessari.

Article publicat al setmanari Ripollès.

El taronja no suma

A Catalunya, Cs (37 diputats), JxCAT (34), ERC (32), PSC (17), CCP (8), CUP (4) i PP (3). Al Vallès Oriental, Cs (26% dels vots), ERC (22%), JxCAT (21%), PSC (14%), CCP (7%), CUP (4%) i PP (3%). Les eleccions han quedat com han quedat. A l’àrea de Barcelona, el combat entre unionistes i sobiranistes ha estat porta per porta. L’única divisió social que hi ha, per molt que diguin, és la de les xifres de les urnes. I una participació alta, en una societat avan- çada, és un símptoma d’implicació. En un país on les xifres d’afiliació a partits i sindicats és molt menor que a l’Europa seriosa sorprèn la implicació de l’anomenada societat civil.

Als mitjans de comunicació sovint es categoritza la societat civil com a “persones i entitats independentistes”. Però això no és pas així. I sí que tenen visibilitat, esclar. Però se les ignora deliberadament. És com l’actitud del Barça respecte de l’Espanyol, que ningú se m’enfadi, ho dic amb tot el respecte. I això no m’acaba de fer el pes. I em refereixo a la Política. Als muni-cipis, aquesta frontera és molt menor i els regidors sobiranistes visiten entitats –diguem-ne– unionistes encara que siguin culturals, esportives o de lleure. I a l’inrevés no ho conec tant. Serà perquè no passa?

Abans es parlava del “cinturó vermell”. Una entelèquia desarmada. Ara es parla de “marea naranja”. Socialistes i comunistes durant anys van bastir complicitats sòlides en la societat civil de cada poble. No veig el mateix amb Cs. És tot com de pladur. Crec que el taronja no suma. M’adono que és una part de la població, de la meva societat, amb la qual m’és difícil relacionar-me. Aquesta mateixa gent, abans del taronja, havien estat blaus, vermells o violetes i sempre hi havia un camí, una manera d’acabar posant-se d’acord. Ara no ho veig.

Tan de bo m’equivoqui perquè l’hora és greu. I jo no vull –perquè no n’hi ha cap necessitat– reconciliar-me amb ningú. No estic enfadat amb ningú. No he deixat de parlar amb ningú. Perquè són els que parlen de divisió i tensió els que l’han volgut crear. Amb uns arguments colonialistes mai vistos a Catalunya, excepte ara que el PP es descompon anant rere Rivera i Arrimadas. Em preocupa que, més enllà de les altes esferes el color taronja sigui impermeable, que sigui difícil de barrejar, que no lligui amb la resta del ventall cromàtic. Perquè els guetos s’autoimposen i jo no en vull cap al meu país, i menys d’aquells que pensen el contrari que jo. Els vull a prop.

Publicat a EL 9 NOU VOR 171222