Junts, o com (quasi) carregar-se el millor invent

Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) va ser el partit més important i rellevant de finals del segle XX i principis del XXI a Catalunya, i amb continuïtat. Sense treure cap mèrit a d’altres que, com el PSUC o el PSC, són pilars de la construcció democràtica d’aquest país durant les darreres dècades. La Convergència de Jordi Pujol i Miquel Roca, de Max Cahner i Ramon Trias Fargas, de Joan Guitart i Josep Laporte, d’Artur Mas i tants d’altres va modelar una gran part de la política institucional catalana, així com va bastir l’Estat del benestar que avui encara gaudim i critiquem. Ara bé, l’ombra de la corrupció (poc demostrada) i la confessió del president Pujol sobre la deixa rebuda i el delicte fiscal comès van obligar una part de la direcció convergent a mutar “l’invent”.

Per molts, fins llavors, Convergència era com el Reial Madrid de la política catalana: podia jugar malament, no tenir estrelles, però sempre guanyava. Un alcalde veterà de la zona del Penedès sempre diu que una part de la seva campanya es basa en “no apostis mai contra un convergent”. Convergència s’amaga i desapareix lentament mentre es crea el Partit Demòcrata Europeu Català o PDECat, que neix coix i mancat de lideratge clar. Són Marta Pascal i David Bonvehí qui prenen el timó del nou partit, que, malgrat la seva voluntat d’obertura, s’alimenta amb antics convergents (sempre seran convergents, com els gaullistes, ideologies que de vegades no tenen partit). De fet, es posa de manifest que ser convergent és una manera de fer i no una forma de militància de partit com tenen altres formacions rellevants del país. CDC era un moviment capitanejat per un líder omnívor com fou Jordi Pujol i després per Artur Mas, un home de partit sobretot, malgrat que molts només en tinguin una visió de president del país o de cap de l’oposició.

Els fets d’octubre de 2017, les conseqüències del referèndum i de la proclamació de la independència van provocar que el Govern de la Generalitat —i les principals forces independentistes— quedés dividit. I no només entre polítics a l’exili i polítics a la presó. També en maneres de dibuixar horitzons. Catalunya havia estat sacsejada, i la política nacional havia vist el miratge de Junts pel Sí (2015) i el naixement de Junts per Catalunya (2017) primer com a plataforma i després com a partit. Junts per Catalunya fou pensada com un instrument per poder presentar una candidatura liderada pel president Puigdemont a les eleccions del 21 de desembre de 2017. El món convergent i el món d’Esquerra ja estaven, com sempre, confrontats pel lideratge electoral. La candidatura era formada per molts noms del PDECat, però ja recollia persones de fora de la política que o bé venien del món associatiu o bé del recent activisme independentista com Laura Borràs, Aurora Madaula, Quim Torra o sobretot Jordi Sànchez, número 2 de la llista.

L’estratègia frontista i trencadora de Junts va perdent gas en lloc de desgastar ERC

I es pronuncia el distanciament entre la via més unilateral i la via més moderada. Per una banda, serien el president Puigdemont i Laura Borràs, per entendre’ns, i per l’altra, el món del PDECat, que es va resistir a entrar a la Crida i que creia que Junts tan sols havia de ser una plataforma electoral. En cap cas o es va discutir el lideratge de Puigdemont, instal·lat a Brussel·les. A mesura que hi va haver convocatòries electorals, la tensió entre el planeta Junts i l’univers PDECat es va fer molt evident. Junts va decidir formar-se com a partit polític perquè considerava que el PDECat era inflexible i un instrument caduc per a la confrontació que calia. Tot plegat acaba en divisió, es trenca el grup parlamentari a Catalunya —quedant la majoria de diputats a la banda de Junts— a mitjan 2020, i poc després a Madrid. La majoria de quadres governamentals i institucionals marxen al nou partit Junts —amb un litigi encara obert per la propietat de la marca del partit— perquè consideren més nítid el lideratge del president Puigdemont sense la cotilla del PDECat. També hi ha una multitud d’independents que s’introdueixen en la nova organització de Junts, provinents de l’Assemblea, d’Òmnium o simplement atrets per Puigdemont i nous lideratges com el de Laura Borràs. Qui es manté al PDECat és perquè no entén els moviments de Junts i els considera oportunistes o bé perquè no comparteix la cultura política dels independents.

La ruptura és evident en les darreres eleccions catalanes de febrer de 2021 quan el PDECat i Junts s’hi presenten separata, mesos escassos després d’un divorci traumàtic. El PDECat no hi aconsegueix representació parlamentària amb la candidatura d’Àngels Chacón, tot i quedar molt a prop d’obtenir un diputat per Lleida. I Junts, amb Laura Borràs al capdavant, obté el tercer lloc en unes eleccions molt disputades amb menor participació i 32 diputats, darrere dels 33 del PSC i dels 33 d’ERC. Per fi, Esquerra queda al davant de Junts en unes eleccions al Parlament i després de tedioses negociacions aconsegueix un pacte de Govern pel qual obté la presidència i la condició de soci sènior. Amb aquesta nova posició, l’estratègia frontista i trencadora de Junts, en lloc de prendre ales per tal de desgastar Esquerra, perd gas. El sector més moderat de Junts que poden representar el vicepresident Puigneró o el conseller Giró aposta per una governabilitat pragmàtica i no perdre cap oportunitat amb ERC com a partit de Govern i eficaç.

Data clau per al futur de Junts: 4 de juny, a Argelers

Tot això ja se sap, però convé tenir-ho en compte. El pròxim 4 de juny, Junts té el seu congrés a Argelers i Carles Puigdemont no repetirà com a president i l’actual secretari general, Jordi Sànchez, no es presenta a la reelecció. Escenari obert a Junts, doncs. De fet, hi ha diversos horitzons.

Per una banda, tot sembla indicar que el proper líder orgànic de Junts serà Jordi Turull, un convergent de la vella escola, amb una carrera completa al Govern de la Generalitat, que fins i tot va ser candidat a la presidència, però la CUP va evitar que hi accedís, i amb un sentit clar de l’organització. Un dels presos polítics, home de partit, coneixedor de la lampisteria de les institucions, un generador de tropes, vinculat a Oriol Pujol en el passat i líder de facto del sector convergent de Junts. Serà molt difícil discutir el lideratge de Turull: està fet per ser el secretari general del partit, càrrec al qual no va poder arribar ni a Convergència ni al PDECat a causa dels vetos encreuats.

El lideratge de Laura Borràs va coix, malgrat la legió de seguidors irreductibles que té

Un horitzó més nuvolós té Laura Borràs, destinada a ser presidenta del partit, un paper institucional, que va arrasar Damià Calvet en les primàries per ser candidata a la Generalitat. Amb tot de cara no va guanyar. Presidenta del Parlament amb moltíssima presència mediàtica però amb una llosa complicada de treure’s de sobre: el cas de presumpta corrupció pel suposat tracte de favor a un proveïdor en 18 contractes menors quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes, que va dirigir entre el 2013 i el 2018. Està investigada per prevaricació, frau a l’Administració, malversació i falsedat. A banda de la qüestió judicial, cal tenir en compte la qüestió moral i també com entén el Parlament el seu propi Reglament i si el fet que comparegui davant d’un tribunal hauria d’apartar-la de la seva responsabilitat. Borràs assegura que és innocent i que és víctima de la persecució d’independentistes que l’Estat protagonitza des de fa anys. En tot cas, i malgrat la legió de seguidors irreductibles que té, el lideratge de Borràs va coix.

Un cop Sànchez ha baixat dels cavalls abans que el descavalquessin, la resta de presos polítics de l’univers Junts com ara Quim Forn i Josep Rull semblen fora de joc. Forn, sobretot, sembla que no vulgui saber res de la política i no apareix gaire, més enllà d’actes a Barcelona. En canvi, Josep Rull —amb una carrera similar a la de Turull però amb un biaix més intel·lectual i poc habitual en la política catalana dels darrers anys— és a la recambra a la disposició de Turull i amb diverses accions de promoció del seu llibre i de les seccions locals de Junts arreu del país. A l’exili només Lluís Puig s’ha volgut involucrar en actes de Junts des de la distància. 

Un dels grans interrogants serà el rol de futur de Jaume Giró, que té el suport del sector pragmàtic de Junts

I, si es busca una generació per sota, apareixen per força noms com Elsa Artadi o Josep Rius amb molt de pes específic a l’organització. Artadi sembla compromesa amb la seva tasca a l’Ajuntament de Barcelona, on apareix a molta distància d’Ada Colau, de Jaume Collboni o d’Ernest Maragall. Rius, home de confiança de tots els líders de Junts, és l’actual portaveu de la formació. El president del grup parlamentari, Albert Batet, procura que el seu paper en quasi totes les àrees del partit el promogui a més quotes de lideratge. És molt interessant seguir quin rol vol prendre el vicepresident Jordi Puigneró, que no va voler enfrontar-se a Borràs en el passat. I el gran interrogant és el paper de Jaume Giró. L’actual conseller d’Economia, sembla que compti amb el beneplàcit del sector de la corbata de Junts i també amb la complicitat de diversos quadres territorials del partit que combreguen amb la idea de fer una acció de Govern pragmàtica i que permeti espolsar-se ERC de sobre fent el que feia Convergència: governant.

El futur de Junts: pragmàtic o unilateralista

En el nou sanedrí de Junts ben segur que hi haurà molts integrants del món dels independents, ja integrats a la formació, i de la corda de Borràs i del president Quim Torra, més abonats a l’unilateralisme i incòmodes amb la política clàssica i el possibilisme que porta a pactes com el de la Diputació de Barcelona amb el PSC. Aquí trobem Míriam Nogueras, portaveu a Madrid; Aurora Madaula, vicepresidenta del Parlament; Joan Canadell, diputat; i no es descarta que hi hagi algun tapat, algun altre independent que pugui o vulgui jugar fort.

El momentum polític que viu el país, malgrat el Catalangate, i la proximitat de les eleccions municipals (un any i escaig per a les urnes), no convida a molta èpica. Els alcaldes i les alcaldesses de Junts, que són molts i importants, prefereixen que el partit adopti un vessant més pragmàtic i que compatibilitzi amb enginy la reivindicació nacional amb la fiabilitat d’un bon gestor. A banda, la intenció de pescar entre alcaldes del PDECat també demana una estratègia suau i amb molta autonomia local. De fet, veurem més marques pròpies que mai la primavera vinent. Després ja caldrà veure com estan assignats els vots per consells comarcals i diputacions, però la idea és primer les marques locals. Aquesta prioritat pot fer que noms rellevants com Marta Madrenas o Anna Erra prefereixin un paper menys compromès i exigent.

Junts vol recuperar llençols perduts: en clau municipal, en espais com Centrem i amb el nou talent convergent

Junts vol recuperar llençols que ha perdut en les darreres bugades. Per això està molt interessat en com perviurà el PDECat (que compta amb dotzenes d’alcaldes i dirigents institucionals arreu, a banda de quatre diputats al Congrés) i de si Centrem se’n surt. Hi ha molt de talent convergent que pot quedar orfe malgrat que ja s’està organitzant. En tot cas, la crisi de lideratges que viu la societat catalana no és aliena a Junts i costarà veure moltes sorpreses en el proper congrés.

Es tracta d’un conclave d’assentament, de consolidació d’una estructura que també ha estat un moviment i en alguns moments ha funcionat com un club de fans. El context polític del país ha colpejat el món juntaire de manera exagerada. Cal pau i ciència portes endins, no hi ha gaire marge de dubte per creure que la ponència política que surti d’aquest congrés sigui radical i rupturista, però això ja és de portes enfora, molt convergent.

Esquerra Republicana és un partit molt més consolidat i molt vertical; no ha patit tant. La mateixa naturalesa de Junts provoca aquesta indecisió, que la mà de ferro de Jordi Sànchez no va poder anul·lar, i aquesta multitud de veus que fabrica un soroll que impedeix tot sovint tirar endavant. Si hi ha ordre i s’imposa l’ànima més convergent, Junts té molts punts per esdevenir un partit referencial més enllà dels resultats electorals d’ara i bastir-se com un pilar del país. I així segur que no torna a passar el sí, però no de Junts al Parlament sobre la proposició de llei a la cambra catalana per modificar la Llei de política lingüística, que ha estat la gran metàfora del moment que viu avui el partit.

Article publicat a Crític

La pau la fan els falcons?

Hi ha 9 persones innocents que ja no han de tornar a la presó. No és que hagin sortit -que ja ho havien fet amb els pertinents permisos- sinó que no han de fer la maleta de nou, ni mirar el calendari, ni empassar fel quan s’acomiaden de fills i amics per enfilar cap a la presó de nou. S’ha acabat. Gràcies a Déu, visca. Ara bé, el procés independentista català segueix. Amb un altre capítol. Si bé la repressió de l’Estat continua, com veiem ara amb el càstig del Tribunal de Cuentas, és cert que la partida s’està movent. I segurament l’únic jugador que ha fet una jugada -no mestra- arriscada és Pedro Sánchez. No li reconec cap mèrit, es mou per necessitat, entre Europa i la paret. A diferència de les obres literàries, les biografies dels fets polítics són un batibull de protagonistes, noms que hi són d’inici i que després cauen, persones noves que es fan lloc i fins i tot alguns arriben al final. Ara som en un moment de nous protagonistes.

Els presos polítics, els nou, són referents polítics i cívics d’aquest país. Pels independentistes i pels que no. Ara bé, no som a l’octubre de 2017. El taulell és un altre. Les reivindicacions són legítimes. Les conviccions, més fermes que mai. Els presos i les preses són un exemple, res a dir. Però tots hem de tenir cura amb el seu paper. Seran i faran els que ells vulguin. Crec que com a societat hem de saber donar-los marge. Ni collar-los ni oblidar-los, ni mites ni anònims. Són un actiu de país, tots i cadascun d’ells. I més quan encara tenim exiliats i represaliats.

La vida ha continuat durant els seus 1.300 dies de captiveri. L’independentisme passa per un moment de calma tensa després d’un final de legislatura passada que podem qualificar de zombi. I després una negociació extenuant per al nou Govern que no fa preveure la major de la confiança. Però ja camina el gabinet del president Aragonès i del vicepresident Puigneró. I més enllà d’allò que fa tothom d'”ara sí que aquesta conselleria farà coses” i de “fins ara no es feia bé”, si el Govern és capaç de recompondre la confiança del país en el país, potser es pot crear l’esperança que cal a la Catalunya del final de la pandèmia (com la coneixem ara). I cal parlar amb el govern espanyol, i tant, i no cansar-se’n.
 
Els socialistes tenen raó en una cosa: cal diàleg intern a Catalunya. No només entre l’independentisme i el famós 52% de vot (que té més matisos que una esquela de família nombrosa), sinó també amb la resta en les qüestions cardinals: que van des de la urgència habitacional, la política sanitària o el model d’escola catalana o l’economia productiva. El mentrestant hauria de ser el gran objectiu de l’independentisme polític, social i econòmic.

Deia que calen nous protagonistes. En els processos de pau (i si us plau que s’entengui aquesta comparació en la seva mesura) es diu habitualment que l’acord l’han de fer els falcons, i no els coloms. Que els més guerrers o bel·licistes són qui han de tenir la responsabilitat i la cruesa per poder negociar les renúncies que comporten tots els pactes, mentre que els coloms són els qui han d’ajudar a cicatritzar ferides. En aquesta etapa del procés català la pau no l’han de fer els falcons. Els nous i noves protagonistes d’aquest moment han de ser contemporitzadors i ferms, ambiciosos i realistes, i sobretot pacients i tossuts. Defenso el radicalisme en les conviccions però sempre, i ara més encara, el pragmatisme en les decisions. El que passa a Catalunya és massa important per a deixar-ho al pit i collons o a la revenja i cal ser pacients per poder ser resolutius i definitius. Ara que no cal mascareta al carrer potser toca dir la veritat que no agrada sense amagar-se’n.

Article publicat a Nació Digital

Ara, amb dos pebrots o res

No és que els catalans un dia ho tindrem tot pagat, és que ja ha arribat el moment en què estem encantats de nosaltres mateixos, el món és nostre. I si a més de ser català tens la sort de ser independentista, la cosa no pot anar millor. Tot va collonut. Hem guanyat a tot arreu, som més que mai i a més estem en el costat correcte de la Història.

Francament, costa llevar-se de més bon humor que sent independentista català. Quan et rentes les dents i et mires al mirall només pots fer que somriure, tot són unicorns i piruletes, que guapo soc. Sona música disco i la purpurina t’ofega quan llisques entre optimistes mentre vas pel carrer. Crec que la caricatura ja s’entén a aquestes alçades de l’article. Estem vivint un període adolescent, de negació i enfrontament. I cal pensar en allò que reciten Els Amics de les Arts: “no fem apologia de la ingenuïtat, a veure si amb tantes ganes de viure prendrem tots mal quan descobrim la gran veritat”.

Hem de seguir amb ganes de viure. L’independentisme és un projecte polític, no pas una ideologia, i això el fa realment poderós. Però estem pervertint els conceptes, buidant les paraules com si fossin una llimona gelada d’aquelles que feies de postres a l’estiu, quan l’estiu encara era estiu i encara rèiem de la nostra bona fortuna. La independència és una estació de la construcció nacional, o de la realitat ciutadana del futur, com li vulgueu dir. I la transversalitat és un autobús on tothom hi pot pujar i prendre seient, no pas una piconadora on tot acabi sent el mateix, la mateixa sorra i cap diamant. Per què no podem debatre això? Per què ets un traïdor o un covard o un tebi? O directament no ets prou independentista.

El 51,7% dels vots de les darreres eleccions catalanes -preocupant participació del 53%- pertanyien a formacions independentistes, però des d’ERC, Junts, CUP o PDeCAT fins al Front Nacional o Primàries. Està clar que no hi ha només un independentisme, tal com que “no hi ha una sola manera de saber que plou o no hi ha una sola manera d’estar sol”, com diu el poeta.

Un cop buidant el sentit -i sobretot el contrasentit- de cada paraula, de cada concepte de la política és quan comença el tot s’hi val. I llavors entrem que l’entreteniment és el que preval. No cal anar a episodis de ciència-ficció, només repassem Donald Trump, Silvio Berlusconi, Alexis Tsipras o demés demagogs. I molt a prop de casa també. El populisme és mainstream. El corrent majoritari, la majoria silenciosa, el relat, la cosmovisió. Catalunya corre veloçment i ferotge cap al pensament únic, però dividit només pel vector de l’independentisme. I això és nou, no és la Catalunya olímpica de CiU rural contra el PSC urbà. De nou es torna a deixar de parlar de política per no molestar. La política no divideix famílies per Nadal com deia el ministre que aparcava amb l’assistència d’un àngel, però pot produir el silenci, la pitjor condemna per a una societat.

Ara, només val tenir dos pebrots, testiculina, lideratge, empoderament. No volem idees, siguin més o menys velles i romàntiques, sinó que volem tenir la sensació que ens lideren, que tenim capitans que porten el vaixell, que els canvis venen ara mateix, que estem guanyant. Tenim pressa per tenir pressa. La set de victòria ens pot asfixiar. Volem executors, no volem polítics. Volem dirigents, no volem caps. Volem guanyadors, no volem responsables. Aquesta manera de viure perillosament esberla i esbudella una manera de fer que permetia veure possible que aquest país tingués unitat en qüestions vitals. Ara costa veure-ho. Ara només volem cops al pit, córrer en ramat i no permetre la dissidència perquè “som així” i estàs amb nosaltres o en contra. Despertarem quan xoquem.

Article publicat a Nació Digital

La separació (convergent)

Artur Mas i tot el que aquesta declaració significa: “No vull acabar la meva trajectòria política avalant una separació. No dic que sigui això el que ha passat ja, aquest és el meu espai polític, però el risc de la separació hi és, i davant d’aquest risc no vull fer el pas que podria consumar la separació”.

Són paraules del 14 de setembre. El president Mas, un dels polítics més criticats de la història d’aquest país i un dels que més lluny l’ha portat, va explicar que es mantenia al Partit Demòcrata -partit que va fundar i presidir- i que no faria cap pas per integrar-se a la formació auspiciada pel president Carles Puigdemont, Junts per Catalunya, per “no avalar una separació”.

En tot cas considerava i considera que hi ha espai per una reconciliació en l’anomenat espai postconvergent, o entre el Partit Demòcrata i el partit Junts. Malgrat informacions periodístiques diabòliques i interpretacions més o menys interessades cal sempre seguir fil per randa les paraules de Mas, perquè són pensades i voler entendre-les.

Per als que no s’hi han trobat (encara) en el món de la separació: la separació matrimonial no posa fi al matrimoni, i tots dos cònjuges seguiran sent considerats com tal. Estar separats, però amb aquest vincle actiu, implica que cap d’ells podrà tornar a casar-se, ni entre ells ni amb terceres persones. És el divorci que posa fi al matrimoni de forma definitiva.

En el món real, una separació fa més fàcils els tràmits, des de tots els punts de vista (també l’econòmic, ja que es tornarà a crear la societat, encara que en règim de separació de béns llevat que s’estableixi el contrari), per tornar a estar junts. És el divorci el que posa fi al matrimoni de forma definitiva. Aquesta classe bàsica i gratuïta de Dret de Família ve a tomb perquè les paraules pesen molt però de vegades, poques, poden portar esperança. Per cert, hi ha molts més divorcis que separacions, molts més.

Ja fa temps que la separació és un fet en això de “l’espai”, sobretot des que s’ha trencat la convivència diguem-ne. Però el respecte entre els presidents Mas i Puigdemont és d’agrair i pot ser un dels elements que permeti construir en un futur. És bo que com va expressar el 129è president de la Generalitat es tingui en compte que els expresidents del país són “un patrimoni comú del conjunt del poble de Catalunya, més enllà de si ens han votat o no”.

Si mantenim les institucions, i la presidència de la Generalitat ho és, com a referències podem tenir uns fars enmig de la tempesta, duri el que duri. No vol dir que la separació postconvergent no acabi en divorci, però així no es trenquen ponts importants per al país, i pel sobiranisme, però sobretot pel país. Com diu el poeta: “tot clama i res no dura, tot calla i res no mor”.

Una separació (i un divorci) és quelcom dolorós i sovint fútil, perquè molts pensen que serà alliberador i que la seva vida millorarà exponencialment. Potser sí. La pregunta que es fa la gent és ‘per què’ quan la qüestió és ‘des de quan’. I és quan es poden trobar els motius i les causes, i potser fins i tot els protagonistes i causants: no eren ells, ets tu. I llavors la cosa es complica, davant del mirall tots tenim desgràcies. En política també, per construir (per construir-te) és millor ser sincer amb un mateix per créixer i sobretot cal ser coherent amb allò que ets, fins i tot quan no hi estàs d’acord.

Sumar zero no és sumar

Sembla que hi ha coses que tornen, com els pantalons acampanats o la mania d’escoltar música alta sense auriculars pel carrer. “Era el millor dels temps, i era el pitjor; era l’edat de la saviesa i la de la ximpleria; era l’època de la fe i l’època de la incredulitat”. Així comença Història de dues ciutats de Charles Dickens, i em transporta als dies que estem vivint de polèmica llancívola en el món del Partit Demòcrata, de Junts per Catalunya i d’altres “actors de l’espai” com pugui ser la Crida Nacional o d’altres grups menys representatius. 

L’independentisme viu, amb una mica de visió històrica, el seu millor moment. Està impregnat en la societat catalana. Les seves raons i arguments cada cop són més acceptats i si tots ens traguéssim l’estómac en un referèndum, el sí arrasaria. Però no. Els partits independentistes més atomitzats que mai. Esquerra Republicana ahir demanava unitat, ho vaig haver de llegir dues vegades. Els reis del “ja us ho fareu mentre jo vagi primer a les enquestes” sembla que volen dividir el desencís dels votants. La CUP doncs bé, només l’argumentari en contra de votar contra el suplicatori de Laura Borràs és de ciència-ficció.

I ens queda Junts per Catalunya, una fórmula d’èxit que tenia un bon precedent en Junts pel Sí. Una bona idea del president Artur Mas que va recollir el president Carles Puigdemont. Però des de les eleccions del 2017, mesos després de l’1 d’octubre que sembla que anem afamats d’èxits. De la pressa, la maleïda sensació de velocitat, és el que part d’una generació de polítics s’ha tornat addicta. Canvis i girs. Dreceres i personalismes. Titulars i tuits. I així ens trobem amb l’independentisme hormonat. Musculatura feble, però per fora inflada. Visualment potent i amb uns peus de fang que fan feredat.

I aquí arriba la mala notícia de la no entesa per la configuració de Junts per Catalunya. Durant dos anys ha estat una fórmula electoral d’èxit. Sense cap mena de dubte. Però ha estat marcar gols i no saber defensar la porteria. La gestió dels grups parlamentaris, especialment, ha estat estranya i sovint atzarosa. Allà on cal ideologia clara per poder legislar hi ha hagut massa sovint confusió. El camp municipal sempre té un altre sentir i molts ritmes, i allà aquesta fórmula, de tenir el Partit Demòcrata com a base i de sumar independents, ha funcionat (com sempre havia fet Convergència, d’altra banda). De moment la cosa anava així i aixà. Semblava lògic arreglar aquestes disfuncions.

Fa un any que els presidents Mas i Puigdemont van parlar del tema i es van instar a crear un model. Fa mig any que el consell nacional del Partit Demòcrata va obligar-se a transitar cap a Junts per Catalunya. Fa 3 mesos que les negociacions del Partit Demòcrata amb la Crida van quedar parades per la crisi sagnant de la Covid-19. I fa 10 dies que hi ha pressa, molta pressa. Hi ha eleccions?

A més ara volen manifestos i tuits més o menys encertats. Sembla sensat entendre que hi hagi qui vol que una fórmula d’èxit es mantingui o es millori. I sembla molt sensat també que hi hagi que per estar en una societat no permeti que se’l menystingui o directament se l’anul·li. Com escrivia Dickens, estem en el millor i el pitjor dels temps. Tenim la idea-marc (que també és veritat que cal explicar el què i el perquè de la bondat de la independència) però l’organització ens fa figa perquè estem més preocupats fent de catalans, o sigui, apunyalant-nos.

Lamento portar una altra citació, però vull recordar a Antonio Gramsci quan deia que “les idees i la lluita no viuen sense organització”. I fins ara, i els marxistes i més d’esquerres segur que em donen la raó, no hi ha millor manera de fer política que amb un partit polític. Crear-ne un altre? Potser sí. Carregar-se’n un que representa una part de la societat? Segur que no. La suma zero no és sumar. Tant de bo aviat puguem dir que hi ha acord el món independentista. Però des dels nyerros i cadells, des de la Busca i la Biga o carlins i isabelins que sabem que ens costa. Si anem separats que sigui, com a mínim, tenint-nos al costat i no de front. Però en política de vegades sona la flauta, i potser llavors tots tindrem sort.

Article publicat a Nació Digital