No puc entrar a l’església

Entre màrqueting i publicitat online, amarats en anuncis i en marques personals, costa trobar un espai de pau. És allò de: deixeu-me en pau! L’altre dia vaig provar de trobar un moment de recolliment en una església, en una parròquia, passava pel barri de ma mare, al cor de Barcelona, i vaig acostar-me a la parròquia de la Concepció. La parròquia de casa. Volia entrar i prendre oxigen amb aroma de pedra humida, amb les notes nasals de les espelmes velles. No vaig poder. Tancat. Uns horaris en un cartell m’avisaven del servei de misses i de la festa major de la parròquia ara per la Puríssima Concepció i que fins i tot es fa una missa per a universitaris els diumenges al vespre, que no tenia controlades.

Confesso que soc catòlic. Confesso que soc un mal practicant. Confesso que només em recordo de santa Bàrbara quan trona. I tinc un amic amb problemes. Un home jove que ha tingut un ictus. Un home jove, intel·ligentíssim i bo. Un amic. Jove. Ens ha donat un bon esglai. Està estable dins la gravetat, diuen. Ell es preocupa per nosaltres, perquè no patim. I sí, volia fer una pregària per ell. Sé que us sona a ciència-ficció. La gent que em coneix al·lucina amb aquesta meva part. Com m’agradaria tenir fe, em diuen. I sempre responc que no és una cosa que es tria, sinó que existeix, i que quan la trobes te l’has de treballar. Sé que no és científic ni racional. Jo tampoc ho soc. Totes les religions són bones, tots els homes som dolents. Totes les ideologies són bones, tots els ideòlegs són dolents. Així per resumir i per entendre’ns. Jo haig de dir que no veig cap ONG millor que Càritas i que hi ha capellans i monjos entre les persones que més admiro i he admirat. Però no he pogut fer ús d’un servei. El vessant espiritual existeix, i avui l’èxit del mindfulness, del mètode Gestalt, dels coachs i de la mare que ho va parir així ho demostra. Un retrat antropològic em faria dir que si fos japonès seria sintoista; si fos tailandès, budista, i si fos de Wisconsin seria un cristià metodista. Doncs segurament sí. La cultura embolcalla el fet religiós i espiritual. Som més religiosos o espirituals del que volem admetre. Però l’església estava tancada. M’he sentit més idiota que de costum, diguem-ne. Avui en dia, sembla que es pugui parlar amb Déu via Twitter. Sembla obligat explicar la teva vida en fotos a l’Instagram. Són cromos d’allò que pretenem ser, però només són la cara B d’allò que som. No es pot ser autèntic. I si ho ets és que vas massa directe. Ens calen més filtres a les nostres idees que no pas a les nostres fotos, sembla ser. Volia pensar en el meu amic. Enviar energia. Pensar en tot i en res. Reiniciar una miqueta.

Però per què no puc entrar a la parròquia? Asseure’m en un banc, respirar fons, mirar a l’infinit de pedra grisa. No puc, perquè hi ha unes hores convingudes, també per Déu. Potser això de la reforma horària ho estem portant massa lluny.

Article publicat a El 9 Magazín

Les maleïdes xarxes socials

No tot el que passa a les xarxes socials és necessàriament dolent o estúpid. Els noms de Facebook, Twitter o Instagram són els d’unes eines, com ho són ribot, tornavís o aixada. Depèn de l’ús que se’n vulgui fer. Dolent o malvat, depèn de com. Tot i que la tendència egoista de l’ésser humà (companyes i companys) sempre ens situa en el vessant de la desconfiança. Som bons per naturalesa? Sempre he cregut que no, però que en qualsevol cas som capaços de fer el bé i de crear meravelles. Prova d’això són el moviment pro drets civils dels Estats Units o qualsevol peça de Bach.

Jo soc periodista. Ho confesso. I per una banda, per a qualsevol addicte a la informació com jo mateix les xarxes socials són dispensadors de droga constant, autèntics camells supersònics. Faciliten dades i dades. Però com si fossis un vident has de saber llegir la bola de vidre i les flames del foc. Existeix això que en diem soroll mediàtic. Cal mirar de qui et refies. Tornem a la (des)confiança com la mare de la interrelació humana. I això sovint ens fa por. Perquè som ignorats. A veure, quina emissora de ràdio escolto? I el diari? I qui segueixo a Twitter? És com moblar-te el pis. Som hereus directes de les nostres eleccions. No ens agrada saber ni admetre que som responsables, ni tan sols en això, en consumir informació o, com es diu ara, continguts informatius.

La fauna fantàstica de les xarxes està farcida de trolls, fakes, haters i believers. Quan veus que hi ha tanta paraula en anglès ja saps que estàs davant de molta ximpleria. Imbècils n’hi ha a tot arreu. A la feina, al Facebook, a la cua de pares que recullen els nens de l’escola, a la caixa del supermercat, arreu. La universalització de l’imbècil és un fet, com ho és que les nostres decisions són nostres i cal que les entomem. No vivim amb el botó de rebobinar. Només pots fer que, com els taurons, tirar endavant. Culpar o responsabilitzar les xarxes socials avui és com criminalitzar la televisió o la ràdio fa anys, o la impremta fa segles. El progrés és quedar-nos sense excuses davant de la nostra incapacitat. Assumir-la ens fa avançar en el temps dels homes, en la nostra història dins de la Història. Admetre els propis límits és l’autèntica joia de viure. I si no t’agrada el tros de pastís que t’ha tocat? Doncs poca cosa queda a fer, no pots tornar-lo, tampoc pots repetir, pren ben fort la forquilla i menja a poc a poc.

És gràcies a les xarxes socials que em trobo meravelles enterrades fa massa poc per ser relíquies. És el cas d’un perfil (@rodoredamerce) que recupera i reivindica la fràgil grandesa de Mercè Rodoreda amb alguns aforismes, versos i frases que són realment un catequisme, una guia vital. I així he recuperat això: “He vingut pel camí dels desigs i me’n tornaré pel camí dels records”. Frase apareguda a En una nit obscura, un conte potser massa poc conegut. En tot cas, la inspiració rau en la Rodoreda i jo l’he pogut rebre pel Twitter. No està tan malament.

Article publicat a El 9 Magazín

Menys Instagram i més Diada

Sóc agre i antipàtic. Deu ser la maduració de l’arribada imparable a la mitjana edat. I me n’adono perquè sóc aquell que enmig de la conversa sempre fa el comentari que no toca, per incòmode i per ‘trenca rotllos’. En una d’aquestes sobretaules d’estiu que tantíssim ens agraden als llatins, entre amics, tot parlant d’això i d’allò altre vaig espetegar: “tot això de que parleu està molt bé, però menys Instagram i més Diada”. I aquella mirada de la resta de la taula. Doncs sí, no em puc reprimir i sóc de dir coses incòmodes i de trencar el moment. És que a menys d’un mes de la Diada Nacional estem comptant-nos els ‘m’agrada’ a les nostre fotos. Jo també, tot i que sense massa èxit d’audiència cal dir.

Des de 2010 (o 2012 com vulgueu) que els catalans venim d’estius esbravats que prometen tardors calentes. L’episodi de 2017 no ens va sortir gens malament la veritat. Però enguany, malgrat els esforços del president Torra, no detecto ni entusiasme ni ganes. I després del setembre passat i de l’1 d’octubre crec que hauríem d’estar fent cua ja a les avingudes de Barcelona, amb les samarretes de color sindria i amb les cadiretes de càmping. La Diada és ‘només’ una mobilització que durant anys és l’exercici de comptar més important que tenim els catalans a banda de les eleccions (venen municipals i europees, compte!). La Diada ha esdevingut una jornada festiva, familiar i plena de complicitats, però sobretot avui és un data obligatòria. Cal sortir a que et comptin, i no et posis sota d’un arbre, que no val, segons la Guàrdia Urbana del Cap i Casal.

No tinc problema en dir que em puc reconèixer en el que titllaríem de nacionalista català, i crec que la Diada Nacional té un significat especial, i que a mi m’emociona i em corprèn. Però la Diada ja ha agafat una altra volada: és realment un jorn de reivindicació ciutadana, i sí de tots. També dels no independentistes i dels no nacionalistes. És un dia de catalanitat, d’expressar-se i de dir la seva. Només expressions no democràtiques ‘a la tabarnesa’ poden desentendre’s d’això.

L’ofrena floral a Rafael Casanova és per mi un termòmetre. I m’agrada que s’hi vagi, i que s’hi xiuli a tothom. I que tothom hi vagi a mostrar respecte per un símbol de tots, fins i tot el PP més normal de la Història hi acudia. Sindicats, esportistes, esbarts dansaires, partits polítics, particulars, tothom allí al carrer Girona de l’Eixample barceloní. I a la tarda manifestació. Però la grossa, la de tothom, que sí que és independentista, però que és sobretot de la gent. I estarà ple de gent fent fotos a Instagram. I és fantàstic, però per arribar a fer aquelles fotos primer hem de dibuixar els nostres paisatges.

Ep, marxo de viatget i no pararé de fer fotos a Instagram, que jo també sóc un català mitjà.

Article publicat a El 9 Magazín

L’estiueig, badant, abans era millor

Ara qui no escrigui un article d’estiueig no és ningú. La feina d’escriptor o fabulador d’articles és feixuga i respon a una pulsió de vanitat tremenda. I no tots som Josep Maria de Sagarra, ni Néstor Luján, de fet no som ni Màrius Carol o Ignasi Aragay, per motius i alegries que no venen a tomb. Del que parlàvem, l’estiueig. Ara se’n diuen vacances o vacances d’estiu. Sona antic però així són les coses, com els dies de Nadal que no són vacances blanques o la Setmana Santa que no són festes de primavera. I ja no em poso amb qui sap avui quins dies són Pentecosta o Quaresma. A l’estiu fa calor, al juliol fa moltíssima xafogor, i tota cuca que pot posar els peus en remull sigui a mar o a muntanya doncs ho fa.

Els meus primers records d’estiu són de Cunit, d’una platja que per mi era immensa, de sorra fina ideal per fer castells efímers, de milions de cosins i d’anar algun cop al maleter del cotxe perquè tots no hi cabiem. Érem feliços perquè ningú ens havia volgut explicar encara que la vida pica i que d’aquesta coïssor que en diem experiència és d’on ha de néixer la nostra personalitat. Capvespres menorquins i empordanesos, matins sota l’umbrel·la i neveretes pesadíssimes. Novietes per carta, què n’hauran fet de les meves pàgines de llibretes d’espiral? Parlant d’això, quina il·lusió feia rebre una postal. On dius què ha anat l’Enric?

I com tot, la vida apreta i després ja pagues factures i l’estiu es basa en comptar uns dies per poder descansar. A més, sóc de la generació que ha pogut viatjar pel món. I a més a marxes forçades. Res de moure’s com Willy Fogg o Hercules Poirot, no. Nosaltres som els de la Lonely Planet, els autèntic motxillers. Ja havíem fet excursions, som del Sempre a punt, però quina suada a Tailàndia. Com més barat i més tirat millor. Carn d’Eurorrail i somiadors de vols barats. No en sabíem més i no hi havia Instagram.  

Comptar els dies per després comptar els dies és el que ens ha portat això de les vacances. L’estiueig és quelcom que sona a antic però és una actitud vital. És remullar-se. És fugir del sol i a la vegada aprofitar el vespre al màxim. La terrasseta, la cadira de metall, el gelat de tutti-frutti que ja gairebé no trobes. Tota aquesta parafernàlia ens defineix. Camping, hotel o casa dels avis. Tots són llocs adients per fer el que cal en aquesta època: badar. Quan arriba cap d’any parlem molt de regeneració, renovació i altres desitjos però el que certament pot recarregar l’energia del teu esperit i la poesia de la teva mandra és badar. Badar ens salvarà.

Article publicat a El 3 de vuit