El bon any

Fins quan s’ha de felicitar el bon Any Nou? O allò de “feliç any”? Fins quan? Per Déu Senyor Nostre, no es pot viure amb aquesta manca de protocol. Aquell saludar-se a la carnisseria, aquell moment a la porta de l’església, aquell “hola i adéu”. Diu que hi ha qui ho fa fins la Candelera. D’altres, des del dia 2 que ja passen de tot.

Les bones maneres, la urbanitat que se’n deia abans, són un flotador on agafar-se en aquest naufragi social en què vivim. La modernitat d’ensenyar els turmells nus, de no saludar i de no preguntar qui és l’últim de la cua d’una botiga.

Fa temps que anem despistats, desnortats, més rucs que una sabata. La mania de carregar-se les tradicions és contraproduent. És com els pobles moderns que no fan pessebres de Nadal, que posen símbols moderns, per ser moderns i moderns.

Som el que som perquè venim d’on venim. A les escoles ja no hi ha festival de Nadal, és d’hivern. Sumar sempre és un encert. Visca el halal i el kosher, ja m’enteneu. Però, restar?

Si som una societat que es pensa tan progre i d’esquerres, per què hi ha tan poca seguretat en la pròpia identitat? Fa temps que parlem d’identitat i la base de tot plegat és el valor que atorguem a la llibertat individual dins de la necessària convivència. No som amish. Som catalans i som de compartir, de xerrar i de fer coses al carrer. En l’idioma que sigui i sota el Déu que es prefereixi. Però cal un ordre i això es fa mantenint coses com felicitar l’any. Bon 2018, doncs.

Article publicat al setmanari El Ripollès.

Anuncis