La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès

Els polítics sí que paguen

Els polítics no ens representen, no desobeeixen i no se la juguen. Recordeu el 9-N? Jo també. I també l’expresident Artur Mas, l’exvicepresidenta Joana Ortega i els exconsellers Irene Rigau i Francesc Homs, que hauran de declarar al judici al Tribunal de Comptes per l’organització del 9-N. La vista està fixada el dimecres vinent. No en sé gaire però sembla que no és habitual que els investigats hagin de declarar en aquests judicis administratius, normalment hi van els seus advocats. Però les dues entitats que van denunciar el suposat ús de diners públic (Societat Civil Catalana i l’Associació d’advocats catalans: a qui representen?) ho han sol·licitat i mira.

Cal recordar que el Tribunal de Comptes els reclama 5,2 milions d’euros i ja han dipositat aquesta quantitat com a fiança. Tant en els judicis al Suprem com al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) es va acabar retirant l’acusació per malversació contra tots quatre. Tots ells ja han estat jutjats tant al Suprem -en el cas d’Homs que era diputat al Congrés- com al TSJC i l’acusació per malversació va decaure abans d’arribar al judici. A més, també se’ls va absoldre de prevaricació. El març de 2017, TSJC va condemnar Mas, Ortega i Rigau per un delicte de desobediència a 2 anys d’inhabilitació en el cas de Mas, 1 any i 9 mesos a Ortega i 1 any i 6 mesos a Rigau. I les conseqüents multes. En el cas d’Homs, el Suprem el va condemnar -ja de manera ferma- a 1 any i 1 mes d’inhabilitació i a pagar una multa de 30.000 euros.

Però tot va com ha d’anar. ‘A por ellos’ i et jutgem de nou, però d’una altra manera. I per acabar més garanties: Un cop celebrat el judici, el cas quedarà vist per a sentència i l’encarregada de redactar la sentència és la consellera del departament segon, l’exministra de Justícia del primer govern d’Aznar Margarita Mariscal de Gante. Patapam. Espanya cansa.

Article publicat al setmanari Ripollès

Santa Pola i Walesa

Mariano Rajoy es retira, de la política. Ha demanat el seu reingrés en la carrera del servei públic: tornar a ser registrador de la propietat. Fou l’aspirant més jove en treure’s aquesta oposició en tota Espanya, als 23 anys. Dels quatre germans Rajoy Brey hi ha tres que són registradors de la propietat i un altre, doncs, notari només. Rajoy té plaça de fa molts anys a Santa Pola, a Alacant. I sembla que hi vol tornar. Després de més de trenta anys d’accelerada vida política pot sonar a jubilació a la costa mediterrània.

Recorda inevitablement a Lech Walesa. El líder polonès del sindicat Solidaritat i primer president de la Polònia democràtica. Un home que es va jugar la vida per aportar llum a la funesta Pomerània soviètica, per ajudar als seus. Una cosa tan senzilla i tan principal com la llibertat. Un ideal tan elevat que només es pot entendre de peus a terra, al costat de casa, a la teva feina. Walesa, que va liderar la independència del seu país, quan ja va haver de plegar de la política (després de perdre molt de suport i treure un 1% dels vots) diuen que va tornar a la seva feina anterior, la que practicava quan resistia el comunisme: tècnic electricista en unes drassanes. Això és un mite, Walesa mai va tornar a fer de lampista. Després de deixar la presidència el 1995 no va parar de fer política i activisme. A banda, va deixar lamentables opinions sobre els homosexuals.

Santa Pola per Rajoy són les drassanes de Walesa. Aquell retir digne i rodó per una carrera plena d’èxits. Molt em temo que l’exlíder del PP, com Aznar, estarà pendent de què perpetren els seus successors i que en qualsevol moment farà la seva. A la seva manera, “sin que se note el cuidado”, però manant.

Article publicat al setmanari Ripollès

La meva foto amb Rajoy

Ho recordo com si fos ahir. Era 3 de febrer de 2009. Roda de premsa del líder del Partido Popular, Mariano Rajoy. Qüestionat. Menystingut. Feia poc, el juny de 2008, havia superat pels pels el congrés del PP que es va celebrar a València on el president local, Francisco Camps, el va salvar. Rajoy començava a alçar la mirada després de la pressió que Esperanza Aguirre (o sigui Aznar) li havia posat a sobre. Que si tou, que si no sabia guanyar eleccions, que si no tenia mà ferma amb la seva gent. I mira’l, mai un Bambi arriba a president del Govern. Anem a aquell dia concret, el dia que em van fer una foto amb Rajoy, una foto en la que surto rient. Això és historieta però és Història també: Sóc el primer periodista que pregunta a Mariano Rajoy pels trajos de Francisco Camps i una trama de corrupció que es coneixeria després com Gürtel. El líder gallec em va replicar que tot plegat era una confusió i que com podia algú pensar que una persona com Camps posaria la seva carrera en qüestió a canvi d’uns quants vestits. Va ser la última pregunta de la compareixença, va ser la tercera.

Mentre els professionals del seu gabinet de premsa tractaven d’evaquar al seu home, els periodistes citats en un hotel de l’avinguda de Sarrià a Barcelona el vam encerclar. És la vella tàctica del ‘corrillo’. És una tradició religiosa a Madrid i aquí però no ho hem acabat d’establir com cal. Doncs bé, allí Rajoy ens va preguntar a nosaltres per una altra cosa, va fer conya amb aquella seva retranca i ens va fer riure a tots. Uns deu minutets eterns per al cap de premsa i la mar de sucosos per als que podiem tocar carn. Ell jugava. Tu em dius, jo et dic, tu me la fots, jo et pregunto, tu em dius entre línies,… esgrima fina. I en això Rajoy és i ha estat dels millors. La prova és la seva actitud i magisteri en les rèpliques parlamentàries: un autèntic boc.

Doncs sí, després de la roda de premsa vam conversar animadament, i tinc un gran record de la seva bonhomia. I ara que es retira és el moment de fer l’epitafi en carn i ossos. I tothom serà amable. Perquè a més, doncs, diran que és una bona persona. Esclar. I per altra banda els seus errors clamorosos que l’humanitzen i que l’han fet un èxit al ‘Polònia’ i per tant a l’opinió pública catalana. És lamentable.

Perquè també recordo la seva acció política contra el meu país i (tots) els seus ciutadans. Com ha recollit “firmas contra Cataluña”, com ha impedit que moltes lleis socials veiessin la llum i com les ambicions nacionals de molt s’hagin convertit obligadament en independentistes. És més, recordo molt i molt bé com a causa de Rajoy i la seva negligència ara mateix persones bones que estimo i admiro pateixen presó. És per això senyor Rajoy que només li puc dir que adéu i bon vent.

Article publicat a El 9 Magazín

Presidenta Cifuentes, gràcies!

A aquesta hora del matí la presidenta de la Comunidad de Madrid, senyora Cristina Cifuentes, no ha dimitit. I molt em penso, i ja fa dies, que aquesta senyora no només no dimitirà si no que es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques de l’any que ve (només queda un any, aguanta) i les guanyarà. Una de les darreres bretolades de la presidenta Cifuentes és aquesta: renuncia al seu màster en Dret sobre comunitats autònomes que va obtenir a la Universitat Rei Juan Carlos. I ho fa en una carta al rector, Javier Ramos, on demana disculpes i el tuteja. Tot molt normal, oi? I com pot renunciar a un màster que no té! És sideral. I no dimitirà. I el president Rajoy tampoc la farà dimitir, o cessar-la. Mai, i menys ara.

Tant de bo l’erri. Tant de bo aquesta senyora dimiteixi i el PP de Madrid es regeneri. A l’altra banda tenim Ciutadans que, amb alegria, espera que el cadàver del rival passi per davant. Però comença a fer pudor aquesta estratègia de no mullar-se mai de mai. Ja li va passar a Podemos i la seva aparent hiperactivitat reformista. Ciutadans no vol ser el dolent de la pel·lícula, vol que el PP s’estavelli i recollir els fruits a les properes eleccions. Però no fa res. Sí que ha alertat de que li donava un mes a Cifuentes per dimitir o si no executaria una moció de censura. En realitat no ho vol fer, hauria de votar de la mà amb Podemos, una foto que no vol i que a més és el seu primer reclam electoral: som tan purs que mai pactaríem amb Pablemos i Errejón, que són la pesta soviètica i diuen que volen crear una Espanya plurinacional.

Amb tot això la presidenta farsant pren aire uns dies. S’han demostrat falses totes les seves explicacions, ha conspirat per falsificar i fer falsificar documents oficials, ha prestat testimonis falsos en seu parlamentària. Una joieta. Però ara, mentre la màquina mediàtica del PP engega el ventilador per emmerdar els altres, ella s’agafa fort. Més val passar uns dies de vergonya i després continuar que no fer-se la digna.

Paco Camps, Jaume Matas, Luis Bárcenas, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Francisco Granados, Ignacio González, entre d’altres són els èxits del Partido Popular de José María Aznar, Rodrigo Rato i M. Rajoy. I ara Cifuentes és una cirereta del pastís. Però ens demostra que sí, que hi ha una classe de polítics que són dolents i que el sistema els acaba escupint. Aquí, de nou, cal agrair el paper de la premsa, sempre denostada pels polítics i també poc valorada pels ciutadans.

O sigui que gràcies a persones com la presidenta Cifuentes el periodisme recupera el seu sentit i provoca que vostè, amable lector o lectora, sigui un ciutadà encara més exigent amb el món que ens envolta i que permet que dos activistes pacifistes portin més de sis mesos en presó preventiva acusats d’un delicte inexistent, així com diversos representants del poble de Catalunya.

Article publicat a El 9 Magazín