Presidenta Cifuentes, gràcies!

A aquesta hora del matí la presidenta de la Comunidad de Madrid, senyora Cristina Cifuentes, no ha dimitit. I molt em penso, i ja fa dies, que aquesta senyora no només no dimitirà si no que es tornarà a presentar a les eleccions autonòmiques de l’any que ve (només queda un any, aguanta) i les guanyarà. Una de les darreres bretolades de la presidenta Cifuentes és aquesta: renuncia al seu màster en Dret sobre comunitats autònomes que va obtenir a la Universitat Rei Juan Carlos. I ho fa en una carta al rector, Javier Ramos, on demana disculpes i el tuteja. Tot molt normal, oi? I com pot renunciar a un màster que no té! És sideral. I no dimitirà. I el president Rajoy tampoc la farà dimitir, o cessar-la. Mai, i menys ara.

Tant de bo l’erri. Tant de bo aquesta senyora dimiteixi i el PP de Madrid es regeneri. A l’altra banda tenim Ciutadans que, amb alegria, espera que el cadàver del rival passi per davant. Però comença a fer pudor aquesta estratègia de no mullar-se mai de mai. Ja li va passar a Podemos i la seva aparent hiperactivitat reformista. Ciutadans no vol ser el dolent de la pel·lícula, vol que el PP s’estavelli i recollir els fruits a les properes eleccions. Però no fa res. Sí que ha alertat de que li donava un mes a Cifuentes per dimitir o si no executaria una moció de censura. En realitat no ho vol fer, hauria de votar de la mà amb Podemos, una foto que no vol i que a més és el seu primer reclam electoral: som tan purs que mai pactaríem amb Pablemos i Errejón, que són la pesta soviètica i diuen que volen crear una Espanya plurinacional.

Amb tot això la presidenta farsant pren aire uns dies. S’han demostrat falses totes les seves explicacions, ha conspirat per falsificar i fer falsificar documents oficials, ha prestat testimonis falsos en seu parlamentària. Una joieta. Però ara, mentre la màquina mediàtica del PP engega el ventilador per emmerdar els altres, ella s’agafa fort. Més val passar uns dies de vergonya i després continuar que no fer-se la digna.

Paco Camps, Jaume Matas, Luis Bárcenas, Carlos Fabra, Ricardo Costa, Francisco Granados, Ignacio González, entre d’altres són els èxits del Partido Popular de José María Aznar, Rodrigo Rato i M. Rajoy. I ara Cifuentes és una cirereta del pastís. Però ens demostra que sí, que hi ha una classe de polítics que són dolents i que el sistema els acaba escupint. Aquí, de nou, cal agrair el paper de la premsa, sempre denostada pels polítics i també poc valorada pels ciutadans.

O sigui que gràcies a persones com la presidenta Cifuentes el periodisme recupera el seu sentit i provoca que vostè, amable lector o lectora, sigui un ciutadà encara més exigent amb el món que ens envolta i que permet que dos activistes pacifistes portin més de sis mesos en presó preventiva acusats d’un delicte inexistent, així com diversos representants del poble de Catalunya.

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 180420

Anuncis

Fa por, ara toca il·legalització

Va venint poc a poc, sense que ens adonem de la magnitud de la tragèdia. El passat dimecres el compte de Twitter del president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, deia: “Llega el turno del ‘terrorista pacífico’, como vaticinó Agustí Gil Matamala. Nos mantienen en prisión por rebelión sin violencia, en una sinrazón de estado contra los derechos humanos.”. Patapam. Cuixart la clava. Qui és Gil Matamala, per cert? Doncs un veterà advocat i activista. Entre d’altres coses cal recordar que Gil Matamala entre el 1960 i el 1975 va defensar en judici a militants de Comissions Obreres davant el Tribunal d’Ordre Públic i anys després a independentistes catalans de Terra Lliure en l’Operació Garzón. És important saber de qui parlem. Com quan parlem del Partido Popular de Rajoy i Manuel Fraga o del PSOE de Felipe González i Alfredo Pérez Rubalcaba. El diagnòstic que avança Cuixart és tan lamentable com cert. La persecució de l’activisme independentista ha arribat al punt de detenir per terrorisme persones per pertànyer a un CDR, i per parlar de com muntar protestes.

És la demostració de que ens persegueixen, demà pots ser tu, i tant, com diu la campanya. Ens estan perdonant la vida. És la tàctica colonial de detenir aleatoriament als esclaus i exemplifica. Mireu què us passarà. Aquest dimecres l’inefable ministre de Justícia, Rafael Catalá, ho ha deixat molt clar al diputat del PDCat, Carles Campuzano, quan li ha dit: “Usted tiene mucha suerte. Usted puede venir aquí con un lazo ofensivo en la solapa. Porque ese lazo quiere decir que hay presos políticos, y no hay presos políticos en España. En España hay políticos presos. En Cataluña hay quién no puede ir por la calle sin que los amenacen, los escrachen o los pinten”. És duríssim.

De la detenció dels CDR ens diuen que ja havien avisat. L’actitud fatxenda, perdonavides, de l’administració espanyola, on no es veu la divisió entre govern i sistema judicial és perillossísima. I francament, fa por. Espanya em fa por.  La por diuen que ha de canviar de bàndol. No és necessari, només hem de recordar que la por és una emoció i que ara necessitem cap clar i coratge ferm.

Seguirem anant a dinar amb els amics i a comprar al supermercat. Anirem a treballar amb aquella alegria i a buscar els nens a escola. Tot va bé, em diran. Efectivament, però ‘ells’ ens volen desactivats i pensant en les nostres cosetes. Però és que l’altre dia va ser Tamara Carrasco, com ho van ser els Jordis o els consellers. I ens diuen que compte amb portar el llacet groc. Jo en porto diversos, per cert. Demanin a l’editor la meva adreça i vinguin a casa a detenir-me. I després ja tocarà il·legalitzar les organitzacions. I després, ja no hi haurà res il·legal, ni legal.  

Article publicat a El 9 Magazín

El 9 Magazín 20180414

Formación del Espíritu Nacional (FEN)

Cada cop em costa més prendre’m seriosament el govern espanyol. Tot i que a la vegada em fa por, molta. I és complicat perquè són gent que mana, que mana molt i que a més són dels d’imposar. No són això que ara se’n diu soft power, són de donar-te una bona cleca. I ara creuen que ens cal una mica més d’espanyolització. I si no ho assoleixen per la via civil ho faran per la via militar. Atenció, ens cal “Coneixement de la seguretat i la defensa nacional als centres educatius”. Aquest és el nom del nou projecte del Ministeri d’Educació espanyol que pretén que els alumnes de Primària es familiaritzin amb “els símbols nacionals i amb conceptes relacionats amb la defensa d’Espanya” (bandera, escut, himne…). Mare de Déu Senyor. Cal invertir en coneixement matemàtic i en curiositat per la cultura? No, recuperem la Formación del Espíritu Nacional, allò que en deien FEN.

L’ínclit ministre Íñigo Méndez de Vigo –amb un gran currículum i un gran pedigrí– creu que això no fa cap mal, que els nostres nens estaran més ben preparats. La idea és introduir el projecte a través de l’assignatura de Valors Socials i Cívics, l’alternativa a
la classe de Religió. Abans al BUP se’n deia Ètica. El Ministeri va encarregar a tres docents que elaboressin el temari i segons assegura la premsa (que ja és refiar-se’n) ja s’han acabat deu unitats didàctiques. Suposo que es deuen cen- trar en la conquesta de l’illot de Perejil o en d’altres episodis d’hazañas bélicas dignes d’epopeies i cançons de gestes. Sortirà el Cid o José María Aznar y Federico Trillo? S’estudiarà la guerra al Marroc o el Yak-42?Hi ha aquell acudit tan vell que diu que “intel·ligència militar” és un oxímoron, que són paraules que no poden anar plegades perquè són un contrasentit. Però és una cosa molt seriosa, la Defensa. És important tenir un bon exèrcit professional i democràtic. I és bàsic entendre que hom té un deure amb el seu país. Em poso seriós. Ara el president progre i guai de la República de França, Emmanuel Macron, proposa seriosament de recuperar una espècie de servei, una mili civil, que també podria ser amb militars. D’un mes! I ja se li han tirat a sobre. Els liberaloides, per entendre que no es pot obligar a ningú a fer res per aquest Estat al qual tantíssim demanen. I els militars li diuen a Macron que això no és cap broma, que no és jugar a fer el soldadet. Com a mínim és fer treballar el jovent, i no adoctrinar amb la vida de los Reyes Católicos o de generals famosos (Franco y Sanjurjo?).

Artice publicat a El 9 Magazín

El 9 NOU magazin 2018-02-09

Rajoy, Pronovias, tancs i maniobres

Entre la picada d’ullet d’Albiol a Arrimadas i l’alegre ignorància de Rajoy sobre la nacionalitat espanyola dels catalans no sé encara a qui votar el 27-S. Just ahir Mariano Rajoy va perpetrar un dels ridículs més gloriosos que recordo a la política espanyola. La seqüència d’humor absurd és magistral: va ser incapaç de respondre al periodista Carlos Alsina sobre com es retiraria la ciutadania espanyola i europea als catalans quan siguem independents. El periodista d’Onda Cero (que no és precisament una emissora independentista) va tirar de Constitució i va recordar que la sagrada carta magna impedeix retirar la nacionalitat espanyola a tots els “espanyols d’origen”. I aquí el drama. Rajoy no contesta, silenci, i replica preguntant: “i la [nacionalitat] europea què?” Llavors, cruel, Alsina va reblar el clau i va recordar que la nacionalitat europea s’adquireix pel simple fet de tenir l’espanyola. I a partir d’aquí hilaritat i vergonya.

Rajoy no és cap oligofrènic. Fou el registrador de la propietat més jove d’Espanya, amb 23 anys. El més curiós del tema és que el segon és el seu germà Enrique. I ho ha estat tot al Partit Popular, a l’ombra de Manuel Fraga i de José María Aznar. Per cert, té una germana que també és registradora de la propietat. Curiositats familiars. Això sí, la seva tàctica ha estat sempre la de no respondre, la de deixar podrir els conflictes i aparèixer al final com l’única opció, l’única solució. Però amb Catalunya això no ha servit i no servirà. No es tracta de Gürtel ni de l’espionatge de Madrid o el Palma Arena. No. Es tracta de democràcia, d’arguments, de xoc de sobiranies, de política en definitiva. I Rajoy (i la direcció del Partit Popular) ha fracassat. Fa olor d’Alfons XIII abans de fugir després de les eleccions municipals de 1931, les que al final van servir per proclamar la Segona República espanyola.

Alfons XIII era també la punta de l’iceberg d’un sistema espanyol de cacics. Avui no és així. Avui ningú actuaria usant la seva posició econòmica i laboral sobre ningú per suggerir el sentit del vot dels seus treballadors. O sí? Doncs sí, en ple 2015 empreses com Pronovias i Almirall (mai podrem agrair prou l’existència d’Almax) “recomanen” als seus treballadors que no es posin gaire en això de la independència, que potser marxarien de Catalunya. Ai las! Que marxin, vindran molts d’altres i portaran molta feina. L’efecte capital que tindrà Barcelona serà brutal i caldrà saber vehicular l’energia del nou estat a tot el país.

I els bancs? Ai els bancs. Perquè són bona gent, però si no Caixa d’Enginyers hauria de publicar anuncis als diaris donant les gràcies a bancs catalans. Un cop segrestades i violades les caixes catalanes tensar la relació dels catalans amb les entitats financeres no ha estat una bona idea. La coerció no ha servit mai amb els catalans que sempre hem estat més conformistes que mesells.

Però tot està controlat. L’exèrcit espanyol es traslladarà a Cubelles per fer maniobres militars a mitjans d’octubre. El Ministeri de Defensa ha anunciat que desplegarà més de 70 soldats i una desena de vehicles en una propietat privada, que no concreta. Com diria Rajoy “és una disquisició que no duu enlloc”, però per si de cas ja tenim les tropes apuntant. Gràcies per tot Mariano.

Article publicat a Nació Digital

PSC, ICV i l’enganyifa de les primàries

En el terreny fangós de les ganivetades dialèctiques entre esquerra i dreta sempre apareix com a element a discutir la suposada “superioritat moral” de les forces d’esquerres, dites fins i tot progressistes. Un d’aquestes pedres de toc és això que se’n diu primàries. Són unes eleccions abans d’unes eleccions, de cara endins per escollir el candidat que escolliran els ciutadans. Ho fan els americans, diuen per tenir patent democràtica. És, en teoria, un exercici d’obertura i de transparència dels partits cap als ciutadans-electors. En essència és així, el problema és que molts dels que presumeixen de democràcia interna i de participació radical són els millors “cuiners” d’aquests processos. Fet i debatut, igual unes primàries a la “progre” que un “dedazo” tipus Aznar.

Qui fa bandera amb més orgull d’això de les primàries és Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) ja que fa més d’una dècada que les organitza a casa seva. I tenen tota la raó en fer-ho perquè a nivell municipal ho han treballat en alguns casos. Ara bé, és com aquella fondue/olla expréss/màquina de fer sucs que tots tenim per casa i que no fem servir mai. Ep, però la tenim! El reglament intern d’Iniciativa estableix que l’elecció dels caps de llista a les eleccions s’escullin a través d’un procés de primàries. En el cas més que probable (pel que diu la història en convocatòries catalanes i estatals) que únicament es presenti un candidat es convoquen igualment perquè serveixen com a “instrument de contacte amb els ciutadans”, més enllà de la relació habitual amb la militància. Una operació de màrqueting postcomunista en tota regla, abans n’haguessin dit propaganda suposo.

Hi van haver primàries la tardor del 2006: Saura necessitava 50 avals per presentar-se, i en va reunir 301. Un èxit, sense cap altre candidat. El juny de 2004 de nou primàries: Saura aconsegueix el 95 per cent del suport a les primàries d´ICV, tampoc hi ha llista alternativa. Cal anar fins la tardor de 2000 quan Saura, llavors vicepresident d’Iniciativa, va disputar el lideratge postcomunista i la candidatura a Rafel Ribó (actual Síndic de Greuges, tots ens sabem posicionar). Curiós, Saura accedeix al lideratge per primàries i durant el seu mandat d’una dècada no n’ha de fer cap més. El seu hereu, Joan Herrera (el de la bicefalia paritària amb Dolors Camats, sense rivals), igualment: el 2010 no va tenir oposició tampoc. Velles i noves tradicions.

Ah, i el PSC, no me n’oblido. Finalment (perquè ha costat) diuen que faran primàries per a les eleccions nacionals. Pagant un euro i fent signar un manifest progressista. Molt bé, però… a doble volta? Ai, no fos cas que amb una tirada no ens agradés què diuen els daus. Que no torni a passar com amb el PSC de Barcelona que es va regirar i va recolzar Jordi Hereu com a candidat en comptes de Montse Tura, llavors protegida de l’apparatchik socialista. Primàries sí, i tant, però ben lligades, no fos cas.

 

(Publicat a Nació Digital)