Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Sant Feliu no vol líder

L’Ajuntament de Sant Feliu s’ha convertit en una barreja dels parlaments d’Israel i d’Itàlia. Molt fragmentat diuen els que diuen ser uns entesos. Hi ha hagut molta oferta diuen. Diuen, diuen, diuen. Les eleccions municipals han determinat que no hi ha lideratge clar a la capital (sí, sí, som la capital) del Baix Llobregat. Jo gosaria dir que no hi ha lideratges vàlids avui.
sant-feliu2_sanjose
Per una banda, el lideratge de l’alcalde Jordi San José ha quedat en entredit com a mínim. Ha perdut un regidor. Que si Podemos que si Rita la Cantaora: no és un bon resultat per l’alcalde. Aguanta? Sí, però això del Loctite no és la nova política crec. A més, en una entrevista amb periodistes a Ràdio Sant Feliu (jo hi era) l’alcalde va dir que l’objectiu era la majoria absoluta. Lloable. Però si ha guanyat 103 vots em direu. Tenint en compte l’expectativa és un brutal fracàs d’Iniciativa i de l’alcalde San José.

L’altra bufetada de la jornada (més enllà de la desfeta categòrica del PP) se la va endur Convergència i Unió. Perdre un terç dels vots respecte les anteriors eleccions no és un fet lleu, i passar de 4 regidors a la meitat és determinant a més de cruel. Dic que és cruel per poc merescut tenint en compte la tasca feta. Però la política no és justa, la política és humana. CiU ha estat al govern municipal donant la cara en plena crisi en les àrees d’Atenció a les Persones i Hisenda. No sembla que la ciutadania ho hagi valorat, i no sembla que vulguin que CiU torni a estar al govern. Altra cosa és l’aritmètica i, sobretot, entrar al gabinet si és per fer alguna cosa.

En tot cas no em puc estar de subratllar la feina colossal de na Rosa Mari Martí i d’en Manel Carrion. Ben valorats pel sector. Ben valorats pels seus rivals i inclús pel propi partit. Però mira, l’electorat sobirà i infal·lible va decidir l’altre dia que hi havia altres opcions.

El PSC ha aguantat. No ha ofert res nou i no ha tret res nou. Un autèntic partit conservador. La plataforma Veïns és un desajustament propi de la desil·lusió i de les ganes de figurar d’antics membres d’antics partits d’antigues idees. Altra cosa és Junts per Sant Feliu, que en essència és tota una altra filosofia però a la pràctica és gairebé el mateix.

I una altra notícia és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament amb tres regidors. Una candidatura jove que ha arreplegat un electorat jove i decidit a qui no li ha importat l’inexperiència dels primers llocs de la candidatura. A pesar de ser nous a l’ajuntament tots tres regidors compten amb una àmplia experiència en el que anomenem societat civil. Menció a banda té el mèrit d’Oriol Bossa que ha ressuscitat la secció local d’Esquerra després del lideratge anterior.

No hi ha dada clara sobre el nou lideratge a Sant Feliu. Però sí que hi ha una de ben clara: els partits sobiranistes el 2011 van obtenir 3.597 vots. En aquesta ocasió han sumat 4.329 suports, i ara ningú podrà dir que CiU no és sobiranista. Així doncs, en essència, Sant Feliu va endavant com a ciutat i com a país. Altra cosa és l’alcalde, que probablement haurà de gestionar amb més i autèntica humilitat.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Més Anna Tarrés que Joan Herrera

El títol d’aquest article, a més de per cridar l’atenció, és per demanar cert tipus d’actitud dels nostres dirigents mentre duri això que hem anomenat “el procés”. Anna Tarrés fou entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada i va guanyar el que es podia guanyar i va posar aquest esport entre els més atractius i seguits de la televisió a casa nostra. Però ai, a aquesta senyora li van retreure males maneres, que pressionava molt a les seves nedadores, que era massa exigent. Ja hi som. Es va muntar tota una conxorxa i tot de nedadores la van acusar de tot. Després d’un bon resultat als Jocs Olímpics de Londres la van fer plegar.

Per què és catalana? No. Per què és dona? Tampoc. Per què és contundent i crítica? Doncs sí. Vivim en una societat en què la crítica és mal vista i poc digerida i en què la contundència s’entén com mala fe. Tenim la pell cada cop més fina i això ens porta cap a l’estupidesa grupal.

Dic que ens cal més Anna Tarrés que Joan Herrera però menteixo. Ens cal tothom. Sobretot la tradició i l’espai sociològic d’ICV-EUiA. Però no puc entendre que cada cop que hi ha algun avenç en el procés sobiranista –el darrer, la carta del president Mas a Rajoy- des d’Iniciativa sempre s’hi troba algun però. Defensen la centralitat del Parlament, molt bé. Però no es pot minar ni la credibilitat ni la dignitat de la figura del president de la Generalitat.

De vegades sembla que a ICV no l’estimin prou. Sembla que estiguin tristos. Per una banda, perquè ERC li ha pres qualsevol protagonisme possible en l’Operació Dret a Decidir. I per altra banda, els cops efectistes i enginyosos dels diputats de les CUP els deixen com a petitburgesos enfront de l’electorat esquerranós. Herrera té (encara) l’oportunitat ideal per ser una espècie de cap de l’oposició i alhora un protagonista central de la política catalana. Suggeriment: mentre segueix picant amb l’agenda social hauria de sumar-se a l’agenda nacional. Si et passes el dia remugant, ningú et fa cas. Si algú té algun dubte que miri cap al PSC versió Pere Navarro i entendrà de què parlo.

Aquest mes d’agost serà més mogut del que molts pensen, però no ho veurem, però cal preparar-se. El pròxim mes de setembre serà regirat perquè l’agenda pública ho exigeix (Diada, Debat de Política General,…), però els partits, tots, haurien de decidir com volen i poden col·laborar en “el procés” ara. El lideratge ara recau en el president Mas, que s’ha entregat a la causa, cal veure qui més està disposat a jugar-se-la. Perquè ara és moment de decidir si es vol ser testimoni caduc d’aquesta vella època autonòmica o si es vol ser actor de la nova Catalunya el dia després, allà al segon semestre de 2014.

(Publicat a Nació Digital)

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)