Romeva i el profeta cueta

En català correcte no es diu “cutre”, però ja m’entenen. Podria dir-ne lamentable, miserable o penosa. Em refereixo a l’altra llista. Sí, hi ha la llista unitària del sí per al 27-S (Romeva, Mas i Junqueras) i hi ha l’altra. Però no és una altra candidatura per a aquestes eleccions. És una altra candidatura per a unes altres eleccions. Però no parlem del 27 de setembre i el referèndum en forma d’eleccions autonòmiques? Sí, però hi ha qui va més endavant, gent visionària. Així Iniciativa per Catalunya Verds, EUiA i Podem (els de l’odi) ja han presentat oficialment la candidatura de cara a les eleccions espanyoles per tenir grup propi al Congrés. Ja podeu dir adéu a ICV, de pas.

Ja hi ha marcades eleccions al parlament espanyol? Doncs no, però sembla que Pablo Iglesias ja ho sap. Un autèntic profeta. I aquesta llista “cutre” per unes altres eleccions s’anomena Podem-Catalunya Sí que es pot. Aquest és el nom de la candidatura a Catalunya dels que volen canviar Espanya no se sap ben bé en què. Sona tot a passat de moda. Als vuitanta. És com si Joan Subirats i Antonio Franco, per exemple, parlessin ara de renovació i de noves idees. Ah, què si que ho fan? Doncs sí que anem actualitzats. Bé, tothom té dret a reciclar-se o reinventar-se. Sí, però potser hi ha algun límit de credibilitat.

Però catalans, tots tranquils! Pablo Iglesias s’ha compromès amb nosaltres. Sí, el profeta de la cueta ha dit que es compromet a respectar la voluntat dels catalans. És més, el senyor Iglesias defensa que aquesta voluntat (després atacaran el lèxic dels nacionalistes) s’ha d’articular a partir d’un procés constituent. I què és el procés d’independència d’una nació si no un procés constituent de cap a peus? John Adams i Thomas Jefferson (o Vaclav Havel si preferiu) eren independentistes, però sobretot eren persones que tenien un model de societat per al nou país que ajudaven a crear. Com nosaltres.

La pregunta què em trobo arreu ara és: independència per a fer què? Doncs per fer el que creguem i decidim, reis del meu cor! Quan estiguem escrivint la nostra constitució assistirem a la convenció redactora més ‘progre’ de la història de la humanitat. Els catalans (recordeu l’Estatut de 2005) som especialistes en embolicar-nos, en buscar garanties a les garanties i en ser més papistes que el papa. Tindrem una constitució d’esquerres, bonista, garantista i naïf. Però aquest és l’escenari posterior al que és més important: poder decidir com volem que s’articuli el nostre país, la nostra gent, la nostra nació, nosaltres.

Educació pública o concertada? Model sanitari escandinau o americà? Dinamarca o l’Equador? Sobrepassem el 27-S, que guanyi el sí i que puguem parlar de com volem que sigui Catalunya i responguem les nostres preguntes. Perquè la voluntat què tan respecta el profeta universitari només es pot saber llegint els vots de les urnes. Senyor Iglesias, el 27S posi’s “las gafas del cerca”.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

Sant Feliu no vol líder

L’Ajuntament de Sant Feliu s’ha convertit en una barreja dels parlaments d’Israel i d’Itàlia. Molt fragmentat diuen els que diuen ser uns entesos. Hi ha hagut molta oferta diuen. Diuen, diuen, diuen. Les eleccions municipals han determinat que no hi ha lideratge clar a la capital (sí, sí, som la capital) del Baix Llobregat. Jo gosaria dir que no hi ha lideratges vàlids avui.
sant-feliu2_sanjose
Per una banda, el lideratge de l’alcalde Jordi San José ha quedat en entredit com a mínim. Ha perdut un regidor. Que si Podemos que si Rita la Cantaora: no és un bon resultat per l’alcalde. Aguanta? Sí, però això del Loctite no és la nova política crec. A més, en una entrevista amb periodistes a Ràdio Sant Feliu (jo hi era) l’alcalde va dir que l’objectiu era la majoria absoluta. Lloable. Però si ha guanyat 103 vots em direu. Tenint en compte l’expectativa és un brutal fracàs d’Iniciativa i de l’alcalde San José.

L’altra bufetada de la jornada (més enllà de la desfeta categòrica del PP) se la va endur Convergència i Unió. Perdre un terç dels vots respecte les anteriors eleccions no és un fet lleu, i passar de 4 regidors a la meitat és determinant a més de cruel. Dic que és cruel per poc merescut tenint en compte la tasca feta. Però la política no és justa, la política és humana. CiU ha estat al govern municipal donant la cara en plena crisi en les àrees d’Atenció a les Persones i Hisenda. No sembla que la ciutadania ho hagi valorat, i no sembla que vulguin que CiU torni a estar al govern. Altra cosa és l’aritmètica i, sobretot, entrar al gabinet si és per fer alguna cosa.

En tot cas no em puc estar de subratllar la feina colossal de na Rosa Mari Martí i d’en Manel Carrion. Ben valorats pel sector. Ben valorats pels seus rivals i inclús pel propi partit. Però mira, l’electorat sobirà i infal·lible va decidir l’altre dia que hi havia altres opcions.

El PSC ha aguantat. No ha ofert res nou i no ha tret res nou. Un autèntic partit conservador. La plataforma Veïns és un desajustament propi de la desil·lusió i de les ganes de figurar d’antics membres d’antics partits d’antigues idees. Altra cosa és Junts per Sant Feliu, que en essència és tota una altra filosofia però a la pràctica és gairebé el mateix.

I una altra notícia és l’entrada d’ERC a l’Ajuntament amb tres regidors. Una candidatura jove que ha arreplegat un electorat jove i decidit a qui no li ha importat l’inexperiència dels primers llocs de la candidatura. A pesar de ser nous a l’ajuntament tots tres regidors compten amb una àmplia experiència en el que anomenem societat civil. Menció a banda té el mèrit d’Oriol Bossa que ha ressuscitat la secció local d’Esquerra després del lideratge anterior.

No hi ha dada clara sobre el nou lideratge a Sant Feliu. Però sí que hi ha una de ben clara: els partits sobiranistes el 2011 van obtenir 3.597 vots. En aquesta ocasió han sumat 4.329 suports, i ara ningú podrà dir que CiU no és sobiranista. Així doncs, en essència, Sant Feliu va endavant com a ciutat i com a país. Altra cosa és l’alcalde, que probablement haurà de gestionar amb més i autèntica humilitat.

Article publicat a Fet a Sant Feliu

Més Anna Tarrés que Joan Herrera

El títol d’aquest article, a més de per cridar l’atenció, és per demanar cert tipus d’actitud dels nostres dirigents mentre duri això que hem anomenat “el procés”. Anna Tarrés fou entrenadora de la selecció espanyola de natació sincronitzada i va guanyar el que es podia guanyar i va posar aquest esport entre els més atractius i seguits de la televisió a casa nostra. Però ai, a aquesta senyora li van retreure males maneres, que pressionava molt a les seves nedadores, que era massa exigent. Ja hi som. Es va muntar tota una conxorxa i tot de nedadores la van acusar de tot. Després d’un bon resultat als Jocs Olímpics de Londres la van fer plegar.

Per què és catalana? No. Per què és dona? Tampoc. Per què és contundent i crítica? Doncs sí. Vivim en una societat en què la crítica és mal vista i poc digerida i en què la contundència s’entén com mala fe. Tenim la pell cada cop més fina i això ens porta cap a l’estupidesa grupal.

Dic que ens cal més Anna Tarrés que Joan Herrera però menteixo. Ens cal tothom. Sobretot la tradició i l’espai sociològic d’ICV-EUiA. Però no puc entendre que cada cop que hi ha algun avenç en el procés sobiranista –el darrer, la carta del president Mas a Rajoy- des d’Iniciativa sempre s’hi troba algun però. Defensen la centralitat del Parlament, molt bé. Però no es pot minar ni la credibilitat ni la dignitat de la figura del president de la Generalitat.

De vegades sembla que a ICV no l’estimin prou. Sembla que estiguin tristos. Per una banda, perquè ERC li ha pres qualsevol protagonisme possible en l’Operació Dret a Decidir. I per altra banda, els cops efectistes i enginyosos dels diputats de les CUP els deixen com a petitburgesos enfront de l’electorat esquerranós. Herrera té (encara) l’oportunitat ideal per ser una espècie de cap de l’oposició i alhora un protagonista central de la política catalana. Suggeriment: mentre segueix picant amb l’agenda social hauria de sumar-se a l’agenda nacional. Si et passes el dia remugant, ningú et fa cas. Si algú té algun dubte que miri cap al PSC versió Pere Navarro i entendrà de què parlo.

Aquest mes d’agost serà més mogut del que molts pensen, però no ho veurem, però cal preparar-se. El pròxim mes de setembre serà regirat perquè l’agenda pública ho exigeix (Diada, Debat de Política General,…), però els partits, tots, haurien de decidir com volen i poden col·laborar en “el procés” ara. El lideratge ara recau en el president Mas, que s’ha entregat a la causa, cal veure qui més està disposat a jugar-se-la. Perquè ara és moment de decidir si es vol ser testimoni caduc d’aquesta vella època autonòmica o si es vol ser actor de la nova Catalunya el dia després, allà al segon semestre de 2014.

(Publicat a Nació Digital)

Herrera erra?

Mentre el Partit del Socialistes ha decidit seguir muntats en el Dragon Kahn (Pere Navarro i allò de que tothom és federalista o anar de bracet amb la Plataforma per Catalunya a l’Hospitalet) sorgeix com alternativa tossuda en l’espectre de l’esquerra (amb el permís d’ERC) la formació Iniciativa per Catalunya Verds, els anomenats hereus del PSUC. Sí, ICV ja es va fer pregar però va entrar en la Declaració de Sobirania del Parlament i defensa com el que més el dret a decidir, basant-se en la radicalitat democràtica. Però res és el que sembla i els matisos (o ambigüitat) ja han sortit. La puta i la Ramoneta? No, això és cosa de la dreta conservadora i burgesa.

Aquests darrers dies el copresident d’ICV, Joan Herrera, ha tingut un parell de moments de glòria que han estat errors gruixuts però que potser ell creu que li van bé. Sempre atent al rebot ofensiu el copresident ecosocialista va comentar la moció aprovada a l’Ajuntament de L’Hospitalet de Llobregat (vots de PSC, PP i Plataforma per Catalunya) en contra de la celebració d’un referèndum a Catalunya. Digué Joan Herrera: “La moció de l’Hospitalet sobre la consulta és un error”.

Però per què “és un error” per al copríncep d’ICV? Doncs perquè no és oportú, deia, plantejar-se el posicionament envers la consulta perquè ara és moment de dret a decidir, no de demanar el vot. Ai! Cínic o ingenu? En essència el debat sobre el dret a decidir és un debat democràtic, efectivament. Però ara Catalunya està jugant una partida gran, per nens grans, amb Espanya a l’altra banda del taulell. Herrera no considera que els catalans viuríem millor sent només catalans? No és més senzill transformar la societat (com cregui cadascú) tenint un estat propi? A què ve això? Tacticisme potser, però de curta volada.

Això sí, treure pit signant un conveni amb Izquierda Unida. El coordinador dels postcomunistes espanyols, Cayo Lara, es va felicitar per “l’acord concret” sobre el suport sense fissures al dret a decidir del poble català. Diuen que això condicionarà l’agenda política espanyola. Tant de bo, però això a IU li surt gratis i a més IU té el pes que té per molt que no agradi certs intel·lectuals. Què diu el paper? Comprometre’s a “treballar conjuntament de manera coordinada per un model d’Estat federal, plurinacional, social i republicà, que incorpori el dret a decidir”. Això sí que motiva! Sembla que aquesta esquerra sempre va dues passes tard en el camí de la història, aquesta etapa ja està superada.

I per acabar d’emocionar a la tropa amb aquest acord ICV-IU cal saber que “l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne  la reforma, si es considera necessari”. Sideral. Ostres, senyor Herrera, vol dir que no erra?

(Publicat a Nació Digital)

El suïcidi del PSC i l’opció Herrera

Sembla que al final el Partit dels Socialistes deixa de banda l’art de “la puta i la Ramoneta”, o no? Però no, però sí. Segueix despistant, o sigui que segueixen fent la viu-viu sense despentinar-se, molt millor que en Jordi Pujol, ara amb la reforma federal de la Constitució. Potser seria més fàcil aconseguir que Falete es tiri de cap des d’un trampolí, o que en Duran Lleida no torpedinés CDC per vici. Tot són utopies, com diuen els polítics quan critiquen, ben legítimes. El PSC s’està suïcidant, poc a poc, però creu que navegant entre dues aigües es mantindrà. Cal recordar que els socialistes són la tercera força parlamentària i tenen 20 diputats, i poques esperances de remuntar. Ho destaco perquè per al PSC –i el que representa- això és misèria. Tractant de tapar vies d’aigua espanyolista cap a Ciudadanos i PP potser estan obrint forats més grossos a la barca catalana.

Gerro d’aigua freda, sí. Si fa unes setmanes (el passat 13 de març) van encoratjar el catalanisme afegint-se a la declaració de sobirania del Parlament, havent-se encarat al PSOE i a Carme Chacón, ara tornem pel camí de la indefinició. L’habitual, em diran alguns. Amb la LOAPA ja vam veure de quin peu calcen, diran d’altres més veterans. Potser sí, però això no treu que el PSC representi a molts i molts catalans que necessiten d’una eina política, d’un partit, que els ajudi a aconseguir els seus anhels. Milers de persones que no podem obviar, no. Deixo la poesia per dir que la reforma federal que propugna l’equip de Jaume Collboni (es veu que mana molt) no fa el fet. Als votants tipus PSOE els hi semblarà una martingala i als anomenats catalanistes els hi semblarà un coitus interruptus. Això sí, tindrem uns dies amb titulars.

Amb aquesta sagnia i també per mèrits propis en Joan Herrera, ara dit copresident d’Iniciativa per Catalunya Verds, és el cap de l’oposició. Que sí, que ja és que és l’Oriol Junqueras. Em refereixo a que el paper de fuet del Govern se l’ha quedat ell tot solet, sobretot en el camp de l’esquerra clàssica, devorant el PSC. Altra cosa és el problema que té amb les CUP. Figues d’un altre paner. Herrera té ara l’opció de menjar múscul socialista a Barcelona i rodalia. I haurà de tenir gana.

Ha passat de ser el hippy de la bici a ser una barreja de Gandhi i Michael Collins. Ara reclama al Govern que incompleixi la llei i aprovi uns pressupostos sense acatar les exigències de Madrid i Brussel·les. Saltar la paret. L’estocada a l’argumentari de Mas és bona: si val amb el dret a decidir hauria de valer per als pressupostos. L’opció Herrera pren cos. I en Pere Navarro pot acabar tan enfonsat com el mateix federalisme. Fins i tot el CIS, l’òrgan estadístic espanyol, assegura que l’independentisme és la idea majoritària entre els catalans. Federalisme? No, gràcies.

 

(Publicat a Nació Digital)

Contra els «quinquis» del Baix

Sóc nat a Barcelona i barceloní d’acció i pensament, però des de fa uns anys visc molt content a Sant Feliu de Llobregat, capital tímida d’una de les comarques més poblades, dinàmiques i significatives d’aquest país. Sovint el reduccionisme de les informacions de premsa o el maximalisme de la política partidista han portat a situar el Baix Llobregat com a una espècie de territori on la gent va pel carrer amb braçalets del PSC o d’ICV-EUiA, i on no es parla català. Quina ximpleria! El “cinturó roig” ja ha passat a la història, poc o molt. Però el Baix Llobregat, se’m dirà, és l’únic lloc on el PSC encara manté el tipus. Bé, és la “taca vermella” en el mapa blau convergent de les comarques de Catalunya. Sovint per això, també, i sense voler entendre la sociologia canviant del Baix Llobregat s’ha preferit fer la caricatura: els “quinquis” del Baix.

Doncs ja n’hi ha prou. No ho dic jo, ho diuen els fets. Per començar, òbviament, cal dir que el fet de que PSC i ICV s’hagin repartit el “pastís” polític de l’àrea metropolitana de Barcelona durant tres dècades no vol dir res: i molt menys els converteix en “quinquis”. Altra cosa són les pràctiques clientelars a nivell comarcal. Per dir-ho ràpid: si qui governa el consell comarcal és d’un color i l’ajuntament X és d’un altre color doncs tindrà menys beques menjador que les que té un altre ajuntament Y però que és del color dels primers. S’entén, oi? Però això no converteix el Baix Llobregat en terra de “quinquis”. Aquí no hi ha l’operació Pokemón o el Terres Cavades per dir alguna cosa i sense assenyalar a ningú.

Ara al Baix Llobregat entra una (altra) bafarada d’aire fresc. El proper 11 d’abril Molins de Rei, al cor comercial i cultural del Baix Llobregat, tindrà un alcalde de Convergència i Unió, en Joan Ramon Casals. A veure, no és el primer alcalde de CiU al Baix Llobregat. Per exemple, el president de la Diputació de Barcelona, Salvador Esteve, és alcalde de Martorell. Però, Molins de Rei era un dels extrems del cinturó roig, el del PSUC (i després ICV): Sant Feliu de Llobregat, Cerdanyola del Vallès, Sabadell, i d’altres… I ara CiU puja a tots aquests municipis, i governarà a Molins. Tot està canviant. Als Estats Units la comunitat negra votà per George W. Bush perquè la sociologia ha canviat en les darreres dècades. I ara a Catalunya també, i els canvis van en tots sentits i direccions, alerta general.

Sobre el cas particular de Molins de Rei val a dir que els seus ciutadans tenen molta sort i han escollit bé. Jove, extremadament preparat i responsable de política municipal de Convergència en tres mandats: un autèntic crack que no és cap “quinqui”. I sí, del Baix Llobregat.

(Publicat a Nació Digital)

Per ICV hi ha banderes de segona?

Segons la votació del recent plenari municipal d’aquest 26 de març l‘estelada no onejarà al balcó de l’Ajuntament. Convergència i Unió va presentar una moció en la que demanava que es pengés l’estelada al famós balcó en dates assenyalades (11 de septembre, Sant Joan, 14 d’abril,..). Dita moció comptava amb el recolzament d’Esquerra Republicana, de Solidaritat per la Independència i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). L’aritmètica de regidors al consistori és la que és, no cal donar-hi massa voltes. No cal ser un gran analista per anar al plenari saben que el PP hi votaria en contra i que els representants del PSC a Sant Feliu no són pas del sector dit catalanista i que també estarien en contra. Els conservadors espanyols no reconeixien l’estelada com a símbol de res, i els socialistes consideraven  que la bandera quatribarrada, la de la Generalitat, ja és prou reconeixement simbòlic.

Potser tenen raó. Jo crec que no. Però la moció recordava que que al balcó de l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat, en determinades ocasions, ja s’hi ha penjat altres banderes sense estatus oficial, com a mostra de suport a col·lectius socials (bandera de l’Arc de Sant Martí el dia de l’orgull gai), de rebuig a la violència de gènere (bandera lila), la bandera de la República Espanyola com a mostra d’homenatge a totes les persones que van creure i van defensar l’Estat Republicà o fins i tot la bandera del Futbol Club Barcelona en algunes ocasions. Això darrer amb aquest alcalde potser costarà una mica. Però fora bromes, totes són causes molt respectables i totes mereixen que l’Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat hi doni suport.

Hem parlat de CiU que votava a favor òbviament, de PP, del PSC… Però i ICV-EUiA? Ai las, just ara decideixen donar llibertat de vot en aquest tema. Res a dir, cada partit s’organitza com vol i gràcies a internet sabem què vota cadascú. Dos regidors d’ICV es van abstenir en la votació (Mireia Aldana i Manel Martínez). I els altres cinc regidors  del grup (Jordi San José, Lídia Muñoz, Cinta Daudé, Manuel Leiva que és d’EUiA i Concepción Fernández) vàren votar en contra. En essència res a dir. Només faltaria, cadascú vota el que vol. Altra cosa és l’estil i els comentaris de l’alcalde San José, poc amables i poc afortunats sobre què és la “democràcia real”. Curiós. Potser és una anècdota o potser l’alcalde hauria de ser més sensible, per no dir educat o polit. Les formes importen. Però com es diu en castellà: “carta en la mesa, pesa”. Cadascú és responsable del seu vot, i del seu twitter.

 

El passat 26 de març un cop acabat el plenari la regidora d’ICV Lídia Muñoz retuiteja aquest comentari. Ni banderes ni fronteres? Ai, la cosa aquesta de l’internacionalisme. Res a dir tampoc. I a més, fer un retuit no vol dir donar-hi suport. Conec twitter. Però això em va fer pensar. No volem banderes? Bandera de l’orgull gai, sí. Bandera lila, sí. Bandera de la República espanyola, sí. Bandera del Barça, sí. Bandera Estelada, no. Ai! Per què es barreja símbols i política? Ai! Per què no representa a tothom? Ai! Més enllà del rebombori intern que pugui tenir ICV a nivell nacional (al Parlament no hi ha aquesta hostilitat al moviment independentista i alguns diputats ja recomanen votar sí en la futura consulta) a Sant Feliu, Iniciativa -hereva del PSUC- cap on va? Ara, ens ha deixat entendre que hi ha banderes de segona. I curiosament aquesta bandera de segona és una bandera que simbolitza la voluntat d’alliberament nacional. Potser a ICV, vells i nous, haurien de revisar els seus fonaments i anar fins a Joan Comorera, un autèntic federalista (res de Pere Navarro) , i llegir què volien llavors els comunistes catalans, perquè van lluitar tants anys: una República Catalana. Potser no fa tan de mal posar l’estelada al balcó de l’Ajuntament sis dies l’any.

Publicat a Fet a Sant Feliu