Complexos (errors) convergents

El primer partit de Catalunya és el Partit Demòcrata. I punt. Aquest és l’eslògan que els responsables del nou partit nacionalista centrat i centrista hauria de tenir cara endins. Convergència està congelada, però no pas el seu llegat, ni tampoc la seva manera de fer país. De cara enfora el PD es pot posar el vestit que toqui, coses del màrqueting. Ara hi ha un concurs de dibuix pel logo i per la imatge del Partit Demòcrata. Fantàstic! Vinga a enviar dibuixos. Però sempre que quedi clar a dins quin és el paper d’aquest partit. Necessitem partits forts a Catalunya. Els complexos que té el que anomenem antiga Convergència en relació al món d’Esquerra Republicana o de l’Assemblea Nacional (perdoneu la redundància) són infantils, lesius pel país i incomprensibles.

Cada vegada que Gabriel Rufián llegeix un tuit al Congreso (ara en diuen fer un discurs), molts i molts associats del Partit Demòcrata s’envien urgents whattsapps entre ells: “Què bo en Rufián, sí que parla clar” o bé “En Rufián comunica molt bé”. Ai las. No li trec mèrit ni raó a Rufián. Però els convergents perden el món de vista, el seu món. Un partit, com diu el nom, representa a una part. Convergència, i ara el PD, sempre ha tingut voluntat majoritària, de majoria i no del tot, i això es fa des del discurs propi. Ni Pujol, ni Mas, ni ara Puigdemont (espero) van copiar a ningú: van fer la seva. El complex d’inferioritat mediàtic que tenen els convergents (o demòcrates, que no se m’enfadin Toni Castellà ni Hillary Clinton) és absurd. I és fruit d’un error; creure que fer política de comunicació i fer comunicació amb la política són la mateixa cosa.

Molts han oblidat que el Partit Demòcrata lidera el Govern del país. Un Govern de la Generalitat compromès amb la independència de Catalunya fins a les últimes conseqüències. Sí, Junts pel Sí és la casa mare, però ho lidera qui ho lidera (tot els que els complexes li permeten). Però militants i simpatitzants del PD només fan que mirar de reüll què fa ERC. Fins i tot envegen el coratge del PSC de Miquel Iceta enfront del PSOE de la gestora! Inversemblant que una opció que ha englobat carlins, liberals i socialdemòcrates ara es preocupi de què s’ha de brodar al pit de la camisa. El nom no fa la cosa. Fets i no paraules, com digué el president Montilla.

Als manuals d’emergència política sempre apareix com a primera excusa per un fracàs la política de comunicació. Abans en deien matar al missatger. Durant anys he hagut de sentir que el pujolisme, David Madí o Quico Homs (per posar noms a la perfídia convergent) marcaven les agendes mediàtiques. Molt inexacte. Les agendes mediàtiques tot sovint estan en venda, o com a mínim per llogar. El poder té moltes maneres d’influir, però mai res és millor que els que vols influir ja siguin de la teva corda.

Això és vella política i vell periodisme. Però encara queden restes. Els diaris digitals, Twitter, l’obertura de formats a ràdio i televisió són el que fa que la informació avui sigui més lliure, i per tant més creïble. Ara bé, tothom és de son pare i de sa mare. I això al Partit Demòcrata, que és el primer partit del país, s’hauria d’entendre. L’error del Partit Demòcrata és tenir complexos. I normalment això passa per mirar-se massa al mirall i per no veure ni entendre el que passa a la vida real.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

#totsomMas

Avui hi havia interès en veure què passaria al Palau de Pedralbes. Hi ha havia una reunió d’una cimera euromediterrània i com se sap el govern espanyol no va permetre que el president Mas es dirigís als assistents. Es van demanar tres minuts, no vàren ser concedits. El programa ja estava tancat deia el ministre espanyol d’afers exteriors. Ai! Les imatges d’aquest matímargallomasrajoy no poden ser més cordials ni menys sorprenents. Era obvi que hi hauria bona educació i que no hi hauria escarafalls per part de cap representant governamental. Altra cosa és què deuen pensar els representants nord-africans i europeus de tot plegat. De nou un xoc protocol·lari? De nou diferències per veure qui queda millor a la foto? Doncs no. Però és la mateixa cosa. La setmana passada ja la vàrem tenir amb el famós acte de Foment del Treball quan no es va permetre a Artur Mas tancar l’acte afavorint la vicepresidenta Sáenz de Santamaría. Res és casual i és bastant previsible que el govern espanyol comenci a batallar en el terreny dels símbols. Per això és bo que el president de la Generalitat actui com a tal i fagi palès que és el representant de tots els catalans i de la seva veu, per això matisa el seu missatge i no va a manisfestacions.

El president entèn que ha estat víctima d’una “imposició protocol·lària”, i més enllà de tenir raó o no és una qüestió ben interessant. La setena veu de l’entrada de la paraula ‘protocol’ al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans descriu: “Conjunt de regles que cal observar pel que fa a l’etiqueta, les presidències, etc., en les cerimònies i en les relacions oficials”. És a dir, les bones manera, com comportar-se a taula. Una mica és el que ens diferencia dels humans. La cerimònia, malgrat que avorreixi a molts en el nostre país foteta, és molt i molt important. Els països més importants del planeta són curosos amb aquesta qüestió, no és banal. El Govern català fa bé en posar-se ferm en aquest tema. Si no ens volen al protocol és que no ens hi volen, és que no ens estimen com volem ser estimats diguessim. És hora de plantar cara.

Terreny simbòlic sí, però també terreny de la política. Els gestos valen més que les paraules. I sí, el hashtag #totssommas pot no agradar a algú però és això, ras i curt. Pots no votar-lo, pots detestar-lo, pots menystenir-lo, però és el president de tots. És el nostre símbol, el nostre penó de Santa Eulàlia, com ho eren els presidents Montilla, Maragall, Pujol, Tarradellas, Irla, Companys, Macià,… Venim d’aquí i de més lluny, i per això volem anar més lluny encara.

 

Mas i el protocol, el que ens queda

En aquest país tendim a cansar-nos ràpid. Tendim a no prendre’ns massa seriosament a nosaltres mateixos. Tendim a riure’ns de nosaltres de manera quasi insana. Som un poble foteta, és així. Per això molts encara riuen de l’incident que va succeïr ahir a l’entrega de les medalles de Foment del Treball quan el servei de protocol del govern espanyol va voler que la seva representant fos preeminent. La seva representat era la vicepresidenta del Gobierno, Soraya Saénz de Santamaría, que mereix molts respectes i que era present en qualitat de presidenta en funcions. El protocol, des del punt de vista català, prima el Rei o el Príncep i el president del Gobierno per sobre del president de la Generalitat. Quan no és cap d’aquests casos el president català és qui té més visibilitat. El president Mas aquest matí no ha volgut empassar-se el gripau i va preferir no acudir als premis si no era el seu càrrec qui tenia preeminença. Des de Madrid (i acòlits) se l’acusa d’infantil, de fantasma i de superb. I a Catalunya molts semblen no entendre res.

Bé, jo crec que el president Mas va encertar. No sé ben bé quines regles del protocol van ser usades ahir i qui té raó des d’un punt de vista diguem-ne científic, però va fer bé. El càrrec de president de la Generalitat té una càrrega molt especial. Hi ha qui creu que és un president autonòmic perquè ho diu la Constitució sagrada. Miquel Roca insistia aquesta setmana en que el president Josep Tarradellas i la Generalitat ressorgeixen abans de la Carta Magna votada només pels espanyols que avui tenen més de 53 anys. Ens cal sentit institucional. A la dècada dels vuitanta el president Jordi Pujol portava unes banderetes que portava al cotxe oficial, com si fos el president d’un país normal. I feia bé. Així, amb detalls així, es bastia sentit institucional. Com m’agradaria que quan entra el president del país la gent s’aixequés. Respecte pel càrrec, del partit que sigui. D’aquesta flaca tenen força culpa els mitjans de comunicació, la premsa, la legió de fotetes.

Som el que som, i serem el que vulguem ser. En el terreny dels símbols tenim moltes possibilitats de construir un país inclusiu i capaç de representar a tothom. Ara bé, ens ho hem de prendre seriosament.

Recoder víctima de Mas, i de Recoder

Sovint els periodistes (i les persones mal pensades en general) som proclius a l’exageració i a abonar teories de la conxorxa. Durant força temps, més del que molts volen recordar, en Lluís Recoder ostentava el càrrec institucional més important de Convergència i Unió: alcalde de Sant Cugat del Vallès. Eren els anys del plom tripartit per a la federació nacionalista. Unió va posar tots els trumfos d’en Duran al cistell del Congrés dels Diputats mentre que CDC es va dedicar a l’arena municipal primer per reconstruir-se i a la nacional després gràcies al tarannà patidor d’Artur Mas. I mentrestant, per molts, Recoder podria ser el recanvi homologat de Mas, però el president al final aconseguí arribar a la seva Ítaca particular.

Qui avui és president va guanyar dos cops les eleccions sense poder governar, això forma caràcter. Sí, això diu el tòpic, però a més en el cas de Mas el va obligar a ser líder del partit, a conèixer la seva gent, a fer-se respectar, a manar en definitiva. El 2003 era el candidat prefabricat a cops de geni de David Madí. El 2010 fou el líder indiscutible i contrastat de CiU i a més apareixia com un pare protector enmig de la crisi. Això és el màrqueting, que ens ha venut Mas com el president inevitable. Potser sí, però això tapa les habilitats de política interna que té el president de la Generalitat.  

Les biografies de Jordi Pujol expliquen com l’expresident no va deixar que ningú li fes mai ombra i que va decapitar tot aquell que despuntava (Miquel Roca, Josep Maria Cullell, Joan Maria Pujals,…) i se’l considera un polític hàbil i maquiavèlic. Doncs en Mas potser és millor que en Pujol i “sin que se note el cuidado”. El cent vint-i-novè president va composar un primer gabinet on desactivava les opcions successòries del sempre viu Felip Puig, embolcallava de poder les ambicions de Quico Homs, mantenia entretingut al partit l’Oriol Pujol i finalment oferia a Lluís Recoder una conselleria en la que no podria inaugurar res de res. Jugada mestra.  

A més, Recoder ha jugat fort. No valoraré la vàlua política de l’exconseller de Territori, no és el tema d’ara.  Però va jugar fort i va perdre, i ara deixa la política i es dedicarà a assessorar KPMG. Mas, en aquest nou gabinet, ha preferit envoltar-se del seu nucli més fidel, donant més honors a Homs i situant-se a prop en Germà Gordó. L’aposta Recoder, que fa uns anys semblava que passava per uns matisos moderats i socialdemòcrates, ha perdut recolzament per molt que alguns mitjans s’entestin en negar-ho, perquè només volen posar en Mas a la picota. I potser perquè l’aposta de Recoder al final s’ha basat en Lluís Recoder. I ara és temps d’apostes més fermes, veurem.

 

(Publicat a Nació Digital)