Independentisme inútil?

El 16 de novembre de 2003 em trobava en plena nit electoral al quarter general d’Esquerra Republicana, no recordo ben bé on, i quan el sondeig de TV3 va donar 46 diputats a CiU i 23 a ERC tothom ho donava per fet: pacte l’endemà. Les forces nacionalistes, llavors, podien fer majoria i Josep Lluís Carod-Rovira donaria suport a un gabinet d’Artur Mas i els seus joves sobradament preparats per tal tenir una Generalitat d’un catalanisme potent i modern.

Això és el que veiem tots. Però sempre hi ha l’augur. Al meu costat, un periodista que quasi em triplicava l’edat es va posar al costat del televisor, i es va posar a sumar totes les xifres de la pantalla. I va començar a cridar: “Les esquerres sumen i aquests fills de puta no ho diuen”. Vaig pensar que anava passat de sucre i que què coi deia aquest iaio. Era jove i (més) estúpid. Després de la conya que vam fer entre tots. Però vaig fer el mateix que aquest senyor i a la llibreta -abans anàvem amb paper i bolígraf els periodistes- vaig fer un quadret on posava 42, 23 i 9, les xifres de PSC, ERC i ICV.

Així va néixer el tripartit d’esquerres. Que després vam saber que s’havia girbat molts mesos abans en un passeig per la platja tarragonina entre el mateix Carod-Rovira i qui seria president, Pasqual Maragall, tot teoritzat en l’olivera italiana (L’Ulivo) dita progressista, que el 1996 havia portat Romano Prodi al Palazzo Chigi. Ja estava pensat, plantejat, estudiat i sobretot pactat. Però vam fer setmanes de negociació de putxinel·lis. Comptaven amb l’Iniciativa per Catalunya de Joan Saura, que només podia dir que sí. I el context després de 23 anys de Jordi Pujol era el que era.

I ara vinc al 14 de febrer de 2021. Resultats coneguts. Un 51% de vots independentistes arreu del país. Un 53% de participació, d’acord, però les regles són les que són. Posem peròs: les eleccions les ha guanyat el PSC -per primer cop en vots i en escons, el 2003 ho va fer en vots- i a Barcelona l’independentisme arriba al 44%. L’independentisme té diverses sumes per formar govern. Per què es tracta de tenir un Govern independentista, oi? O no?

Comencen les fal·làcies i els aiaiai. Salvador Illa ha guanyat però té impossible formar Govern o ser investit. Pere Aragonès és qui té la responsabilitat d’obrir el ball. Ara tindrem negociacions, equips i prelatures fent reunions, declaracions i promeses, fins que en uns dies arribem als vetos creuats, als no pot ser i als “és que l’altre no cedeix” i allò de “ens veiem obligats a fer tal”. Putxinel·lis de nou. 

Sospito, i això que faré ara és fatal, que passarà el que ja vaig escriureQue el triangle doble, triple i màgic, el tripartit per fases i capítols, acabarà sortint vencedor. Cadascun dels vèrtexs liderant la seva institució. Una triangulació que permet a Pedro Sánchez viure tranquil i a la llarga afeblir l’independentisme, que ajuda a ERC a dissoldre Junts, i que dona oxigen a una Ada Colau que fa temps que diu que marxa mentre es posa formigó a la cadira de l’ajuntament. Tothom guanya al planeta progre. Poc desgast, més enllà de Twitter i d’alguns articles a la premsa digital.

Amb tot, una victòria independentista sí. Ara bé, lluny de l’esperit de l’1 d’octubre de 2017. Realment, passar pàgina. No hi haurà república amb un 50% dels vots com alguns van prometre i remoure. Els catalans hem posat el país en un nou atzucac, enganxant la política cap a l’esquerra, amb un biaix radical i ultra, i amb posicions que ens porten a una dolça becaina. A banda, onze diputats ultres de dreta, racistes, masclistes i absurds, als que caldrà tractar amb total intolerància. Els catalans hem aconseguit guanyar i perdre a la vegada. Toca seguir treballant, seguir explicant-se i adonar-se de que la solució està anant cap el centre i no tibant des dels extrems.

Article publicat a Nació Digital

La demagògia ets tu

Soc d’una generació que va néixer i créixer amb Jordi Pujol presidint Catalunya i Josep Lluís Núñez presidint el Barça. Tinc companys que em diuen que de petits els confonien, a mi no em va passar mai. Ve a tomb perquè a l’horitzó hi ha eleccions al Barcelona i al Parlament de Catalunya. Puc votar a les dues i tinc moltes ganes de fer-ho. La situació de crisi que vivim fa molt rellevant poder votar el proper Parlament, i el proper Govern del país. Ara bé, cal saber si es pot votar. El Govern, el departament d’Acció Exterior i Relacions Institucionals diuen que sí que es pot, però que altra cosa és si s’hauria de fer. Ah. Sembla que algú s’espolsa responsabilitats. El Govern, que encara el formen ERC i Junts, no acaba de decidir res, però assegura -com costa torna a tenir confiança- que aquest divendres sabrem si gall o gallina.

Prendre decisions és cansat sí, incòmode i tot sovint impopular. I aquest punt darrer en el món del Twitter i dels tertulians i experts molt poderosos i molt influents és un risc. Què seria de la vida sense el risc? I sense els errors? Digueu-m’ho a mi. Estar al Govern, sigui del país o d’un ajuntament, és prendre decisions. I si algú té por no val per aquesta responsabilitat. Com en una empresa privada qui està al capdavant és qui se la juga, a l’administració pública encara més. Què us pensàveu que era això? Sorprèn la paràlisi de l’actual gabinet, en primers i segons nivells, perquè costa d’entendre, si no és pel boicot i la malfiança creuats entre socis de govern. Habitualment, com obliga la navalla d’Ockham, la hipòtesi més senzilla acostuma a ser la més propera a la realitat o probable.

En els temps que tothom opina amb una voracitat fora mida, un dels estirabots més utilitzats per desqualificar el contrari -el mètode preferit de la manca d’arguments- és el de demagog. Es fa com a sinònim de manipulador, trampós o fatxenda. És horrorós fer això en un article i demano que sàpiguen perdonar-me, però recordo la definició de demagògia per l’Institut d’Estudis Catalans (torneu-nos els diacrítics): “Política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats perquè acceptin promeses i programes d’acció impracticables”. Entesos doncs.

I amb les eleccions què està passant? Tenim diversos extrems: diversos experts (són representatius o són bolets mediàtics?) que diuen que ni de broma i, per altra banda, hi ha representants polítics que creuen que si la ciutadania pot anar a treballar i portar els nanos a l’escola es demanen perquè no han de poder votar. Hem aconseguit que les dades, que la ciència, que la medicina, els informes i tot plegat hagin deixat de ser asèptics: tot és emoció.

Hi ha qui pretén teoritzar sobre el que s’ha volgut anomenar política de les emocions. Això és molt antic, a la Grècia clàssica un demagog era un líder d’una facció, política, s’entén. La política sempre ha tirat de l’emoció, de l’èpica. Però la democràcia moderna, la liberal, la que ha ponderat aquesta mania tan humana (i emocional) de fer cas de la turba i la multitud, es basa en les idees, les concrecions, l’imperatiu categòric si es vol. I on són? On hi ha una idea, una proposta? Recordo la pel·lícula Aprile on Nanni Moretti, director, fent d’actor està veient per televisió a Massimo D’Alema, exdirigent socialista, i li diu: “Va, digues alguna cosa d’esquerres!”. Segueix parlant D’Alema, i Moretti, desesperat, crida: “Va, digues alguna cosa!”. És això, calen propostes, ni que sigui per criticar-les i per dir que tot molt malament.

Sospito que no volem això, pensar ni repensar. Sospito que estem cansats com a societat. Ho entenc, però no ho puc compartir. De la deixadesa a la covardia només hi ha una cantonada de distància. I mentre ens fem els responsables i els dignes abandonem la nostra responsabilitat en l’emoció, en deixar-nos anar, en ja ens diran. I això és demagògia de la bona, demagogs.

Recordeu: dues emissores públiques

Sóc d’una generació que és massa jove per recordar la transició democràtica i massa gran per entendre què és Tik Tok. A més, vaig ser un consumidor precoç i irresponsable de la televisió des de molt petit i Déu m’ha atorgat una memòria prodigiosa per detalls mínims i amb prou feines sé què hi tinc al frigorífic.

Fa poc vaig ensopegar amb una edició del programa ‘Vostè pregunta’ que es va fer entre 1977 i 1984 del que se’n deia circuit català de Televisió Espanyola. El presentava un torrencial Joaquim Maria Puyal des dels estudis de Miramar –on ara hi ha un hotel estupendo– i entrevistava a personalitats de l’època amb l’ajuda dels espectadors que trucaven en directe i preguntaven.

Hi havia una edició brutal amb en Salvador Espriu i un d’excel·lent amb el flamant president Jordi Pujol. En ambdós casos, més enllà dels mites, el que m’excitava és que era un programa de servei públic, d’indubtable interès periodístic i d’una exigència brutal per als entrevistats.

Avui es podria fer? En el món de la telerealitat pactada, diria que no. Però vull confiar que als mitjans públics d’aquest país encara hi ha marge per fer això i més. I barrinant sobre això me n’adono que fa uns dies que TVE Catalunya duplica el nombre d’hores d’emissió en català a la nova temporada. Bona notícia sense cap mena de dubte.

De fet, fins i tot s’anuncia que la idea és multiplicar per quatre aquestes hores d’emissió. Fer-ho tot en català gairebé. Val a dir que venim de molt poca cosa, i d’una espècie d’eutanàsia del que suposa Televisió Espanyola a Catalunya, així com Ràdio 4. Aquesta nova temporada a ‘Sant Cugat’ –la ràdio es fa des del Poble Nou de Barcelona– és una demostració, no cap anunci, del fet que es poden prendre decisions fins i tot quan el pressupost no acompanya.

Són decisions valentes, i caldrà veure com evoluciona la nova graella i si s’acompleixen totes les expectatives. Sospito que aquest canvi ha vingut per quedar-se, però caldran resultats.

Que quedi clar que Televisió Espanyola també és una televisió pública catalana i de Catalunya. Durant anys ha fet una gran tasca i aquest retorn ha de ser una bona notícia. I un impuls per fer ‘competència’ a ‘La teva’, a TV3, que ha jugat sempre el paper de televisió nacional. El mateix amb Ràdio 4 i Catalunya Ràdio.

La diferència d’audiències entre RTVE i la CCMA a Catalunya és molt gran, molt. Però el que compta és que, televisions locals a banda, mentre no hi hagi projectes privats d’envergadura de televisió nacional, les dues emissores públiques facin la feina de representar tots i tothom i de poder ser referents d’un públic cada cop més heterogeni i atomitzat.

Podríem parlar de l’ús i defensa de la llengua i cultura catalanes, dels seus accents, de l’aposta real i continuada per nous projectes informatius i d’entreteniment –o de les dues coses a la vegada–, de buscar notícies fora de l’àrea de Barcelona o fins i tot de no fer informació per blocs temàtics. Podríem.

De moment, però, tenim una bona notícia que és que tenim una altra opció que ha aixecat la mà. I en això no cal ser maniqueu ni sectari, podem triar i remenar, podem sumar continguts com a consumidors i s’enriqueix l’imaginari col·lectiu del nostre país. Aprofitem i siguem exigents.

Article publicat a Mediacat

Nacionalisme madrileny

Oh, un 2 de mayo sense Cristina Cifuentes. La diada de la Comunitat de Madrid, que molts voldrien que fos l’espanyola, però passar per sobre del día de la Raza ja és dir molt, commemora l’aixecament del 2 de maig de 1808, revolta popular a Madrid, acabat en derrota a favor dels francesos, sorgit per la protesta davant de la situació d’incertesa política generada després del motí d’Aranjuez, una baralla entre Borbons. La protesta fou reprimida per les forces napoleòniques que manaven a la ciutat. D’això va venir una gran indignació i crides públiques a la insurrecció armada. I mira, els madrilenys celebren una derrota. Però ara és una efemèride que permet construir un mite, un element romàntic, la base del nacionalisme carrincló del segle XIX.

En aquest dia tan cerimoniós la majoria dels mortals hem pogut conèixer el president en funcions de la Comunidad, Ángel Garrido, que va retre homenatge als herois del 2 de maig, “amb els quals va néixer el sentiment d’Espanya com a nació”. Pobra Espanya. El número dos de l’expresidenta farsant va voler reivindicar “aquesta nació que la Constitució del 1978, la Constitució del consens, la Constitució de tots, defineix com ‘la pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols'”. Li va faltar parlar dels “cuarenta años de paz”. La mística espanyola, que és madrilenya i fagocitadora de castellans, gallecs, andalusos… és bastant fluixeta.

Del 2 de maig de 1808 es coneix poc la figura de Manuela Malasaña, costurera, i una espècie de Catalina d’Aragó madrilenya. Una dona del poble baix que defensà la seva ciutat mentre els nobles es posaven bé amb els francesos que odiaven tantíssim. I és que una revolta a la “villa y corte“, a una ciutat que va créixer per donar sostre a funcionaris i aristòcrates. És un Versalles sense Versalles, la còpia de mala qualitat espanyola: Alfredo Landa contra Alain Delon, Albert Rivera pentinant-se com Macron.

És curiós, i recaragolat, relacionar el 2 de mayo amb el nostre 1714. Perquè sempre serà millor el seu, de relat. Només per una qüestió: el manteniment (tot sovint per la força) de les tecles del poder real. Que sí, que hem tingut Cambó, el peix al cove, i dos presidents de la República, però que ha suposat el catalanisme per Catalunya? Doncs la supervivència, i gràcies a Jordi Pujol, en essència, i no pas de cap revolució. En canvi, el madrilenyisme, l’espanyolisme en definitiva, sí que ha esdevingut l’esquelet del relat del poder. Com l’Estat s’ha justificat, nosaltres ja tenim el relat i la raó, només ens queda empoderar-nos d’una vegada de les eines que ens pertoquen.

Però el que val és el Santiago Bernabéu i les banderes “rojigualdas” gegantines, com a plaça Colón. A més, aquest nacionalisme madrileny, que tot s’ho menja, és ja part de l’ADN de qualsevol espanyol. Insisteixo en què s’han carregat l’essència del noble poble castellà, i de les diferències entre els pobles d’Espanya, més enllà dels accents que subtitulen als programes de Telecinco.

I mentre a Madrid juguen a les pintures de Goya, el PIB de Catalunya ha anat guanyant pes sobre el conjunt de l’economia espanyola, passant de representar el 18,77% el 2012 al 19,18% el 2017. Mentre que una altra de les grans economies d’Espanya, la Comunitat de Madrid, no ha evolucionat amb la mateixa intensitat, ha passat de representar el 18,82% al 18,9%. Maleït independentisme, que malament li va a Madrid.

Article publicat a Nació Digital

 

El nostre Cristiano Ronaldo

No sé com s’ho fa però Cristiano Ronaldo, el CR7 del Madrid, és el millor jugador de futbol del món. Una altra cosa és Leo Messi, que està per sobre dels mortals i que es dedica a l’art en format gespa. Però Cristiano sempre hi és en les grans ocasions. És un tipus que potser no cau gaire simpàtic als no-madridistes. Normal. Però és un líder per als madridistes o, si més no, confien en ell. Això és el que ens cal.

Amb consellers i activistes a la presó i el president Puigdemont als llimbs alemanys, no és tant un moment de buscar noms sinó de confiar. De confiar en alguna cosa. En el cas de Cristiano Ronaldo ell té fe en què sempre acabarà guanyant. Això és el madridisme, i el barcelonisme d’ençà que Joan Laporta va arribar a les nostres vides, tot seguint aquell boig anomenat Cruyff. Doncs això. Canvieu els noms, però ja hem tingut Artur Mas, Carles Puigdemont, Jordi Turull, Josep Rull, Marta Rovira, Oriol Junqueras, Joan Puigcercós, Clara Ponsatí i tots els que vulgueu. Ja tenim base, per no parlar dels dos milions i escaig de votants independentistes, i pujant. Som 2018 i hi ha qui diu que el procés va començar el 2012.

Doncs no, com el madridisme, venim de molt lluny. I tenim molts referents. Que si Juanito, que si Gento, que si Di Stéfano. Nosaltres venim de Pallach, Pujol, Benet, Barrera, Campmany, Maragall, Cullell, Carod,… Tenim planter. Crec que el president que cal investir és el president Carles Puigdemont, vagi per endavant. Però tenim planter, insisteixo i no parlo de qui ha de ser president o presidenta. Parlo de lideratge, dels polítics que es mouen. El fet de perdre els consellers Rull i Turull, o la marxa de Rovira han estat cops durs a la màquina de negociar. Ara bé, i perdoneu la ingenuïtat, però si no sabem res és que potser qui ara negocia és que ho està fent bé i discretament. Però crec en els lideratges, en les persones. Hi ha un algú? Hi ha un qui?

Però alerta, ha de ser algú de club. Estic en contra del Govern de tècnics, de persones de reconegut prestigi i tal i qual. És un moment de tensió política i calen polítics, de partit i no de partit si es vol. Però gent compromesa i amb trajectòria, amb compromís. Això és Cristiano Ronaldo, ben passats els trenta, ha deixat de ser un extrem o mitja punta per convertir-se en un “nou” clàssic. Què té menys velocitat? Doncs ho ha guanyat en col·locació. Aquí podem fer el mateix, Catalunya necessita aquest sacrifici. I sobretot necessita moltes opinions, però no necessita mentides (kale borroka? violència?) ni de falses veritat (el Govern Puigdemont estava preparant la República o no?), cal execució.

Govern? Sí, ràpid perquè el país ho necessita, no fem brometes. I començar a caminar i moviment, i fer fora el 155. Hem de jugar directe, poques passades, però bones. Si a la Lliga no ens ha anat bé doncs ens ho juguem tot a la Champions. Ara és el moment del nostre Cristiano Ronaldo.

Siuuuuu!

Article publicat a Nació Digital