Inflació econòmica i depressió política. La desconfiança rega el debat públic, a Catalunya, a Espanya i al món sencer. A França fa poc vam veure com la ultradreta es quedava a les portes de l’Elisi, i no desapareix, s’ha instal·lat en la política europea. L’amor se’n va, però ella es queda, que deia el mestre. Però la qüestió de fons no és la desafecció tan sols sinó la falta de relat, o de romanços, o com a mínim de cap història que tingui una mínima credibilitat. Ara ens escandalitzem amb Pegasus, el Catalangate i l’Estat-Estat vigilant el govern espanyol per si de cas. Demanem explicacions i reclamem “responsabilitats polítiques” quan una dimissió no arregla res. El Congrés està encès per flames d’indignació, més o menys dissimulada, i veu com té pinso per setmanes. Els partits catalans demanen que no es confiï en aquesta cortina de fum, que no és tal, i que s’investiguin les clavegueres de l’Estat. I els més purs, sempre les esquerres, fan giragonses, però donen encara aire al govern espanyol, que és del PSOE, per molt que Podem hi tingui ministres.
El grup parlamentari d’Esquerra Republicana va votar en contra del decret de mesures extraordinàries per la guerra a Ucraïna. Una rebequeria. Perquè el que es votava era tan sols oferir una mica d’aire a allò que queda de classe mitjana d’aquest país i va tirar endavant amb els vots de Batasuna. I Podem? Doncs bé, formen part del govern Sánchez. Ara bé, com que sabem que s’ha espiat al president i alguns ministres (tot això anirà sortint i arribarà a nivells insospitats) sembla que els comuns poden estar tranquils. No passa res nois, que ens estan espiant a tots. Doncs no, sí que passa, i molt. Espanya o bé té un govern que no controla l’Estat ni els seus aparells de seguretat, o bé sí que els manega i els han enganxat amb la carn d’olla a mig fer. Espanya no funciona. En essència, qualsevol partit democràtic ha d’estar escandalitzat per tot plegat: vulneració de drets fonamentals, persecució política, descontrol de policia i exèrcit. A la pràctica ningú ho hauria d’estar perquè ja som grandets i sabem el pa que s’hi dona. Però el PSOE haurà de serrar les dents perquè si prova d’anar massa ràpid tancarà en fals aquest escàndol que és d’aquells que es pot endur a qualsevol per davant, per molt que en pugui ser una víctima, més o menys.
Però Esquerra i Podem s’ho poden empassar això? D’aquella manera. Perquè el vot en contra d’ERC al decret de fa uns dies és poca cosa quan mantens la taula de diàleg, que ja la podrien anar desmuntant. I Podem què farà quan surtin noms del seu àmbit? Quan el fang taca als independentistes resulta que no són tan exquisits amb la democràtica i els drets civils fonamentals. Quina casualitat, oi? Cap ni una perquè l’esquerra de debò no només s’ho empassa sinó que ho digereix, de manera lenta, rumiant. I ja pot anar encarregant Omeprazol -marca comercial d’un protector d’estómac- i tones de sal de fruites. Perquè això serà llarg. I seguiran engolint tots plegats. El PSOE és el veritable partit d’Estat, el PP té molts integrants de l’Estat dintre de la seva organització, però els socialistes són l’autèntic partit natural d’Espanya. Qui més pot fer i qui més farà pel projecte espanyol. A banda, a nivell tàctic: a Catalunya és necessari per crear majories (siguin a favor o en contra) i a Espanya, si Feijóo no es torna molt torero, és l’única opció per frenar Vox.
Margarita Robles ha de comparèixer ara pròximament en la comissió de Defensa del Congrés. Poques novetats podrà aportar, tot esperant que també digui la seva hores després la directora del Centre Nacional d’Intel·ligencia (CNI). Robles, servidora de l’Estat de totes totes i un cervell privilegiat, només farà que justificar que hi ha espionatge bo i espionatge dolent. El bo és el que es fa per espiar independentistes que volen trencar Espanya i amb mandat judicial -a Espanya, el país de la separació de poders prèmium-, i el dolent és el que t’espia a tu. Com s’atreveixen. És com si espiessin a James Bond i el mític agent de sa majestat sortís en públic queixant-se que no l’estimen. Doncs seguirem engolint i patint per no fer més el ridícul.
Article publicat a Nació Digital
joanfoguet.cat 