Campanya permanent, esclar

Govern autonòmic o autonomista, aquesta és ara la pregunta? De debò? No tenim més suc? Això dels unicorns ho hauríem de relaxar i començar a subratllar que són fantasia, i que en el seu moment eren relats d’exploradors europeus que no sabien com explicar què era un rinoceront. Seguim amb els unicorns i amb la cançoneta de qué mal todo, no ens en sortim, hem perdut i ens han enganyat. Vinga va, quaranta anys més al sofà i a criticar el Barça. Som un país de grans arrencades de cavall i de grans parades de burro. Seny i rauxa, geni i figura, així som. Tenir Govern de la Generalitat amb el 131è president nomenat i amb un equip per fer girar la roda és una bona notícia. I punt.

No podem oblidar els consellers empresonats, ni el president ni d’altres consellers que han de viure a l’estranger, així com d’altres activistes i polítics. No ho podem oblidar perquè ells i elles són les cares i les penes de l’1 d’octubre. Els grans unicorns ja han corregut a dir que aquest Govern és una claudicació, i encara no ho han dit però ho pensen: una traïció a l’1 d’octubre. Ai el purisme, sempre ve de la mateixa banda.

Recordem els versos doncs: “Ara que el braç potent de les fúries aterra / la ciutat d’ideals que volíem bastir, / entre runes de somnis colgats, més prop de terra, / Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir”. La restitució comença ara. Amb Govern nou i programa vell. La construcció nacional, la República, la independència, com vulgueu posar-ho, només es pot fer mentre es fa. Que el Govern, amb la inspiració del conseller empresonat Josep Rull, vulgui evitar el col·lapse de cada matí a la C-58, amb més carrils de Terrassa a Badia, o amb la rotonda de Gandesa fa construcció nacional. Això, el dia a dia, la vella política si es vol, és el que millora la vida de totes les persones del país i el que és realment l’engreixament de la màquina que ha de ser la República catalana.

És per això que estem, i hem d’estar, en campanya permanent. Aquest és un concepte que s’atribueix al president Ronald Reagan, però que ja va néixer amb Lyndon Johnson. S’ha fet tota la vida vaja. Gestionar i guanyar el curt termini per poder bastir la victòria a llarg. Es critica a Ciutadans per fer això com es critica a Telecinco per fer els seus xous però alguna cosa ha de tenir aquest mètode per triomfar. Alguna cosa ens perdem quan anem a pel missatger i no entenem el missatge. No estic per l’aquelarre habitual entre independentistes. Ara bé, posem-nos les piles. La campanya permanent és una actitud vital, és el ‘fer país 3.0’ i ara ja va de debò.

Article publicat a Nació Digital

Anuncis

L’alcalde és un fill de puta

Ja està, ja hem passat les eleccions municipals. Sí, les més properes, les que més ens toquen de prop. Potser les menys romàntiques. Són les eleccions que parlen del carrer mal asfaltat, de la rotonda que no s’entén o d’aquell terreny que ningú sap per què però acabarà sent un centre cívic o alguna cosa així. La màgia de la política local, escolte.
L’alcalde o l’alcaldessa sempre és –ha sigut i serà per sempre– el blanc de totes les crítiques. Sempre l’alcalde és algú que s’equivoca, algú que pren decisions estranyes i que segur que beneficia algun familiar seu. Ser alcalde avui en dia és una professió de risc perquè ser alcalde vol dir estar sota sospita. En definitiva, tots pensem que l’alcalde és un fill de puta, algú que ens vol estafar o, pitjor encara, algú que ens vol dominar.
Ara la moda és carregar contra la política i els polítics. Ara la moda és desesperar-se, voler solucions ràpides i fàcils, alguna cosa que no coste d’entendre. Ara la moda és prometre i prometre (això ja es feia abans), però amb una diferència: els líders d’ara tenen molta raó i és gràcies a ells que ara sí que es fa política perquè ara la gent els ha votat; abans no valia, pobres mortals.
Però, de vegades, hi ha alguna cosa que torna a lloc. Fa quatre anys, un alcalde de la Terra Alta no va renovar. Després d’haver defensat el seu poble en un moment tràgic amb ungles i dents, a peu i a cavall, es quedava fora sense la confiança que mereixia.
Tot val en política, sembla ser. Això de la política, la fem les persones. Els polítics són brossa! La mateixa brossa que vostè i jo, oi que m’entén? Diumenge passat, el partit d’aquest ex alcalde que deia va tornar a guanyar en aquell poble i per majoria absoluta. La llista que portava era molt similar. De fet, si no m’erro, el pròxim alcalde i l’alcalde cremat anteriorment són mig família.
I som ben dolents. La ciutadania, vull dir. A veure, diuen que la democràcia no pot ser només votar cada quatre anys. No sé si hi puc estar d’acord. Amb el que ens agrada castigar amb els vots als polítics, no sé si aniríem massa enlloc si ens passem el dia rajant i carregant-nos el que hi ha. Alcaldes potents que deixen de tindre majoria absoluta. Però és que qui el substitueix trau majoria absoluta així mateix! No és una mica estrany? És igual qui guanye; l’alcalde és un fill de puta. Anirem a per ell.
Ara tenim alcaldes i alcaldesses nous. Només podem fer que desitjar-los sort i encerts. Perquè, estigueu tranquils: els mateixos que els hi hem deixat temporalment la nostra confiança serem els qui els decapitarem quan ens vinga de gust. Perquè sí, perquè l’alcalde és un fill de puta, perquè ho diem nosaltres.
Article publicat al Setmanari La Veu de l’Ebre

Què és La Xarxa?

La Xarxa. Potser darrerament heu llegit o sentit aquest nom més sovint. Aquest estiu hem donat la campanada amb el programa País km 0 que passen totes les televisions locals del país a partir de les sis de la tarda. Però us explicaré ben bé què és o la idea que jo (cap de continguts de la Xarxa) tinc d’aquesta casa. La Xarxa és això que se’n diu ara estructura d’Estat. Comencem forts, però és així. Oficialment, la Xarxa és una plataforma multimèdia de suport a l’audiovisual local (televisions i ràdios) que té com a objectius donar resposta a les necessitats del sector i contribuir a la seua dinamització. I això fem amb 47 televisions i 160 ràdios.

Col·laborem amb tota aquella entitat local que necessite els nostres serveis per facilitar que des de qualsevol indret puga haver informació de qualitat. Bé, això pot semblar fullaraca burocràtica, però és així. Aquí, a l’Ebre, en teniu bons exemples. Hi ha algun ampostí que no sàpiga qui és Manel Ramon, director de Ràdio Amposta?. Hi ha algú que no pose el Canal Terres de l’Ebre per informar-se del que passa a l’antiga vegueria de Tortosa?. Això parlant d’audiovisual, que és al que es dedica la Xarxa, però hi ha quelcom que és pal de paller per a tots: els mitjans de proximitat. I per no parlar d’aquest setmanari que teniu ara a les mans, exemple de moltes i bones coses.

Els mitjans de proximitat formen identitat i permeten unió, la unió real de les societats. El periodisme té moltes funcions. La clàssica és mossegar el poder, però una altra, sovint oblidada i cardinal, és la d’explicar qui som, què fem i així poder endevinar què serem. Des de la Xarxa, humilment, fem la nostra faena, que no és més que ajudar i facilitar la tasca dels enor- mes professionals de les ràdios i televisions locals. Fem-nos un favor: mirem-nos una mica més el melic (ja m’enteneu) per saber què tenim al cap.

(Publicat al Setmanari L’EBRE, divendres 22 d’agost del 2014)