Vivíem en una bombolla

Ara resulta que hem viscut un somni, un malson per molts. Que això de l’independentisme era broma. Ara de sobte ens hem despertat com Antonio Resines al final de Los Serrano, ho hem somiat. Ni diades multitudinàries, ni cadena humana, ni eleccions guanyades tota l’estona, ni Mas ni Junqueras ni Torra ni Puigdemont. Res. Sengles enquestes als dos diaris de paper més llegits a Barcelona, de moment, ens indiquen que el que els catalans volem és arreglar això nostre sense massa escarafalls, una mica de finançament i tira.

El nostre mal no vol soroll i d’altres èxits. A Madrid i a casa nostra hi ha qui se n’ha cansat d’anar perdent, això que en diuen enquistament o paràlisi. No és cert, malgrat els independentistes, l’independentisme es mou, i endavant. És veritat que no anem a ritme de Braveheart, però també és cert que no volem acabar com ell. El Govern fa feina, reclamant el que ens pertoca a Espanya, és clar que sí mentre ho paguem. I se m’acudeixen pocs perfils més activistes que el del president Torra. I tenim el Consell de la República i la potència del president Puigdemont.

Però van a per tot això. La batalla és de desgast. Sigui a l’espai convergent de PDECat o Crida, sigui a Esquerra o fins i tot a la CUP. Als comuns que s’han mogut de la foto ja se’ls han tret de sobre amb solvència. I l’independentista mentrestant es va emprenyant, proliferen els “mecagoncony” i li surt el cor per la boca. La paciència és la mare de la independència.

Ens diuen que hem viscut en una bombolla. La nostra il·lusió, allò de dos milions de persones votant entre porres l’1 d’octubre, és a més perjudicial. Com els 1.800 milions d’euros que ens va costar a tots l’aplicació jacobina i enrabiada d’article 155 de la Constitució “que nos dimos entre todos“.

Tenim un país ple i replè de teòrics de la comunicació i d’això que ara en diuen “compol”, sovint viuen a l’ombra dels partits polítics, i a la que es despisten els apunyalen i s’apunten a això de la bombolla catalana, que no independentista. La nostra intel·lectualitat és força covarda, o prudent, excepte alguna excepció irreductible. Perquè som tots els catalans els que estem abduïts per la bogeria independentista. Els que ens diuen que “la majoria canviaria la Constitució i l’Estatut com a sortida per Catalunya” ens ho diuen perquè no volen que votem, principalment. I resulta que mentrestant l’economia va bé, millor que abans de la bombolla.

Encara no ens hem matat pel carrer, per molts energúmens Jusapol que es manifestin mentre provoquen el personal. La independència no és cap quimera, és una qüestió seriosa, i per tant s’ha de resoldre bé i en benefici de tots. Perquè es tracta d’això que tothom, tothom, visqui millor. Mentre d’altres volen instaurar la Fundación Francisco Franco a Barcelona i diran que és normal. Però no permetem això que ens diguin què pensem, de cap manera.

Article publicat a Nació Digital

La por també cansa

Ara que els bancs tornen i que ningú volia marxar de Catalunya fa un any és moment de recordar que ens volen fer por. L’1 d’octubre de 2017 ens van espantar amb les porres i la violència injustificada. Però també torpedinant l’economia. La de tots els catalans. També la dels que pengen una bandera espanyola al seu balcó i que voten PP o Ciutadans. Tots som catalans.

Però L’Espanya sempre aznarista ens volia agenollats, malgrat que això suposés pobresa per la locomotora de la seva pròpia riquesa. Inclòs quan siguem independents, Espanya haurà de posar ciris perquè l’economia catalana tiri com un coet.

En això tampoc ni oblit ni perdó. No es juga amb el menjar de les persones, ni tampoc amb el seu futur enfonsant el seu present.

L’Estat espanyol va instaurar un fals relat de pànic econòmic que es vol utilitzar per fer acusacions injustes amb els presos polítics. Que si malversació, que si prejudicis a l’economia. Senyora ministra Nadia Calvino, faci el favor. Si no vol dir la veritat, perquè ho va fer el PP o perquè no li dóna la gana, com a mínim no castigui a ningú més.

Espanya -l’administració de L’Estat i els seus lacais- vol fer por. Vèncer en lloc de convèncer. Sempre ha sigut així. Sempre. I així és impossible fer gairebé res. La famosa “conllevancia” d’Ortega és inassumible al segle XXI. I no podem viure amb Madrid, i ara costa molt fer-ho en contra. Sempre sense por. Però tot serà millor quan, per fi, puguem viure al costat de Madrid, com a bons veïns, d’aquells que fan barbacoes i que es reguen les plantes quan l’altre és fora de vacances.

Article publicat al setmanari Ripollès

Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

Sense caretes, a mullar-se el cul

Tots tenim en diferents nivells la irracional confiança de que ho sabem tot. La confianza es madre del descuido” deia el super citat Baltasar Gracián. I sí, la situació a Catalunya és agredolça, tal com va ser l’1 d’octubre de 2017. Una de les grans victòries de la democràcia de base a Europa des de la caiguda del comunisme. Atonyinats, marcats, empresonats, humiliats, exiliats, menystinguts i atemorits. Molts conciutadans, també independentistes, consideren que estàvem millor fa un any que ara. Sobretot els presos i exiliats, sí.

Critiquem el Govern -que és la continuació del que va posar les urnes- i carreguem contra els polítics que fan el que votem. I els critiquem i tornem a criticar a veure si els trenquem per la meitat, sigui el PDECat o sigui Esquerra o, fins i tot, la CUP. Nois, és un joc de confiança. Una relació desigual entre representats i representants. Jo demano i tu has de fer el que et mano. Desobeir és un verb molt de moda però, com els règims de després de Nadal que sempre comencen un dilluns, poc practicat.

Diuen els que saben, d’això del lideratge, que el camí més còmode sempre condueix a la mediocritat. És més, les inèrcies ens esgoten la inspiració i corrompen l’autenticitat. Sense esma, tot va rodat. Com una parella que es mira però no es veu.

Quan algú et dóna la seva confiança, deia Truman Capote, quedes en deute amb aquesta persona per sempre més. Això ha passat entre independentistes de base i els seus dirigents. Però en ambdós sentits de la marxa. La millor manera de saber si pots confiar en algú és bàsicament fent-ho, confiant-hi. I això el votant independentista, també el del “tenim pressa”, ho ha d’entomar. I sí, hi ha un mentrestant. No us agrada dir-li “govern efectiu”? El nom no fa la cosa. Però sent radicalment moderat es pot anar fent via, i estar realment preparat per quan arribi el dia D. I també és bon moment per saber qui i quants som, a cara descoberta. Sabent què podem demanar a l’altre i que podem exigir-nos a nosaltres mateixos.

I d’això, de confiança, va el drama de la darrera temporada en emissió d’aquesta sèrie anomenada El Procés i que té encara moltes més entregues. I de confiança volia parlar el president Torra, però pocs el van voler entendre. Per què? Doncs perquè molts estan cansats i molts li treuen rèdit personal i personalista, amb operacions de màrqueting de totes les intensitats. Compte amb els profetes. Altra cosa és l’opinió d’Espanya quan parla de xantatge de Torra al govern espanyol quan exigeix alguna solució concreta per tractar l’autodeterminació catalana. Si “ells” ho veuen malament, “nosaltres” ho hauríem de veure bé?

Amb tot, 2019 pot ser l’any que més votarem de la nostra vida. Eleccions espanyoles al febrer amb Sánchez cremant les naus, eleccions municipals al maig amb el ganivet a la boca i eleccions europees on no es podrà entendre que no hi hagi una candidatura única independentista, i al final d’any eleccions catalanes depenent de com hagin anat els tres akelarres anteriors. Pim-pam-pum. I tornarà a haver una prova de confiança. Es parla de ‘governança’, de govern obert, de nova política. Això vol dir: ciutadà, si vols peixos t’has de mullar el cul. Ras i curt.

Article publicat a Nació Digital

L’1 d’octubre supersònic

Faré una cosa molt mal vista darrerament, citaré al doctor Martin Luther King: “El progrés humà no és automàtic ni inevitable. Tots els passos cap a l’objectiu de la justícia requereixen el sacrifici, el sofriment i la lluita; els esforços incansables i la preocupació apassionada dels individus que s’hi dediquen”. Són paraules del reverend King del 10 de febrer de 1961, quan tenia 32 anys, set anys abans de ser assassinat per la intolerància. És cert que comparar el procés sobiranista català amb la lluita pels drets civils del Estats Units de fa més de mig segle és absurd, a banda d’una ucronía.

Els sobiranistes catalans, perquè hi ha molts catalans que no són sobiranistes (molts), som membres d’un moviment polític i social profundament pacífic i amb un estomac de ferro colat. La Catalunya d’avui no pateix discriminació de raça ni d’origen, no hi ha restaurants per blancs ni lavabos per negres. Tothom pot votar el que vulgui lliurement i sense por a expressar les seves idees, excepte alguna hòstia o escopinada que t’endús per dur un llaç groc. A la Catalunya d’avui tothom es tractat de la mateixa manera davant de la Justícia, no com a l’Alabama dels anys seixanta, o això vull pensar. Vivim en harmonia, menys quan ens perseguim per llaços grocs o menys quan hi ha qui creu que la nostra llengua perseguida s’imposa arreu.

Tot plegat ens porta a l’1 d’octubre de 2017. El dia en que no havíem de votar. No haviem de votar perquè no ens posaríem d’acord entre nosaltres i perquè la totpoderosa Espanya no ens ho permetria. Tampoc havíem de votar perquè la Diada de llavors no era prou representativa, ni les manifestacions espontànies, ni Puigdemont anava de debò, que Esquerra anaven a la seva i que el PDECat són uns trilirís. Doncs mira.

Doncs l’1 d’octubre vàrem votar. Ens van atonyinar la política espanyola, sí la política: la policia només era l’eina, i l’”a por ellos”. Vam votar. Amb totes les garanties que vam poder oferir. Efectivament, hi havia por, i qui la va causar? Doncs això. Fa un any d’aquest nou dia nacional a commemorar. Tenim places i carrers arreu, normal. I ha passat tot de manera supersònica. No ens adonem de la velocitat a la que anem. Potser perquè tenim pressa o potser perquè estem insatisfets. Potser és la mateixa cosa.

Però el que queda com a lliçó d’aquella tardor calenta i indignant és que només es fa camí amb sacrifici. El president d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, a la presó ja prop d’un any, velocitat supersònica, ja ho va dir fa pocs dies: “Ho tornaria a fer”. Coi, i la resta també, oi? Cuixart ens demana coratge. Ell, que està empresonat. Li prenc les paraules: preparem-nos per a una tardor que demanarà de nou el bo i millor de cadascú de nosaltres.

el 9 magazin 180926

Article publicat a El 9 Magazín