De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre

Anuncis

Enquestes, mitjans i mitges veritats

La setmana passada fou la de les enquestes. Per una banda, la d’El Periódico on s’explica (amb una mostra de 800 entrevistes) que ERC superaria a CiU en unes eventuals eleccions catalanes i que això de l’independentisme perd força en favor d’una cosa anomenada “tercera via”. Aquest passat diumenge el diari El País també en publica una on això de la “tercera via” prèn molt de protagonisme, fet que permet fer una editorial contra el radicalisme independentista. Res de nou, setmanes abans el diari La Vanguardia també assegurava que el mapa electoral com el coneixíem s’havia esberlat i ara hi havia una cosa tota nova, i donava empat entre CiU i Esquerra, amb avantatge del partit de Macià i Companys.

Aquesta era una primera lectura: CiU s’enfonsa pel seu radicalisme. Però esclar, ERC puja pel seu radicalisme. Els habituals analistes diuen allò de que “més val l’original a la còpia”, i així ja està tot dit. Tot fàcil, treus uns escons aquí i els poses allà, poses uns percentatges aquí i els treus d’allí. Bé, també es diu allò del desgast del Govern, i aquí sí. Pocs a Europa no han rebut bufetades per la seva acció de govern en plena crisi. És impossible ser popular. I ja està? No, aquests tres estudis que he mencionat ens volen fer creure que CiU s’enfonsa per independentista i perquè a més l’independentisme s’enfonsa també, ara es porta això de la “tercera via”.

Més enllà del protagonisme que pugui tenir en cada mitjà de comunicació cert dirigent polític d’un o altre partit el conflicte va més enllà perquè el conflicte ja ha començat. Començarem a dir mitges veritats. Com a mínim als mitjans diguem-ne neutrals l’estratègia és clara i potser varia la tàctica. Carregar-se tot el que tingui que veure amb el sobiranisme/independentisme, varia el to i la cadència de clatellades. I reconec que el debat és bo, que m’agrada trobar arguments contraris a la independència perquè ens fan crèixer a tot. Ah, i efectivament diaris com Ara o El Punt Avui fan campanya independentista, no passa res.

I és que les enquestes no fan política. Poden ajudar a crear marcs mentals, estats d’opinió (curiós que un estudi d’opinió condicioni l’opinió, oi?) i fins i tot poden preocupar o no, però no són manera de fer política. Qui seguia molt la demoscòpia per a fer política era José Luis Rodríguez Zapatero, i bé, ja sabeu com va anar.

Ara el que cal fer és asseure’s sense discutir gaire en públic i fer el que cal fer, parlar en la ponència parlamentària i decidir data i pregunta, com deia en Josep Rull. El compromís amb la consulta no pot ser més clar, si està pressupostat i tot! I entenc que això no agradi a tots els apòstols de la “tercera via”, però la vida és com és i cal preguntar. Cal preguntar clarament i no embolicar la troca.

Aquest tuit és d’un diputat del PSC al Congreso de los Diputados, no puc estar més en desacord. L’argument sembla diàfan però amaga massa coses. Per una banda, totes les opcions són respectables esclar però cadascú té el pes que té al Parlament. I per altra banda, quines són totes les opcions? Si la independència és quelcom eteri, què és la “tercera via”? I el federalisme? Fa temps que no miro pel·lícules de fantasía però vaja no m’estranyaria que en la nova entrega d’El Hobbit hi sortís un socialista català.

I tot això suposa tensions als partits? Esclar. Però sembla que només afecti a Convergència, i potser caldria veure què passa a Esquerra, perquè a Unió ja veiem que s’alcen veus contràries a la crítica al procés. Tot ben normal, és un moment complicat perquè es contrauen les militàncies i les inèrcies.

En tot cas, i per acabar, s’està volent deixar la idea de que l’independentisme no només és una cortina de fum de diversos polítics si no que pel que fa al suport popular té a veure amb una esbravada. Amb una sortida endavant perquè no hi havia alternatives, fins ara que ens hem empescat la “tercera via” i la moderació. Però no, el sobiranisme té idees polítiques darrere. Com a mínim les tenen els independentistes i a mi m’agraden. Així doncs #seguim i no deixem que el soroll ens atordeixi.