Etiqueta: federalisme

Quan Iceta volia un unicorni

Els catalans som de la pitjor raça que hi ha a la terra. Parlem el que parlem i votem el que votem. De l’alegria de la commemoració de la gran derrota a l’Onze de Setembre a la malenconia de la victòria democràtica de l’1 d’octubre. Qui ens entengui que ens compri. El 2017 desenes o centenars de milers ens manifestàvem a tort i a dret demanant que es pogués complir el que volíem: votar i que se sabés què volem i poder-ho aconseguir. Enguany 300 paios encaputxats i amb la cara tapada demanen la dimissió del govern a un pam de la seva cara i amb un bat de beisbol a l’esquena per si de cas. Coi de Catalunya.

És que s’ha enganyat la gent. És que si surts del carril te la fots, dirien els socialistes catalans. Miquel Iceta és un gran. Un mestre de la retòrica. De debò, sense sarcasme. És un autèntic crac. Iceta sempre al meu equip. S’expressa perfectament i comunica com pocs catalans a l’actualitat. El Ronaldinho de la roda de premsa, ras i curt.

Però tot era diferent el novembre de 2012, just abans de les eleccions catalanes en què Artur Mas va passar de 62 a 50 diputats. Fixa’t, en Pere Navarro era el primer secretari dels socialistes catalans. El Partit dels Socialistes (PSC) portava escrit al seu programa electoral la reclamació del “dret a decidir a través d’un referèndum acordat en el marc de la legalitat”, una proposta impensable per al socialisme català abans de la massiva manifestació de la Diada d’aquell any. I impensable avui, sis any després. Curiositats federalistes.

Eren altres èpoques. El president Montilla ja advertia del perill de la desafecció de Catalunya amb Espanya. I era aquell moment en què el Regne Unit proposava per 2014 un acord entre els governs de Londres i Edimburg per fer una consulta. Llavors, nens i nenes, aquest escenari britànic afavorit per un primer ministre conservador semblava inviable a Espanya, però no tan impossible com ara.

El mateix programa del PSC –que ara costa de trobar, quines coses– deia que el canvi de relacions entre l’Estat i la Generalitat hauria de ser acordat entre les institucions de tots dos, espanyoles i catalanes, a través d’un referèndum en el qual es plantegi “una pregunta clara a la qual s’hagi de respondre de forma inequívoca, acceptant o rebutjant el projecte” sotmès a consulta.

Aquella proposta de referèndum s’inscrivia, evidentment, en el marc d’una profunda reforma de la Constitució –ara apareixen els unicorns i sona una arpa celestial, sí– per aconseguir una Espanya federal i buscar un nou encaix de Catalunya i de les altres “nacions federades”, en al·lusió al País Basc i Galícia. El PSC es comprometia a “promoure les reformes necessàries” perquè pugui celebrar-se el referèndum pactat, ja que la Constitució vigent reserva al govern la facultat de convocar-lo. Pobre Pere Navarro i el seu follet federalista.

Article publicat a El 9 Magazín

De trens i presidents que no poden passar

Diuen els diaris que hi ha un nou tren que circula entre Tortosa i Barcelona i a l’inrevés. No és cap novetat, fa dècades que funciona –per dir alguna cosa– aquesta línia ferroviària. Es tracta d’un nou tipus de tren: nous vagons. Diuen que ja s’estan començant a substituir els trens actuals, de la sèrie 470, per trens remodelats, de la sèrie 447. Tot plegat tan il·lusionant com pertorbador. Tot canvia, però millora?

Diuen que els nous trens tenen l’interior totalment renovat, seients ergonòmics, accessos per a persones amb mobilitat reduïda i espai per a bicicletes i maletes grans. Diuen els observadors ben ensinistrats en el món ferroviari que aquests nous trens només podran circular a 120 quilòmetres per hora, mentre que els antics arribaven a 160. Aquesta nova manera de fer té pinta de fer-nos anar més lents.

Són canvis que costa d’entendre. Potser els nous combois seran macos i lluents, potser agradaran més a cert tipus de gent. Però vaja, de ser útils, poca cosa. Hi ha qui diu que quan s’acaben unes obres tot anirà més ràpid i serà oli en un llum.

Catalunya està veient passar el tren. Sí, com a país som com aquesta famosa línia de tren. Hem anat avançant i hem anat recorrent tot el camí que feia falta. Potser ara sí que hem accelerat, però tots sabíem quin era el nostre destí. Que si federalisme, que si peix al cove, que si confederalisme, que si la república de colors. Tots volíem –i volem– una Catalunya plena en un nou marc. Jo vull un estat propi i que no m’atabalen.

Però no, nosaltres ara estem mirant-nos el melic. Estem pendents dels vagons, de si hi entren bicicletes, de si els seients es mouen, de si hi cabem tots o de si hi ha fil musical. I la locomotora? Qui ha de tirar del carro és el president Mas no només per comandar la llista més votada mai a Catalunya (i no em surten ara amb allò que anava de quart a la candidatura, que ja ens afaitem!), sinó perquè és el president del país.

Cal entendre totes les negociacions i els estira i arronsa propis. Ara bé, hi ha coses innegociables. Hi ha coses que van contra la pròpia essència de la democràcia i de la representativitat. Voler prescindir del president Mas només obeeix a l’odi i a l’estultícia. Els catalans mai hem volgut rei, d’acord, però totes les causes necessiten líder i nosaltres fa temps que en tenim un per la nostra. I és algú que ha de comandar la nau fins que el nou país nasca. El tren passa per davant i estem a punt de perdre’l. Podem tindre una, dos o tres oportunitats, però no gastem el crèdit: posem-nos ja a sumar i a viure plenament tots com a país.

Article publicat al setmanari L’Ebre

Enquestes, mitjans i mitges veritats

La setmana passada fou la de les enquestes. Per una banda, la d’El Periódico on s’explica (amb una mostra de 800 entrevistes) que ERC superaria a CiU en unes eventuals eleccions catalanes i que això de l’independentisme perd força en favor d’una cosa anomenada “tercera via”. Aquest passat diumenge el diari El País també en publica una on això de la “tercera via” prèn molt de protagonisme, fet que permet fer una editorial contra el radicalisme independentista. Res de nou, setmanes abans el diari La Vanguardia també assegurava que el mapa electoral com el coneixíem s’havia esberlat i ara hi havia una cosa tota nova, i donava empat entre CiU i Esquerra, amb avantatge del partit de Macià i Companys.

Aquesta era una primera lectura: CiU s’enfonsa pel seu radicalisme. Però esclar, ERC puja pel seu radicalisme. Els habituals analistes diuen allò de que “més val l’original a la còpia”, i així ja està tot dit. Tot fàcil, treus uns escons aquí i els poses allà, poses uns percentatges aquí i els treus d’allí. Bé, també es diu allò del desgast del Govern, i aquí sí. Pocs a Europa no han rebut bufetades per la seva acció de govern en plena crisi. És impossible ser popular. I ja està? No, aquests tres estudis que he mencionat ens volen fer creure que CiU s’enfonsa per independentista i perquè a més l’independentisme s’enfonsa també, ara es porta això de la “tercera via”.

Més enllà del protagonisme que pugui tenir en cada mitjà de comunicació cert dirigent polític d’un o altre partit el conflicte va més enllà perquè el conflicte ja ha començat. Començarem a dir mitges veritats. Com a mínim als mitjans diguem-ne neutrals l’estratègia és clara i potser varia la tàctica. Carregar-se tot el que tingui que veure amb el sobiranisme/independentisme, varia el to i la cadència de clatellades. I reconec que el debat és bo, que m’agrada trobar arguments contraris a la independència perquè ens fan crèixer a tot. Ah, i efectivament diaris com Ara o El Punt Avui fan campanya independentista, no passa res.

I és que les enquestes no fan política. Poden ajudar a crear marcs mentals, estats d’opinió (curiós que un estudi d’opinió condicioni l’opinió, oi?) i fins i tot poden preocupar o no, però no són manera de fer política. Qui seguia molt la demoscòpia per a fer política era José Luis Rodríguez Zapatero, i bé, ja sabeu com va anar.

Ara el que cal fer és asseure’s sense discutir gaire en públic i fer el que cal fer, parlar en la ponència parlamentària i decidir data i pregunta, com deia en Josep Rull. El compromís amb la consulta no pot ser més clar, si està pressupostat i tot! I entenc que això no agradi a tots els apòstols de la “tercera via”, però la vida és com és i cal preguntar. Cal preguntar clarament i no embolicar la troca.

Aquest tuit és d’un diputat del PSC al Congreso de los Diputados, no puc estar més en desacord. L’argument sembla diàfan però amaga massa coses. Per una banda, totes les opcions són respectables esclar però cadascú té el pes que té al Parlament. I per altra banda, quines són totes les opcions? Si la independència és quelcom eteri, què és la “tercera via”? I el federalisme? Fa temps que no miro pel·lícules de fantasía però vaja no m’estranyaria que en la nova entrega d’El Hobbit hi sortís un socialista català.

I tot això suposa tensions als partits? Esclar. Però sembla que només afecti a Convergència, i potser caldria veure què passa a Esquerra, perquè a Unió ja veiem que s’alcen veus contràries a la crítica al procés. Tot ben normal, és un moment complicat perquè es contrauen les militàncies i les inèrcies.

En tot cas, i per acabar, s’està volent deixar la idea de que l’independentisme no només és una cortina de fum de diversos polítics si no que pel que fa al suport popular té a veure amb una esbravada. Amb una sortida endavant perquè no hi havia alternatives, fins ara que ens hem empescat la “tercera via” i la moderació. Però no, el sobiranisme té idees polítiques darrere. Com a mínim les tenen els independentistes i a mi m’agraden. Així doncs #seguim i no deixem que el soroll ens atordeixi.